25 de novembre de 2021

Dels teus en vols dir...


 

Presentació del llibre d’en Josep M. Sala “Moments del socialisme català”

Ed. Fundació Rafael Campalans, B-2020.

Mataró, 24 de novembre de 2021.

1.     Agraïment als organitzadors de la presentació. Avui estic a casa. Hi estic poc, però hi estic, no me’n he anat a cap altra banda. Aquest acte de presentació del llibre la farem amb en Xesco Gomar. Com que som de generacions diferents ens l’hem partit. Jo faré fins el 2000, el que vaig viure intensament, i ell que ho ha viscut després molt més que no pas jo, des de llavors. No puc pas fer una presentació de l’autor i del llibre des de la distància, jo hi he estat per entre mig des del primer moment, amb ell i amb el que exposa, i per tant la subjectivitat serà present en les meves paraules. Prego que ho entengueu i em disculpeu si no ho compartiu.

2.     L’autor, en Josep M. Sala. No cal presentació a can PSC. Ell sempre hi ha estat i encara sempre hi és. Dues coses vull ressenyar en aquest aspecte:

2.1.        Una que explica. L’afer de la N-II als anys 90 per “la trencadissa que el MOPU va provocar” al convertir la promesa autovia del Maresme en autopista. Sort en vaig, en vàrem, tenir del seu ajut al nostre costat. D’ell i de l’”aparatu” del partit (Pep Clofent, Primer Secretari de la Federació del Maresme). La dicotomia orgànica-institucional que sempre hi és, o ho va ser en els meus temps, en la vida de l’organització.

2.2.        L’altra que no explica: Aquí teniu el responsable de la meva llarga permanència a l’alcaldia de Mataró. Sí, clar, foren els ciutadans els que votaven les llistes socialistes, però un temps abans de fer les llistes d’un nou mandat apareixia –com aquell qui no vol res- en Sala a Mataró i em forçava a continuar encara que jo en tingués dubtes.

3.     Alguna cosa més sobre en Josep M.

3.1.        És nascut, en el llibre no ho diu, el 1945. Jo sóc del 48. Som de la mateixa generació que cal explicar una mica per entendre la història recent de la política a casa nostra.

3.2.        Ell ve d’una família benestant, aposentada, però és difícil parlar de burgesa. Diferència entre classe (concepte econòmic) i estatus (concepte sociològic). Amb les dades que dóna he mig confegit un petit arbre genealògic molt interessant.

3.3.        Com molts joves dels anys 60 es comença a polititzar (a l’esquerra, evidentment, en contraposició a la Dictadura) a la Universitat. Formarà part d’aquella gent  que no serà del “Partit”, del PSUC, que semblava omnipresent i omnipotent llavors dins de la minsa i feble oposició democràtica i que ells s’encarreguen de repetir que fou així. Sí, però tampoc tant. Aquests dos fets anteriors són cabdals per entendre la formació i l’evolució del PSC en general.

3.4.        Ell encara no està amortitzat, o no se’n sent. Ha deixat pas a les joves generacions, o ja no tant joves, però encara hi és. Podríem dir de moltes d’elles que és el seu pare polític.

3.5.        La seva vida, feliçment, és llarga i com tots ha tingut algun moment amargant que si ho va ser fou per la seva fidelitat i lleialtat al PSC. Algun dia caldria parlar molt a fons de les causes d’aquells durs moments, però mai l’organització ha volgut saber massa d’alguns aspectes de la mateixa, p. e. dels recursos necessaris –de tota mena- per fer-la anar.

4.     Anem a l’obra: “Moments del socialisme català”

4.1.        No és una història del PSC. És un recull dels moments que a l’autor –que n’ha viscut molts, per no dir tots, però tampoc tots- creu interessant explicar-nos, i a la seva manera tal com els va veure i viure. Llegiu el llibre, especialment els d’ara, aprendreu moltes coses que segurament no sabeu.

4.2.        La construcció de la convergència, de CSC, ja ben entrats els anys 70 del segle passat. De la munió de grups i grupets, uns antics, altres nous, al marge dels comunistes, que confluïren a endegar de nou el socialisme a casa nostra.

4.3.        Del bany de realitat que va representar el “Pacte d’abril” amb el PSOE, que l’Ernest Lluch ja havia entrellucat a València amb el PSPV (el de llavors, no el d’ara). Les tensions que va originar i que a empentes i rodolons van conduir a una convergència més gran amb el temps.

4.4.        Crec que, a ulls d’ara, els PSC vam ser injustos amb el PSOE, o amb la poca gent que tenia entre nosaltres o que pretenia ser-ne. Clar, nosaltres érem militants “saberuts”, conscienciats, molt conscienciats, i d’esquerres (les nostres discussions per una coma o un adjectiu en qualsevol document, eren èpiques), els del PSOE eren uns socialdemòcrates que no sabien de res i pràcticament no hi eren. Vam ser superbs amb la nostra base social i, com es va veure ben clar al seu moment, electoral. Vam ignorar la història dels que a molt dures penes van mantenir encesa una minúscula brasa. Un record, avui aquí, pels Tristany, Padrosa i Calvet que van recolzar a totes a Mataró la unitat socialista.

