Quina barra!

No fa ni 48 hores del tancament de les urnes en la darrera convocatòria electoral i el President de la Generalitat, del partit que ha guanyat les eleccions a Catalunya, surt a anunciar un conjunt de mesures per equilibrar els comptes públics que inclouen rebaixa del sou del funcionaris i augments d’impostos i taxes pels contribuents.

No és pas que les mesures siguin inadequades. Probablement, davant del desequilibri entre els ingressos i les despeses de l’administració autonòmica, son les necessàries. El problema no està aquí, el problema està en que de tot això no se’n ha parlat gens durant la campanya electoral, al menys per part de la força política guanyadora. El tema s’ha amagat als ciutadans i s’ha furtat al debat polític, central en una contesa electoral. Que segurament s’havia de fer, ja que les faves són comptades, certament. Que no s’havia de dir, ja que no són pas mesures que s’improvisen i es decideixen en 24 hores, és enredar a la gent, és fer trampa.

Clar que desprès la ciutadania pensa que les campanyes electorals no serveixen per res. Clar que cau baix la consideració dels “polítics” i la “política”. Això és murrieria de la dolenta, això és estafa.

Ara, amb qui es portaran endavant aquestes politiques ? El Govern no té majoria, caldrà que cerqui aliats. Però, qui sensatament pot avenir-se a ajudar a un Govern que actua d’aquesta manera? Que s’espavili! Si no se’n surt que convoqui eleccions anticipades i allà haurà d’explicar amb quines mesures vol tirar endavant el país, debatent-les amb les altres forces polítiques i amb la ciutadania tot informant-la  del què hi ha i del què es proposa. Que la ciutadania ho accepta? Doncs, llavors d’acord. Però amb coneixement de causa.

I el Pacte Fiscal? Ah, ja dorm el somni dels justos. Va servir per encaterinar als incauts que volien algun agafador per la situació. Ara que ja no es pot aguantar (abans tampoc) l’arramben a les golfes. Ja el tornaran a treure si els convé més endavant, altre cop un espantall. Però, de què ens hem d’estranyar? Si sempre han fet igual!

22 de novembre.

El resultat d’ahir.

El PP ha guanyat abassegadorament les eleccions generals d’ahir. No hi ha hagut sorpresa. En tot cas, la sacsejada que representa tot capgirament quan es produeix. És, hauria de ser, sols el moment, i aquest resultat ja estava descomptat. Els socialistes han perdut amb una forta davallada i una gran patacada. L’esperança fins a darrer moment de que l’anunciat no es produeixi o sigui menys fort de l’esperat. La il·lusió de les conviccions.

Ara, els guanyadors, al conjunt d’Espanya i a Catalunya, que són diferents, han de respondre a les esperances en ells dipositades. No ho tenen fàcil. De fet, ho tenen molt complicat ambdós i serà bo de veure com se’n surten. L’eufòria de la victòria ha deixar pas a l’assumpció de les responsabilitats assolides. Tant de bo que trobin les possibilitats de sortir-se’n de forma airosa pel bé de tots. Ens tinc raonables dubtes de que ho aconsegueixin. L’envit és molt fort. El perill del desencís pot ser problemàtic.

Els perdedors, els socialistes, s’han de parar a pensar una bona estona. Què ha passat? No és gaire difícil esbrinar-ho. Les dades estan sobre la taula. Més difícil és escatir perquè ha passat. Sí, hi ha una causa principal, la crisi econòmica. Però hi ha algunes causes més, internes a l’organització, que modulen la principal pel que fa a l’amplada de la desfeta. A partir d’aquí, què fer d’ara en endavant. Sense un bon anàlisi de les dues primeres preguntes pot donar-se una resposta a la tercera errada i/o estèril. També per aquests, els perills  del desencís del per allà on surtin, o pretenguin sortir, els pot portar greus conseqüències.

Calmeu-vos tots!, no obstant les presses (mala cosa en els temps d’avui). Ja aniran caient els dies, no pretenguem fer-los més curts del que són. Tot arribarà al seu temps. Clar que cal omplir diaris i necessiten llenya cada dia. A vegades llenya verda.

21 de novembre.

Dues figuretes menys al meu paisatge.

El passat cap de setmana han desaparegut dues figuretes del meu paisatge. Ambdues eren ja força grans. Una la trobaré a faltar molt. L’altra, notaré deixar de veure-la.

La Teresa de cal Fesoler, m’estimava i jo me l’estimava per la remembrança familiar que ens unia. No érem parents, ni varem tenir una gran relació, però ens varem fer sempre. La vida de poble, la vida d’abans dels pobles, té aquestes coses.

La Concepció Font va ser part del meu paisatge administratiu un bon temps. Desprès, la seva presència elegant, cabells blanc, ulleres de sol, a la ciutat, als carrer del centre.

Ara hi ha altres cares. En una, les dels seus que queden amb qui la recordarem, en l’altra les de noves generacions que pugen i que em costarà distingir.

21 de novembre.

La revolta dels, i contra els, acomodats.

Vés per on, als Estat Units d’Amèrica també hi ha revoltes d’ “indignats”. A Manhattan, a la costa Oest, “Som el 99%!”. Bonic eslògan. A Grècia, a Itàlia, contra les previsibles mesures dels Governs tecnocràtics. Avui, demà, els propers dies, a Espanya, per les polítiques previsibles també, del nou Govern que surti diumenge de les urnes. Els àrabs, a Egipte per exemple, topen amb els seus límits, encara que allà el tema és una mica diferent, no va tant d’economia com de política.

La revolta és del que els sociòlegs en dirien les classes mitges-baixes, que pensaven -ja que ningú els havia dit el contrari- que podrien continuar millorant com ho havien fet les dues  generacions precedents. Molts han pogut tenir uns nivells educatius que els seus pares no havien ni somiat, al menys en extensió. Molts ja havien gaudit d’una situació econòmica confortable, no els ha faltat, encara potser no els falta, gaire bé de res. Molts havien assolit unes fites de consum, necessari o no, que lògicament volen mantenir. La protecció social ja es dóna per descomptada.

Ningú els explica que s’estan ensorrant les bases que han fet possible tot això, i ara surten al carrer a reclamar-ho com si no estigués passant res. Amb els seus coneixements, amb les seves eines tecnològiques avançades, amb una forta capacitat d’expressió i d’imaginació i amb molta desimboltura, amb poc respecte. Respecte, per què i per qui? Els grans, desencisats.

No són la classe obrera, proletària, dels temps de la industrialització. No han, encara, bastit cap eina de lluita com varen fer les generacions precedents. Sols tenen la seva indignació i l’expressen. Tenen per davant un horitzó de precarietat laboral, social, ambiental. No estan a la misèria, però ells ho intueixen com a misèria. Evidentment, no tenir perspectives és miserable, encara que disposin d’unes possibilitats que molts coetanis voldrien tenir i ni ensumen.

El món canvia, es fa més complex. Les forces en acció també han evolucionat. Hi ha enemics nous i molt poderosos que a més són invisibles i incontrolables. Fins i tot, alguns són màquines.

Qui hauria, i els hauria, de donar respostes, prèvies les explicacions pertinents, són els “polítics” i la “política”, però això també trontolla. La terra s’obre sota els seus peus, quant uns estaven convençuts d’estar-hi ben assentats i d’altres, com nosaltres, pensàvem que tot just hi havíem arribat. Estan també acomodats i els costa entendre el què passa.

També per les formes i formacions polítiques el món està canviant. La democràcia representativa ensenya les seves limitacions en un món que va a cent per hora, en el que el que passa es veu a l’instant, el que se sap tot de seguida i molt més que abans. Les institucions creades per superar la història són, al seu torn, superades i no tenen l’operativitat que exigeixen els temps. Els països (Estats, Nacions, digueu-li com vulgueu) rics de sempre que es pensaven continuar vivint de l’ascens dels pobres veuen com aquests els pugen al gep i vés a saber si no els passaran comptes pels seus antic espolis. El poder ja no està en la política, sinó en la incontrolada força d’un capital intangible. Els ciutadans/es no tenen, ni donen, confiança per garantir la legitimitat de les institucions. Molts d’ells es refugien en preteses imatges idíl·liques de temps pretèrits com si això servis de solució. A la defensiva contra el vendaval i el vertigen que ocasiona.

Tots, els ciutadans/es i les institucions, acomodats -que ja no ho són i ho seran menys en el futur- han d’adaptar-se, o seran adaptats, a les noves circumstàncies. Quan més aviat ho entenguin, més aviat ho acceptin, i més aviat cerquin solucions, menys traumàtica serà la sortida que no per això deixarà de ser-ho. Es posa a proba la capacitat humana d’adaptació. No podem tenir la seguretat, pels precedents històrics, de que ens en sortirem. Malgrat tot, tenim coneixements i recursos suficients per fer-ho. Ens imposem o ens imposaran. Qui?: Les noves circumstàncies. En sabrem? Ens en sortirem?

19 de novembre. Reflexió.

L’abstenció.

Em pregunten que doni arguments per anar a votar diumenge que ve. Entenc que no es tracta d’incentivar el vot en general sinó contrarestar un estat d’opinió, més o menys estès, de que no val la pena, ja que tot sembla que està decidit, o que amb aquesta actitud s’exterioritza una forma de protesta contra els “polítics” i la “política”.

La meva resposta és que aquesta actitud és estèril, no serveix per res, o potser serveix pel contrari del què es pretén. El resultat es farà amb els vots vàlids dels que vagin a votar, i més enllà de les “jeremiades” i càbales que tothom farà al dia següent sobre la magnitud de l’abstenció, desprès tindrem quatre anys, o el que sigui, amb l’expressió dels vots. A la taula d’en Bernat qui no hi és no hi és comptat.

Per tant, els/les que adoptin aquesta actitud abstencionista conscientment podran tenir una certa satisfacció amb ells mateixos, però res més. El que critiquen continuarà igual, o pitjor, i la seva acció no haurà servit de res per canviar-ho. Oh!, però si n’hi ha molts, els “polítics”, els meus, els altres, tots plegats, s’ho pensaran! Res, els “polítics” no pensaran res. Si algú creu que cal canviar coses, les coses, ja que no hi està d’acord, s’ha d’arremangar i com a mínim començar per optar. L’oferta és múltiple i variada, oi?

Les opcions de protesta contra les formes democràtiques, l’abstenció conscient, els vots en blanc o nuls, sí, exterioritzen una forma de protesta, però són passives. Sols l’acció serveix per canviar el que calgui. Ah!, però això vol feina, requereix algun esforç com a mínim. No és el govern de tots? Doncs, això. No d’ “altres”, sinó de tots.

18 de novembre.

L’estancament. Darrera foto.

Avui s’ha publicat la nota de premsa de l’INE sobre el creixement del 3er. Trimestre d’enguany. La foto mostra l’estancament de l’evolució de l’economia espanyola en el darrer trimestre, que recull una època bona com és l’estiu (pel turisme).

El que també mostra la foto és que el conjunt de les economies d’Europa, tant les que estan a l’euro com les del conjunt de l’U.E., registren una caiguda. D’un creixement acumulat del 1,7%, baixen al 1,4%, pel que es redueix la diferència que ens separa encara. No hi ha per fer grans esgarips entre l’1,4% i el 0,8%, si a més hi ajuntem les tendències. Ningú se’n està sortint.

D’acord amb aquesta situació europea és lògic que es redueixi l’aportació del sector exterior al nostre creixement (el 70% de les nostres exportacions van a aquesta àrea) i que la lleugera millora (és menys negativa) que es produeix de la demanda interna “salva els mobles” impedint al menys la caiguda. Estem en el replà, en el “descansillo”.

Ridícula la presentació de la nota a TV3. Dades de “l’Institut d’Estadística”, menjant-se la N de nacional, innombrable. Clar, per ells sols hi ha una Nació, la “Nostra”. Ah!, quanta llana!, igual que els altres.

16 de novembre.

Governs tecnocràtics.

Quin fracàs per la democràcia, quin fracàs per les organitzacions que l’haurien d’estructurar! Parlaments escollits pels ciutadans/es sobrepassats, sobrevolats, per qualificats (permeteu-me el dubte) tècnics proposats a dit per dirigir el Govern del país que paradoxalment aniran a demanar la confiança dels representants de la “sobirania popular” que segurament els hi donaran sense masses escarafalls, derrotats i rendits.

Tornem-hi. Però, a on estem? Com hem arribat fins aquí? Per incúria, desídia, frivolitat, engany. De tots. Els governants tenen més responsabilitat, clar. Ells tenien més coneixements, més informació. En teoria el seu paper era de dirigir, explicar, proposar. Sembla que no ho han fet gaire bé tot això. Perquè tanta por en dir la realitat tal com és? Perquè aquesta voluntat de mantenir a la ciutadania en els núvols? Però la ciutadania també ha jugat el joc. Vivíem tan bé! Els grans miraven enrere i veien ja molt lluny les estretors i les misèries de la generació anterior. En tot cas, eren els problemes dels que encara no ens havien atrapat, del “pobres”. Els joves han estat pujats entre cotó fluix, agombolats i ben criats des que varen venir al món. Sols cal fixar-se en les dades de l’esperança de vida, cada cop més elevada, i en les taxes de mortalitat infantil, cada cop més reduïdes.

Tret d’alguns “incordis” molt conscienciats, moltes vegades sols parcialment, d’algun tema concret, poques veus s’han alçat contra el creixent desori. Anàvem tant bé!

Ara, la patacada. Serà forta i costarà refer-nos-en, més que res per l’esvaïment del miratge on estàvem instal·lats. Però, quants voldrien plorar amb els nostres ulls! Sols es pot prometre “sang, suor i llàgrimes” i el problema a debatre és de qui seran. Sols dels de baix? Reapareixeran les tensions socials que ara, malgrat el que sembli, tenim oblidades.

Mirant les propostes de l’actual campanya electoral veus més del mateix. Poques veus assenyades i sobretot realistes. Si canviem hi haurà feina! Però, de què? a on? Sols és un problema de baixar els impostos, de merèixer confiança? Voleu dir? Cal mantenir els drets adquirits! Ah!, sí, però com els pagarem? Caurà Manà del cel? Sols, anirem més bé! En quin marc, en quina companyia? Sense tensions? Cal trencar amb les velles estructures! Com es fa això? Sortirem al balcó a explicar-ho? Ho comprarà la gent?

Res, ens esperen temps difícils.

15 de novembre.

La caiguda de la prepotència occidental.

Primer han caigut els PIGS (els porcs). Les economies de Portugal, Irlanda i Grècia han estat intervingudes com a contrapartida per ajudar-les a intentar sortir del forat. Espanya (Spain) va ser comminada a emprendre una ruta que probablement el seu Govern no li agradava. Va ser la famosa setmana de maig de l’any passar. El pols perdut.

Consegüentment, els Governs de tots aquests països han hagut d’abandonar i han estat reemplaçats, o a punt de ser-ho, per les seves alternatives, o una cosa diferent. Cal penjar el mussol a algú. Si el que està al davant no sap com mantenir-se, a fora. Es dóna algun cas paradoxal com el grec. Les darreres eleccions allà varen tenir lloc el 2009. Els ciutadans van optar ja llavors pel canvi, però ara els culpables del desgavell descobert reclamen ser l’alternativa. Sorprenent!

Ara li ha tocat el torn a Itàlia. Veiem amb sorpresa (?) que també els toca. No s’entenia massa perquè no hi eren, ja que fa temps que es parlava dels PIIGS. Però, atenció, sembla que es qüestiona a França. Ja ens acostem al moll de l’os. I la canceller alemanya, frau Merkel, diu que en tindrem per uns quants anys per que ens en sortim. No oblidem els països petits, Bèlgica o Eslovàquia per exemple que també estan o poden estar també a la llista.

Amb tot això, la construcció europea i la seva obra més reeixida fins ara, la moneda única, l’euro, estan en entredit o potser a punt de naufragar.

Què ha passat? No érem els més guapos, els més llestos, els més rics del món? No donàvem lliçons de com s’havia de construir el futur? Economies obertes i sistemes polítics democràtics. Marcàvem el ritme per on s’havia d’anar, i vet aquí que se’ns està ensorrat la construcció com si estigués cimentada a la sorra.

Potser sí que tenia mals fonaments. Ara, sorpresos, descobrim que hem crescut amb un gran endeutament que fins fa dos dies era considerat sense problema (qualificat com a segur, triple AAA, per unes volubles agències totpoderoses i les regles contables internacionals) i que avui es posa en qüestió de si es podrà tornar. Es calculava l’endeutament públic sobre el total del PIB. Sí, quan es va posar en marxa l’euro es va disposar que s’havia de constrènyer al 60% de la riquesa que produïda en un any, però qui tenia que tornar aquest endeutament eren els comptes públics. Algú es pensa que, fins i tot Alemanya amb el 81 % d’endeutament, podrà pagar mai el que deu? El quadre publicat al diari d’avui és escruixidor, el promig del deute als països de la UE és del 90% i quasi bé tots estan al voltant, excepte Grècia per amunt i Finlàndia per avall. Espanya no és, ni de bon tros dels pitjors. Si traduíssim els percentatges sobre el PIB en quantitats monetàries la suma seria per tombar d’esquena.

