Potser que canviem una mica de
registre, que parlem d’altres coses. Per exemple dels colors de la tardor per
la
ruta del vi d’Alsàcia.
La verema ja està feta. Els ceps
arrenglerats, seguint les suaus ondulacions del terreny, descansen sense
fruits. Els pàmpols van engroguint mica en mica. El paisatge va diversificant
els verds fins ara omnipresents barrejant tonalitats més tèbies cap els daurats
abans de quedar erm i trist. Hi ha activitat als cups, s’escampa arreu una
oloreta de raïm i de vi. Els caps de setmana el turistes i forasters omplen els
carrers dels pobles típics
“soigneusement”
preparats per atreure’ls. Són pobles de postal, flors –geranis- a les finestres
i balcons, parets d’estructures de fustes vistes,
à colombages
en diuen, botigues de
souvenirs i de
productes
du terroir, formatges,
patés, pans, pastissos, i evidentment d’ampolles de
vi de les varietats alsacianes i
destil·lats
d’alcohol amb fruites diverses. És conegut que els francesos,
primers
receptors de turisme del món,
saben
treure suc de qualsevol particularitat que tenen per petita que sigui.
Alsàcia, terra cobejada mil·lenàriament per francs i germànics.
Luis
XIV porta la frontera francesa fins al
Rhin (al temps que pel sud als
Pirineus)
quedant-se amb la meitat de la seva cubeta, el riu pel mig, delimitada a l’est
per la
Selva Negra i a l’oest pels
Vosges. El
Reich se l’empassa desprès de la guerra de 1870 i torna a
França amb el final de la
I
Guerra Mundial. No hi ha monuments als
“enfants morts pour la patrie” del 14 al 18, els alsacians estaven
a l’altre banda. Quatre anys més alemanya a la
II Guerra i retorn a
França
convertint-se des de les hores en clau del nou europeisme,
Strasbourg
capital de l’
Europa. Terra amarada,
xopa, d’aigua que li ve de les altes muntanyes suïsses i de les que té a costat
i costat. Consegüentment, rica, amb riquesa que es mostra en múltiples detalls.
La
catedral
de Strasbourg, i el nucli antic
de la ciutat, com una nou entre braços d’aigua, sempre fa bo de veure caminant
o
des d’un vaixell pels canals. La manca
de sol, el sol està al
Mediterrani,
i la boira al matí no ens permeten -desprès de pujar els 328 esglaons fins a la
plataforma
sobre la façana al peu de la seva única torre- veure més enllà de les
teulades de la ciutat. Tampoc l’efecte del cop del sol baix a la tarda sobre la
pedra rosa plena de filigranes que deuen haver estat malmeses i refetes varies
vegades al llarg dels segles. Ara, al seu voltant i per l’espai públic proper,
per commemorar el mil·lenari del començament de la seva construcció, hi ha
l’exposició
temporal d’un conjunt de figures -de cartró pedra, o de guix, suposo- que
l’adornen:
Des gens singuliers. Un
entorn suggeridor. Tot fent un passeig nocturn a peu per
la
Petite France, amb el
barrage Vauban al fons, coincidim
amb una marxa nocturna a favor de la
lluita contra el càncer de mama. Ens van dir que s’aplegaven a l’esdeveniment més
de 20.000 persones, roses, alegres i festives.
Camí de
Colmar, per la ruta del vi, desprès de parar breument a
Obernai i abans de
Ribeauvillé i Riquewihr,
a la dreta dalt d’un cim dominant la plana hi ha el castell reconstruït de
Haut-Koenigsbourg.
A finals de segle XIX el kàiser
Guillem II va refer les ruïnes dels
seus ancestres germànics (els
Hohenstaufen, els
Habsbourg)
per tornar-les al seu esplendor. Ara és un dels llocs més visitats de
França. La boira també ens va impedir
veure el panorama que s’intuïa des del gran bastió. A baix a la plana, altra
volta, vinyes i més vinyes. Final de jornada a
Kaysersberg, lloc
natal del notable metge i premi Nobel de la Pau del 52,
Albert Schweitzer.
Clar, si pretens allotjar-te en
un hotel en mig d’una zona per a vianants tancada al trànsit has de preveure
com hi arribaràs. En vam tenir un bull, de nit, i més anant amb una
furgoneta més llarga del
compte per encabir-nos-hi tots amb l’equipatge.
L’hotel
des Têtes, està a la rue des Têtes
,
bien sûr! Colmar és la ciutat de
l’escultor
Auguste
Bartholdi, el de l’estàtua de la Llibertat de
Nova York i de moltes altres peces simbòliques a França. En vàrem
visitar el museu, però estàvem allà, a
Colmar,
per veure expressament el
retaule d’Issenheim una obra
excepcional de començaments del segle XVI, en els seus darrers dies a
l’espectacular església dels Dominics, ja a punt de tornar al seu lloc habitual
que és el
museu Underlinden que remodelat i ampliat reobrirà properament, ben
aviat. Sols per veure desplegat aquest sensacional retaule paga la pena el
viatge. En aquesta instal·lació provisional l’acompanyen algunes petites obres,
des d’una malenconia d’en
Cranach, formidable, a un cap de
Crist del modern
Otto Dix, l’expressionisme alemany, i d’altres, com una
Verge
del Roserar, de
Maties Shongauer, de finals del s.
