En principio fue la deuda.

Presentació del darrer llibre del professor Josep Oliver, La crisis econòmica en España. RBA, B-2017. L’autor ens va explicar que volia titular el seu llibre En principio fue la deuda, però que l’editor li va suggerir canviar-lo per aquest més cridaner i que va acceptar-ho deixant la seva idea inicial com a subtítol, malgrat que no li van posar a la portada i va quedar amagat a l’interior. 

 L’encarregat de la presentació va ser en Pep Canal, a qui vaig ensarronar per fer-la a pesar de les seves reticències ja que em va dir que no n’havia fet mai cap. Malgrat tot, s’ho va agafar amb molt d’interès ja que el tema li anava, l’havia viscut en primera línia de combat, i ho va demostrar amb escreix, especialment de temps (fet que em va reconèixer desprès i que cal comprendre i acceptar per la seva falta d’experiència en aquesta mena de feines).

La tesis central del llibre, en paraules del seu autor, està en la situació creada a partir de la incorporació del nostre país a l’euro i la riuada de préstecs que es van poder obtenir a molt bon preu sense tenir cap mirament en el volum d’endeutament, principalment privat, que això va generar. Els països rics van canalitzar els seus estalvis cap als països pobres que volien aconseguir més del que podien i que van agafar crèdits com aquell que recull el manà caigut del cel, sense pensar –potser- que caldria tornar-los i sense valorar si tenien prou capacitat per fer-ho. Quan va venir la crisi derivada de les subprimes i de Lehman Brothers ens va agafar ... amb bragues, o amb els pixats al ventre.

Segons el professor Oliver ningú va valorar massa exactament que representava l’euro i la nostra –i la d’altres- incorporació a la moneda única. Cal recordar, però, que l’euro s’estableix en un moment especialment delicat de la història recent europea: la unificació alemanya desprès de la caiguda del mur de Berlín. Els francesos, principalment, espantats per la potència de la nova Alemanya i amb el record ben viu “Aux enfants morts pour la Patrie” que tenen a la plaça de cada població van obtenir la contrapartida de la desaparició del fort marc alemany i la construcció del nou enginy monetari sense pensar massa quines coses implicava, especialment per aquells països que tradicionalment corregien els seus dèficits exterior amb continuades devaluacions com era el cas d’Espanya.

La crítica, sagnant, que fa el professor Oliver de la gestió de la crisi desfermada al 2008, però especialment a la recaiguda del 2011-12, és als pèssims –segons el seu parer- polítics que ens governen, sense distinció.  No pensen en el país, pensen sols en el Govern i com mantenir-s’hi ajornant les decisions compromeses que al final prenen arrossegant els peus pressionats al darrer moment per les circumstàncies inevitables i els advertiments exteriors, ja sigui del President dels EUA o de la Xina. És incompressible, o no, la seva incapacitat per posar-se d’acord i coaligar-se, com van fer els alemanys, davant la fatal adversitat i les mesures que ineluctablement cal prendre.

Però front a aquesta crítica cal recordar un altre cigne negre de la política espanyola que és el 11-M, el brutal atemptat d’Atocha previ a les eleccions generals del 2004, i la situació que va generar en les possibles o hipotètiques relacions, ja difícils des de l’adveniment de la democràcia, entre els llavors dos grans partits PP i PSOE. Encara avui no és possible pensar, i més amb que ha plogut des de llavors, una aliança semblant.

28 d'abril.