Una situació endimoniada.

Primer incrèduls, més endavant sorpresos i contents, anàvem veien com a cada actualització dels resultats de la participació electoral augmentava la possibilitat de que la nostra candidatura, la socialista, quedés per davant de totes les altres que es presentaven.

El vot nacionalista majoritari, el de CiU, es fragmentava rebentat deixant-nos pas. Els nous grups emergents, malgrat la  radicalitat del uns i la ambigüitat dels altres, es feien un forat. Els partits tradicionals s’esvaïen, però al final totes les llistes treien representació per minsa que fos.

Sembla, a primer cop d’ull, que Ciutadans es menja la dreta, que Volem pesca de l’esquerra (i potser de PxC?), els nacionalistes, malgrat pujar de 9 a 11, (a costa dels socialistes?), es barallen entre ells.... Bé, tot això ja ens ho diran els politòlegs que faran anàlisis més acurats.

Un consistori amb nou grups polítics (o representats de nou opcions polítiques, ja que no sé si és pot dir grup al de sols un component o dos, com quatre que n’hi haurà). Nosaltres per davant amb 6 regidors, 6 de 27. Un trencadís fruit d’una societat masegada, descol·locada i desorientada.

Sempre he pensat que no és el mateix, en unes eleccions, quedar el primer que guanyar-les. Pot semblar-ho, però no és el mateix. Són les conseqüències d’un sistema de representació proporcional pur com és el de les municipals a casa nostra. Crec que hi ha sistemes millors, millors per la governabilitat.

Què han dit els ciutadans/es que han anat a votar? Doncs, això, que aquestes són les seves preferències. I la governació posterior? D’això no n’han parlat, aquest no és pas el seu problema, és el problema dels que han aconseguit representació. Que s’espavilin! I si no s’espavilen?, doncs ja ho veurem més endavant i ja ho tornarem a pensar d’aquí quatre anys. Per tant la pilota està en mans dels electes.

Deixem ara de banda, és motiu d’un altre anàlisi, els que no van anar a votar, es vàren abstenir, percentatge considerable, gairebé la meitat, el 46,2%, sols sis centèsimes menys que el 2011.  Això ja és post municipalisme, del que crec que cal parlar més extensament d'una forma més assossegada.

Tornem la mirada a la governabilitat. El ciutadans/es han dit que volen un govern fort? No, certament, ells sols han expressat les seves preferències en virtut, segurament, d’altres coses que no són pas la gestió municipal, ni la passada ni la futura. El procés sobiranista, per exemple, ha pesat fort, fragmentant el vot tradicional de CiU. La situació econòmica i la corrupció han ensorrat al PP i permet treure el cap als emergents, uns radicals, VM, i uns força indefinits encara, C’s, que han xuclat de tothom. ICV es queda sense escala  penjat de la brotxa, la bombolla del PxC s’ha desinflat molt. El PSC, perdent vots i regidors (de 8 a 6), però mantenint la majoria dels seus votants tradicionals, ha quedat al capdavant. L’èxit de la candidatura d’en David Bote ha estat el saber resistir la volatilitat dels canvis previsibles.

Podia passar, era una possibilitat evident, no tant sorprenent com alguns diuen, i ha passat. S’especula molt amb extrapolacions que poden ser encertades o no.

Com a les eleccions del 2011, el primer al capdavant ho ha estat pels problemes que ha afrontat i s’ha ficat el seu principal adversari. Llavors va ser el propi PSC, ara ho ha estat CiU.

I ara què? No ho sé pas. Aquest és el quadre que en resulta de tot plegat, opinable com tot, fins jo mateix en tinc dubtes*, atenent més a factors extra municipals que crec que són els dominants. 

*la posició l’he marcat segons el que penso, però amb dubtes.

PSC: referèndum pactat i acordat, fórmula que ara per ara no té gaire acceptació.

CiU: fins a on la seva aposta independentista?

ERC: la seva social democràcia està per veure.

C’s: son una capsa tancada. Liberals?

VM: es pot amorosir la seva radicalitat?

CUP: són els més definits, però emmotllables?

PP: al ser ara l’ase dels cops estan obligats a redefinir-se. Cap a on?

ICV: amb un historial previsible i de confiança, però cap a la irrellevància.

PxC: el seu caràcter xenòfob els defineix també molt bé.

I no ho oblidem, tots atrapats en la voluntat d’incidir sobre una cosa que les administracions locals no hi tenen gaire capacitat: la situació econòmica. 

El perquè són dominants en unes eleccions locals els factors extra municipals també és part del post municipalisme que caldrà analitzar a part. No hi ha cap bloc central, ni cap altre alternatiu que no ho sigui, per fer majories. Hi ha massa posicions als extrems fetes de bocins. Qui afluixa primer? S’ha radicalitzat tot massa per de bones a primeres fer-se enrere, i amb noves perspectives electorals per ben aviat. Generositat, de què, de qui i per què i per qui?

Amb aquest panorama, com es pot arribar a acords? Si els que estan als extrems del quadre no mouen les seves posicions això no anirà. Si les radicalitats no s’esmorteeixen no hi haurà forma de pactar res. Si no s’apleguen entorn d’una centralitat més ample això esdevindrà una lluita de tots contra tots. Potser també és un element del post municipalisme.

25 de maig.

Tancament de campanya.

No, no és pas el túnel del temps! He tornat a tancar una campanya de la candidatura socialista a les eleccions locals a Mataró. M’han demanat, i jo he accedit, a fer de presentador del darrer acte de la campanya a la Plaça Occitània. Bé, m’ho han dit quan he arribat al lloc de l’acte i no m’ha costat gens improvisar quatre paraules per presentar a la Núria Moreno i al cap de llista en David Bote.

Estava en un lloc molt estimat per mi, ja que una operació urbanística impecable, la urbanització de la sènia de can Nonell, va possibilitar al seu temps, a més de l’aprofitament residencial, l’espai d’equipament per la biblioteca Pompeu Fabra i la plaça pròpiament dita. Desprès, al fer la biblioteca, aquesta va anar amb una façana de plaques fotovoltaiques que permeten fer electricitat, tot un experiment llavors del savi Lloret; a un costat de la plaça s’hi va instal·lar un conjunt escultòric d’en Jaume Simon, un artista local; més endavant es va excavar la plaça per fer-hi un aparcament soterrani amb tot el problema que va representar salvar -per la demanda ciutadana- els grans plàtans que hi havia i tornar-los-hi a col·locar.

Ara m’ha tocat, volgudament i conscient, donar el relleu públicament als que encapçalen la llista socialista. Ho he fet al sí del partit, a l’assemblea en que es va aprovar la candidatura; en l’acte de la presentació pública de la mateixa, en un altre lloc també molt estimat, el nou Parc Central; i en un parell d’actes de campanya: un esmorzar amb empresaris i emprenedors al Tecnocampus i en un petit acte públic de reflexió política (que també hi ha de ser en tota campanya, al menys pels socialistes), i en el tancament.  El que m’han demanat. No he volgut interferir en res, ni en el programa, ni en la llista, ni en el disseny de la campanya. Ja no em toca, és feina dels que ara hi ha al capdavant. Si m’han demanat alguna cosa i estava a la meva ma fer-la, doncs bé, sinó, ja res més.

Crec que estic fent el que he de fer. El temps d’estar al davant ja m’ha passat, vaig ser-hi molts anys. Ara, és un temps senatorial, de sènior, d’aconsellar si t’ho demanen, d’opinar de portes endins, de reflexionar, no pas sobre la feina feta ja que no hi ha gaire a reflexionar, està a la vista, sinó sobre l’evolució de la societat i del teu entorn. La ciutat ja no és el que era fa trenta sis anys al moment de les primeres eleccions de la represa democràtica, però no només per l’acció del treball fet per les institucions en aquests anys, sinó principalment per l’evolució econòmica i social. Estem de ple en una societat post industrial amb totes les seves conseqüències bones i dolentes, la immigració és d’uns altres llocs, fins i tot tornem a tenir emigració, la societat de la informació i la comunicació ha capgirat les relacions socials i l’espai públic. Cal adonar-se que les receptes del passat són ja passades i que cal mirar el món amb d’altres ulls. I cal mirar-se a un mateix i acceptar que en aquests nous temps pots ser un nàufrag, un marginal o un resistent, però ja no un actor principal. Fem confiança a la gent jove, tot plegat tenen la mateixa edat de quan jo vaig començar, ells tenen tot el dret de construir el seu futur. 

Demà aniré a votar la llista socialista que a Mataró encapçala en David Bote, segur que l’encerto.

23 de maig, jornada de reflexió de les eleccions locals del 2015.

Europa

Aquests dies rememorem els setanta anys de l’acabament de la Segona Guerra Mundial en territori europeu, i també el dissabte commemorarem al dia d’Europa que pretén celebrar el procés de la seva construcció com a unitat política per superar precisament els estralls dels endèmics enfrontaments entre les seves comunitats al llarg dels segles i especialment els extremadament virulents dels darrers cent anys.

Espanya, situada a la perifèria dels assumptes europeus des del final de la guerra de Successió, a començaments del segle XVIII, es va mostrar decididament europeista quan es va anar consolidant el procés de la construcció europea que ha acabat en la instauració de la Unió. Era la nostra esperança de convertir-nos en una democràcia homologable i a més poder gaudir dels beneficis econòmics que se’n derivarien de pertànyer a una comunitat més rica i que ens podia ajudar. Val a dir que ho vàrem aconseguir i que la nostra integració va ser positiva, no ho dubta pas ningú.

Però ara que la història ha entrat en altres viaranys per l’impuls de la globalització i la financiarització de l’economia tot trontolla, fins i tot el procés europeu que semblava que seria irreversible. Els ciutadans, no solament els d’aquí, sinó els d’arreu d’Europa, es mostren desencantats. Segurament és molt difícil la seva reversibilitat, però no és pas impossible. Podem veure en el futur moltes coses, res ens assegura que tot estigui ben afermat i que no hi hagi retrocessos.

Però a nosaltres, la situació actual ens agafa sense una de les motivacions principals de la construcció europea, el record dels sagnants enfrontaments i patiments que van ocasionar les guerres, la Primera, la Gran Guerra, i la Segona.

Keith Lowe en la seva obra “Continente salvaje. Europa después de la Segunda Guerra Mundial” Ed. Galaxia Gutemberg, B-2012, ens explica que si bé la guerra es va acabar a territori europeu el maig del 1945, les seves conseqüències es van allargar més temps i més enllà dels afers militars. No solament la reconstrucció del territori devastat, sinó les neteges ètniques subsegüents, els patiments dels més febles, dones i nens, les guerres civils que van sortir a la superfície, la imposició de sistemes polítics  al marge de la voluntat dels ciutadans,  les venjances contra ocupants i col·laboradors, els intents de revoltes reprimides, el tractament dels vençuts,... La dècada dels quaranta va representar un gran retrocés no solament per les destruccions físiques sinó també pel desastre moral i humà que va comportar.

“La verdad es que la ciénaga moral que produjo la guerra no respetó a nadie. Todas las nacionalidades y todas las creencias políticas –en grados muy distintos, por supuesto- fueron víctimas y autores simultáneamente. Si a los historiadores aún les cuesta contemplar estos temas en las muchas y diversas tonalidades de gris necesarias para comprenderlos adecuadamente, entonces es tal vez inevitable que en su momento la mayoría de la gente, herida todavía en lo más vivo por los acontecimientos de la guerra, solo fuera capaz en general de ver las coses en blanco y negro. La polarización política y nacionalista que en ocasiones seguimos viendo hoy día era, en 1945, tan intensa como ubicua.”

“El inmediato período de postguerra es una de las épocas más importantes de nuestra historia reciente. Si la Segunda Guerra Mundial destruyó el Viejo Continente, su período inmediatamente posterior fue el caos cambiante del cual se originó la nueva Europa. Fue durante esta época violenta y vengativa cuando muchas de nuestras esperanzas, muchas de nuestras aspiraciones, de nuestros perjuicios y rencores cobraron forma. Quienquiera que desee verdaderamente entender Europa como es hoy en día, tiene que comprender en primer lugar lo que pasó allí durante este período de formación decisivo. No sirve de nada evitar las dificultades o los temes sensibles, ya que son los verdaderos ladrillos sobre los que se ha construido Europa.”

Sortosament els països, les seves administracions, els seus ciutadanes, van aconseguir refer-se i assolir uns nivells de benestar impensables tant abans de començar les conteses militars com els que es podien albirar al acabar-les. Aquest record (que no hem d’oblidar malgrat que nosaltres no hem compartit), tant el del punt de partença com el del camí recorregut cap endavant, és el que fa mantenir l’esperança de que ens en sortirem –tots els europeus- per continuar caminant junts , deixar per sempre enrere els mals sons i viure en Pau i Prosperitat.

 Pablo Picasso, "Dora i el Minotaure", 1936.

6 de maig.

Pinzellades parisenques- i 2

El dissabte al matí, a les nou, ja estava muntat el mercat ambulant darrere l’Hotel de Ville, a la placeta que dóna a la Rue Rivoli, place Baudoyer, però encara no hi havia compradors, s’aixequen tard aquí al centre. Els marxants ja tenien el gènere ben col·locat.

El diumenge, a la mateixa hora, més tranquil·litat, sols trencada per la gent que acudia a una cursa popular que tenia la seva sortida davant de l’edifici de la Mairie, “The color run”. Els cafès, més tard a vessar, ara encara estaven ben buits. Un petit déjeneur, sil vous plaît, amb un bon croissant comme il faut. Car, força car. Bé anem al carrer. Avui toca el Musée Picasso que l’han renovat darrerament desprès de molt anys d’estar tancat per obres. Sort de tenir també l’entrada reservada per Internet, de bona hora ja hi havia cua per entrar-hi.

La producció artística del malagueny va ser considerable, hi ha obra seva arreu. Aquí, sembla que és on n’hi ha més d’aplegada. Els francesos el tenen com a ben seu i l’aprecien. Amb tranquil·litat, dóna per entre dues i tres hores; suposo que si ets entès i saps delectar-te com cal, més i tot.  No segueix una seqüència cronològica sinó temàtica i fa de bon veure. Cal no despistar-se i passar per alt la part del soterrani en la que continuen havent-hi peces remarcables.

En surts satisfet, un bon museu per un gran artista. Valia la pena anar-hi (com a tant d’altres indrets).

Quan surts, estàs al bell mig del barri del Marais. Quina formidable animació! Músics de carrer, àdhuc alguna orquestrina; botigues i botiguetes diverses obertes malgrat ser festiu, encantadores; els restaurants ja plens, ja se sap, els francesos dinen, le déjeneur, ben aviat; a la Place des Vosgues, galeries d’art, en les que sols vam admirar el que s’hi exposava sense gosar demanar preus; ... Era un encant passejar-s’hi. 

Caminant, caminant, fins al Beauboug, el Centre Pompidou, que sempre val la pena admirar mal que sigui per fora i l’animació de l’entorn. A dins hi havia una temporal de Jeff Koons que tenim molt vist, i d’allà fins a les obres del forat de Les Halles, que tornen a remodelar. Une formule per dinar, entrée + plat i plat + desert, compartit, molt habitual. Cal cercar una bona terrassa per prendre el cafè. Aquí no ho vam saber encertar, però sols de fer el voyeur i el flâneur ja pagava la pena estar en qualsevol racó.

Bé, l’interès acomplert, per fer-ne d’altres semblants de cap de setmana. Era una visita a “tiro fet”. A buscar el RER per anar a l’aeroport i tornar cap a casa.

25 d’abril. 

Tot esperant Noè.

En un racó, empolsinats, hi ha un paquet de diaris dels temps de l’avi. Són exemplars de El Diluvio de començaments dels anys trenta, del temps de la Segona República. Fullejant-los, hom s’adona de que parla d’uns temes ben d’actualitat. Vaja, que podria traspassar-se el que diu amb el que ens està passat ara aquí. 80 anys desprès estem allà mateix, discutint de les mateixes coses. El Diluvio va ser un diari nascut al 1858 amb un altre nom, El Telégrafo, que va passar les vicissituds pròpies de la política i la societat espanyoles de la segona meitat del s. XIX i del primer terç del XX. Fet a Barcelona, de tendència republicana federal, va competir amb La Vanguardia com a diari important del seu temps, sent el diari de les classes populars. Evidentment, el seu recorregut acaba l’any 1939 amb el triomf dels franquistes.

Aquest és el fil que utilitza en Joan Ferran (Barcelona 1951) per bastir el seu darrer llibre: “Esperando a Noé. Entre el diluvio y la independència”, Ed. La Lluvia, B-2015.

A tall de crònica dels esdeveniments polítics a Catalunya des de la tardor del 2012, desprès de la primera gran “mani” a Barcelona dels 11-S fins a quasi bé ara, desprès del 9-N, amb escrits breus generalment, tal com entrades de blog o comentaris periodístics, l’autor va desgranat el que denominà -quan això va començar- “bienni fosc”. És el desenrotllament “d’un insensat somni d’una tarda d’estiu i un mal càlcul electoral”.

És la deriva del Govern de la Generalitat i de la federació política que el suporta directament, CiU, i dels partits que el recolzen com ERC. Però també inclou la descripció de l’ensulsida de l’altre gran partit central a Catalunya, el PSC, sobre el que li cauen de cop, diu, “les set plagues d’Egipte”; la reflexió perplexa d’un vell amic de lluites d’esquerres dels temps de la dictadura; el sorgiment de les noves opcions polítiques; el paper del mitjans de comunicació, els públics i els subvencionats.

L’autor es declara fart del “tema”: “Estoy harto de tanta miopia”. “Estoy harto de este festival”. Com tant d’altres entre els que em compto. No escrivia res sobre això des de fa mesos i sinó hagués estat pel llibre no ho hauria fet.

Aquel otoño de 1934, mi gran amigo El Diluvio, tras los acontecimientos del famoso día 6, explicava en un editorial titulado “En días de desventura”:

De ahí la necesidad de abrir espacios, de inventar un Noé moderno y alternativo capaz de construir un Arca, del pensamiento y la acción, dispuesta a resistir los envites del temporal exterminador que se adivina; capaz de marcar rumbo.

Algo habrá que hacer en este país para recuperar la capacidad de razonar y la calidad democràtica extraviada en el, hasta hoy, frustrado viaje a Ítaca.

24 d’abril.

Rafael Sanz Lobato

Avui he conegut el traspàs del fotògraf  Rafael Sanz Lobato. Vaig passar una agradable tarda de conversa al seu estudi de la Plaça de Santa Bárbara, a Madrid, en una curta sessió fotogràfica que em va fer en atenció a una exposició de la seva obra celebrada a Mataró, si no recordo malament a Can Palauet, deuria ser el 1996 o el 97,  impulsada per en Jordi Egea. Desprès m’envià el resultat d’aquella sessió, unes fotografies excel·lents que tinc guardades amb molta estima ja que crec que va saber treure’m el caràcter del càrrec d’alcalde que llavors ostentava. Vaig prendre’m aquelles fotografies com un regal personal i mai van ser utilitzades oficialment.

Ara, que ja queda lluny en el temps aquella meva dedicació pública i fora de cap pretensió, en atenció i homenatge a la seva persona i al seu treball en dono a conèixer una mostra.

23 d’abril. Diada de Sant Jordi.

Pinzellades parisenques-1

Pujar a l’avió cap a París per fer-hi una escapada amb un llibre de Patrick Modiano a la ma. És adient. Aprofito un regal que em varen fer fa uns mesos d’un autor que no coneixia i que ara està d’actualitat per haver-li concedit el darrer Nobel de literatura. Llibre curt, obra concisa. “La hierba de las noches”, Ed. Anagrama, B-2014. L’ambient, els paisatges i els personatges que tant bé han sabut vendre els francesos, fent-ne pràcticament un estereotip. Sortosament Air France encara és una de les velles companyies, no hi vas apilonat i donen un mos i una beguda per entretenir la gana en el trajecte.

Mesdames et monsieurs, voici Paris! 48 hores per anar a “tiro fet”, tot programat i concertat, des les entrades dels dos museus que volem veure fins els restaurants allà on menjar.  Petit hotel rue Rivoli, a tocar l’Hotel de Ville, senzill però suficient i molt ben ubicat pel que anem a fer. Un parell de dies de temps esplèndid, ben primaveral. Ah, toujous Paris!

Aquesta vegada no tenim problemes per entrar al Musée d’Orsay, la darrera ens vam quedar amb les ganes per la llarguíssima cua i la pluja. Ara tenim l’entrada reservada amb temps. Què s’hi mostra? Si no arriba ni a cent anys de l’art francès! Però, quins anys! Meitat del s. XIX i començaments del XX. Pel d’abans ja hi ha l’immens Louvre, per desprès n’hi d’altres. L’oferta temporal o temàtica a Paris és fantàstica, exuberant, per fer a plusieurs reprises que diuen els francesos. L’endemà en fem una altra. Aquests dies al Grand Palais n’hi ha una gran exposició sobre Velázquez.

