Tot aprenent-ne.

28 de febrer.

Ara la bombolla hipotecaria.

Vaig sentir aquest “nou” concepte fa pocs dies en un reportatge que feien a no sé quina televisió. Sí, resulta que amb la davallada dels preus dels habitatges fruit de l’esclat de la bombolla immobiliària hi ha gent que té una hipoteca pendent d’un import superior del que li donarien ara en el mercat pel seu habitatge. És a dir, que pot tenir, derivat d’aquest fet, un patrimoni net negatiu. Sí, clar, es va endeutar per comprar-se un habitatge als preus que tenia el mercat en aquell moment i ara els preus ha variat a la baixa (molt temps, l’endeutar-se per adquirir habitatge va ser una “ganga”, era al revés, els preus pujaven, va sortir rodó).

Això és un problema? Crec que no, però depèn.  Depèn de si va comprar per usar o per invertir i bescanviar posteriorment. Vés per on, torna a aparèixer el vell concepte marxista del valor d’ús i el valor de canvi.

Si es va endeutar per gaudir de l’ús d’un habitatge per què el necessitava o en tenia el caprici, doncs, mira: Mala sort. La seva posició com a demandant, al executar la seva pretensió, va contribuir a l’establiment del nivell del preu del mercat. Si hi havia una oferta, probablement exagerada en quantitat i preu, però que va trobar la seva demanda en quantitat i preu, doncs es va produir l’equilibri d’un valor. O, és que ara anirem a discutir la formació dels preus en el lliure mercat? Són les primeres lliçons dels manuals d’economia, oi?

Ara bé, si es va endeutar per invertir i bescanviar (amb l’esperança d’un benefici), doncs, mira: Carregar-se el risc adquirit i assumir les pèrdues. Tot inversor sap, o hauria de saber, que tant com es poden fer beneficis es poden tenir pèrdues. Per tant, aquests,  poca pena ens ha de fer i cap problema han de representar.

El que passa és que amb el desprestigi en que estan totes les institucions de la col·lectivitat i molt concretament les que conformen el sistema financer, sembla que ara es pot posar en qüestió i esgarrifar-se i fer-ne causa de qualsevol cosa derivada d’elles. Sí, és cert que es varen fer molts abusos per part de moltes entitats financeres atorgant crèdits i hipoteques molt a la lleugera i ara se’n paguen les conseqüències. Però qui ha de carregar-ne les conseqüències són els principals agents implicats i cal començar a dir que aquestes responsabilitats no poden ser traspassades al conjunt de la col·lectivitat. Les comptes de pèrdues i guanys dels implicats, entitats financeres i particulars, han de ser les primeres i en molts casos les úniques que han d’assumir els riscs i els resultats de les seves operacions. Sí, portarà cua, i dolenta en molts casos, l’alegria disparada en que vàrem viure durant uns anys, i haurem d’assumir-ne el que comporta. Oi, que ens les prometíem felices? doncs, a les dures i a les madures. Dur, és dur, però és així, sense remei, a pagar (mentre que es pugui) les quotes pendents pactades per molts anys.

No sols és un problema de seguretat jurídica, acceptar les conseqüències dels teus actes fets amb la normativa existent, sinó també de justícia respecte a la gent que, malgrat necessitar-ho, no es va voler o poder endeutar i la gent que endeutada va fent front a les seves deutes religiosament. Paul Samuelson parlava de consumidors estúpids. Ara, aquí, aquest adjectiu pot ser titllat de políticament incorrecte.

 

27 de febrer.

De cap a la Gran Guerra.

Aquest any, a l’estiu, es commemorarà el centenari del començament de la Gran Guerra, de la Primera Guerra Mundial. Va ser un fet que va trasbalsar  i capgirar la humanitat. Vaja, a la humanitat que  llavors manava al món. Per molts historiadors va ser el començament d’aquest segle curt, el XX, que ja hem deixat enrere. Molta mortaldat, nous mètodes de destrucció militar, l’ensorrament pràcticament de totes les estructures polítiques existents, especialment de com es concebia la conducció dels afers públics. Quatre imperis se’n van anar en orris, l’alemany, l’austro-hongarès, el rus i l’otomà; l’esclat de les nacionalitats, al centre i a l’est europeu; el sorgiment d’un nou sistema polític, el comunisme, a l'Estat més gran del món; la desestabilització del sistema liberal cap als totalitarismes; i la llavor d’un esglai encara pitjor al poc temps, amb una repetició de la guerra, l’Holocaust i l’explosió de la bomba atòmica. Com per pensar-hi una mica, doncs.

