A les nostres societats riques hi
ha pobres.
A les nostres societats sanes hi
ha malalts
A les nostres societats formades
hi ha ignorants.
Sí, formem part de societats
riques (ho indica el PIB per habitant). Som societats sanes (ho indica que pràcticament
no hi ha mortalitat infantil i la llarga esperança de vida). Som societats
formades (ho indica la gran majoria de joves que arriben a estudis
universitaris).
Podem qualificar als nostres
conciutadans/es en pobres (relativament pocs); acomodats (la majoria, amb molts
nivells); i rics (pocs també). Podem afegir-hi els molts rics (menys encara).
La diferenciació entre aquests rangs rau
en el seu accés a les necessitats bàsiques: menjar, vestir, aixoplugar-se
decentment, tenir serveis sanitaris i educatius.
No es veuen miserables pels carrers -o se’n veuen pocs- (hi
ha malalts mentals, això sí). L’accés al menjar, al vestir, als serveis
sanitaris i educatius està coberts -d’una forma o altra, més bé o més malament-.
L’habitatge és el forat no resolt de l’estat del benestar. Aquest tema ja el
vaig exposar temps enrere:
https://magrinyar.blogspot.com/2022/12/penuria-versus-frugalitat.html
La majoria dels nostres
conciutadans/es estan, son, més o menys acomodats, evidentment alguns més que
altres. Es veu pels carrers: alt índex de cotxes per habitant (600 per 1000 hab.),
consum a dojo (ara ve Nadal), viatges i vacances, oci, ... Sí, amb nivells
diferents. Hi ha qui viu més bé que altres, qui té el cotxe més gran, qui pot
menjar llagosta, qui se’n va més lluny i més sovint de viatge... Després hi ha
el mon dels rics i ultra rics que viuen en una altra galàxia (entre la gent
però una mica apartats o fora del mon dels acomodats). Per ells les necessitats
bàsiques son una minúcia que no els porta cap mal de cap ni els treu el son.
Les donen per descomptades. El seu mon -i consegüentment- els seus valors, la
seva moral, la seva vida, son uns altres, diferents.
Les nostres societats riques,
sanes i cultes son molt sentimentals, o sensibleres, especialment entre els
acomodats. Els pobres prou tenen intentant viure o sobreviure. Els rics, en
general, pocs sentiments els han portat a ser-ho.
Els acomodats a partir dels
valors ancestrals d’ajuda, de compassió, de convivència, porten a terme
actuacions polítiques, socials, morals, per ajudar als pobres que tenen necessitat d’alguna de les coses bàsiques
i que no arriben a obtenir. Amb aquestes actuacions pal·lien la seva situació (totes
les religions inclouen apartats en aquest sentit).
Avui, a partir de la política del
comú es resol l’educació i la sanitat. El menjar i el vestir es fa
principalment a base dels benvolents més o menys organitzats.
Llarga vida a la política i
als benvolents!!
Aquest dies hi ha el “Gran Recapte”, organitzat
per uns benvolents: “El Banc dels Aliments”. El passat divendres i dissabte, dies de compra, a
la sortida dels establiments (supermercats, autoserveis, botigues, ...) hi havia
voluntaris (més benvolents) que recollien donacions que compradors acomodats
feien juntament amb les seves compres habituals. Donaven un fulletó on s’explicava
que amb aquets recapte podrien omplir les taules de 100.000 persones durant 2
mesos. (100/8.000= 1,25% de la població de Catalunya). Durant un breu espai de
temps ajudarem a menjar a pobres. A la pàgina web de la Fundació "El Banc dels
Aliments" s’explica
com funciona el repartiment entre els necessitats.
L’aportació és una contribució
(en aquest cas voluntària).
Contribució (DIEC):
1 f. [AD] [DR] [LC] Acció de
contribuir, concurs a una obra comuna.
2 f. [DR] [ECT] [LC] Part que cadascú aporta a
una despesa comuna, especialment que cadascú paga per a les càrregues de
l’Estat.
3 f. [ECT] Impost directe que recau sobre els
rendiments dels béns, particularment dels béns immobles. Contribució rústica.
Contribució urbana.
És una detracció, repeteixo voluntària,
la fa qui vol i de la quantitat que vol, de la renda que un percep o del patrimoni
que un té. Els impostos son detraccions obligatòries, coercitives.
Però el Gran Recapte és una
contribució regressiva en termes fiscals.
Un impuesto
regresivo es aquel que absorbe un porcentaje
mayor de los ingresos o recursos de las personas con rentas más bajas que de
aquellas con rentas más altas.
És regressiva per què dins dels
acomodats hi ha moltes diferències i podem deduir sense anar gaire errats que
per uns els representa més que per altres. Si fem una mitja de les donacions i
les comparem amb la renda percebuda o amb el patrimoni que hom té ho veurem ben
clar. És ben sabut que els més solidaris son aquells que es senten més propers
vitalment als pobres. Dels rics no cal parlar-ne gaire.
Cada cop hi ha més desconfiança amb l’administració
del comú. Pels seus errors propis però també per l’estímul de la propaganda
negativa que se’n fa d’ella (no fos cas que hi hagués massa confiança en el
comú entre la població). Una contribució al marge del comú els és millor als
que no volen que sigui predominant, si a més és regressiva sense que la gent se’n
adoni gaire millor. Menys exigència als rics i als més rics.
És el que hi ha. Tant mateix és això
millor que res.
Algun dia, però, tornaran a aixecar-se
cadafals a la plaça del poble.
Lectura proposada: “Por qué los multimillonarios no pagant
impuestos sobre la renta y cómo vamos a ponerle fin”, Gabriel Zucman. Ed.
Anagrama, B.2026.
16 de novembre.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada