Ara, el Nomenclàtor.

Una vegada –quan era Alcalde- un grup polític que no estava al Govern va demanar a través d’una proposta per debatre al Ple de l’Ajuntament que es pengés al pal banderer de la façana de la Casa de la Ciutat la bandera del Tibet transmetent una reivindicació que llavors feia el Partit Radical Transnacional.  Vaig aconseguir eludir incorporar aquella proposta a l’ordre del dia del Ple de quina confecció l’alcalde en té la potestat exclusiva. Crec que va ser la darrera vegada que vaig sortir-me'n d'aquest embolic ja que amb posterioritat en van venir d’altres de semblants, semblants en que eren propostes que no tenien cap relació amb la tasca municipal, i si mal no recordo -per la meva resistència- el tema va acabar en una sentència judicial que vaig perdre en que es deia que s’havia d’incloure a l’ordre del dia totes aquelles coses que els representants polítics volguessin presentar a debat.

D’aquesta polèmica –que no tenia lloc sols a Mataró i que en d’altres localitats ja s’havia més o menys acceptat- van sorgir tota mena de denominacions per retolar aquelles propostes que són alienes a les competències dels Plenaris municipals i que els han convertit en uns petits Parlaments amb debats que a vegades són més dilatats i polèmics que els temes de pura competència municipal. Batalla, doncs, perduda, que ha portat a que qualsevol tema que qualsevol grup polític vulgui plantejar al Ple hi acabi arribant, malgrat la seva pràcticament nul·la transcendència política per l’administració local, però d’algun ressò polític (crec que escàs) a la vida de la col·lectivitat. Evidentment, tots els grups polítics –tant els de l’oposició generalment, com també a vegades els del Govern- hi col·loquen aquí posicions d’altres àmbits de debat, encomanats a altres administracions, per donar constància de les seves preocupacions i interessos de cara a la galeria.

El “procés” també ha estat matèria de debat municipal ficant-se en temes que correspon a altres instàncies parlamentaries portar-los a terme. Així hem vist des de la patrimonialització partidària, de part, dels òrgans dels consistoris (l’AMI com exemple més evident); les “guerres” de banderes a les façanes dels edificis públics; l’ocupació tolerada, induïda o provocada directament de l’espai públic amb simbologia partidària; les declaracions de suport, fins al recolzament a actuacions més enllà del que disposen les lleis i els reglaments. No podia ser d’altra manera, era ineludible que acabés d’aquesta forma.

La darrera polèmica –d’aquests actuals temps- és la intenció (i l’execució) d’algunes Corporacions de canviar alguns noms del Nomenclàtor local ja que al seu parer (bé, d’alguns dels seus components, malgrat que puguin ser majoritaris) no són adequats als moments que estem vivint. Sembla que tornem als períodes de canvis de Règim (això, això, és això!) d’altres moments històrics. L’ultima als mitjans: la decisió de l’Ajuntament de Girona de canviar el nom de la plaça de la Constitució per que passi a nomenar-se de l’1 d’Octubre. Aquesta pretensió ja ha trobat resposta en un manifest de rebuig que algunes personalitats gironines (amb sorolloses absències) han fet públic.

A Mataró sembla que estem en el mateix camí. El grup municipal de CiU (ara deu ser del PdCat) ha presentat la proposta de canviar el nom de la cèntrica plaça d’Espanya també pel de l’1 d’Octubre. No, si ara tindrem en el llistat mataroní de carrers  els noms de França, Alemanya, Itàlia, Gran Bretanya, Dinamarca, Portugal, Perú, Colòmbia, Mèxic, Cuba... i vés a saber de quants Estats (o Nacions) més i farem fora el d’Espanya, o l’arraconarem vés a saber on, per col·locar-hi al seu lloc el d’una data que evidentment és rellevant, però que aquesta rellevància ho és especialment per alguns, per una part de la població, no per tota, malgrat que sí tots en patim les conseqüències.

I aquí està la “mare dels ous”. Una altra vegada l’interès de part sobre la necessitat de la cohesió del conjunt. Anem a veure: de les dades de participació electoral en les diverses conteses hagudes des de l’adveniment (o restabliment) de la democràcia el 1977 se’n dedueix una evidència pel que fa al que ara ens interessa: La participació en les eleccions autonòmiques des de les del 2010 (l’any de la famosa sentència del T.C.) trenca amb els patrons que es venien mantenint fins a les hores. La participació en les eleccions autonòmiques era sempre inferior a la de les eleccions generals i relativament semblant a la de les eleccions municipals. El 2010 registra el canvi de la tendència lleugerament declinant que venia patint aquesta participació i comença a enfilar-se fins a superar la participació en les generals ja en les del 2012 i arribar a la cota –crec que pot qualificar-se d’excepcional- del 2017 que sols té parió a Espanya amb les eleccions del canvi del 1982, 35 anys enrere! (Font: Aj. de Mataró. Resultats electorals)

Faríem malament en no correlacionar aquesta tendència a l’alça dels darrers anys (i en les continuades conteses autonòmiques qualificades de totes les maneres) amb la tensió i polarització en que viu la societat catalana. La creixent mobilització electoral és la manifestació més evident de la resposta cívica als temes plantejats i sobre tot a la forma de plantejar-los. A favor o en contra, però “no ens quedem a casa que ens hi juguem molt”, tant els uns com els altres, sense gaires termes mitjos com queda també ben vist.

Però els resultats, aquí a Mataró, no acompanyen als “processionistes”. En el còmput general al conjunt del país tampoc, però centrem-nos a casa nostra. Les tres llistes que els representen, deixant a banda moltes coses que els separen entre elles, aconsegueixen reunir el 42,18% del sufragis emesos. Les altres opcions sumen, també malgrat les potser més abismals diferències que tenen entre elles mateixes, el 57,82% del vots incloent-hi els escassos representants (1,6%) de les opcions marginals i dels vots en blanc i nuls. En aquest gruix dels “no processionistes” hi ha de tot (sols des del punt de vista de l’organització territorial): unionistes, federals, confederals, amén de moltes altres diferències més enllà d’aquest abassegador “tema”.

Per tant, amb quin dret aquells que no aconsegueixen sumar una majoria social per un “desideràtum”, el seu, volen imposar-lo a la majoria? Ho aconseguiran potser forçant la votació d’uns electes que ho van ser per altres comesos que discutir sobre el futur de Catalunya. Per això ja hi ha els del Parlament de la Ciutadella, Aquí han de decidir sobre la ciutat i encara que és evident que el Nomenclàtor els pertany com a tasca no és per retorçar-la a la seva conveniència per altres motius.

Anem a rebentar la cohesió social que hem mantingut fins avui amb la feina feta consensuadament al si de la Comissió del Nomenclàtor que des del 1979 que ha estat meritòria, no per que sigui del gust de tothom el que ha fet i proposat, sinó per aconseguir la seva majoritària acceptació. De les Rondes Tarradellas i Joan Peiró, a la Via Europa i a la Porta Laietana, de l’av. Ernest Lluch al carrer de la Resseguidora, de la plaça del 11 de setembre a la de l’Assemblea de Catalunya, la plaça Tomás y Valiente i el carrer de l’Alcalde Abril. Perquè ara hem de treure el nom a la plaça d’Espanya i posar-hi el nom de la jornada d’una acció valenta però il·legal (com era ben sabut) d’una part que s’ha vist que era nombrosa però minoritària? No, no és el 10 de gener de 1875 de l’entrada d’un escamot de carlins a Mataró, els morts van ser liberals. Per continuar la tensió (o mantenir-la) entre la ciutadania? Deia, fa pocs dies, que la rancúnia és mala companyia per la vida. Si és dels més cridaners, pitjor. Si la democràcia són vots, comptem-los, però comptem-los bé. A més, la democràcia són moltes més coses que sols votar, entre elles el respecte mutu que afavoreixi la convivència entre gent que pensa diferent.

14 de febrer.