Els mitjans ens en parlaran i haurà moltes publicacions, noves o reedicions. Va, capbussem-nos-hi.  

Una mica de literatura per començar, feta ara: 14, de Jean Echenoz. Raig verd ed. B-2013, una delicatessen per obrir boca. Suposo que tocarà rellegir a Remarque: Res de nou a l’oest. Félix de Azúa ens esperona a descobrir Gaziel i les seves cròniques del front serbi: “De París a Monastir”, publicades ara per Los libros del Asteroide. Hi ha volums voluminosos -“1914. El año de la catàstrofe”, Max Hasting. Ed. Crítica, B-2013-  que s’apilonen a les llibreries tan gruixuts com aquest, d’historiadors i divulgadors dels fets. “Sonámbulos”, Christopher Clark. Galaxia Gutemberg, B-2014. Serà impossible donar-hi cap perquè  hi ha molt per triar.

El cinèfils podran reviure pel·lícules mítiques: Senderos de gloria de Stanley Kubrick (1957, encara que aquí la vàrem veure molt més tard), i la semblant Uomini contro de Francesco Rossi, (1970) que recordo haver-la vist a Perpinyà. A Zaragoza en fan un cicle. La divisió a Espanya entre les esqueres aliadòfiles i les dretes germanòfiles i els moviments que va comportar. Alguns historiadors locals han explicat coses concretes de casa nostra al respecte: “Per França i Anglaterra” Joan Safont Plumed. Ed. Acontravent, B-2013. Sembla que en Quico Villà també ha tocat el tema.

 

 

Haurem de recordar també l’assassinat de Jean Jaurés uns dies abans d’esclatar la guerra i el paper del moviment obrer a tot Europa, primer amb la aquiescència i desprès amb la revolta. Bon moment per retrobar el llibre que em varen regalar i dedicar, al acomiadar-me d’ells, els amics de Créteil: “Jean Jaures, l’époque et l’histoire”

 

 

 

 

Potser tot el que es va descabdellar ja està superat. El segle XX va ser molt curt, però l’evolució de les forces productives i les relacions de producció també ha canviat molt, no sé pas si ambdues en aquests darrers temps cap a millor, i això fa que el panorama sigui molt diferent. Però no cal oblidar que el que va començar el 1914 va comportar un món diferent. La Gran Guerra, la Gran Depressió, la Segona Guerra Mundial, els gloriosos trenta, el shock del petroli, la revolució neoconservadora, l’ensorrament del Mur i del bloc soviètic, l’emergència dels BRIC’s. Tot molt concatenat, tot començà l’any14.

 

18 de febrer.

L’orgull del nét del pirata.

Ni el nét n’és el nét, ni el pirata en va ser de pirata. En Manuel Cuyàs  (Mataró, 1952) ens explica la seva nissaga mataronina i la seva pròpia vida (fins ara) a Mataró: “El nét del pirata”, ed. Proa, B-2014.

És una mica més jove, no pas gaire, que el qui escriu, però a aquestes alçades de l’existència les diferències d’edat es van esvaint. Més o menys hem viscut en el mateix temps.

L’Antoni Cuyàs i Sampere fa les Amèriques i li surt bé. Torna a casa ric però sense descendència, i se les empesca enginyosament per procurar-se-la, encara que no sigui biològica. Amb el mateix cognom a coll, els seus descendents formals mantindran la seva presència amb el seu retrat que encara avui presideix el saló principal de la casa que va bastir al tornar d’ultramar.

Però la història del nét del pirata és la de la travessa des dels temps foscos del franquisme als lluminosos, encara que avui entelats, de la democràcia. Ara que és corrent entre els joves ignorants i els grans ressentits blasmar del procés que ha fet aquest país en els darrers trenta cinc anys, llegir el trànsit que ens explica en Cuyàs ens il·lustra sobre la magnitud dels canvis que s’han produït i ens reafirma, amb l’autor, de l’orgull del que hem contribuït a fer.

“Havíem trobat la maneta”. Sí, havíem (sic), tots plegats, en primera persona del plural, col·lectivament, havíem fet exitosament el pas d’una situació deplorable a una altra d’acceptable. L’orgull de reconèixer-ho i reivindicar-ho. Gràcies, Manuel, per escriure-ho i deixar-ne constància.

