No paris de sembrar estrelles,....

Una falsedat repetida moltes vegades acaba semblant que és una veritat. Corre per Internet una bonica composició sobre imatges d’una escultura de Pablo Neruda que sembla que hi ha a Lituània amb un poema que se li atribueix al poeta xilè.

Bé, resulta que el poema no és d’ell sinò d’un xicot (potser ara ja no tant xicot) basc, de Portugalete, que es diu Alfredo Cuervo Barrrero que el va fer l’any 2001, molt temps desprès de la mort de Neruda. Ell prou que ha denunciat la falsedat que corria per la xarxa, però encara avui continua circulant sense parar. A l’enllaç hi ha el poema sencer i en els comentaris a l’entrada la seva història.

http://centroycontorno.blogia.com/2007/040314-queda-prohibido.php

No obstant la imatge i l’idea són molt maques i el poema també s’ho val.

No paris de sembrar estrelles, encara que a simple vista no es vegin.

Me preguntas cómo se puede ser feliz,

cómo entre tanta mentira puede uno convivir,

cada cual es quien se tiene que responder,

aunque para mí, aquí, ahora y para siempre:

Queda prohibido llorar sin aprender,

levantarme un día sin saber qué hacer,

tener miedo a mis recuerdos,

sentirme sólo alguna vez.

Alfredo Cuervo Barrero, “Queda prohibido”.

23 de maig.

Aturada.

El Roto, a El País d'ahir. Molt bo!

Uns dies de descans. Bé, ara, de fer altres coses. Queden temes en el tinter: la mobilització sindical, la presentació dels pressupostos de l’Estat, el retrocés de les vendes de cotxes aquí i a fora, l’estat d’ànim del país,…

Cal recordar, però, l’Amades quan recull allò de “D’abrils i de senyors n’hi ha pocs que no siguin traïdors.”

2 d’abril.



Polèmica celtibèrica.

Paz Vega resant, o fent-ho veure, vestida sols amb una mantellina davant la Verge de l’Encarnació a Gerena (Sevilla)

17 de desembre.

Periodistes i articulistes.

Ramon Besa és un periodista conegut per les seves cròniques esportives. A mi m’agraden molt, considero que aixeca el llistó d’aquesta especialitat. Ni ha també d’altres com ell, però pocs.

Ara li he llegit una columna dedicada a glosar la figura d’un mestre de periodistes recentment traspassat com fou en Josep Pernau, mig amagada al Quadern, interessant suplement dels dijous a El País.

El paràgraf final de la columna no té pèrdua. Diu així:

“Vaig conèixer un becari a qui li van encarregar que actualitzés la biografia d'un famós que corria el risc de morir i no li va passar pel cap res més que trucar-lo: "He de fer la seva necrològica i no voldria cometre cap error". Li va penjar el telèfon. Ha canviat el periodisme últimament, l'ofici va de mal borràs i hi ha fins i tot qui deixa escrita la seva pròpia necrològica.”

Els periodistes ens deuen, des de dins, l'explicació de com s’elaboren i es presenten els mitjans d’informació. Potser els desmitificaríem encara més que als polítics.

D’altra banda, voldria glosar els escrits d’en Joan Baptista Culla al mateix diari. Generalment trobo encertats els seus articles setmanals, malgrat no coincidir gaire en les seves posicions ideològiques. El darrer, toca os analitzant la situació actual del PSC. El final diu així:

“Déjenme escribirlo, sin ánimo de provocar: los ya míticos 25 diputados de 2008 fueron un espejismo, el último; una ilusión política fruto de la destreza de Pepe Zaragoza a la hora de explotar los cuatro años que el PP acababa de pasar, constituido en rehén de las teorías conspirativas y los delirios españolistas de la caverna mediática. Pero esos 25 escaños no eran el fruto de la labor de un partido pletórico, cargado de energía y proyectos, sino el botín de un aparato rutinario, burocratizado y sin alma.

Desde mediados de la pasada década como mínimo, el PSC recordaba al pollo sin cabeza que sigue volando aún decenas de metros. Pero, en el último año, el ave descabezada ha topado con la altísima pared de la crisis, y se ha estrellado tres veces sucesivas. A sus militantes y cuadros les toca sacar las conclusiones correspondientes.”

26 de novembre.