Comunicant.

Avui en dia el més important del què fas, més que fer-ho, és comunicar-ho. Tant li fa que desprès no s’avaluï, o sols superficialment, el que has fet. Potser -fins i tot- ni si arribes a fer-ho. Però ja has deixat la notícia. Per això, en aquests temps hi ha més periodistes (en diuen llicenciats en Ciències de la Informació?) comunicant fora dels mitjans de comunicació que a dins. Tothom que vulgui donar a conèixer què fa o què pretén fer ha de tenir algú, o un estol de gent, per fer-ho arribar al públic en general. El que és més important no és sols treballar sinó a vegades només fer-ho veure.

Sempre m’ha sorprès la facilitat en que algunes institucions, empreses, entitats, corporacions, governs,... col·loquen les seves notícies als mitjans de comunicació. Per exemple, als noticiaris en temps normals, no en els que estem passant, sempre hi ha alguna cosa relacionada amb la sanitat. Tal hospital ha aconseguit..., s’està estudiant..., han fet probes de..., També hi ha al revés, aquells que aconsegueixen amagar el que fan, o el que no fan, i que ningú els ho  pregunti. Això no és pas nou de fa poc, ja fa temps que tots ho venim observant ... i aguantant.

Si, a més, hi afegim ara les xarxes socials llavors ja és el paroxisme (cal llegir la primera accepció de la paraula al diccionari de la RAE). Tothom té Community managers per estar al món virtual. Veig que això ja ha esdevingut una professió i que es cursen estudis per ser -suposo- eficaç. Qui no en té, doncs no hi és o hi és malament i no és ningú. Els particulars estar a les xarxes ens ho fem nosaltres mateixos, generalment perquè no tenim cap necessitat de fer saber més enllà dels que ens volen seguir voluntàriament, el que fem i el que pensem. Pur narcisisme. Però les empreses i les institucions no s’ho poden permetre i cal que posin recursos humans i econòmics pel comés. Gran part de la presència que veiem a les xarxes socials està portada per professionals, suposo que sota la supervisió -no necessàriament - de la persona que hi figura. Si es tracta d’empreses o institucions deu ser sota la supervisió del responsable de comunicació, que abans deuria ser el de màrqueting. Es tracta de vendre, d’arribar a la gent, de fer conèixer, d’explicar,..., i també dissortadament de manipular, confondre i enredar. Bé, la publicitat sempre ha tingut una barreja de totes aquestes coses. Mai he deixat de tenir al cap el vell eslògan de La Codorniz (els joves no sabran de què parlo ara) “La revista más audaç para el lector más inteligente”. Deia així: “Donde no hay publicidad resplandece la verdad”.

El món d’avui, És el món d’avui. No entendrem res del que passa, del que veiem, del que sentim, del que pressentim, si no tenim present tot el que està relacionat amb la comunicació. En el tràngol que passem, el del virus, Covid-19 en diuen exactament?, tot és informació i comunicació. Rodes de premsa, anuncis als mitjans, comunicats, rèpliques i contrarèpliques, debats, polèmiques, esperances i frustracions,... tot passa per la comunicació. En rebem un allau  que crec que és impossible digerir. Ens la podem estalviar, no fer-ne cas. Encara que reclosos com estem més d'una cosa sobre el tema es colarà per alguna escletxa de la nostra vida diària. Continuo amb el diari cada dia, però més enllà dels titulars, què m’han d’informar més? Els comentaristes i opinadors fan la seva, però què els queda per comentar i opinar de més? En algun moment s’engega la televisió –res de ràdio, no hi estem avesats a casa-, els noticiaris preferentment. Els Whats App dels que tenim contacte, la família els amics, van plens d’informació, de desinformació, d’acudits, de propaganda, ... Molts et diuen que et quedis a casa. Ja ho estem fent. N’arriben d’Argentina, del Brasil, dels EUA, de França, d’Itàlia, evidentment molts d’aquí. El Govern que centralitza l’estat d’alarma no se’n està gens i l’Ajuntament més proper, el nostre, tampoc. “Queda’t a casa” et comminen amb més o menys gràcia.

Deixo alguns exemples que m’han agradat.

30 de març. Comença la tercera setmana.