Comprendre.

Seria com tornar a les rutines normals desprès del cap de setmana, avui és dilluns. Però estem tancats a casa com ahir i com ho estarem encara uns quants dies més. La informació sobre el que està passant és aclaparadora. Diaris i noticiaris pràcticament exclusius sobre el què passa amb la pandèmia. Què, qui, on, com, opinions, comentaris, reaccions, pors i angoixes, situacions anormals i/o límits, nous fronts, concomitàncies econòmiques bàsicament, però també socials, psicològiques, educatives, situacions inesperades o sobrevingudes.

Van bé les explicacions dels responsables polítics, científics, mèdics. Cal comprendre bé el què passa per valorar la situació adequadament. Com ha passat? Perquè ha passat? Què s’ha de fer? Com ens en sortirem? Com en sortirem? Per una orella m’entren i per l’altra em surten les crítiques i les paranoies conspiratives.

La situació és espinosa i cantelluda. Ja ho sabem. Cal afrontar-la amb la major serenitat possible. Difícil per la novetat que representa, per la tensió que provoca i per la incertesa de les accions i els resultats. No obstant, llegir alguna cosa del que passa a fora de les nostres fronteres ens pot fer veure que ni som sols en aquest pandemònium ni es fan coses gaire diferents arreu del món. Sí, els coreans del sud, els britànics, els nòrdics,..., però cal tenir present la diversitat de cultures i de formes societàries. Per tant, asserenem-nos, sols fa com aquell qui diu quatre dies que estem en estat d’alarma i ens esperen forces més.

Cal comprendre moltes coses. Segur que podíem haver enfrontat la crisi en una situació millor i amb més recursos. Però ara tenim el que tenim que és molt. Valorem-ho. Quan es veuen les imatges que ens presenten els informatius penses: Déu ni do del que disposem. Que ara són insuficients?, cert. Mai, en situacions semblants, hi ha tot el que cal. Però no es poden dissenyar, o implementar com ara es diu, els serveis per les puntes de necessitat sobrevinguda i inesperada. No vull pensar pas com ens hagués agafat aquesta pandèmia trenta anys enrere (Les urgències hospitalàries a Mataró eren conegudes com a “Calcuta”). A nosaltres i a tots els semblant a nosaltres. I no vull pensar com els pot agafar a les societats menys riques que les nostres, vaja, a les pobres. Potser se’n salven, de moment, perquè tenen menys relacions externes que nosaltres. Tenim administracions potents, amb recursos, amb mitjans. Tenim empreses i treballadors preparats per proporcionar solucions. Tenim equipaments moderns i investigadors solvents. En voldríem més, ara, de tot això, sí. Però els recursos no són pas il·limitats. Podrem arribar a molt, no a tot. Segur. Ho haurem d’anar millorant en el futur, també. Però això comportarà moltes coses sobre el nostre nivell i ritme de vida, sobre la nostra concepció del món. Si aquests esdeveniments poden esdevenir més freqüents com s’anuncia caldrà posar mans a l’obra per poder afrontar-los millor amb el convenciment que mai resoldrem tot el que es pugui presentar. El risc zero no existeix.

La mobilitat derivada de la globalització. La cerca dels resultats ajustant al màxim les possibilitats tecnològiques. Els beneficis financers per sobre de qualsevol altre cosa: l’empresa, el producte, els treballadors, els consumidors, el medi ambient. La societat de l’oci i l’espectacle, ... No sé pas què explicaran quan tornin a obrir les escoles de “negocis” (mai tant ben dit!). Formaran als seus alumnes com si no hagués passat res? Què se’n farà del “just in time”, la logística, el pressupost en base zero, el tipus de canvi (d’interès ja queda poca cosa a explicar), la RSC, la maximització dels beneficis fiscals, les societats interposades i les “off shore”, la comunicació corporativa, les relacions laborals, ...?

Sí, clar, ara ens barallem, les administracions es barallen, per obtenir en els “mercats” mascaretes i bates higièniques. Mentre, hi ha voluntàries amb expertesa en el tèxtil ja jubilades que tornen a produir “a mans”, voluntàriament, a casa seva, per fornir algunes d’aquestes peces als sanitaris que les esperen com aigua de maig. Aquesta és la societat lluny de les borses i dels mercats, la societat que haurem de reconstruir.

23 de març.