15 dies.

Fa quinze dies encara vam poder anar a plaça. Avui tampoc hem pogut fer-ho. Ahir ens van portar a casa les verdures, el verd, per la setmana fent la comanda per what’s, així com també la carn (vedella, porc –poc-, pollastre). També ahir, la mestressa va comprar peix i el va congelar i jo vaig fer la darrera compra al súper (continua no havent-hi tovallons de paper). Avui, res de la rutina dels dissabtes. A casa tancats.

Ahir no vàrem poder fer un petó i una abraçada a la nostra filla que feia els 40 anys i demà no la veurem bufar a casa nostra el pastís d’aniversari celebrant-ho plegats. Són les coses del confinament (potser ho veurem, i ens veurem, per vídeo).

Repasso les lleixes dels llibres i veig que els pobres llibreters poden quedar-se sense clients molt temps. Els que comprem llibres tenim el vici de comprar-ne més del compte i en tenim de sobres, pendents de llegir, quasi bé fins que ens morim. Per tant, per aquest costat tampoc hi ha problemes d’abastiment.

Les converses, o comunicacions, varies funcionen. Parlem amb la família i els amics a tota hora, fins i tot per distreure’ns. Si hem de fer alguna gestió, cap problema. Et poses davant l’ordinador i la resolts. Com s’ho deuen fer aquells que no tenen biblioteques o que són ignorants digitals? La gent gran, o no tant gran,  que a més viu sola? La solidaritat amb la solitud és una de les coses que podem fer virtualment.

La mar va baixant a la baixamar i deixant al descobert el fons marí. Sorra, pedres, verdet, algues, deixalles, restes diverses,... vida viva i morta. L’economia va baixant, com una baixamar. No pot ser d’altra manera si mig món està aturat. M’arriba un vídeo d’un aeroport on s’arrengleren més de 30 avions d’Air France aturats. He pensat: “Això és una hecatombe”. Els comptes d’explotació de les companyies aèries per terra, però també tot el que se’n deriva del seu servei: els servidors de dins i de fora d’aquestes aeronaus, els consums que utilitzen (el mercat del petroli en orris), les comunicacions que possibiliten: el turisme, el comerç, els negocis, la vida en resum.... Però també les derivades financeres que comporta, ja que aquests vehicles són sols una baula de la cadena d’una roda de l’economia que ara s’ha aturat. ¿Com es reemborsaran els préstecs i crèdits que han facilitat el seu moviment? El dels avions, però també de tot el que comporta. Els governs es preparen per la patacada que rebran els seus governats, siguin empreses, grans o petites, o particulars, i les seves pròpies administracions. Tothom demana ajut. Sols amb els titulars que porten els diaris en podem fer una corrua i a tot arreu. És com una guerra sols que amb la destrucció implícita, no explícita.

Quan torni a pujar la mar de l’economia, la plenamar, primer: pujarà no gaire de pressa, i segon: s’emportarà els elements més fràgils que encara no hagi consumit la intempèrie. Tornarà a haver-hi peixos i peixets. També taurons que mossegaran i es menjaran el que sigui, com sempre ha passat en les crisis.

Ara, però, ens hem de concentrar en passar el primer tràngol. En sortir-ne vius quants més millor d’aquesta pandèmia. En ajudar en el que puguem, ja sigui tant sols quedar-nos a casa tranquils i despenjar el telèfon preguntant als amics com els va. Ens queden uns quants dies. 

Desprès ja tindrem temps de veure com ens curem les ferides. Ens les cuidarem ajudant-nos entre tots (al menys els pobres sempre ho han fet així, no cal esperar gran cosa dels rics), les cauteritzarem, cicatritzaran, o no, ens refarem més o menys i els que se’n surtin tiraran endavant. S’haurà, qui pugui, d'ajudar als desvalguts.

28 de març. Des de la finestra, es posa núvol, i ja se’n ha anat el sol.