 

“I per dir també que un dia que vaig anar al parc vaig veure que el brollador impulsava cap amunt l’aigua que desprès de ser recollida per les dues plataformes centrals regalimava en direcció al gran safareig que tenia als peus. Havíem trobat la maneta. Ens va costar, no va ser el bufar i fer ampolles del revisor austríac d’aquell tren que havia sortit de Praga, perquè arrencàvem de molt al fons, però el mecanisme de tancar i obrir es va fer finalment present i efectiu.”

 

 

25 de febrer.

Frivolitat, el que ara es porta.

Quan t’atanses al quiosc i compres “Mongolia”, per exemple, saps el què estàs comprant: una revista satírica, iconoclasta, desvergonyida, ... i sabent què tens als dits l’entens perfectament, saps descodificar-la. La vella “Codorniz” ja tenia per subtítol: “La revista más audaç para el lector más inteligente”. Doncs, això.

 

Però si et venen que et donaran un reportatge per televisió que explicarà una nova visió, fins ara amagada, del que va passar amb el cop d’estat del 23-F del 1981, no tens cap prevenció de partida. Sí, l’autor de la proposta, l’Évole, és un periodista trencador que moltes vegades sobrepassa els límits habituals establerts fins ara. Sí, també, ara, a toro passat, hi ha algunes coses que no encaixaven, però amb la credibilitat que t’enfrontaves al programa, i que et mereixien els que hi sortien, no hi vares caure. A mesura que s’anava descabdellant el tema tot era posar-se les mans al cap: “Què ens estan dient? Què es pretén fer-nos veure? Què ens han amagat fins ara?”  Res, res, no us esvereu, tot queda al final en un exercici molt a la Orson Welles, era una broma. Però el “Salvados” no és el “Polònia”, i aquí crec que hi ha una errada descomunal. No estàvem davant d’una pallassada, sinó d’un programa pretesament (fins ahir) seriós.

 

En aquests moment de manca de credibilitat del sistema bastit desprès de la mort del darrer dictador jugar amb aquestes coses és jugar amb foc. Sí, clar, tot era un exercici periodístic mig en broma, però en lloc de donar elements per ajudar a adreçar i endreçar el pati que tenim i fer-lo més creïble ens dediquem a fer focs d’encenalls, frivolitats fàtues. No estem per això en aquests moments. Qui en surt tocat, al meu mode de veure les coses, és el propi periodisme. Qui no ens diu que tot aquest muntatge no va ser fet expressament per vendre’ns alguna cosa, al igual que el propi reportatge? Quina credibilitat tindrem amb el que en puguin vendre en serio després de veure com ens poden ensarronar en uns instants? Què ens estan donant cada dia de verídic? Em sembla que ha estat un mal exercici en un mal moment.

 

Alguna experiència personal negativa i perjudicial tinc d’aquest exercici trampós de fer periodisme, amb la mateixa cadena. Deu ser marca de la casa. Es tracta d’anar a buscar el que ja està decidit prèviament que es vol mostrar, el descrèdit per exemple. Les tècniques per fer-ho són ben fàcils i hi caus de quatre potes. Desprès, si això comporta desgavells tan li fa. Tot sigui pels inconfessables objectius que s’han proposat. Però alguna conseqüència també comporta pels que practiquen aquesta forma de fer: el seu propi descrèdit.

 

Per ficció, la de veritat. Hi ha una pila de bones novel·les que ens esperen.

 

 

24 de febrer.

 

 

 

 

 

Desconeixement.

-“Hola, sóc la Montse! Estic a Madrid, davant el Congrés de Diputats, i he pensat en tu, en saludar-te.”

-“No, mira, és que ja fa quasi bé dos anys i mig que vaig plegar. Jo ja estic jubilat i a casa.”

 

Un altre:

 

Bé, la primera és una vella coneguda i companya de camí que malgrat la relació personal i política encara es pensava que estava a la darrera feina que vaig tenir. L’altre, no el conec, deu ser un jove que sembla interessat i partícip en els temes de l’actualitat política i pretenia fer-me una “pulla” pensant-se també que encara seia al hemicicle del Congrés dels Diputats.

