Visc ara més el que fan els néts del que recordo dels meus
fills quan eren petits. Deu ser que els anys fan que a la memòria li costi
obrir-se pas entre la quantitat de vida viscuda. Però segurament és perquè ara
tinc més temps per dedicar als néts que el que vaig poder dedicar als fills
quan eren petits. No obstant, sempre recordaran com molts dissabtes al matí els
pujava dalt del cotxe i els feia que m’acompanyessin a veure les obres de l’Ajuntament
per diferents indrets de la ciutat mentre la seva mare encara treballava a l’extinta
avui Caixa Laietana.
Si el fill, en Josep, dos
anys més gran que l’Eulàlia, ha sortir potser més a la mare, no hi ha cap dubte
que la filla ha sortit quasi pastada que el pare. La gent diu que s’assembla
físicament amb mi, però crec que també hi ha algunes coses del caràcter,
geniüda com jo, i de pensament i visió del món que ha begut en les meves fonts.
Del seu pas per l’Anxaneta, en l’EGB, i pel Damià Campeny, en l’ESO –no recordo si ja es deia
així-, en guarda en grapat d’amigues, les “nenes”,
que encara fan dinars plegades amb les respectives proles. Com també dels seus
anys de dansa a la Dúnia del carrer de la Concepció en guarda unes altres, a
més de bons records de la professora que les va fer desfilar i actuar a les festes
de Mercadal a Menorca un parell o tres d’estius, on ella al final s’ha
quedat a viure.
Va fer la llicenciatura en Ciències
Polítiques a la UAB, amb bons professors del que en guarda records
positius: en Joan Subirats, en Quim Brugué, en Gaby Colomé, ... Desprès va fer un postgrau al ICPS. Mai vaig haver de
cuidar-me’n massa d’ella, ni dels seus estudis ni de la seva vida. No sé pas
com ella ho ha viscut això, sí com a llunyania i despreocupació meva o com una
forma en que ha pogut desenvolupar-se sense imposicions paternes.
Va començar ha treballar com a becaria a la Fundació Rafael Campalans, de la que ara jo -molts
anys desprès- en sóc patró. Eren temps on hi havia recursos per fer coses i
eren uns quants els que hi treballaven. Va coincidir amb l’Albert Aixalà
i amb l’Ester
Niubó, que acabarien dirigint la casa. Però a l’any 2004 en José Montilla,
recent anomenat Ministre d’Indústria del Govern Zapatero, se la va emportar a
Madrid al seu gabinet. “Pare, m’ha
proposat això. ¿Podria anar a viure amb tu al pis que has llogat?”. Sí, jo
també acabava d’aterrar a la capital ocupant escó al Congrés dels Diputats, i
vam compartir pis dos anys mig expatriats retornant els caps de setmana, jo
tornant a casa, ella a veure el seu company que ja seria el definitiu. Al maig
del 2006 amb la crisis del Govern Maragall a Barcelona i la retirada d’ERC del
Tripartit els seus companys de la JSC (amb els
quals també encara es relaciona, en Paco, en Víctor, la Marta,...) la reclamen
per que torni a Catalunya a ajudar a la Secretaria de Joventut del Govern com a
responsable de programes on estarà fins a les eleccions de finals d’aquell any
i la formació del nou Govern. Amb aquest nou Govern, altra volta Tripartit, ERC
torna a la Secretaria de Joventut i ella ha d’abandonar la feina.
Llavors pren una decisió de la que la seva mare i jo n’hem
estat sempre molt contents. Treballar en la política com a funcionaria
eventual, càrrec de confiança, és aventurat. Avui hi ets i et necessiten, demà,
qui sap si els teus hi seran o si creuran convenient els teus serveis. “Perquè no faig oposicions?” pensa la
noia. Aplicada com és, aprofitant la prestació de l’atur que li correspon pel
temps treballat, s’apunta a una acadèmia de preparació i primer es treu la
plaça de Tècnic mig i desprès la de Tècnic superior de l’Administració de la
Generalitat. Podrà treballar del que li agrada i pel que ha estudiat sense la
incertesa de l’eventualitat, serà fixe. La seva plaça és a Governació, però va saltant
a altres feines i departaments. Al Gabinet del Conseller Castells, a Economia; al
Departament d’Empresa i Ocupació; ara està a la Secretaria
General de Justícia... pujant de grau dins l’escalafó funcionarial. S’ha especialitzat
en la implantació
de l’Administració electrònica, en l’administració del futur. Sua lo seu,
és comprensible. La migració de l’administració burocràtica tradicional a les
noves eines que l’han d’agilitzar no serà fàcil, però –em sembla- que ella ho
fa contenta.
Cada dia de Mataró a Barcelona a primera hora del matí, això
sí que és un pal. Quan jo vaig començar a treballar també ho vaig fer un temps,
però llavors hi anava amb el meu cotxe, ara és impensable fer-ho. A més,
ara els traslladen a l’altre banda de Barcelona, a les noves oficines administratives
al carrer
del Foc de la Zona Franca. Més lluny i dur encara. Aquests dies fa
teletreball, no li ve de nou.
Ja fa temps que ha conformat una família. Té dues criaturetes,
en Gerard -8 anys- i la Mar -6 anys-, que tenen doble nacionalitat, espanyola i
colombiana ja que el pare, en Gerardo,
és de Colòmbia. Dentista que va sortir per cames fa temps del seu país, que deu
enyorar, però ja és un més de nosaltres.
Aquests dies no podrem fer les celebracions
que corresponen. La darrera que vam poder fer és la del cosí David. Ha quedat
penjada la del meu aniversari i ara el del seu que faríem diumenge. Però
diumenge, maleït virus,
estarem tots tancats a casa nostra. Farem com diumenge passat una connexió múltiple
per skype o face time mentre dinem cadascú a casa seva. ¡La de coses que haurem de fer
quan ens deixin sortir i ja no siguem un perill els uns pels altres!
Filla, per molts anys i que la teva mare i jo en puguem
veure molts més!
27 de març.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada