David Lizoaín acaba de publicar un assaig sobre la situació climàtica que viu el
nostre Planeta Terra: “Crimen
climático. Cómo
el calentamiento global està produciendo un genocidio.” Ed. Debate,
B-2023. És un llibre breu, 142 pàgines de lletra gran, fàcil de llegir, amb 26
pàgines de lletra més petita de notes en les que recolza el seu escrit.
Una presentació del tema -tal com estem ja-;
una disquisició sobre si podem parlar de genocidi climàtic; unes explicacions
de les causes, les estratègies utilitzades per amargar-ho o per superar-ho d’alguns;
els responsables i les seves responsabilitats; i dos capítols finals de les
accions possibles per superar l’atzucac.
Una abrandada crida final a la revolta. Sí, a
la revolta. “La política de nuestro tiempo debe
ser antes que nada una política de rechazo.”
Però crec que el més interessant del llibre ve
a la meitat, al capítol 3: “El implacable impulso del mundo por acumular”.
Sí, podem veure el que s’està desenvolupant als nostres ulls i que cal emprendre
una altra direcció, però no podem deixar de tenir present contra què ens
enfrontem: La lògica del capitalisme, els funcionament dels estats avui en dia
-democràtics o no-, i els nostre propi comportament, el dels consumidors.
“El motor básico de la emergencia
climática es increíblemente banal: el deseo de adquirir más y más bienes
por parte tanto de los estados como de las empresas, familias e individuos. La
acumulación es el sentido común reinante: el dinero hace girar el mundo.”
“Y los
estados tienen fuertes razones, tanto internas como externas, para ampliar sus
capacidades productivas y aumentar el crecimiento, ya que éste ayuda a
legitimar el orden social. Los conflictos sociales son más fáciles de gestionar
cuando hay un excedente mayor que distribuir.”
“En la
búsqueda del beneficio habrá actores dispuestos a colaborar con cualquier
gobierno, por muy criticable que sea; habrá actores dispuestos a explotar la
mano de obra hasta dónde sea posible; y habrá actores dispuestos a saquear la
naturaleza y a contaminar sin límite.”
“Entre
el objetivo de los consumidores ricos de mantener su nivel de vida y el deseo
del grueso de la humanidad de poder emularlos, aunque sea de forma puntual, se
encuentra la receta para el desastre climático, porque nadie quiere reducir su
propio consumo, por tanto, sus propias emisiones.”
“La lógica
del sistema impulsa a todos hacia una expansión infinita en un mundo finito, y
con ello, hacia las emisiones masivas de carbono.”
Perdoneu, a partir d’aquí la lluita. Les
preguntes radicals sempre són encertades, les respostes radicals generalment
-fora de situacions excepcionals- errades. ¿Estem, considerem col·lectivament que
estem, ja en una situació excepcional? Pel que em sembla no ho crec. Així els
anirà a les generacions futures. A punt de caurien el precipici.
Posem un exemple senzill i marginal: ¿ordenarem
la prohibició de les estufes en les terrasses de bars i restaurants? Amb la
resposta teniu una pista suficient.
27 de setembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada