Diumenge.

Ahir vaig veure completa una pel·lícula a la tele cosa rara en mi, em costa, encara que amb el confinament és una ocupació més. L’altre dia vaig veure “La isla mínima”. Em van quedar coses pendents d’entendre del final, segurament perquè no estic avesat al cinema d’avui o no hi vaig prestar prou atenció. La d’ahir era  a la 1, TVE1, “La dama de oro” sobre la batalla jurídica per la restitució  de l’obra de Gustav Klimt “Retrato d’Adele Bloch-Bauer I” a la seva legítima propietària. Em va enllaçar mentalment amb el llibre “Los amnésicos” de Geraldine Schwartz, Tusquets Ed. 2019, que em va regalar la meva bona amiga Conxa. El paper dels austríacs a la pel·lícula és evident.

La primera meitat del segle XX és molt convulsa a tot Europa. Vaja, continua sent convulsa. Les dures condicions de la classe proletària provocades per la Revolució Industrial esclaten amb la sagnia de la Primera Guerra Mundial. Es produeix la Revolució Russa seguida d’intents revolucionaris a tot arreu. Els poderosos s’espanten i no tenen cap problema en donar el poder al feixisme. Aquest portarà al paroxisme totes les idees més eixelebrades (a ulls d’ara) que corrien arreu en aquells temps (de la puresa de la raça a l’eugenèsia). L’Holocaust com a punt extrem i la Segona Guerra Mundial com a la seva tomba. Europa va viure molt anys en una guerra civil, l’espanyola la més coneguda, no la primera ni la darrera. Alguns llibres que he llegit ho han explicat molt bé: Tony Judt, la magnífica “Postguerra”, l’obra de Keith Lowe, “Continente Salvaje”, o la de Ian Kershaw, “Descenso a los infiernos”. Semblava que amb la reconstrucció de la segona meitat del segle XX i amb la construcció de la Unió Europea havíem superat aquells anys tan durs.

Doncs potser no. La crisi financera del 2008 ja ens va deixar tocats. Les institucions europees i els que les controlen van optar per l’austericidi. Com em deia un economista amic aquest matí, Alemanya va protegir als seus estalviadors del risc en que havien incorregut deixant diners als pobres malgastadors del Sud, els PIGS. Van obligar a salvar als bancs a costa dels particulars o empreses endeutats. Ara, nova crisi. Aquesta vegada provocada per un virus real, no virtual com llavors. Tornem a no voler veure que estem tots al mateix vaixell, cadascú fa la seva guerra, defensa el que creu que són els interessos dels seus “nacionals” i que tothom se les apanyi com pugui.

Em ve al cap que de la pel·lícula que comentava i dels llibres no hem après res. No tenim, o no volem tenir, memòria. No van ser uns líders il·luminats que van portar la barbàrie i la sang i el patiment a tot Europa. Van ser les poblacions que els van donar suport. Van ser els que van anar al darrera dels himnes i les banderes i van mirar cap a una altra banda quan passava el què passava. Geraldine Schwartz, mig alemanya, mig francesa, explica molt bé la seva família i desprès el context dels sentiments de molta gent a tot Europa. Finit el daltabaix tothom va fer com que ells no en sabien res, era l’estructura governamental, no eren ells que l’havien permès. Tots tenim la nostra part, gran o petita, de responsabilitat.

Ara i aquí, em preocupa que l’estrip que fa uns anys s’està fent a la nostra comunitat porti a una gran esqueixada en dues parts enfrontades violentament. Cal aturar l’odi que molta gent vomita cada dia. Cal aturar la irresponsabilitat dels que tenen responsabilitat. Cal que mai més haguem de tornar a sentir aquelles paraules del President Manuel Azaña a Barcelona al 1938: Paz, piedad y perdón.

29 de març.