Lògicament, els que han deixat aquests incommensurables volums de diners pateixen per si se’ls hi podran tornar. Els mercats! Aquests són els dolents, o la nostra ceguesa? Evidentment les poblacions no són els culpables d’aquest problema, però n’han estat les beneficiaries. Sinó, de què tindríem el que tenim i gaudiríem del que gaudim? Ara vindrà l’aprimar-nos. Ens trauran la cansalada a tires.

11 de novembre.

La malenconia. Un pessic.

Jordi Gracia ha escrit un pamflet (així titula el seu darrer llibre) contra l’intel·lectual melancòlic. Ed. Anagrama. B-2011.

Desconec amb qui polemitza. Segur que és alguna batalleta d’intel·lectuals i els seus cercles que hi ha en marxa o que ell posa en marxa. Potser sols va de literatura. Ho desconec i tampoc m’interessa massa aquest aspecte

El que m’ha agradat, perquè m’ha sacsejat personalment, és que posi en qüestió les actituds de malenconia que a vegades expressem respecte el món en què vivim els que ja som una mica grans. Que si temps enrere tot era millor, que si ara no hi ha projectes, que si es perden els valors.... i no tenim present el que està passant al nostre voltant.

Certament les elits d’ara no són com les d’abans. De fet, tot és diferent que abans. Tot es mou, canvia. Millora? Doncs, objectivament, sí. Col·lectivament, poc a poc potser, cal reconèixer que, malgrat que ens agradaria a alguns que els avenços fossin formidables ja que ho podrien ser, alguna cosa es va avançant. En riquesa material no hi ha cap dubte (malgrat no sé pas si ben aprofitada), però també en riquesa cultural, àdhuc, gosaria a dir, en política. No en termes de conjuntura ja que ara estem a on estem, sinó en termes generacionals.

Hi ha o no hi ha més gent preocupada, interessada, conscienciada, que abans? Potser més difusa o desestructurada, certament. Però abans no era pas el millor dels mons. Mai han estat els temps d’abans millors. Molts pocs a dalt, molts molts a baix. No ens agraden les subcultures de baix de tot, però Déu ni do de l’amplitud de les capes mitges que abans no hi eren. Això es ferment per mantenir i augmentar els estrats superiors. Per tant, menys malenconia i més reconeixement de les possibilitats de millora. Ajudem-nos a  anar endavant.

“La historia bien hecha es muy morosa pero casi por defecto tiende a desmontar las versiones felices del pasado. En la raíz del oficio está el desmontaje de los relatos que cada presente ha dado de sí mismo, y limpiarlos de mentiras y ocultaciones, de traiciones secretas y claudicaciones inconfesadas. Por decirlo así, el oficio del historiador es detectivesco y por esto es, como la mejor novela policíaca, una escuela de desengaño. Casi nada en la historia acaba siendo como parece o fue contado. Los intereses de cualquier presente difieren de los intereses del futuro, más dispuesto a despojar de excusas las motivaciones humanas y a saber más fiablemente las cosas que pasaron, tanto si perturban el relato heredado como si no.”

9 de novembre.

Un canvi al meu paisatge.

Els paisatges personals, els íntims, estan fets de moltes coses: visions, records, històries, coneixences, amistats, que van variant al llarg de la vida. Alguns s’esborren, d’altres es tergiversen, alguns romanen fixes. Volgudament, o no.

Un bon dia passes per un dels teus carrers i t’adones que han canviat les cases, han desaparegut uns arbres, ja no hi veus la mateixa gent… Potser ja feia algun temps dels canvis, però no te’n havies adonat.

El temps, el decurs del temps, la vida, la dinàmica natural o forçada de la vida, porta que els nostres paisatges vagin canviant. Mirant enrere, ara són diferents. Cada dia varien un xic, potser imperceptiblement. A cops, sobtadament, colpint-te. És llei de vida que passi així, malgrat que –il·lusos- ens agradaria que no passés. Mirant endavant, acceptem-ho, aniran canviant, seran uns altres.

En Pep Zaragoza ens ha deixat, massa aviat. Sempre aquests canvis passen més aviat del que voldríem, del que creiem que toca.

Et recordarem com a part del nostre paisatge. Adéu, Pep!

7 de novembre.

Què ens passa? (col•lectivament)

Això va de mal borràs. Quin panorama! No, no estic pensant en les perspectives electorals que ens vénen al damunt, qüestió conjuntural, sinó en aspectes estructurals del nostre viure i conviure. Europa, la pèrdua del seu sentit primigeni. L’economia del món “occidental”, ingovernable i sense rumb més enllà de l'abisme al que ens porta la recerca absurda del benefici com sigui, a costa del que sigui, a curt termini, sols val el valor de l’acció per l’accionista. Les desigualtats socials i la desesperació dels de baix sense pal·liatius que els consolin, atordeixin o apaivaguin La manca de respostes politiques creïbles i sensates, sols pendents del proper procés electoral. Els egoismes insolidaris pregonats obertament.

Com s’ha d’entendre que el mitjans ens aclaparin amb propaganda del luxe ostentós i obscè (suposo que és que s’acosten dates de regals, però, heu vist els preus?); de la futilitat de la moda com a element important en la vida de la gent, de la gent que se la pot permetre; de la niciesa sempre vulgar de les preteses celebritats que sols ofereixen fum i bromera; de l’escandalosa disbauxa dels entreteniments col·lectius.

Però, que no passa res de greu i gruixut al nostre voltant per engaltar-nos i enganxar-nos amb total frivolitat aquests temes? És part inevitable del joc del món d’avui? Quan, finalment i fatalment,  ens mirem al mirall –que no ens quedarà més remei que fer-ho- ens espantarem esglaiats. Temps difícils. Amb responsables que ens portem com a xais a l’escorxador.

5 de novembre.

Tal com va avui.

4 de novembre

Ese chico de León.

El President del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, ja no té protagonisme mediàtic. Lògic, ja estem en campanya electoral, a punt de començar-la oficialment, i ara el protagonisme és dels candidats. Ell ja no n’és.

Per això és d’agrair l’article de Suso de Toro al diari glosant la seva figura: “Ese chico de León se va”.  http://www.elpais.com/articulo/opinion/chico/Leon/va/elpepiopi/20111103elpepiopi_4/Tes Com va arribar, com ha treballat, què ha aconseguit. No s’hi val, n’estic convençut, fer el balanç del què ha fet sols dels temps de crisi, del segon mandat. Cal fer el balanç conjunt, i veure, i dir, on som ara, com és ara el món.

"Pero el tiempo de Zapatero no fue un paréntesis, quien crea que puede volver a los años ochenta se equivoca. La crisis tiene una consecuencia imprevista en Europa, los Estados nacionales se diluyen, hasta desaparecer en la práctica algunos casos, y se está creando aceleradamente un Estado europeo conducido por Alemania. Pero aquí además ha decantado un proceso de cambios, persiste la división nacional interna pero además la sociedad ha cambiado y se han desvanecido las referencias simbólicas, sociales, mediáticas, políticas y culturales compartidas. Excepto la selección de fútbol. Esta es una crisis nacional: resulta que todo era mentira. No solo ha reventado un modelo económico, también la realidad virtual que habitábamos desde hace décadas, tejida con los hilos entrelazados de la política y la especulación; en su interior, el aire era una moral social corrupta. Los dos grandes partidos tienen una responsabilidad en ello, tanta como la mayoría de nosotros.

Los europeos debemos olvidar nuestra vana indignación porque está cuestionado el ir siempre a más: el hegelianismo decimonónico autocomplaciente, de izquierdas o de derechas. Estamos en una placa tectónica que desciende mientras asciende otra, viene el tiempo de China, India, Brasil..., se evaporan nuestras melifluas ilusiones. Esto es la "chinización": una sociedad más desprotegida socialmente y la precarización del trabajo.

Se nos va un tipo decente y valiente pero, para que podamos comprender su viraje en los últimos tiempos, el presidente nos debe una explicación: qué vio la noche del día 9 al 10 de mayo de 2010. Parece que se asomó a un abismo, debemos conocer qué monstruos lo habitan. Y si vio los límites de nuestra realidad necesitamos conocerlos, ahora que las paredes del mundo en que vivíamos se están desplomando. Lo necesita la izquierda para imaginar un futuro más justo pero sin infantilismo y lo necesitamos el conjunto de la ciudadanía."

3 de novembre.

El temps.

…i quan la tardor faci sonar

els tambors fèrtils de la pluja,…

 J.M.Serrat: Mô.

2 de novembre.

Las FF.AA., institució?

El baròmetre del C.I.S. del mes d’octubre proporciona dades actuals sobre determinades percepcions de la ciutadania. En el que fa referència a la política, en general, els sentiments negatius al seu respecte (desconfiança, indiferència, avorriment, irritació) sumen el 81,9% de les respostes, mentre que els sentiments positius (entusiasme, compromís, interès) sols sumen el 15,4%. ¡Toma ya!

No és d’estranyar, així, que la confiança en les expressions dels que maneguen la política, els partits polítics, estigui sota mínims, en un 2,76 punts d’una escala d’1 a 10, de menor a major (pregunta 13), relativa a la confiança que mereixen als enquestats una sèrie d’institucions de l’Estat. Potser que s’ho mirin.

Quina mereix més confiança, per sobre de totes, és la de les Forces Armades, amb un 5,65%. Curiós, curiós. Perillós? Hummm… Indicatiu de rèmores històriques? Pel seu actual paper humanitari?

Ara bé, totes les “institucions” que hi ha a la llista, ho són d’institucions? Les Forces Armades, els partits polítics, els mitjans de comunicació,… són institucions ? No s’estarà fent servir aquests concepte alegrement. Potser, són organismes, entitats, empreses,…

Segons el Diccionari ideològic de la Llengua espanyola, el Casares, una definició d’institució pot ser la següent: “Organos constitucionales del poder soberano en la nación”  (Ed. Gustavo Gili. B-1969, 2ª edición). Atenció a la data de l’edició!

L’article 8 de la Constitució Espanyola actual no defineix les FF.AA., ho deu donar per suposat. Estableix la seva feina i remet a una posterior Llei sobre la seva organització (L.O. 6/1980, d’1 de juliol). Evidentment, en aquesta Llei, tampoc hi ha res que manifesti la seva “institucionalització”.

1 de novembre.

Un bolero.

Aquest “clàssic”, més enllà del què explicita, serveix per un “barrido” i per un “fregado”.

Gran Lucho Gatica

29 d’octubre.

Les properes eleccions.

Sembla que les properes eleccions ja estan fetes. Descomptades, que diuen els financers. Al PP ja es reparteixen els càrrecs (dos mesos abans de que s’anomeni el nou Govern). Els del PSOE calculen el seu terra, fins allà els electors els enfonsaran o entaforaran. Els “altres” compten poc i segons com comptaran menys encara. A baladrejar.

Però hi ha, hi hauria, coses a dir. Estem en el moment d’explicar-se. Tots, els uns i els altres. El què han fet i el què no han fet. Perquè s’ha fet o perquè no s’ha fet. I, a partir d’un anàlisi d’on estem, i perquè hi estem, quines propostes es presenten pel futur.

No, no és el mateix els uns que els altres. No són el mateix. Però...

“… a la hora de votar, las emociones resultan ser decisivas, mucho más que el cálculo racional de lo que interesa. Los economistas que se empeñan en aplicar modelos de utilidad para comprender y gestionar la realidad ni se enteran de lo que pasa ni son buena guía para actuar. La inmensa mayoría de los votantes se orienta por sus emociones. Cosa que, por otra parte, es bastante racional, porque es un despilfarro de energía invertir tiempo en leer programas que nadie piensa cumplir.

¿Qué hacer entonces para ganar las elecciones? En principio, buscar expertos en ciencias cognitivas y neurociencias que nos digan cómo funcionan las entrañas de los ciudadanos, y a continuación escribir un cuento, o varios, que permitan conectar los sentimientos de los votantes con los intereses de mi partido.

Porque el negocio de la política se ha convertido en cosa de partidos, empeñados en optimizar sus recursos para ganar elecciones a cualquier precio. Para lograrlo, curiosamente, no hay que recurrir a lo que conviene a las personas, a su capacidad de calcular qué es lo más útil, sino saber contarles buenos cuentos, que empiecen con “érase una vez”, continúen con los grandes desafíos a los que tuvo que enfrentarse el partido (gigantes, dragones, encontrar el vellocino de oro) y acaben trazando un horizonte lo más prometedor posible. Tal vez no tanto como “y seremos felices y comeremos perdices”, porque el futuro prometido debe ser un poco creíble por lo menos, pero sí algo ilusionante.

Adela Cortina: “Leyendas políticas” http://politica.elpais.com/politica/2011/10/08/actualidad/1318093732_741956.html

Ara, les emocions són, estan, pel càstig, per l’alternativa, per l’alternança. Aquests no ho han fet bé, els altres ho faran millor. Cert? Segur? Pel addictes d’un costat, evident. Els ho han venut “matxuconament”. Pels addictes de l’altre: emprenyament, resignació o abstenció. No hi ha res racional en l’elecció, ja que no hi ha res racional en l’anàlisi de com hem arribat fins aquí. Els mitjans, i més segons quins, hi ha ajudat molt. “Tot és culpa del Govern!” Ah, sí? ¿Perquè doncs, i a fora, arreu, amb Governs de signe diferent, també passa? El “papa” no ho ha sabut fer bé, canviem de “papa”.

Què passarà, si es compleixen els pronòstics, d’aquí un any quan no s’hagi capgirat la situació? (jo crec que no es pot capgirar a curt termini, ni possiblement a mig termini) "Oh!, la culpa és dels anteriors que ens ho varen deixar molt malament!" I, d’aquí a dos anys? Frustració. Crec que va per llarg, és molt més que una crisi, si algú ho vol veure. Patirem, i segons amb qui patirem més encara.

28 d’octubre.

Una proposta. A. Montebourg: La desglobalització.

Arnaud Montebourg, cap d’una de les línies o fraccions dels socialisme francès, proposa un programa d’actuació política centrat en la desglobalització. Els exemples que exposa al començar el seu curt llibre són punyents. No són gens desconeguts, mirat al nostre voltant en podem trobar tants com vulgueu. Podem, també, posar-hi noms propis. Desprès interpel·la a les elits benestants. L’esterilitat del moviment socialista avui.

"Se mire como se mire, el sistema ya no se aguanta. Fin de partida para ese mundo del libre comercio sin freno, tan desequilibrado que ya no es útil para nadie. Si quisiéramos resumir los quince últimos años, no sería excesivo decir que la globalización ha fabricado parados en el norte y ha aumentado el número de los semiesclavos en el sur, ha destruido en todas partes los recursos naturales, ha dado el poder a los financieros y ha privado a los pueblos de los medios de autodeterminarse que habían conquistado. 

Ante esta constatación, parece que el necesario vínculo de confianza que une a toda sociedad con sus élites se ha evaporado progresivamente. Las élites económicas y políticas se han encerrado en su confort, en su globalización feliz, protegidas por su cultura, sus profesiones, su movilidad, sus viajes y seguridades financieras. Se han construido unas creencias artificiales, una burbuja estéril e indiferente a la suerte de la gente, una campana de cristal ideológicamente blindada contra la cual se estrellan todos los demás mortales, como insectos contra el parabrisas de un coche estupendo lanzado a toda velocidad. Eso no hace ruido, y el mundo sigue circulando a buen ritmo por las autopistas de la buena conciencia, de las finanzas desreguladas, del libre comercio y de la competencia desatada que dos o tres generaciones de políticos han conseguido."

Arnaud Montebourg. “¡Votad la desglobalización!" Ed. Paidós, B-2011.

Per superar-ho proposa la desglobalització, un nou proteccionisme. Cal que competim en el món d’avui en condicions d’igualtat. Amb les mateixes regles de joc, socials, laborals, ambientals. Un proteccionisme global, per a tothom. Més centrat en els temes verds, de responsabilitat corporativa. Tot en l’àmbit europeu.

Ara bé. Per on comencem? Ell parla dels seus veïns alemanys, per Alemanya. Dur amb ells, molt dur, però fort de llegir en aquests dies. Escepticisme. No parla gaire bé gens dels temes financers. Que en fem d’aquest desori?

Com podem impulsar programes semblants, o com a mínim, discutir-los? La sensació és que se’ns obre la terra als nostres peus i que estem caient a l’abisme que no sabem on s’acaba, quin és el terra de l’abisme, i que no veiem cap agafador a les parets que ens permeti aturar la caiguda. Desesperança en el futur? Desesperança.

27 d’octubre.

Què ens passa? Cap on anem?

Una metàfora?

26 d'octubre.

En Patufet.

Com en Gerard. Una altra postal de Legami. Coses que un troba anant pel món.

25 d'octubre.