El planeta Terra va girant impertorbablement a l’entorn del Sol dins de l’Univers. La Humanitat que hi habita també va movent-se sobre la
seva superfície fent la seva vida, la Vida. Però va girant cada vegada més
acceleradament i ja possiblement d’una forma esbojarrada, sense control, potser
portant-la cap a l’extinció com a espècie. La Terra continuarà girant, la
Humanitat, vés a saber.
La meva generació, i les que ens venen al darrera, en aquest
racó de món, en les hem mamat força dolces. No hem patit cap guerra, hem anat
assolint cada cop millors condicions de vida, especialment si les comparem amb
les generacions anteriors, vivim raonablement bé, confortables.
Hem sentit parlar de terrabastalls a altres indrets:
guerres, èxodes, catàstrofes naturals, patiments que ens han commogut però que
els hem vist de lluny. Tenim alguns llunyans records que ens van transmetre els
nostres grans sobre la Guerra Civil i alguns records de les mancances de la
postguerra, les restriccions elèctriques com a molt. En el que portem de segle
XXI tenim a la retina l’11-S del 2001 a Nova York; el trauma del 11-M a Madrid
i els altres atemptats terroristes; l’ensorrada de l’economia el 2008; la
guerra de Síria i l’allau dels refugiats a la Mediterrània; les marxes dels
centreamericans cap als EUA; ...
Però eren coses llunyanes, de les que ens sentíem més o
menys colpits, més mentalment que materialment. Ara, de cop, un nou cigne negre
a aparegut al món i aquesta vegada ens afecta directament. És un virus. ¿Què és
això, i com és que ha sortit i es va propagant arreu? En sabem poc, al menys
els ciutadans de peu. Però aquesta vegada ens toca. No sabem encara amb quina
magnitud. ¿Sols un grapats de morts en un percentatge menor que d’altres malalties?
Però la por a lo desconegut i a les seves conseqüències ens ha reclòs a casa.
Aquí estem, tancats –ara sí que per imperatiu legal- durant uns quant dies
sense saber del cert què vindrà desprès, què vindrà en termes de la vida
quotidiana.
Què vindrà en termes econòmics ja ho podem albirar sense
gaires dubtes. Tancar pràcticament l’economia d’un país durant quinze dies té
unes conseqüències previsibles. Els estralls en el teixit econòmic seran
considerables especialment si tenim en compte els nivells d’intercanvis
materials i humans en que es basa l’economia avui i els nivells de dependència
de tot ordre a que estem habituals i sotmesos. A les nostres contrades ja no hi
ha comunitats autosuficients i estàtiques com podien haver estat les de temps pretèrits,
tampoc tant pretèrits.
¿Com en sortirem d’aquí
quinze dies? Tot són cancel·lacions, cancel·lacions
de tota mena que tenen cost econòmic. Les de les relacions personals les
posposem i ja les farem segurament més endavant, però les derivades de l’economia
no es poden recuperar així com així. Tinc una llista de les coses que he cancel·lat,
no gaire problema, sóc un jubilat. La llista que penso de la societat, de la seva economia, és
esgarrifosa. Caldrà que hi posem tots els coll per sortir-nos-en, és inevitable,
vulguem que no. Serà un cop pel nostre nivell de vida que com sempre pagaran
els febles més que els forts. Algú fins i tot en traurà profit i en sucarà.
No
sabem, o no podem saber encara, com acabarà tot. Per la meva generació és una
situació inèdita.
15 de març. Reclós a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada