M’ho he passat d’allò més bé anant a dormir durant alguna setmana amb l’obra de Mary Beard, SPQR, ed. Crítica, B-2017 ed.
especial. Els entesos en parlen molt bé i certament és una síntesi del treball
de cinquanta anys de l’autora ben reeixida.
El que coneixem com a món romà va
durar gairebé mil anys, amb una perllongació de mil anys més a Bizanci, la part oriental de la
construcció de la República i de l’Imperi. Les sigles SPQR
representen aquella mil·lenària construcció política.
L’obra comentada comença amb la
mirada –a través de Ciceró-
dels romans dels temps del final de la República cap enrere. Des de la mítica
construcció de la ciutat pels bessons Ròmul i Rem, el temps
de la Monarquia, les conquestes de la República –primer amb els pobles veïns, a
tocar- i la seva organització polític administrativa que va comportar la seva
expansió –més endavant- des d’Iberia (Hispània) fins a Síria i del Rhin a tocar
el desert del Sàhara. Desprès, com Octavià esdevé August i emperador i com
varia el sistema polític fins a Caracalla que atorga la ciutadania
romana a tos els habitants lliures de l’Imperi, des d’Escòcia fins a Síria. Va
ser una decisió revolucionaria que va canviar per sempre el món
romà i per això, Mary Beard, diu que
la seva història conclou en aquest moment. El “projecte de ciutadania” de Roma s’havia completat i començava una
nova era.
El text és amè, ben documentat en
fonts directes, tant dels escrits coneguts com de les troballes arqueològiques
que van descobrint noves coses encara amagades. Els comentaris són sucosos, ja
sigui de les interpretacions que es donen tòpicament –posant-ne en dubte
moltes- com de les comparacions amb l’actualitat del món d’avui. La societat i la
seva organització, tot el que hi volta al seu entorn, no ha variat tant en els
anys de distància que pensem que hi ha. Potser l’acceleració del món d’avui ho
desballestarà tot i la influència d’altres cultures trencarà l’eurocentrisme,
però hem arrossegat moltes coses des dels temps dels romans.
“La cultura
occidental tiene una herencia muy variada. Afortunadamente, no somos herederos
solo del pasado clásico. No obstante, desde el Renacimiento por lo menos, muchos de nuestros supuestos más
fundamentales sobre el poder, la ciudadanía, la responsabilidad, la violencia
política, el imperio, el lujo y la belleza se han configurado, y puesto
a prueba, en diálogo con los romanos y sus textos.”
Cito, per acabar, un paràgraf que
m’ha semblat adient en relació al context actual que estem travessant:
“En 61 d.C., un
destacado senador fue asesinado por uno de sus esclavos, y el senado decidió
seguir las normas establecidas para semejante delito, que consistían en
condenar a muerte a todos los esclavos de la víctima junto con el culpable (la
amenaza de un castigo como este tenía por objeto fomentar la delación entre los
esclavos). En esta ocasión había cuatrocientos en total, todos inocentes. El
pueblo tomó las calles enfurecido por la severidad de la propuesta y como muestra
de solidaridad entre esclavos y población libre, que en muchos casos había
sufrido antes la esclavitud. No obstante, a pesar de que un número
significativo de senadores estaba al lado de los agitadores, el emperador Nerón
hizo entrar a las tropas para evitar problemas y ordenó la ejecución de la
sentencia.”
L’exercici del poder no és gaire
diferent ara que en el temps dels romans.
Amb la Júlia als Museus Capitolins. Roma, setembre de 2012.
He guardat aquest volum en una
estanteria al costat de “Memorias de Adriano”
de la Margarita Youcernar, que vaig
comprar fa més de trenta anys i que encara no he llegit. Potser ja és hora de
que ho faci.
.7 de febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada