Europa

Aquests dies rememorem els setanta anys de l’acabament de la Segona Guerra Mundial en territori europeu, i també el dissabte commemorarem al dia d’Europa que pretén celebrar el procés de la seva construcció com a unitat política per superar precisament els estralls dels endèmics enfrontaments entre les seves comunitats al llarg dels segles i especialment els extremadament virulents dels darrers cent anys.

Espanya, situada a la perifèria dels assumptes europeus des del final de la guerra de Successió, a començaments del segle XVIII, es va mostrar decididament europeista quan es va anar consolidant el procés de la construcció europea que ha acabat en la instauració de la Unió. Era la nostra esperança de convertir-nos en una democràcia homologable i a més poder gaudir dels beneficis econòmics que se’n derivarien de pertànyer a una comunitat més rica i que ens podia ajudar. Val a dir que ho vàrem aconseguir i que la nostra integració va ser positiva, no ho dubta pas ningú.

Però ara que la història ha entrat en altres viaranys per l’impuls de la globalització i la financiarització de l’economia tot trontolla, fins i tot el procés europeu que semblava que seria irreversible. Els ciutadans, no solament els d’aquí, sinó els d’arreu d’Europa, es mostren desencantats. Segurament és molt difícil la seva reversibilitat, però no és pas impossible. Podem veure en el futur moltes coses, res ens assegura que tot estigui ben afermat i que no hi hagi retrocessos.

Però a nosaltres, la situació actual ens agafa sense una de les motivacions principals de la construcció europea, el record dels sagnants enfrontaments i patiments que van ocasionar les guerres, la Primera, la Gran Guerra, i la Segona.

Keith Lowe en la seva obra “Continente salvaje. Europa después de la Segunda Guerra Mundial” Ed. Galaxia Gutemberg, B-2012, ens explica que si bé la guerra es va acabar a territori europeu el maig del 1945, les seves conseqüències es van allargar més temps i més enllà dels afers militars. No solament la reconstrucció del territori devastat, sinó les neteges ètniques subsegüents, els patiments dels més febles, dones i nens, les guerres civils que van sortir a la superfície, la imposició de sistemes polítics  al marge de la voluntat dels ciutadans,  les venjances contra ocupants i col·laboradors, els intents de revoltes reprimides, el tractament dels vençuts,... La dècada dels quaranta va representar un gran retrocés no solament per les destruccions físiques sinó també pel desastre moral i humà que va comportar.

“La verdad es que la ciénaga moral que produjo la guerra no respetó a nadie. Todas las nacionalidades y todas las creencias políticas –en grados muy distintos, por supuesto- fueron víctimas y autores simultáneamente. Si a los historiadores aún les cuesta contemplar estos temas en las muchas y diversas tonalidades de gris necesarias para comprenderlos adecuadamente, entonces es tal vez inevitable que en su momento la mayoría de la gente, herida todavía en lo más vivo por los acontecimientos de la guerra, solo fuera capaz en general de ver las coses en blanco y negro. La polarización política y nacionalista que en ocasiones seguimos viendo hoy día era, en 1945, tan intensa como ubicua.”

“El inmediato período de postguerra es una de las épocas más importantes de nuestra historia reciente. Si la Segunda Guerra Mundial destruyó el Viejo Continente, su período inmediatamente posterior fue el caos cambiante del cual se originó la nueva Europa. Fue durante esta época violenta y vengativa cuando muchas de nuestras esperanzas, muchas de nuestras aspiraciones, de nuestros perjuicios y rencores cobraron forma. Quienquiera que desee verdaderamente entender Europa como es hoy en día, tiene que comprender en primer lugar lo que pasó allí durante este período de formación decisivo. No sirve de nada evitar las dificultades o los temes sensibles, ya que son los verdaderos ladrillos sobre los que se ha construido Europa.”

Sortosament els països, les seves administracions, els seus ciutadanes, van aconseguir refer-se i assolir uns nivells de benestar impensables tant abans de començar les conteses militars com els que es podien albirar al acabar-les. Aquest record (que no hem d’oblidar malgrat que nosaltres no hem compartit), tant el del punt de partença com el del camí recorregut cap endavant, és el que fa mantenir l’esperança de que ens en sortirem –tots els europeus- per continuar caminant junts , deixar per sempre enrere els mals sons i viure en Pau i Prosperitat.