Tornem a dins de l’Orsay: Una vella estació de ferrocarrils desafectada per obsolescència ja fa molts anys que desprès de ser usada per diverses coses va esdevenir un d’aquells símbols de la monarquia republicana que caracteritza els nostres veïns i de la que en treuen molt profit. Un dissabte, ple de gent, és una gran atracció parisenca. El continent, ja des de l’explanada exterior, valora el contingut.

Coneixem el trencament que varen representar els impressionistes, però no per això allà deixen de banda l’art acadèmic contra el que varen lluitar aquells i que és continuador, potser fins a la seva extenuació, del classicisme revolucionari. Desprès i abans dels impressionistes vindran els romàntics.

“Els romans de la decadència” de Thomas Couture, 1847, domina l’andana de la dreta de la planta baixa.

Millet, Manet i Courbet, entre molts d’altres, l’esquerra.

Detall de “Un enterrament a Ornans”, de Gustave Coubert, 1850.

Per entre mig, al lloc de les vies, l’escultura clàssica, per sobre les andanes, la moderna, Rodin, Mallol, ...

“Cenotafi dels Gracos”, d’Eugène Guillome, 1853.

“Desitg”, d’Aristide Mallol, 1907.

Al costat esquerra, l’impressionant “Cain” de Fernand-Anne Piestre, anomenat Cormon, 1880. Al costat d’una petita peça formidable d’Ernest Meissonier, “Viatger en el vent”

Per entremig, Van Gogh, Gauguin, i tots els que varen venir desprès dels primers impressionistes. Buff!, quin empatx. Atabalats, emocionats, corpresos, extasiats, ....

Va, que encara ens queda la galeria dels impressionistes al cinquè pis del que fou l’hotel que acompanyava l’estació. Escales mecàniques amunt i, bé, impressionant, fantàstic, per tornar-hi expressament i fer visita única. Hi són tots, els artistes i els seus quadres més representatius, al menys m’ho sembla. Curiosament, o no pels entesos, la galeria es tanca amb un conegut quadre d’en Sorolla, “La vuelta de la pesca”, 1894, que va ser adquirit per l’Estat francès desprès de guanyar el segon premi de del saló de Paris d’aquell any. Aquesta galeria són paraules majors, amb “L’homme qui marche” d’en Rodin, o la “La jove ballarina de catorze anys” de Degas, pel mig, que s’obre amb un quadre d’un altre espanyol, Pablo Ruiz Picasso, “Femme en verd (Dora)”, 1944 que hi és en préstec temporal, demà el dediquem al seu museu, a l’Hôtel Salé, recentment reobert.

Evidentment, Cézanne.

Cal aprofitar el restaurant del mateix museu, allà on hi havia el de l’antic hotel, decorat a la rococó, per desprès continuar la visita ja una mica exhausts. Un cop d’ull a les arts decoratives, molt d’ art nouveau, i alguna cosa d’arquitectura, però això ben vist allarga massa l’estada. Cal deixar-ho per una altra volta.

De tornada a l’hotel, a peu per Saint Germain, tot el Barri Llatí, records de més de quaranta anys enrere. Hi tornem per sopar.

21 d’abril.

Escapada a Albi.

Des dels jardins del Palau de la Berbie, seu dels bisbes d’Albi, el barri de la Madelaine, també conegut com la petite Espagne per la quantitat d’espanyols que s’hi varen establir a la primera meitat del segle XX.

Cheval de traït à Céleyran (1881)

Henri de Toulouse-Lautrec

Museu d’Albi 

8 d’abril

En Josep Fradera

Aquest any, per Nadal, trobaré a faltar la felicitació d’en Josep Fradera. Des que el vaig conèixer, fa molts anys, esperava la dècima nadalenca dels Fradera-Barceló. Crec que tinc guardades totes les que vaig anar rebent, fins el Nadal passat. Les hauré d’aplegar. Ara serà una cosa més d’aquelles que el temps s’haurà endut.

Malgrat que era una referència en la vida cívica de Mataró des de feia molt temps, per la seva presència i activitat en el camp cultural, no l’havia tractat personalment fins que vàrem coincidir en el primer ajuntament democràtic. Va ser cobejat per anar en varies llistes de les que es varen presentar llavors, però no es va casar amb ningú. Nosaltres, els socialistes, vàrem tenir l’encert de fitxar a en Joan Majó, i aquest va tenir, un cop escollit alcalde, també l’encert de fitxar a en Josep Fradera com a secretari personal seu a l’Alcaldia. Secretari ve de secret acostumava a dir en Fradera, ara s’estilen més els gerents i caps de gabinet. Els secretaris particular eren una altra cosa. Jo el vaig mantenir en aquest càrrec quan en Joan se’n va anar a Madrid de Director General al Ministeri d’Indústria i desprès, quan el van fer Ministre, el reclamà altra vegada per fer el mateix comès a los “madriles” i me’l manllevà.  Recordaré sempre la conversa telefònica que sostinguérem estan jo de vacances a Menorca dient-me que se’n anava. Òbviament, era més interessant fer de secretari d’un ministre que d’un alcalde i jo no hi podia fer res. Sempre li vaig dir que, home de teatre com era, havia de fer una obra d’aquells temps d’estança a la capital. No sé si haurà deixar algun paper sobre aquella peripècia. De retorn a Mataró, vàrem creure que calia aprofitar-lo i el vam incorporar a les nostres llistes de les eleccions del 87 i va esdevenir regidor de Cultura. Li esqueia i ho va fer bé. Seva quedarà per la ciutat la recuperació del Teatre Monumental, encara que suposo que també a ell li quedà l’espineta de que amb més recursos dels que disposàvem llavors hauríem aconseguit una obra més ambiciosa. Desprès, ja es va retirar, jubilat, a la caseta de la Ciutat Jardí on ha viscut fins ara amb el reconeixement general de les institucions i els ciutadans.

Et recordarem, Josep.

6 d’abril, dilluns de Pasqua florida.

Tornem-hi amb la demografia.

Segons el Fabra, demografia és l’estudi estadístic de la població. Per qualsevol ciència social, l’economia, la política, la sociologia, ..., l’estudi de la població és cabdal ja que és la seva base. No té sentit l’estudi d’algun aspecte de la societat sense fer referència als seus components. Quants n’hi ha, quants n’hi havia, quants n’hi haurà, com són, com es van movent, quines característiques tenen, ... Per això m’ha agradat l’anàlisi que fa Edward Hugh en el seu llibre “¿Adiós a la crisis?”, Ed. Deusto, B-2014, en el que dóna especial rellevància al tema demogràfic.

Segurament ara estem deixant enrere la recessió, mesurada en termes de creixement altra vegada del P.I.B., però quin és el panorama que ha deixat la Gran Recessió que va començar el 2008? Es pot qualificar i mesurar de formes diverses, però en termes demogràfics –dels components concrets de la nostra societat- sols pot ser considerat com a preocupant. Una quarta part de la població activa sense ocupació ni possibilitat de tenir-ne, una població més envellida, un saldo demogràfic negatiu, un migrat creixement vegetatiu, una emigració de joves qualificats que difícilment tornaran, uns problemes evidents en les aportacions al sistema de pensions i al sistema impositiu, ... Tot això va ser també obviat en els anys de creixement esvalotat de començaments del segle. Perquè calia parar-hi esment? La població creixia espectacularment, les tradicionals xifres d’atur elevat es reduïen molt, els immigrant entraven a carretades. L’activitat econòmica proporcionava ingressos fiscals a cabassos que proporcionaven superàvits i fins i tot nodríem en pocs anys un fons de reserva de les pensions.

Les respostes que ens donen per superar la situació actual per part de pràcticament tots els governs i els organismes internacionals parteixen, en opinió de Hugh –que comparteixo- d’un error: “S’ha intentat plantar cara a la història en lloc d’aprendre a gestionar-la.”  “Quan més aviat acceptem que el entorn en que vivim està canviant i comencem a adaptar-nos a la nova situació, més ràpid les nostres vides sortiran endavant.” “¿No seria més realista i a la vegada més pràctic cercar formes de conviure amb el nostre present?” I aquí la clau de volta de tot: “Formes de convivència, per suposat, que no estiguin basades, com les que tenim ara, en una distribució molt desigual de la càrrega d’adaptació?”

No creixerem, ni en població ni en l’economia. Bé, acceptem un creixement escadusser  amb perills de recaigudes que no ens permetrà tornar al deliri d’altres temps. Això, que serà bo pel planeta –els seus recursos i els seus usuaris- pot ser dolent, o molt dolent per molta gent si no varia la distribució del producte. Pot haver-hi gent, pocs, pels que els vagi bé, que siguin més rics. Però pot haver-hi gent, més, pels que els vagi malament, que siguin més pobres. I de recursos per a tothom n’hi ha, de recursos per satisfer les necessitats humanes, no ja les primàries i les més elementals, sinó també les que permeten el creixement personal, que precisament no són les més materials, en tenim de sobres.

Amb aquest diagnòstic el que cal és aplicar la teràpia adequada que també és coneguda, encara que no és pas acceptada pels poderosos.

26 de març.

Sobre la desigualtat.

“Sembla que ara la desigualtat social és més a prop de convertir-se en el primer perpetuum mobile de la història que els humans, desprès d’innombrables intents fallits, finalment han aconseguit inventar i posar en moviment.”

“Segons que sembla, necessitem que passin catàstrofes perquè reconeguem i admetem (retrospectivament, per desgràcia només retrospectivament...) que són imminents: una idea d’allò més esgarrifosa. Podrem rebatre-la algun dia? No ho sabrem mai si no ho intentem, una vegada i una altra, i cada cop amb més força.”

“La riquesa d’uns quants beneficia a tothom?”, Zygmunt Bauman. Ed. Arcàdia, B-2014.

Els “rellotges” de la FMC.

