Formatge Idiazabal.

 

En un suplement de viatges del diari hi surt un reportatge de formatges que cal tenir en compte de diversos indrets de la geografia espanyola. El primer va de l’Idiazabal, coneguda especialitat del País Basc i Navarra. Es fa amb la llet de les ovelles “latxas”, caracteritzades per la llana que els penja fins a terra en tirabuixons. Hi ha l’adreça d’una formatgeria (Basterra Anaiak) que està a tocar d’allà on ens hostatgem, al poble de Goiure-Ondona. L’anem a veure: diu el reportatge que ensenyen com són les ovelles, com es mouen i que hi ha visites guiades amb un telèfon per concretar-les.

Decepció, el reportatge potser es va fer fa un temps i ara sols hi ha la venda del formatge i la visita des de fora de la quadra del costat on hi tenen ovelles. El Sr. Mikel Basterra ens atén en una botigueta minúscula  que amb el seu germà, tots dos ja grans, porten la formatgeria artesanal. No, lo de les visites guiades ja no ho fan i sols venen el seu formatge sencer, mig o a quarts. Evidentment en comprem, i ens explica com els hi va. “Hoy es dia de catalanes”, ens diu.

Temps enrere, en el poble (avui uns 60 habitants) eren 22 els artesans que feien formatge, ara sols en queden quatre, grans i amb seriosos problemes de continuïtat. Té un fill que és enginyer i un altre que no sap si agafarà el “negoci”. La llana de les ovelles, malgrat la seva originalitat, és molt dolenta i pràcticament ja no la vol ningú. El consum de la carn d’ovella, llevat de les costelles, és molt poc apreciat, per no dir que quasi rebutjat. La llet amb la que fan el formatge, dóna pel que dóna. Aquest és un món ramader que d’aquesta forma tradicional s’acaba. Tenen problemes amb la reintroducció del llop i la seva protecció, ja que és intocable i els comporta dificultats de mantenir els ramats a les pastures.

Vaig sortir amb una sensació agredolça, amb un bon producte a la mà però veure en directe una economia que s’extingeix. Segurament continuarà havent-hi formatge Idiazabal fet amb procediments més industrials, potser la meva visió pessimista perdurarà un temps més del que jo em penso. El fet, però, de la ramaderia tradicional crec que és difícil de mantenir i entenc les reclamacions pagesívoles, en aquest cas ramaderes, de l’atenció que el món econòmic urbà ha de tenir cap un sector en evident declivi.

30 d'agost.

 

Ulle Gorri Baserria. Apreguindana.

 

Vam trobar una casa rural a Àlaba que reunia els requisits que buscàvem per anar a passar uns dies al País Basc tota la família al complert com fem cada any: situació, preu, capacitat, confort,... Va resultar ser Ulle Gorri, un vell “caserio” arreglat el 2017, en el municipi d’Arkebustaiz que comprèn un grapat (12) de pobles i llogarrets que la seva part nord aboca al Cantàbric i la meridional al Mediterrani. El centre del municipi és el “concejo” de Izarra, d’uns 1.000 habitants, L’indret era apartat, però ben comunicat. A deu km de l’autopista que comunica Vitòria amb Bilbao, més o menys a uns 40 km d’ambdues capitals basques. Tocant a Orduña, un curiós enclavament de Biscaia dins d’Àlaba tocant a la província de Burgos.

La casa estava al llogarret d’Apreguindana, que és part del “concejo” de Unzá-Apreguindana, en el que sols hi havia un parell de cases més, vaja un racó de món en mig de camps on pasturaven cavalls, vaques i ovelles.   Ens van dir que hi havia llops als boscos del voltant i vam poder comprovar directament les dificultats (no sé si hi ha alguna avantatge) de la vida rural ramadera. El turisme rural és una sortida lluny del turisme massificat, encara que des del punt de vista econòmic no deixa de ser una minsa sortida. Els seus responsables ens varen explicar que la seva temporada alta era a la tardor i per les festes nadalenques principalment amb gent del país .