4.5.        “El procés d’unitat va ser una autèntica filigrana en què es van fusionar organitzacions que perseguien la unitat, però amb objectius diferents: uns volien un partit plenament sobirà, però articulat bilateralment amb el PSOE; els altres volien una federació del PSOE actualitzada. El partit resultant no va ser ni una cosa ni l’altra i el Protocol d’Unitat ho defineix de manera magistral.”

4.6.        De les dificultats de construcció del Partit dels Socialistes de Catalunya dos apunts més: Les relacions amb l’UGT, molt difícils als començaments. Les vaig viure a “Catalsa”, llavors la seu del sindicat, als serveis tècnics. Quina fauna i quina flora!, per fer-ne un llibre. Desprès, malauradament, hem acabat on estem avui. No sóc tant benvolent com l’autor en jutjar el seu recorregut. La construcció del les JSC, que en algun moment vaig qualificar molt durament. L’anècdota de la constitució de la mesa de la fundació és reveladora de l’ambient que hi havia. Per cert, Josep M., jo vaig anar a algunes reunions del Mas de La Sala al Bages.

4.7.        Entrem als vuitanta. La fragilitat organitzativa, les “vel·leïtats” ideològiques, la inexperiència institucional, marquen els primers anys i els primers ensurts. La derrota de les autonòmiques del 80, sorprenent per excés de confiança i desconeixement social. L’aclaparadora victòria a les generals del 82 i l’aportació, crec poc ressenyada dels socialistes catalans a Madrid, (per cert, en Joan Majó va ser Director General molt més temps que Ministre). La LOAPA, nova trompada entre la realitat i els principis, amb en Lluch contra les cordes. El referèndum de l’OTAN exemple clar de la necessitat de la reconversió pragmàtica de la nostra organització, com ja s’havia demostrat en l’abandonament del marxisme en el Congrés del PSOE del 79. La crisi de Banca Catalana i el que va representar per molts anys i que ara en coneixem nous detalls. El relleu d’en Reventós per l’Obiols i les tensions entre les “famílies” al si del partit. (per cert, abans o després d’oferir-li la Secretaria de Finances a en Joan Rangel, me la vas oferir a mi i em vaig acollonir i et vaig dir que no)

4.8.        Hi ha molts PSC: el del Baix, el de Barcelona, el de Girona, els institucionals i un altre difús que no sé si s’ha tingut mai gaire en compte com a “tercera via” entre el que se’n ha dit les dues ànimes del partit. Algunes patinades hem tingut per aquesta causa. Els vots que es porten a les delegacions dels Congressos pesen massa, o massa poc, i són molt mal usats. Són els problemes de l’excés de territorialització com es posarà de manifest més endavant.

4.9.        Treballs destacats amb més o menys èxit, p.e. : el col·lectiu “Crisol” que Mataró va aportar-hi la figura del recordat Remigio Herrero, encara que sempre he pensat si no s’havia anat massa enllà ballant sevillanes. Tant l’autor com en Remi eren tot un poema fent les sevillanes del Mazinguer. Les batalles “federalistes” en els congressos del PSOE i a la FEMP  que al final aconsegueixen, ja molt més endavant, la declaració de Granada.

4.10.   Els anys noranta i el que ens passa llavors s’expliquen per l’esgotament del model creat per la gent dels seixanta. Es retrocedeix a Madrid, impossible guanyar a Catalunya (ara també sabem més el perquè). Hi ha nova gent que no té res a veure amb les històries de les famílies fundadores, El “territori” s’esvalota. A Madrid es barallen renovadors i “guerristes”. Anem cap a la crisi del Congrés de Sitges (hivern del 1994) que jo crec que és un punt d’inflexió històric del PSC. Els sistemes organitzatius (millor dit, directius) emprats fins llavors, més o menys cooptatius i opacs, salten pels aires. La votació de la gestió de la C.E.  sortint ho posa de manifest. Entren en escena els “capitans”. Aquest procés té coses bones, la millor representativitat, però també de dolentes, la qualitat orgànica. Discutibles ambdues i perilloses també ambdues. Això es repetirà més endavant amb altres temes, les llistes cremallera p.e., la paritat, temes portats al paroxisme avui en dia.

4.11.   A partir d’aquí la progressiva desaparició del “pares fundadors”, per abandonament, per defunció, per arraconament, (Eduardo Martín, Urenda, Santiburcio, Armet, Reventós, Serra, i tant i tants ...)  Excepte en Josep M. Sala que continua present i ens ho explica. Estem tot just a la meitat dels 40 anys del PSC, però a l’Obiols el succeeix en Montilla que al 78 estava al PSUC, a en Maragall en Quim Nadal que va anar a la llista socialista del 79 com a independent.

4.12.   Tanco. Tanco amb el meu desinterès per la vida orgànica desprès del Congrés de Sitges. Perdoneu, aquest és un tema personal que no té res a veure, només faltaria, amb els “Moments del socialisme català” que segueixen i se’n continuaran produint d’importants tant o més que els viscuts fins ara. Ja estem al segle XXI. La lectura d’aquest anys en el llibre la farà en Xesco Gomar que els ha viscut des de dintre.

 

Gràcies per la vostra atenció.





25 de novembre.