“Lo que no puede
ser, no puede ser y además es imposible”
(Rafael Guerra, “Guerrita”)
Els independentistes són impotents, no poden assolir el que pretenen. No
tenen el poder social (la majoria suficient, ni la mínima), polític
(els estan clivellant jurídicament a cada pas que donen), econòmic (les
empreses els abandonen, la més emblemàtica: La Caixa), militar (aquest
és evident i a més són “pacifistes”), ni el reconeixement internacional
necessari. Els seus actes
virolats (o sols són grocs?) els deuen proporcionar algun plaer, però són estèrils. Malden i malden
sense poder arribar a consumar
res, a arribar enlloc.
“Post coitum omne
animal triste est”. Doncs mira, com deuen quedar els que no hi arriben!
No fora el moment, pel bé del país que diuen estimar tant,
de deixar-ho estar? En aquestes circumstàncies, no cal continuar recargolant ni la
realitat ni la normativa que la regeix, ni cal esprémer-se més el poc senderi que els queda. Cal
deixar de fer el ridícul
i assumir que mantenir un pols amb l’Estat és feina vana. Que no guanyaran mai
(al menys per ara, mentre continuïn impotents) i que hi perdran, hi perdrem,
molt. Estan perdent el temps i, “...tot això qui ho
paga?”.
Emprenguin un nou camí que pugui ser més profitós, asserenin i assosseguin a la seva gent, deixin d'entabanar-los, expliquin-los la veritat. Si us plau, ja n’hi ha prou!
Emprenguin un nou camí que pugui ser més profitós, asserenin i assosseguin a la seva gent, deixin d'entabanar-los, expliquin-los la veritat. Si us plau, ja n’hi ha prou!
8 de febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada