26 de novembre del 2025

Cari, analogía.

 analogia


f. [LC] [FS] Relació de semblança entre dues o més coses diverses per algunes característiques comunes. Dues teories que tenen molta analogia entre elles. L’analogia que existeix entre el gos i el llop.
1 f. [FL] Relació entre diversos mots d’una llengua quant a llur forma o significació.
2 f. [FL] Part de la gramàtica que tracta dels accidents i de les propietats dels mots considerats aïlladament.
3 f. [LC] [FL] En la història del llenguatge, procés en virtut del qual els mots existents són modificats o bé nous mots són creats prenent per model determinats grups o categories de mots.
f. [BI] En biol., semblança funcional entre òrgans de diferent origen evolutiu.

 


Cari:

A l’ Edat Mitjana els comerciants catalanes als molt ports de la Mediterrània on hi tenien establiment quan arribava un català deien: “Puix parla català, Déu li’n do Glòria.”

L’escèptic Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) ho va canviar per “Puix parla català, vejam què diu”

Pots canviar el “parla en català” per “és dels meus”...

Crec que els publicistes (n’hi ha de bons i n’hi ha de dolents) son els que més hi han sortit guanyant en la política d’avui en dia, tant en termes de consideració com de retribució.

En els seu dia, ja molt llunyà, una entitat de la ciutat, el Museu-Arxiu de Santa Maria em va convidar a que exposés el meu pensament. Llavors ja hi ha havia post-it, però potser no es feien servir tant com ara. Eren altres temps.

https://magrinyar.blogspot.com/p/1.html

 

26 de novembre.

21 de novembre del 2025

En Teniente. El Dr. Teniente.

 

Ahir vam acompanyar a la seva família, a la M. Eugènia, fills, nets, germans, nebots,... en un senzill acte de comiat d’en Josep M. Teniente recentment traspassat.

Dies tristos per molts de nosaltres al veure que se’ns en van amics, coneguts,... És la nostra generació que ja va desfilant: en Teniente, en Lluís Reverter, en Ricard Jordà,... Nosaltres estem a la cua.

Quan vaig conèixer el traspàs d’en Josep M. Teniente en la notícia que en va publicar el Capgròs: https://capgros.elnacional.cat/ca/healthy/salut/mor-doctor-josep-maria-teniente-pare-sanitat-publica-mataronina_817080_102.html  hi vaig fer un comentari. No acostumo a fer aquesta mena d’intervencions, més ben dit, crec que generalment són pernicioses respecte a la notícia que comenten, però em va semblar -en aquest cas- que calia dir alguna cosa.

M’acabo d’assabentar de la notícia i estic corprès. Mataró li deu molt, la sanitat de la que gaudim avui, amb l’Hospital com a referència, la devem a ell i al grupet de professionals que va aglutinar al seu costat als anys 70 de segle passat. Sembla que ara fa cinquanta anys de tot. La seva generositat a l’hora de constituir el Consorci sanitari que va portar al nou hospital és i serà impagable i la ciutat ho ha, l’ha, de reconèixer. Descansi en pau.”

Cert, des dels seus primers treballs benvolents ja com a metge a la Comissió de Sanitat dels anys 70, a agafar les regnes del vell Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena, fins aconseguir que la ciutat tingués un Hospital digne i com cal, va ser un veritable líder, callat, sense protagonisme públic, col·laborador entregat i controvertit amb les instàncies polítiques ja que sempre -a diferència d’altres en aquells moment- sempre va creure en la sanitat pública.

Amb ell vam transitar cap a un nou hospital. L’altre centre hospitalari de Mataró, la clínica de l’Aliança Mataronina també maldava pel mateix. L’Hospital de Sant Jaume depenia d’una fundació presidida per l’Ajuntament (socialista), l’Aliança, una vella mútua obrera -superats traumes històrics- llavors era presidida pel Sr. Ramon Pla (convergent i ex Diputat a la Ciutadella). El Govern de la Generalitat era d’en Jordi Pujol i tenia com a conseller de Sanitat el Dr. Xavier Trias. En Xavier (perdoneu-me la confiança, hi tinc molt bona relació i l’aprecio) havia estat de jove delegat de CC.OO. a l’hospital del Valle Hebron. Els governs de CiU dels anys 80 i 90 podríem caracteritzar-los, a més de nacionalistes com a principal signe d’identitat, com una barreja de social-cristiana demòcrata. El conjunt d’hospitals de titularitat pública, i/o fundacions semi públiques, a Catalunya, amb la creació i la seva incorporació a la  Xarxa d’hospitals d’Utilització Publica de Catalunya (XHUP) n’és una vera mostra.

En el cas del nou Hospital de Mataró, el Conseller estava entre l’espasa i la paret. A qui havia d’atorgar el nou hospital que necessitava i reclamava tothom? Al Sant Jaume, amb en Teniente i en Mas d’alcalde, o a l’Aliança, amb en Pim Esperalba i en Pla de president? La seva solució fou salomònica. Ens va aplegar a un reservat d’un restaurant de Barcelona i ens va posar sobre la taula la solució. “Farem (la Generalitat) un nou Hospital a Mataró si es fa una fusió de Sant Jaume i l’Aliança”. Acceptada sense pensar-ho gens per ambdues parts, naixeria d’immediat el Consorci Sanitari de Mataró, format per les dues entitats i l’Ajuntament que el presidiria. “Però, poso una condició, cap dels caps de les respectives entitats en serà el nou gerent”. Gerra d’aigua freda després de l’entusiasme de la proposta.

Aquí la generositat de tots dos gerents assumint la proposta. En Teniente que havia lluitat per una millor atenció hospitalària -l’Esperalba al seu redós n’era un deixeble- quedava fora de l’obra per la qual havia lluitat tant. La seva generositat en aquell moment, ho he deixat dit abans, va ser impagable.

A mi hem va deixar un regust agredolç. Havíem aconseguit l’hospital nou, havíem superat les reticències històriques entre les dues entitats sanitàries mataronines, però el principal lluitador de la victòria en quedava fora. Em consta que al Conseller Trias, amb molt bona relació amb tots els components de l’acord, també li quedà aquest mal gust. Crec que no el vam saber solucionar adequadament

Sis anys després d’aquell acord es posava en marxa el nou hospital de la carretera de Cirera que tot coneixem. La fusió de les dues entitats, amb expedients de desocupació pel mig, no va ser fàcil d’entrada. Poc a poc els equips es van anar ajustant i al final el Consorci Sanitari de Mataró va donar pas, a l’obrir-se el nou hospital, al Consorci Sanitari del Maresme, ara ja si comandat per la Generalitat principalment, amb l’Ajuntament de Mataró en un paper subaltern. El Consell Comarcal hi figura d’escolanet.

El discurs que vaig pronunciar el dia de la inauguració del nou hospital, Hospital de Mataró,  està aquí: https://magrinyar.blogspot.com/p/1_3.html

En Teniente, el Dr. Josep M. Teniente, va continuar vinculat a la sanitat, discretament, mai va tenir (voler tenir?) cap protagonisme públic, però, ara, a l’hora el seu traspàs cal reconèixer-li la seva feina, empenta, lideratge i generositat.

La ciutat, els ciutadans/es que ara gaudim d’uns serveis sanitaris com cal, té un deute amb la seva persona que ha -hem- de complir.



D’esquena, el seu cap cobert amb un capell mirant- intueixo- el mar.

  20 de desembre.

 


25 anys de l’assassinat de l’Ernest Lluch

 

L’Alcalde em demana que li proporcioni algun material, dades, informació, per un treball que ha de fer.

Ja fa temps que estic lluny del món municipal i he buscat en el meu blog que tinc per oferir-li. He trobat alguna cosa força antiga, però donat l’immobilisme -de tothom, de la societat- cap als temes de la governació local crec que s’aguanten força bé. L'hi envio, son tres pàgines

Les poso cronològicament, tal com les vaig fer:

A)

https://magrinyar.blogspot.com/p/9.html

3-2008. Impressions subjectives, i des de fora, sobre l’estat actual de la hisenda local. 3-10-2008

 *Nota prèvia.

 Ja  fa temps que la Fundació Rafael Campalans em va demanar un escrit sobre la hisenda local atenent la meva antiga condició d’alcalde més o menys coneixedor del tema en el marc d’un recull d’impressions d’antics càrrecs electes locals.

 M’ha costat molt posar-m’hi i fer-la, ja que si bé tinc algunes idees al respecte tinc dubtes sobre si són correctes. Crec que les hauria de contrastar més, especialment repassant dades i parlant-ne amb gent que ara en sigui responsable ja que potser les meves particulars impressions no casen amb la realitat actual.

 Com que ja m’he endarrerit prou i els de la Fundació m’apressaven he resolt bolcar el que he anat explicant en xerrades sobre el tema per la formació del electes locals en aquest escrit. En tot cas, sense cap pretensió respecte al que he escrit, estic obert a totes les crítiques i consideracions de tota mena que qualsevol que estigui ficat en la matèria vulgui fer-hi.

 

B)

https://magrinyar.blogspot.com/p/2-2010.html

2-2010. Perspectivas de las Haciendas Locales. 29-10-2010.

 Em van convidar la Fundació Campalans a fer una xerrada sobre el tema de les perspectives de les hisendes locals molt temps desprès que ja havia abandonat les responsabilitats municipals i les més concretes sobre aquest tema. Havia plegat a finals d’abril del 2004 i estàvem a finals del 2010. Però, suposo per la meva experiència i per la posició que tenia de Diputat al Congrés, podia interessar-los els que els podia explicar.

 

C)

 https://magrinyar.blogspot.com/p/2022-evolucio-pib-2007-2022.html

 2-2022. Evolució P.I.B. 2007-2022

Uns bons amics em demanen un escrit per la publicació que impulsen i que volen dedicar en un proper número a les consideracions ètiques que ens pot provocar mirar la realitat actual de la societat (suposo que entenent-la en un sentit geogràfic ample, el del nostre entorn).

 

Crec que avui, en el 25è aniversari de l’assassinat de l’Ernest Lluch per la ETA, el millor homenatge que li podem fer és dir a la societat d’avui que nosaltres, els que l’apreciàvem, continuarem treballant per millorar-la, a ella i als seus components.

 

He trobat remenant papers un diploma que se’m va lliurar per anar a un seminari de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo, a Santander, fa ja 35 anys, amb la seva signatura abreujada com a Rector que en va ser uns quants anys de la mateixa.


21 de novenbre.

20 de novembre del 2025

Ara fa 50 anys del 20-N

 


"Españoles, Franco ha muerto"


La mort del Dictador al llit, ara fa 50 anys, no va deixar de ser un llamp que es veia a venir, que era esperat (un fet biològic) que caigués en algun moment sobre la Dictadura iniciada formalment el 1939 en acabar la Guerra Civil, tota ella un cel fosc, aclaparador, turmentós. Un fet que tenia en algun moment de produïr-se. Podia haver-se acabat d’altra manera, més aviat, però per moltes circumstàncies i responsabilitats varies no va ser així.

Però, a 36 anys d’iniciada, la Dictadura ja no era la mateixa que als anys quaranta, els temps havien canviat, i molt: 1959, abandonament de l’autarquia* de la mà d’un economista republicà i català (Joan Sardà Dexeus, que van anar a buscar a Veneçuela). 1962, el Concili Vaticà II que va començar a obrir l’Església Catòlica. La descolonització dels any 60, arreu del mon, amb lluita o sense. 1964, “el petit llibre Roig” de Mao Zedong que va trasbalsar la Xina enfonsant-la en el caos. 1968, Praga i la realitat als ulls de tothom de ”l’alternativa comunista”. També aquell mateix any, la revolta dels estudiants francesos, el maig francès. 1973, el derrocament de Salvador Allende a Xile; abans, la mort d’Ernesto “Che” Guevara a Bolívia, i per acabar-ho d’adobar, el 1974 la Revolta dels Clavells a Portugal, a tocar de casa, acabant amb una Dictadura més vella que la d’aquí.

El llamp va caure sobre un arbre vell, caduc, que havia esdevingut eixorc, estèril. Després de l’escapçada sagnant de la Guerra Civil i del triomf del feixisme havien canviat moltes coses, el món després del 1945 era un altre.

Les branques de la Dictadura més allunyades del tronc, els municipis, ja no aguantaven els efectes dels canvis demogràfics que s’havien produït a tot el territori espanyol. Les famílies començaven a ser d’una altra manera. La Universitat feia temps que s’havia perdut, la Caputxinada és del 1966. El moviment obrer s’havia refet, sobre tot a partir de la creació als anys seixanta de les CC.OO., les eleccions sindicals d’aquell any 1975 del “vertical” les havien guanyat "los rojos”. Els carrers bullien de moviment (les AA.VV.) i de propostes intel·lectuals alternatives expressades ja en diaris, revistes i publicacions de tota mena.

Les arrels de la Dictadura eren mortes ja feia temps. Els carlistes s‘havien esvaït; els falangistes tenien la “camisa blava” arnada; l’Església trontollava després del Concili Vaticà II; i l’exèrcit i les forces de l’ordre públic que encara tenien força, la de les armes, eren impresentables als ulls dels països occidentals que venien dels “30 gloriosos”, la reconstrucció i la represa europees. Per acabar, l’adob que els americans (els USA) proporcionava començava a posar-se en dubte: la Marxa Verda dels marroquins dies abans de l’esdeveniment que ara es commemora ho va posar ben de manifest.

Si l’arbre volia reviure, si el país i el seu Estat corresponent volien reviure, calia tenir present tot això i buscar noves arrels que li donessin nova saba, noves branques i fruits altra vegada: fou la Transició. El primer viatge oficial del successor, a títol de Rei, del Dictador mort va ser al Estats Units d’Amèrica, a rebre la benedicció de l’Imperi. Suárez -el Cap del Govern a meitat del 1976 que provenia del Movimiento, i la seva llei de la Reforma Política votada en referèndum el 1977, van permetre passar del “la llei a la llei”, de la Dictadura a la Democràcia, amb els Procuradors en Corts franquistes fent-se l’harakiri en directe a la vista de tothom.

Començava un temps nou que va tenir un part difícil i més llarg del compte, però les forces dels uns i dels altres eren les que eren.

Sí, el Dictador va morir al llit, però nova saba va sortir de les noves arrels, de l’adob que es va posar a l’arbre, i va córrer per les branques noves i en van sortit  nous fruits. No podem pas dir que l’operació no va resultar reeixida.

Fa 50 anys -com moltes vegades que es commemoren 50 anys d’algun esdeveniment- s’obria altra vegada pas la llum després d’un temps de tenebres.


Ah, joves llavis desclosos després

de la foscor, si sabíeu com l'alba

ens ha trigat, com és llarg d'esperar

un alçament de llum en la tenebra!

Però hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa,

perquè seguíssiu el recte camí

d'accés al ple domini de la terra.


("Inici de càntic al temple". Salvador Espriu


* sobre aquest tema reitero la visió del curtmetratge "Bikini" que es troba a YouTube.

https://www.youtube.com/watch?v=nbag5_YvxXc

 20 de novembre.


17 de novembre del 2025

Loteria de Nadal (la Nacional de “tota la vida”)

 

No sé pas com em va passar per alt l’acte de reconeixement a en Parés de Mataró que els “Amics de la ciutat” i més gent (Grup d’amics d’en J.B. Parés) van fer el passat 19 de juny a l’Ateneu. Repassant la meva agenda no sé explicar-me aquest errada meva.

El cert és que no feia pas gaire, pel març d’enguany, una entrada d’aquest blog parlant de Les Figueretes acabava amb un dibuix d’en Parés que em va dedicar personalment al que tinc força estima: https://magrinyar.blogspot.com/2025/03/les-figueretes.html . L’any 2017 també l’havia fet sortir en un altra entrada: https://magrinyar.blogspot.com/2017/01/va-amb-els-temps-i-lescircumstancies.html. Segur que en alguna entrada hi ha reproduït el cartell que va fer per Les Santes de l’any 1993, un dels més reeixits dels anys recents.

https://www.festes.org/ca/mediateca/3001

Ahir, remenant papers antics, vaig trobar un altre dibuix d’en Parés, una reproducció curiosa als ulls d’avui. Es tracta del resguard de la participació (de 500,- ptes.) en un número de la Loteria Nacional de l’any 1990. Res, el segle passat, ara farà 35 anys! El dipositari era el Sr. Joan Baptista Parés i Barbena, pare del nostre artista. El Sr. Parés (pare) i el meu pare eren coneguts, no sé sí fins i tot amics, el que sé és que es feien. Cap dels dos -finits ja fa temps- ens ho pot explicar.

Bé, tornem a la participació. És de cartolina en format sense mida estàndard (no és un A4, sinó una mica més gran) en la que hi ha per retallar (a més del resguard que tenen sempre aquests tipus d’accions que queda en mans del promotor) la participació en els dècims del numero en qüestió, el 34.748, i un dibuix característic d’en Parés de Mataró amb una explicació dels canvis que estaven tenint lloc en el “Baixamar” de la ciutat: 1991, Baixamar té nova cara.


Sí, els grans recordem l’indret, quasi enganxat a les cases del Callao, com “la Mataroneta”, on hi havia les antigues instal·lacions del Centre Natació Mataró, unes casetes de bany, no sé si alguna que altra barraca, potser de pescadors, i a la platja les barques que a mitja tarda anàvem a veure com eren tretes de l’aigua i pujades a la sorra descarregant les caixes de peix obtingut en la jornada.

Ja he dit que la mida de la participació era una mida més gran que un A4 i per això en la reproducció que en faig (la meva fotocopiadora no dona per a més) queda escapçada en la seva part de baix. On hi consta que la pròpia participació de 500,- ptas., en aquest format,  val QUINZE DUROS (75,- pessetes) i sota el dibuix d’en Parés de Mataró  l’opinió del dipositari del número, el seu pare, que diu així:

“En Joan Baptista Parés i Barbena, de 76 anys, vol recordar així la platja oberta d’anys endarrera (sic) que ha desaparegut enduta pel grop dels temps, i constatar l’actual que s’ha incorporat definitivament a la dinàmica d’aquesta ciutat de cent mil habitants.”


17 de novembre.

11 de novembre del 2025

Errada. Errada?

 

Avui he anat al que ara  (des de fa temps, però no al començament) és la seu de l’ Arxiu Comarcal del Maresme que  depèn del corresponent Departament de la Generalitat de Catalunya.

Era la presentació del treball en forma de llibre que la filla d’en Vicenç Bonàs i Pahisa, la Noemí, ha impulsat en record de la memòria del seu pare mort tràgicament ja fa molts anys. L’acte ha estat molt reeixit, en Vicenç Altaió, primer i en Pere Fradera després, han glosat i contextualitzat els treballs i vivències d’en Vicenç, quedant penjada a l’aire la qüestió de com hagués pogut evolucionar si no hagués estat tant curta la seva vida. En Vicenç, nascut a Santa Perpètua de Mogoda va fer la seva activitat professional com a publicista i dissenyador a Mataró on dissortadament va finir massa jove encara.


En el vestíbul de l’edifici que conserva encara les restes de la casa d’un rics propietaris agrícoles, hi ha una explicació del que és l’Arxiu Comarcal. Hi ha un text amb una errada, (errada?, potser sí, malgrat que diu poc d’un arxiu). S’explica que l’edifici, conegut com a can Palauet, va ser adquirit per l’Ajuntament de Mataró gràcies a uns ajuts ministerials relatius a la commemoració del cinquè centenari de la descoberta d’América. Un cop adquirit l’immoble, se’n va oficialitzar la cessió al Departament de Cultura, que amb l’Ajuntament, es va cuidar de donar forma al projecte del nou arxiu.



No és la meva memòria dels fets, hi vaig estar molt pel mig com és conegut. Sempre penso que aquella cessió encara deu fer remoure les restes d’en Joaquim Llovet de la seva tomba, ja que mai va estar-hi d’acord. Els ajuts ministerials que es van aprofitar eren relatius a una commemoració, però no de la descoberta d’América, que fou el 1492, sinó la commemoració de de l’aniversari de la “Unidad de España” derivada del tractat de Alcazobas en el que es reconeixia a Isabel de Castella, casada al 1469  amb Ferran d’Aragó, com a legítima reina de Castella. Tractat ratificat pels reis de Castella i Aragó a Toledo, el març de 1480.

No sé si als que han estat resposables de la seu d’un edifici d’un Departament de la Generalitat de Catalunya els grinyola, o grinyolava, una mica que l’edifici provingui d’un ajuts derivats de la commemoració de la “Unidad de España, però aquesta -a menys que la meva memòria em falli- és la realitat. Clar que venim d’uns temps d’una realitat desitjada però irreal.

Espero que l’errada es corregeixi.


11 de novembre.


4 de novembre del 2025

En defensa del "boommers".

 

Hi ha algunes opcions polítiques (potser interessades) i moltes opinions al carrer i a les xarxes que presenten com un greuge el nivell de vida assolit que tenim els “boomers” front al nivell de vida no consolidat que tenen els “millennials”. Aquesta entrada podria titular-se: “millennials” contra “boomers”. Aclarim els conceptes:

-Boomers o baby boomers:  https://ca.wikipedia.org/wiki/Baby_boomers

Aquesta generació nascuda a finals dels 40 i principis dels 60 són sovint els pares de la 'generació Y' o 'millennials',

-Millennials o generació Y: https://ca.wikipedia.org/wiki/Generaci%C3%B3_Y

Decepció seria la paraula més adient per definir la sensació que tenen molts d'aquests joves.

Un recent article a Agenda pública: “Superando el conflicto internacional” de Julio Llorente, mesurat, i una entrevista, que no ho és tant, a Regió 7  amb el periodista Pol Estrada que acaba de publicar el seu primer llibre, un recull de comptes: “Els arbres no s’ho mereixen”, em porten a escriure sobre el tema.


Vaig veure, ara no sé pas a on, no fa gaire, una fotografia d’un jove i un vall caminant plegats, d’esquena, per il·lustrar el tema i em va semblar capciosa. ¿Què té a veure la pensió (digna) d’un jubilat amb el màxim de cotització (anys i grup de cotització), amb el sou (indigne) d’un jove que potser té ofici però encara no benefici i està amb un treball precari? O potser podríem posar-ho al revés: ¿Què té a veure el sou (fantàstic) d’un expat forà (expatriat) treballant avui a Barcelona amb la pensió (indigne) que tindrà un treballador de bastaix (ara en diuen riders) que potser passarà molt temps sense ni estar donat d’alta a la Seguretat social (cobrant en “negre”, total o parcialment, molts períodes de la seva vida laboral)?

Que hi ha un problema de desigualtats dins dels sous com en les pensions (en aquestes menys*) és evident, però caldria matisar-ho molt.

Els “Boomers” -molts en general- teniem perspectives positives a partir d’una situació de partida desastrosa o ruïnosa (entre les ruïnes de les guerres de la primera mitat del segle XX). Les perspectives en general es van assolint. Els “Millenials”, alguns o forces, tenen unes perspectives bastant obscures, negatives, que ja es van manifestant (l’habitatge com a exemple) i miren amb enveja els “30 gloriosos”. Els “boommers” miraven terroritzats el passat i temien molta esperança en el futur. Els “millennials” miren amb enveja el passat i amb molta preocupació el futur.

Potser fora bo que els “boommers” expliquessin més què va passar: la definició que primer vam aprendre del que és l’economia (no sé si ara els ensenyen el mateix): L’economia és la ciència (ciència?, bé, deixem-ho en art, tècnica, experiència, habilitat,...) de l’administració dels recursos ESCASOS** susceptibles de ser usats amb finalitats ALTERNATIVES***.



Potser que es tornessin a posar en circulació les obres d’un dels grans mestres que va ser de la nostra generació, John K. Galbraith. Per exemple: “Breve historia de la eufòria financera” que haurien de llegir (potser ja ho han fet i n’estan traient suc) molts dels “bro” que van encaterinant  a la gent amb els guanys que treuen del fum o del no res. O, “La cultura de la satisfacción”, que narra la satisfacció dels que viuen bé i ignoren als marginats i als pobres. Galbraith no va ser cap pensador radical (o ara, potser sí que seria considerat així) i ens va deixar un bon llegat.




Es diu, ara, que els joves viuran pitjor que la generació dels seus pares. Està per veure. Per alguns aspectes dels “mercats” -especialment la precarització del treball- segurament. Però, per alguns altres aspectes: formació, atencions, estil de vida, ..., no és cert. Potser cal que pensin més en el futur, que pensin més en el seu compromís personal amb el què s’ha de fer, com van fer els “boommers” en el seu moment: estudi, preparació, austeritat, implicació col·lectiva, ...

D’ells, dels “millennials”, és el futur. Nosaltres, els boomers”, del tot cert que ja no hi serem i mentre hi siguem tampoc és cosa d’implicar-s’hi massa, ja no és feina nostra. Els deixem una bona herència, que no la malbaratin. De les seves mans i del seu cap  -dels "millennials"- és el món d’avui i del demà.


4 de novembre.


*La relació entre les pensions més baixes i les més altes es deu acostar bastant al pensament maoista que -crec que en el seu “petit llibre vermell”- parlava d’una relació en les retribucions que anava d’un fins a tres.



 ** l’informe del club de Roma, o també informe Meadows, “Los límites del crecimiento”, és del l’any 1972



 

***És el famós dilema de les primeres pàgines del manual d ‘economia de P.A. Samuelson: “Cañones o mantequilla”.


4 de novembre.

2 de novembre del 2025

...allegados son iguales...


...  i un bon dia per rellegir a Pere Calders "Aquí descansa Nevares", un conte de l’època mexicana de l'autor.



2 de novembre.


1 de novembre del 2025

Le nouveau drapeau français.

Als francesos els van haver d’ajudar a guanyar les dues Grans Guerres de la primera meitat del segle XX. Dien Bien Fhu, és la “puntilla” final de la “Grandeur”, des dels Borbons i els seus esclats revolucionaris, a Napoleó i les colònies fins al general De Gaulle

La meva generació va ser la darrera en estudiar com a principal llengua estrangera el francès i ja sols ens va servir per anar de visita i fer turisme a cals veïns.

Malgrat les seves pretensions de mantenir-se com una gran potència (cal recordar que tenen l’arma nuclear) ja sols queden com un element decoratiu, són els primers en número de turistes que reben: ah, París! Arrosseguen un complex de decadència evident: en la llengua, en influència, en poder real,... que se’ls nota.

La darrera: l’acudit de fa pocs dies a les xarxes. Dur, dur, pels que sempre ens hi haviem enmirallat


El dibujo que apareció en la portada de "Le Monde" el 9 de octubre, firmado por la caricaturista francesa Adène.