Quan la llum pujada des del fons de mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Salvador Espriu.
Aquest matí, al llevar-me, he pensat
en el panorama que ens deixa les eleccions celebrades ahir. He intuït un
paisatge desolat, devastat. La construcció inclusiva que vàrem fer des del
retrobament de la democràcia -fa quasi bé quaranta anys- ha saltat pels aires
desballestada. Ara, avui, he vist els “uns” i els “altres”. Els “uns” que volen
ser una cosa i els “altres” que no ho volen ser, o en volen ser una altra. No
sé pas si tothom, i especialment els responsables de que això hagi passat, ho
veuen així. Es tractava de
fer un sol poble. Ara n’hi ha dos. S’ha permès l’emergència d’un monstre
que sempre havíem volgut mantenir enterrat. Les dues comunitats, les dues “cultures”,
les dues llengües. Ara, quan la segona força més votada pels ciutadans, amb la
seva força emergent, s’aixequi a parlar al Parlament de Catalunya en castellà
ho veurem plasmat amb tota la seva cruesa. Els que vàrem lluitar per la
inclusió som ja pocs, han reeixit els excloents.
Algú en deu ser responsable d’això.
Vaja, si és que algú vol assumir cap responsabilitat ja que pensi que no pot
ser bo. Si creu que sí, que això és bo, que tant li fa, doncs, endavant!, ja
ens ho trobarem tots plegats. La irresponsabilitat d’ERC, històrica, ja era
coneguda i descomptada. De l’assumpció d’aquesta irresponsabilitat per part de
CDC hi ha la causa de l’actual situació. La frivolitat de molta gent informada
i formada, també hi ha contribuït molt. L’existència d’uns quants caragirats n’ha
fet la resta. D’una ventada, tots els ponts construïts se’n han anat en orris.
Els pontífexs, els que fan ponts, destruïts o debilitats. Fixeu-vos-hi: desaparició
de la històrica UDC; difuminació del que era CDC; reeixit l’afebliment
socialista català; fracassat el darrer “camaleonisme”
dels “psuquerus”. Guanyen els
constructors de trinxeres, uns davant dels altres. Anem a una estil de guerra
llarga com totes les d’aquesta mena, a una guerra de posicions, bombardejos de
cortina, mines i contramines, feixuga, amb molta carn de canó que els “generals” enviaran a deixar-s’hi la
pell fins al sacrifici si cal amb una samarreta i molta il·lusió.
Trist panorama el que deixa
aquesta batalla. La guerra, a més, continua. Ploreu pels infants.
28 de setembre.
2 comentaris:
Es tractava de fer un sol poble, diria que tothom ho ha intentat, sí.
També dir-te que hi ha gent que no li ha donat la gana aprendre català en 55 anys que porta a Catalunya vivint.
Quan enlloc de integrar-se els que viuen aquí, els de l'altre banda de l'ebre volen assimilar tota Catalunya hi ha un problema, o et queixes o no fas res i l'assimilació s'aconsegueix, ho sento, però jo m'he integrat (fill de 2 castellans), i no estic d'acord amb l'assimilació espanyola.
Gràcies, Sergi.
No ho sé si tothom ho ha intentat, em sembla que molts ni se’ls ha ocorregut. Una societat inclusiva, incloent, és aquella que accepta i acomoda la diversitat al seu sí i construeix el futur amb tothom, parli el que parli i s’expressi amb les pautes culturals que vulgui, fent un sol poble, no comunitats estanques i separades per llengua, usos o costums. L’assimilació i la integració són conceptes excloents ja que pretenen eliminar la diversitat. Integrar-se, a què? Assimilar, a qui? Ni som com érem, ni serem el que som.
Publica un comentari a l'entrada