A Mataró hi va
haver una de les fàbriques de mitges més importants del país. M.A.G.S.A.
(Manufacturas Antonio Gassol S.A.). Recordo que va arribar a
tenir més de 800 treballadors i també recordo i vaig compartir l’aferrissada
lluita de l’empresa per la supervivència en els seus darrers anys i les seves conseqüències
laborals. Era una de les meves icones quan tractava d’explicar què era i de què
vivia la meva ciutat. Les capitals de província ho tenen més fàcil, tothom sabia
què eren, però jo podia explicar una potent base econòmica que molts altres no
tenien.
Era una de les
banderes industrials de la ciutat, tant per la seva història, la seva trajectòria
i la seva posició en el mercat. En el seu moment àlgid va arribar a tenir el
33% del mercat de les mitges de senyora. Hi havia altra gent més que feia
mitges a Mataró i a arreu, però els líders eren ells.
El canvis en l’abillament
de les dones, junt amb una competència ferotge en un mercat que s’anava arronsant,
va portar al seu declivi i quasi be com totes les empreses ubicades al final
del carrer Prat de la Riba camí a l’escorxador va tancar.
Fa vint i cinc
anys, la seva felicitació de Nadal anava acompanyada de la reproducció d’una aquarel·la
de Rafael
de Penagos de 1924, avui quasi de cent anys enrere. Crec que ara seria
impublicable: A la foguera!, cridarien abrandades lluitadores feministes (i
altres hierbas).
En una visita que
vaig fer a la fàbrica conduit pel seu Conseller General, Joan Antoni
Sanfeliu Cortés, de qui guardo bon record, em van ensenyar la introducció de
l’eina informàtica per la realització automàtica de brodats a les mitges. Com a
mostra de les possibilitats que tenia l’invent
em van fer signar, fer la meva signatura, en una pantalla de l’enginy i l’endemà
rebia al meu despatx a l’Ajuntament una capsa de mitges, negres!, amb la
reproducció de la meva firma resseguint tot el camal des de baix el turmell fins dalt de tot de la cuixa. No sé si
en vaig treure gaire profit d’obsequiar aquelles mitges a algunes senyores,
però penso que si fos ara seria blasmat a la plaça pública per masclista empedreït.
D’aquella època,
1996, és l’edició del llibre “Elogio de la pierna femenina” de Marius
Carol que s’obre amb una frase de Marlene Dietrich
al director Wilhelm
Dieterle al 1922: “Y si quieren piernas, pues van a tenir piernas”.
El llibre, mercès als bons oficis del ja traspassat amic Manuel Cuyàs,
el tinc dedicat pel seu autor: “Per a Manuel Mas, amb el desig de que no li
falti mai la fantasia ni en la vida privada ni en la pública”, Barcelona, 26 de
juliol de 1999.
“Elogio de la pierna femenina
es un relato literario a través de la historia para descubrir el progresivo protagonismo
en el cuerpo de la mujer. El autor repasa anécdotas y acontecimientos, se
sumerge en las artes plásticas y la literatura, revisa la moda y la psicología colectiva
para realizar un fresco sugerente. El libro es una iniciativa de Manufacturas
Antonio Gassol S.A.”
Era al segle
passat, avui tot això que he explicat és impensable. A la foguera! A la
foguera!, com en els temps de la Inquisició.
8 de març.
Aquesta història ja l'havia explicat més o menys temps enrere, però avui s'esqueia repetir-la.
https://magrinyar.blogspot.com/search?q=Gassol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada