De l’esport espectacle.

Fa uns dies vaig coincidir amb en Ramon Besa al Patronat de la Fundació Ernest Lluch a Vilassar de Mar. Aprofitant la conversa vaig preguntar-li dues coses que sé que ell en sap: ¿de què viuen al Lluçanès? ¿Com està això del Barça? No, no desvetllaré les respostes.

L’esport, la majoria dels esports, s’han transformat en les seves cúspides de tal manera que crec que és evident per a tothom que no podem parlar de competicions esportives sinó d’esdeveniments espectaculars, vaja, d’espectacles. Això comporta que, a més de costar un dineral, els seus protagonistes, ja siguin els participants, els organitzadors, els espectadors, els informadors, ep!, les administracions públiques, i tot el que gira al seu voltant, en treuen i n’aporten un munt de diners.

Comencem per on surten els diners. Temps enrere eren els socis i els espectadors dels clubs. Això ja fa temps que ja no és així. Ara els espectadors no són presencials. Sí, encara en queden alguns als estadis, als pavellons i als camps, però són minoria respecte als que els espectadors que gaudeixen de l’espectacle des del sofà de casa seva o als bars on s’arrepleguen per gaudir-ne amb més gent, això sí, pagant que sinó l’espectacle no es pot veure. Despès hi ha la publicitat. Els jugadors –de qualsevol esport- són veritables homes i dones anunci fins al cul. Ja es paga per donar nom al lloc de la competició, al micròfon on fan declaracions, a l’ampolla d’aigua amb la que apaivaguen la set,... No oblidem pas a les administracions públiques de tota mena, color i lloc que com tal de “sortir al mapa” (curiós concepte) hi destinen fons més o menys quantiosos relativament a l’esport i a la seva capacitat.

Continuem per on es gasten. Primer de tot: no, no pas en els participants, encara que se’n enduguin una bona part. Primer és la organització. Organització per organitzar: Comitès, Consells, Federacions, clubs, et tutti quanti. Organització per competir: viatges, estades, estadis i pavellons..., auxiliars de tota mena. Organització per representar: agents, publicitaris, plumífers,... És sorprenent veure a qualsevol indret del món, de qualsevol disciplina, en qualsevol moment, el que es posa en moviment per produir un continuat espectacle. Que cadascú agafi el que millor li sembli i quan li agradi més. Portar vehicles d’un costat a l’altre del món, desplaçar equips  més aviat nombrosos com qui agafa el tramvia, decidir sobre en quins moments s’ha de produir el fet, tenir fantàstiques instal·lacions, no per competir sinó que poc més que entrenaments, sinó per decidir com es competeix. Disposar d’estadístiques i manuals per jugar i competir i vendre samarretes.

Llavors vénen els protagonistes: els i les participants. Aquí hi ha nivells, a tots els esports. Nivells estratosfèrics i nivells arregladets, per anar tirant, i nivells de pena. Fa feredat sentir parlar de sous milionaris com aquell que res. D’altra banda, no sé pas com s’ho fan alguns i algunes per competir ja que no els donen ni per pipes, tot sigui per ser-hi. Ah! La màquina informativa, greixada o no, també té els seu paper i la gent que en viu. Sorprenent el cost que deu representar desplaçar-se a cobrir alguns d’aquests esdeveniments, però d’algun lloc surten les virolles.

Tot plegat, això ja és una gran industria. Indústria de l’espectacle, que ha desplaçat els espectacles tradicionals: de l’òpera als toros;  del circ als titellaires. Una gran industria que a més ocupa l’oci (distreu?) a la ciutadania. El “panem et circenses” dels antics romans.

I vés per on, un microscòpic virus ho ha fet saltar tot per l’aire. Com altres parts de l’economia d’avui tot s’ha aturat. No podem assegurar la salut de participant, organitzadors, espectadors. Però com fem per que no s’aturi la festa i se’n vagin en orris tots els que la fan i la gaudeixen? Vinga reunions i decisions i informacions i explicacions... i ja veurem com ens en sortim. Vaja, com a qualsevol altra branca de l’economia, encara que no sé pas si Adam Smith l’havia pensat mai.

Tinc entès que a les Universitats ja hi ha càtedres i departaments que s’han especialitzat en aquesta nova branca. Els que ens vam quedar en Colin G. Clark ens ho mirem amb una certa perplexitat però hem d’acceptar-ho, és el món d’avui.

18 de març.