Tot pujant a Parpers.

La primera vegada que vam intentar pujar en bicicleta a Parpers amb en Remi, deu fer ja 25 anys o més, ho vam fer aturant-nos dues vegades per reposar fins arribar a dalt, és a dir en tres tirades. Passat el viaducte de l’autovia C-60 comença la pujada amb un tros molt fort. Vam haver d’aturar-nos al pont de l’Espinal. Allà canvies de vessant i cap a munt. Ens vam tornar a parar un altre cop, esbufegant, una mica més endavant, i desprès ja fins el final. Pels avesats a pedalar no és res de l’altre món, però per nosaltres que llavors tot just començàvem va ser dur. No recordo si ja anàvem amb bicicleta de carretera o encara portàvem la de muntanya de rodes gruixudes. Desprès la vam fer moltes vegades, per un costat i l’altre, venint del Maresme i del Vallès, i totes les variants de les comunicacions que hi ha entre ambdues comarques.

Pujar amb en Remi tenia la seva gràcia. Malgrat l’esforç que ens comportava, moltes vegades anàvem xerrant. Recordo que un dia va començar-me a explicar un acudit just passat l’Espinal i el va anar allargant fins que el va acabar dalt de la collada. També, recordo un esprint amb ell a la darrera pujada venint del Vallès a veure qui arribava primer, i les dificultats que vam tenir una vegada que vam enfront la pujada a Sant Bertomeu d’Òrrius des de La Roca (és la més dura) que de tant a poc a poc que anàvem vam haver de posar peu a terra i fer un tros caminant. De molts d’aquest moments en vaig deixar constància en el meu antic blog. He trobat referències des del 2005.

La sortida dominical tenia, i té encara, varies virtuts: no, no pas fer esport, sinó fer exercici que a mesura que et fas gran és absolutament necessari, però també de compartir la companyonia d’una matinal -amb esmorzar inclòs- per parlar de com arreglem el món. Ciclistes de fonda que no de fons.

Ja no les podem fer, en Remigi ja no hi és. Però jo continuo fent bicicleta amb el seu cunyat, en José Mª, que se’ns va afegir ja fa molt temps i amb el que hem decidit continuar malgrat tot. D’aquí n’ha nascut una nova, bona i bella amistat.

Però, ara no podem fer-ho. El maleit virus no ens ho permet. Tampoc puc fer, amb altres companys i amics, en Joan i en Xevi, l’hora matutina un parell de dies a la setmana pel Passeig Marítim de Mataró amb la bici de roda gruixuda (que és del meu fill). Res, una horeta, de recorregut pla per fer cames, desprès un cafetó i cap a casa a començar la jornada. Fet i fotut, a menys que m’impliqui més endavant molt més, veig que serà difícil aconseguir l’objectiu dels 2.000 kilòmetres anuals. Tampoc res de l’altre món però als meus 72 anys, déu ni do! L’any passat, per circumstàncies vàries ja no els vaig arribar a fer. Bé, l’anterior els vaig superar amb escreix, un any va per l’altre.

Acaben d’anunciar que el Govern proposa estendre 15 dies més l’estat d’alarma. La Setmana Santa d’aquest any serà com les de la meva infantesa que eren dies de recolliment total, ni Armats veurem. No entenia, de petit, perquè aquest dies, Dijous, Divendres i Dissabte Sant, havíem de sentir música religiosa tot el dia i estar recollits, encara que anàvem a seguir “monuments” a les esglésies (que no sé pas si eren els altars o les noies). Aquest any, ni això. Serà tot un daltabaix per la indústria turística, pels pobles del país buit -aquí i allà i més enllà- que viuen de l’esbarjo dels metropolitans; també per les confiteries, per les mones de Pasqua. Haurem de menjar la cassola del bacallà amb panses i pinyols i els bunyols sols tancats a casa.

No sé pas si ens en sortirem i quan de tot això, però anem acumulant coses per fer, celebracions, festivitats, trobades,... A casa, reclosos, vaig fent una llista per quant es pugui, des d’anar a llençar tot el que sobra de les endreces que anem fent (ja es poden preparar les deixalleries!), fins a les adquisicions d’allò que s’espatlla (la molesta bombeta de l’habitació que ens fa anar a les palpentes) i les trobades i els àpats amb els amics i família. També, l’exercici físic que haurem perdut i que costarà recuperar. Em fa tanta mandra fer bicicleta estàtica!

22 de març.