 Pablo Picasso, "Dora i el Minotaure", 1936.

6 de maig.

Diumenge.

Ahir vaig veure completa una pel·lícula a la tele cosa rara en mi, em costa, encara que amb el confinament és una ocupació més. L’altre dia vaig veure “La isla mínima”. Em van quedar coses pendents d’entendre del final, segurament perquè no estic avesat al cinema d’avui o no hi vaig prestar prou atenció. La d’ahir era  a la 1, TVE1, “La dama de oro” sobre la batalla jurídica per la restitució  de l’obra de Gustav Klimt “Retrato d’Adele Bloch-Bauer I” a la seva legítima propietària. Em va enllaçar mentalment amb el llibre “Los amnésicos” de Geraldine Schwartz, Tusquets Ed. 2019, que em va regalar la meva bona amiga Conxa. El paper dels austríacs a la pel·lícula és evident.

La primera meitat del segle XX és molt convulsa a tot Europa. Vaja, continua sent convulsa. Les dures condicions de la classe proletària provocades per la Revolució Industrial esclaten amb la sagnia de la Primera Guerra Mundial. Es produeix la Revolució Russa seguida d’intents revolucionaris a tot arreu. Els poderosos s’espanten i no tenen cap problema en donar el poder al feixisme. Aquest portarà al paroxisme totes les idees més eixelebrades (a ulls d’ara) que corrien arreu en aquells temps (de la puresa de la raça a l’eugenèsia). L’Holocaust com a punt extrem i la Segona Guerra Mundial com a la seva tomba. Europa va viure molt anys en una guerra civil, l’espanyola la més coneguda, no la primera ni la darrera. Alguns llibres que he llegit ho han explicat molt bé: Tony Judt, la magnífica “Postguerra”, l’obra de Keith Lowe, “Continente Salvaje”, o la de Ian Kershaw, “Descenso a los infiernos”. Semblava que amb la reconstrucció de la segona meitat del segle XX i amb la construcció de la Unió Europea havíem superat aquells anys tan durs.

Doncs potser no. La crisi financera del 2008 ja ens va deixar tocats. Les institucions europees i els que les controlen van optar per l’austericidi. Com em deia un economista amic aquest matí, Alemanya va protegir als seus estalviadors del risc en que havien incorregut deixant diners als pobres malgastadors del Sud, els PIGS. Van obligar a salvar als bancs a costa dels particulars o empreses endeutats. Ara, nova crisi. Aquesta vegada provocada per un virus real, no virtual com llavors. Tornem a no voler veure que estem tots al mateix vaixell, cadascú fa la seva guerra, defensa el que creu que són els interessos dels seus “nacionals” i que tothom se les apanyi com pugui.

Em ve al cap que de la pel·lícula que comentava i dels llibres no hem après res. No tenim, o no volem tenir, memòria. No van ser uns líders il·luminats que van portar la barbàrie i la sang i el patiment a tot Europa. Van ser les poblacions que els van donar suport. Van ser els que van anar al darrera dels himnes i les banderes i van mirar cap a una altra banda quan passava el què passava. Geraldine Schwartz, mig alemanya, mig francesa, explica molt bé la seva família i desprès el context dels sentiments de molta gent a tot Europa. Finit el daltabaix tothom va fer com que ells no en sabien res, era l’estructura governamental, no eren ells que l’havien permès. Tots tenim la nostra part, gran o petita, de responsabilitat.

Ara i aquí, em preocupa que l’estrip que fa uns anys s’està fent a la nostra comunitat porti a una gran esqueixada en dues parts enfrontades violentament. Cal aturar l’odi que molta gent vomita cada dia. Cal aturar la irresponsabilitat dels que tenen responsabilitat. Cal que mai més haguem de tornar a sentir aquelles paraules del President Manuel Azaña a Barcelona al 1938: Paz, piedad y perdón.

29 de març.