La casa disposava d’un baix amb una estança única des de l’entrada que servia de cuina, menjador i sala d’estar, i d’un habitació de matrimoni amb els seu quarto de bany (que era força humida) i d’un dalt que tenia quatre habitacions amb tres quartos de bany on ens vam poder situar les diverses parts de la família còmodament.

Ja vàrem veure de seguida que malgrat disposar d’un pati exterior amb un porxo moblat poca vida hi faríem, ja que les temperatures en aquella zona varien força, fresques als matins i al vespres, i més altes durant el dia, especialment si fa bon temps. Sols ens va ploure, tímidament, el dia després de l’arribada, el que ens va malmetre la previsió que teníem d’arribar-nos fins al salt del Nervión. Aquest punt és un dels atractius de l’indret, malgrat que amb l’estiatge no hi ha res a veure, sols imaginar-te com podria ser la cascada del salt de l’aigua que dona naixement al riu que passa per Bilbao. Passa el mateix amb la cascada del Goiuri que també vam anar a veure però que igualment sols ens vam poder imaginar.

Vam aprovisionar-nos abans d’arribar a la casa al Centre Comercial Gorbeia de Vitòria, on hi havia un Carrefour, que ens va semblar una mica abandonat i després vam anar comprant una mica a tot arreu allà on necessitàvem alguna cosa més concreta o que se’ns havia acabat. El pla era de fer els àpats a la casa i sols anar de restaurant els dies de visita a les ciutats. Evidentment volíem menjar algun “txuleton” i també anar de tapes, que van ser les excepcions que vam poder aconseguir fer. Vam comprar formatge Idiazábal a una “queseria” propera on ens van explicar les dificultats de les explotacions tradicionals.

Vam complir el pla que ens vàrem proposar al preparar l’estada. A part dels dos dissabtes de l’anada i la tornada que vam fer sense cap problema quasi bé tot per autopista (de pagament fora de Catalunya), el diumenge, el dimarts i el dijous vam fer els entorns naturals i el dilluns, dimecres i divendres les capitals basques: Bilbao, que estaven de “Semana Grande”, Vitòria-Gasteiz, molt tranquil·la i San Sebastián-Donosti que ja havien acabat la seva “Semana Grande” però estava plena de gent igualment.

En tindrem un bon record.

28 d’agost.

L'Alícia Romero

 

(arxiu de TVM, gràcies.)

Era la regidora més jove que prenia possessió del seu escó al Consistori mataroní que es va constituir el juny del 99 pel període 1999-2003. Venia de les JSC i tenia vocació política, en volia fer. Fa 25 anys.

Aquell dia, ja re escollit alcalde, en el meu discurs vaig emprar els versos del cant XXIV de la “Pell de brau” de Salvador Espriu:

Si et criden a guiar

un breu moment

del mil·lenari pas

de les generacions....

En acabar el poema, em vaig dirigir a l’Alícia i li vaig entregar el llibre que el contenia demanar-li que el servés com a jove per la seva carrera i la de les generacions futures.

L’endemà va venir al meu despatx a demanar-me de què s’hauria d’encarregar. Li vaig contestar que primer havia d’acabar la carrera, li quedaven unes poques assignatures per acomplir i no volia que la feina política li deixés inacabats els seus estudis. Emmurriada em va fer cas i després els va complementar amb un parell de màsters. Té bagatge acadèmic, i va començar a acumular experiència política.

Va estar a l’ajuntament tres mandats sencers amb responsabilitats diverses, la més important la de posar en marxa el Tecnocampus quan ho va deixar a punt la Pilar González.

Jo ja fora de l’Ajuntament i més endavant jubilat he seguit molt a distància la carrera que ha anat fent, no ens hem fet gaire, tampoc havia de perquè ser així, cal que els “fills” facin la seva pròpia vida.

Ara, amb la confiança que té del flamant President de la Generalitat, Salvador Illa, aquest li ha encarregat una gran responsabilitat: la conselleria d’Economia i Hisenda. Té l’empenta per afrontar-ho, té experiència negociadora en el tema, té base acadèmica, Però el repte ara és majúscul. Li desitjo molta sort i encerts. Ànims, que sé que no te'n falten, Alícia.

 

12 d’agost.