No són pas els primers i els únics, hi ha força gent que encara em fa anat i venint quotidianament a la capital i s’estranya de veure’m en les hores i jornades de feina pels carrers de la ciutat passejant desvagat o ocupat amb els néts. Ja fa algun temps de les darreres eleccions a les que no vaig concórrer, però segurament la majoria de la població es mira poc les llistes i qui les integra. Tampoc tinc cap activitat pública per fer pensar que continuo actiu, però també  segurament hi ha molta gent que accepta que és natural la invisibilitat de la majoria dels diputats i no s’adona quan definitivament desapareixen. Sí, hi ha un problema dels que es dediquen a la política, però cal reconèixer que també deu haver-hi algun problema en la ciutadania.

És fàcil fer acudits i dir maledicències dels polítics avui en dia. És còmode parlar de la “casta” política. És més difícil acceptar que sorgeix de la mateixa comunitat, que no són alienígenes, sers aliens a ella.

 

21 de febrer.

Això és el que hi ha.

Avui a Le Monde.

 

18 de febrer.

Sobre Estats desapareguts.

“El éxito en la constitución de un Estado es, de hecho, una rara bendición. Requiere prosperidad y vigor, buena suerte, vecinos benévolos y un cierto rumbo que le ayude a medrar y a alcanzar la madurez. Todas las entidades políticas famosas en la historia han pasado por este examen de infancia, y muchas han vivido hasta edades avanzadas. Las que fallaron la prueba han expirado sin dejar huella. En las crónicas de los Estados, como en la condición humana en general, ésta ha sido la forma en que ha funcionado el mundo desde tiempos inmemoriales.”

 

“Reinos desaparecidos. La historia olvidada de Europa.” Norman Davies. Ed. Galaxia Gutenberg. B.2013.

 

 

14 de febrero.

 

Testimoni de càrrec, també.

Una bona amiga em diu: “Surts en el llibre de memòries d’en Quim Nadal”. Bé, li contesto, si són unes memòries en algun moment puc sortir-hi ja que varen ser molts anys treballant plegats a la FMC. Potser fora més exacte dir que les circumstàncies ens varen fer coincidir durant molt temps, fet que sempre recordaré gratament.

 

No tenia notícia de l’aparició del llibre, em va passar per alt, i  vaig adquirir-lo, “Testimoni de càrrec” Joaquim Nadal. Ed. Proa, B-2014.(se’m en apilonen uns quants des de les festes passades, alguns gruixuts). Tal com en Quim explica de bon començament, no són pas unes memòries sinó la transcripció i comentaris d’unes llibretes de notes sobre la seva feina en l’àmbit autonòmic (així no li agradaria pas dir-ho a ell, seria millor dir en l’àmbit del país) deixant expressament per més endavant, diu l’autor, la seva llarga i satisfactòria feina municipal. Clar que, de refiló, la tasca d’alcalde de Girona no pot pas deixar de sortir, però sempre tangencialment perquè el que vol relatar és la seva experiència parlamentària i de govern a Catalunya. Ja estava assegut a La Ciutadella des del 84, i alguna cosa n’explica de com va anar la seva arribada allà, “el cruzado mágico”, però el tema s’embala a partir de la possibilitat de que sigui o no el candidat socialista a les eleccions previstes el 96, però que es varen avançar a les darreries del 95.

 

El llibre és dels gruixuts, gruixut de pàgines, quasi bé vuit centes,  ja que la seva base documental ho comporta. Faig una primera parada, ara per ara, al cap de les dos centes primeres, a la constitució del Parlament sorgit a finals del 95. De fet, són els anys en que coincidim en les circumstàncies, desprès cada vegada menys fins a pràcticament esvair-se tal esdeveniment.

 

Dos aspectes han captat la meva atenció d’aquest  inicial tram del llibre: La primera, la manca de decisions fermes en la direcció del PSC, desprès de que Raimon Obiols manifesta la seva voluntat de no tornar a competir en unes eleccions a la Generalitat desprès del resultat de les eleccions del 92. Sembla que això ja era llavors, vint anys enrere, la marca de la casa. Això portaria al desastre de Sitges l’any 94 i desprès de moltes giragonses a la candidatura d’en Quim a la Generalitat al 95. L’Obiols renuncia a competir a l’arena institucional, però es manté a l’orgànica. Primera disfunció, crec, que comportarà conseqüències. Llavors, cal trobar qui hi va a les següents eleccions i aquí es mareja la perdiu de les possibilitats fins que al final, segurament massa tard, recau en en Quim. No, en Narcís, no podia pas anar-hi, havia volar sobre el Pentàgon!, il·lustratiu del què pensa (i és) l’administració del país; en Pasqual, meitat capità aranya, meitat “perro del hortelano”, emmerdant la troca; en Borrell no dóna –evidentment- la imatge; en Solé Tura ja estava desgastat; dels “capitans” ningú donava la talla, cosa ben sabuda; fins hi tot hi surt entre el possibles candidats l’Higini Clotas! Vist en perspectiva es constata un cop més que la manca de decisions, de prendre-les, sempre és tant dolent , o més, que la possibilitat d’equivocar-se prenent-les d’una vegada. Bé, en Quim era un “outsider” per la cúpula barcelonina que llavors comandava el PSC. Ni venia dels “orígens”, del FOC, per exemple, ni va participar en la construcció del partit, s’hi va apuntar quant tot ja estava fet, va anar d’independent en les primeres eleccions municipals del 79. A més, era perifèric, gironí; però tenia algunes referències bones per ser acceptat, malgrat les reticències del Baix Llobregat: els orígens familiars, sòlida posició acadèmica, exitós treball realitzat, discurs “catalanista”,... Però li varen fer gruar molt, massa.

 

La segona: L’obsessió malaltissa, paranoica, amb els mitjans de comunicació. Que si aquest ha fet unes declaracions; que si diu en una entrevista; què es diu i es publica, o no es publica; que sembla que ara va per aquí, o per allà; que si un editorial; que si cal dinar, sopar, esmorcar, o anar-se’n al llit (figurat) amb aquest o l’altre. Guaita què ha dit aquest de tu, o de no sé pas qui. Però, perquè has dit això o allò? Escolta, què volia dir aquella frase, aquella resposta, o aquell silenci? Suposo que si mai els periodistes fan un llibre de memòries també ens delectaran amb tots aquest embolics a la Fregoli des de l’altra costat. Això comporta un desgast d’esforços i d’energies descomunal. No sé pas com podien treballar amb tranquil·litat. De fet, la feina política feta d’aquesta manera no pot pas fer-se bé. Això es posa de manifest ben bé en el text de l’obra d’en Quim.  Neguits, emprenyades, disculpes, explicacions, algun que altre plor (en Quim és molt sentimental), poques rialles i poques satisfaccions per aquesta banda. Un joc entretingut que si no fos per la importància del que s’hi cou no pot ser menys que qualificat de patètic. Llegir els diaris, un martiri, moltes vegades per no res. L’ego personal? Potser. Però, quanta pèrdua de temps! Sí, sembla que així és fa la política. Sí els militants que llavors encara es pensaven que tenien alguna veu o els lectors, cada cop menys,  que encara avui llegeixen ingènuament el que se’ls ofereix s’ho pensen una mica es tornaran més descreguts encara.

 

El llibre segur que donarà per molt més, però ara és moment de reposar-ne una mica. Altres de la pila demanen el seu torn.

 

10 de febrer.

Error. Plou sobre mullat.

No sé si és inconsciència, prepotència, ignorància o estultícia, però les primeres paraules del guanyador de les primàries d’ahir al PSC (o, és al Nou PSC?) per veure quin nom proposen els socialistes catalans al espanyols perquè l’incloguin a la seva llista per les properes eleccions europees, són un complert error i una patinada descomunal.

fer foc nou

Recomençar una cosa que s’havia començat malament.

 

Diu l’ínclit personatge, i ho recull la nota oficial del partit: “el PSC ha decidit foc nou per Europa en aquestes eleccions”

 

Però, sap bé que ha dit? Reemplaçar a en Raimon Obiols, és fer foc nou? Sap alguna cosa d’Europa, ell? Però, com s’atreveix? Sols es pot entendre des de la immaduresa, la ignorància, o des del sense sentit del que forma part.

Sempre he tingut una debilitat per en Raimon, malgrat que –com que no sóc gens nacionalista- mai m’he identificat amb alguns dels seus postulats. Però reconec, com crec que ho fa la majoria de militants assenyats del PSC i de la societat catalana, la seva vàlua política i intel·lectual, el seu treball polític i la seva digna trajectòria.

Ara, un jovenet que no ha fet mai res, s’atreveix a dir que el PSC ha decidit fer foc nou? Però, a on anem? O potser, cap a on van tots plegats? Que s’ho facin mirar! Potser sí que caldrà començar a pensar a fer foc nou, però de tota aquesta trepa que pretén fer el Nou PSC.

 

9 de febrer.

Panorama

Quino, evidentment.

 

6 de febrer.