XV, esplèndida, amb una història un pèl atzarosa, més gran i una mica diferent
de la que temps enrere
havíem
vist a Colònia obra de
Stefan
Lochner. Com passa algunes vegades a
França, molt soroll de boixets i poques puntes a la
petite
Venise, tot plegat un tros de carrer ben arregladet amb canal d’aigua i
barquetes planes de pescadors pel mig, això sí, molt fotogènic. Val la pena
passejar-se pel rovell de l’ou del nucli antic tot admirant les cases, els
edificis civils i religiosos i els monuments, fa goig. Ple de visitants
flâneurs a les hores centrals dels dia
com correspon a una vila turística, tranquil i quasi desert al caure la nit.
Vicissituds familiar obliguen a
una part de l’expedició a emprendre la tornada abans d’hora. Llàstima per ells
i per la causa. Sobrarà espai a la furgoneta el darrer dia.
Canvi de paisatge i de centres
d’interès per acabar. Resseguint cap amunt la riba esquerra del Rhin, camí del
aeroport
transfronterer de Bâle, comencem
al
Memorial
de la línia Maginot de Marckolsheim. La casamata 35-3 amb un
conjunt de peces de material de guerra: un tanc
Sherman, un canó soviètic, un
half track francès, un auto metralladora, una bateria antiaèria
americana. Els sots encara visibles causats per les bombes dels
Stukes, els impactes de bales en que hi cap un dit gros sencer a
una torreta defensiva metàl·lica, ... tot ben cuidat per anar-hi a fer un
pícnic el diumenge tot recordant que trenta soldats francesos hi varen resistir
tres dies a l’empenta del
“boches”.
No gaire lluny d’allí, la
fortalesa de
Nuef-Brisach que va construir
Vauban en aquest costat francès del riu redoblant el
Breisach am Rhein del cantó
alemany. Una estrella octogonal de 600 metres de diàmetre -que surt a les
primeres pàgines del “
Victus”-
i que està declarada, dins de totes les fortificacions de
Vauban,
patrimoni mundial
de la UNESCO. Ben conservada,
amb les cases del poble a dins reemplaçant ara les casernes i quarters de la
guarnició militar que la va defensar el XVII, el XVIII i el XIX fins la guerra
franco-prussiana. Cortines, bastions, tenalles, mitges llunes, contra guardes,
glacis, la plaça central per les maniobres i les parades militars, els pous
d’aigua, les portes als quatre punts cardinals camí de les ciutats properes del
territori que defensava. Pausa cafè en el bar on els pagesos hi anaven a
segellar les butlletes de les diverses loteries i apostes.
Riu amunt, nova parada per veure
l’església
octogonal d’Ottmarsheim.
Carolíngia, per estar inspirada en la
d’Aix la Chapelle (
Aachen,
Aquisgrà) al seu torn inspirada en
San Vitale de
Ravenna. Ha
passat en els seus mil anys d’història moltes vicissituds, la darrera,
l’incendi d’ara fa uns vint anys. No sé pas què hi ha de l’original, però és
una petita meravella. L’entorn, suposo que aprofitant la darrera reconstrucció,
ha quedat admirablement tranquil. En quedem a dinar al costat, al
“Restaurant
La Couronne”. Per tota carta tres
plats
du jour apuntats en un full de bloc petit, això sí, ho vàrem regar amb un
Pinot noir rosé que no estava malament. Algú hi va afegir amb
el cafè una copeta
d’eau-de-vie de
Mirabelle.
Vam buscar, i trobar, la
intersecció del
canal
d’Alsace (del Rhin) amb el
canal que el
comunica amb el del Rhone,
relligant fluvialment les vessants atlàntica i mediterrània. I per acabar, ens
aturem al
barrage (la presa)
de Kembs, passant prèviament per la
central hidroelèctrica, per veure l’espectacle de les rescloses pujant i
baixant de cota a les llarguíssimes gavarres mercants –també deuen aprofitar-ho
els vaixells que fan turisme- que comuniquen els ports suïssos centreeuropeus
fins als holandesos ja al Mar del Nord. Tant la central com les rescloses són
dels anys 30 del segle passat i continuen donant un bon servei. Tots els espais
públics al voltant d’aquestes obres d’enginyeria hidràulica estan cuidats i
preparat per ser usats com a llocs de lleure i esbarjo: caravàning, pícnic,
rutes esportives per bicicletes, a peu o a cavall,... Fa goig de passejar-s’hi,
i dóna la impressió que són molt utilitzats.
Ufff! Quin dia ben aprofitat i divers! Cap a l’aeroport ja de retorn a casa.
Pràcticament vam fer el programa
que ens havíem proposat llevat d’algunes coses que sobre la marxa, pel temps,
per retard, per cansament o per repetitiu deixarem de banda. Si ens quedaren
coses per veure i fer...! Aquí i a altres indrets. Com pensem tantes vegades,
n’hi ha tantes d’altres per anar...! La temporada per fer-ho era bona pels
colors i per evitar les aglomeracions estiuenques i els freds hivernals.
Segurament els colors són més bonics ara que en primavera. Ens va agradar, una
bona sortida.
24 d’octubre. El viatge de
tardor.
