Tot esperant... (Serrat)

Fa dies que 

abocat al balcó 

he perdut el jornal 

xerrant amb un pardal 

més avorrit que jo. 

O mirant com 

s'esfulla un alzinar 

olorant romaní. 

Com tornen a florir 

i es tornen a esfullar. 

Fa dies que no sé quants dies fa. 

Fa dies que m'estic dient... demà 

i espero... 

i espero. 

Vivint amb res. 

Treballant per no res 

i un dia com si res 

morir-me de no res. 

Adéu-siau. Mercès. 

Al fons d'un bar 

fotent-me un perfumat 

per escalfar-me el cor 

mentre arriba la mort 

a jugar al subhastat. 

Fa dies que no sé quants dies fa. 

Fa dies que m'estic dient... demà 

i espero... 

i espero... 

i espero... 

Abocat al balcó 

espero. 

Despullant l'horitzó 

espero. 

Espero per Nadal (Espero pel meu goig) 

i per la Magdalena (i per la meva pena) 

pel dia i per la nit 

que torni Helena 

que torni Helena... 

i és que quan passa pel meu carrer 

fins el geranis li acluquen l'ull. 

L'aire es fa tebi amb el seu alè 

i les llambordes miren amunt 

sa pell morena. 

Quan passa Helena. 

Quan ella mira saps que la font 

quan ella vol, la dóna. 

Quan ella plora, saps què és el dol. 

Quan ella calla, tot jo tremolo. 

Quan ella estima, l'amor pren vol... 

I entre teulades es gronxa el sol 

i els passerells dels fils de la llum 

miren gelosos com riu i es mou. 

Color d'espera llarga i perfum 

de lluna plena 

la meva Helena. 

La meva Helena...
però...

Fa dies que
l'estar dret em fa mal
el reuma em trenca els dits
i ha fugit el darrer pardal.

9 de febrer.