Em sap greu. Cada vegada que surt alguna noticia relacionada amb la FMC (Federació de municipis de Catalunya) hi presto atenció, no en va vaig estar-hi relacionat amb responsabilitats  més de 16 anys. Al final del primer mandat dels ajuntaments democràtics (1979-1983), els darrers sis mesos, vaig estar breument al seu principal òrgan de govern, el Comitè Executiu, per l’herència que em va deixar en Joan Majó quan el vaig substituir d’alcalde al gener del 1983. No vaig tornar al Comitè Executiu de la Federació fins al cap de quatre anys, al començament del mandat 1987-1991, en que per una estranya carambola –que ara no ve al cas explicar- vaig assumir de cop la Vicepresidència primera. Em vaig ocupar dels assumptes d’hisenda que es veien a l’entitat, responsabilitat que també en aquest mateix temps vaig assumir a la corresponent Federació espanyola (FEMP), això sí, allà només com a vocal del seu C.E. Vaig tornar a repetir responsabilitat i càrrec quatre anys més tard, al començament del mandat electoral 1991-1995. Al començar el següent mandat, el de 1995-1999, en Quim Nadal, que n’era el President des del començament de la FMC, va deixar-ho per poder compatibilitzar la feina d’alcalde de Girona, que encara mantindria uns quants anys més, amb la nova responsabilitat parlamentaria a la Ciutadella que va assumir a les eleccions autonòmiques d’aquell any, i llavors a proposta del PSC que era el principal partit a la Federació vaig ser escollir per ser el nou President, càrrec que repetiria en el mandat 1999-2003. Al costat de la taula on hi ha l’ordinador en el que faig aquest escrit tinc ben a la vista la placa que em varen donar els companys de la Federació quan vaig plegar el gener del 2004 que agraeix la meva dedicació a l’entitat.

Ara, les notícies que surten als mitjans de comunicació sobre la FMC no són pas positives i em dol perquè penso que són injustes, sí, injustes. D’entrada surten barrejades amb el cas “Mercurio”, una suposada trama de corrupció a l’ajuntament del que n’era alcalde, quan n’era, la mateixa persona que presidia la FMC, precisament el meu successor. Jurídicament és una peça separada del cas, és a dir, no hi té res a veure, és una altra cosa, però està al mateix paquet i així sempre surt als mitjans. Però, el principal és que s’estan plantejant als ulls de la ciutadania com un tema de corrupció que no és tal. És evident que la consideració moral, i potser jurídica, dels usos i costums socials ha canviat molt des de la irrupció de la crisi econòmica i els seus estralls a casa nostra, i que fins i tot alguns comportaments de càrrecs públics (i privats) en els anys de bonança podien ser reconvinguts a la llums d’alguns excessos que ara són coneguts. Segurament la manca de contenció en la continuïtat d’alguns dels usos i costums en atenció a les noves circumstàncies que travessava el país ha de ser motiu de crítica social, però d’aquí a col·locar-la –la manca de contenció- en el sac de la corrupció i tracta-la des del punt de vista penal n’hi ha un bon tros.

Quan va esclatar el cas que ara ens ocupa, a començaments de l’estiu passat, vaig escriure alguna cosa sobre el mateix, fins i tot vaig tenir algun contacte, escadusser, amb els mitjans expressant el què em semblava tot plegat: De sobre sous i retribucions. Més endavant, continuant amb la peça separada, va sortir el tema dels “rellotges”. D’això també en vull explicar alguna cosa, ja que d’alguna manera en vaig ser l’iniciador.

Ara és corrent parlar malament del període de la Transició, dels que la vàrem fer i del què vam fer. Però no és tant llunyà aquell temps i encara en som molts els testimonis que podem explicar coses. Als començaments del període democràtic no se sabia gaire com tenia que funcionar tot plegat. Entre que caçàvem mosques per inexperts, perseguíem fantasmes com i ens corresponia, bastíem noves estructures jurídiques i relacionals que portaven el seu temps i teníem molts pocs recursos especialment econòmics, vàrem fer el que vam poder i saber. I segurament als ulls d’ara es deuen veure moltes incorreccions i també segurament s’haurien d’haver anat modulant, com segurament es va anar fent, pràctiques que vam prendre. A tall d’exemple: De resultes dels JJ.OO. del 92 a Barcelona, Les Corts Espanyoles van organitzar cada any des de llavors a començaments d’estiu quan s’acabava el període de sessions unes Jornades Ciclistes Parlamentaries que es varen deixar de fer l’any 2009 en que vàrem considerar els que hi participàvem de tots els colors polítics que no era convenient continuar-les fent i que no s’han tornat a fer mai més. Aquí explicació de les del 2006 i del 2008  en que vaig participar perquè tothom se’n pugui fer una idea. Ara seria una activitat impensable.

Anem doncs al tema dels “rellotges”. Els regals a finals d’un mandat electoral els vaig instituir jo i no pas precisament a la FMC, i tampoc penso que vaig ser original ni exclusiu. Als primers temps del període democràtic van ser moltes les persones, a més dels electes, que van ajudar sense retribució en múltiples tasques en els diversos organismes que hi havia ja en les institucions. Recordo que em vaig plantejar al acabar el mandat del 79-83 com podríem tenir un reconeixement, un detall, per la gent que havia col·laborat en un o altre indret. Bé, també com exemple, pels de l’Hospital els vàrem donar un pot de ceràmica d’aquells típics de farmàcia, pels de la companyia d’aigües una reproducció d’un detall d’un distribuïdor d’aigua que havíem restaurat i així varis. També vaig creure convenient establir un record per tots els membres de la corporació, ja que la majoria no havien cobrat res, això no es va arreglar formalment fins l’any 1985, i va ser una litografia d’una obra d’en Pepe Novellas, un reconegut artista local, que ens va fer expressament. Al acabar cada mandat electoral recorria a un artista local per que ens fes algun detall per tenir-lo com a record. Aquesta idea, la decisió del reconeixement singular i simbòlic, la vaig traslladar a la FMC quan en vaig ser president. Tinc ara a les mans el detall que vaig fer l’any 2004 com obsequi als components del darrer Comitè Executiu que vaig presidir: un llibre excepcional “La tierra vista desde el cielo” de Yann Arthus-Bertrand  d’edicions Lunwerg, un llibre de fotografies en format gran, preciós. Encara avui està en catàleg, val ara, no sé llavors, 39,50€.

Podria estendre’m molt sobre aquesta mena d’usos i costums que vàrem establir que no s’allunyaven gaire dels que es donaven a la resta de la societat. Segurament ho férem de manera prudent, més pensant en el detall que expressa el record que en el valor intrínsec del objecte. No sé si en posterioritat, i més atenent a les circumstàncies socials i econòmiques per les que ja fa un temps estem immersos, s’ha tingut el capteniment necessari per adequar-los i per això ara són motiu de reconvenció social i fins i tot de consideració jurídica, però em sembla que estem corrent el perill de fer allò tant socorregut de llençar l’aigua bruta del gibrell amb la criatura i tot. Va costar molt construir les institucions de les que ara gaudim i alguns, no ho oblidem, van deixar-hi molta suor i també sang per assolir-les. Per respecte a tota aquesta gent s’hauria de ser més curós en el tractament que es dóna avui a les institucions, evidentment, començant pels qui hi estan al davant, i també per tots aquells que d’una forma o altra les han de jutjar. 

12 de març.

Els sis primers mesos de la X legislatura.

Ara, en la recta final de la X Legislatura, el Govern, tenallat i clivellat el partit que el suporta pels escàndols de corrupció, ens diu que el pitjor ja ha passat, que ha calgut fer el que ha fet per aconseguir resultats i que aquest ja estan a la vista amb el més gran creixement el 2014 de la zona euro.

Però a costa de què? Com diu Jordi Sevilla al final del seu petit llibre “Seis meses que condujeron al rescate”, Ed. Deusto B-2015, Espanya  s’ha trencat, socialment s’ha trencat entre aquells que no han perdut el treball (o la pensió, dic jo) i els que s’ha vist exclosos dels sistema laboral i social, i ha trencat les seves expectatives de futur en mig d’un pessimisme nacional generalitzat cap a la forma partidista en com s’ha gestionat la crisis des dels governs.

La causa cal trobar-la en el canvi de cultura política que havia fet possible la transició d’una dictadura de quaranta anys cap al període més llarg de democràcia que hem gaudit mai els espanyols. Em sembla que en algun lloc vaig escriure que això va esdevenir amb la segona victòria electoral d’Aznar  al 2000 amb majoria absoluta. Però, deixem-ho si ja ho havia dit i quan, pel cas tant li fa. El cert és el canvi de governar pel conjunt del país o governar sols des de la òptica partidària. En vaig ser testimoni presencial en les dues legislatures que van anar del 2004 al 2011. Per tant no és d’estranyar que l’anàlisi de Jordi Sevilla en el llibre abans esmentat tingui com a teló de fons aquest problema. Ho havíem sentit a l’abast, tots els problemes d’Espanya venien de la incapacitat de Rodríguez Zapatero per portar la nau. Un cop tornats els populars al timó tot s’arreglaria de cop i, vés per, on els sis primers mesos del seu govern, els primers del 2012, culminen amb la prima de risc al nivell més alt mai vist, l’enfonsament i nacionalització de Bankia i el rescat exterior del sector financer amb les condicions que va comportar.

Avui, no hem superat la crisi, sols hem superat la recessió, però el país està sumit en el pessimisme i el sistema polític està destrossat amb unes perspectives de difícil governabilitat a tots els nivells de l’administració.

“A estas alturas, pueden existir pocas dudas de que el gobierno Rajoy tomó posesión en un momento complejo y muy delicado de la historia de España.

Pero los que llegaban al gobierno conocían la situación desde el primer momento. Aunque infravaloraron su gravedad y sobrevaloraron sus capacidades propias que, sin embargo, pusieron antes a disposición de las estrategias electorales del PP que de los intereses generales del país. Este fue su error y nuestra desgracia.”

7 de març.

Promoció 1965, Valldemia. 50 anys.

Aquest any en farà cinquanta que un grapat de vailets deixàvem l’escola, el col·legi Valldemia. Teníem 16 o 17 anys, acabàvem el batxillerat superior i la majoria, desprès de fer i superar la Revàlida de sisè, enfrontàvem el camí de la Universitat, passant previament pel curs preuniversitari. Érem la primera promoció  de la vella escola elitista fundada molts anys abans, en segle XIX, desprès regentada per Germans Maristes, que tenia més alumnes externs (de Mataró) que interns (d’arreu de Catalunya). Potser ara costi d’entendre que hi haguessin internats, bé, de fet tampoc tant, ja que l’ensenyament no era pas extens com ara, i els estudis de batxillerat i més enllà dels 14 anys eren un privilegi a l’abast de molt pocs, tant per raons pecuniàries com geogràfiques. La pàgina web del Col·legi Valldemia ara és: http://www.maristesvalldemia.com/ , encara que crec que poc més de l’edifici i la titularitat de l’escola es correspon amb el que nosaltres vàrem viure, no per altre cosa que pel fruit dels temps (els d’ara i els de llavors). Un bon document d’aquella època és el llibre “Valldemia Story” que fa poc va publicar el nostre company Enric Puig  Giralt que era d’un curs abans del nostre i que recull en forma de còmic les vivències que tinguérem allà.

Aquest canvi de la composició de l’alumnat s’explica per la dinàmica social que a meitat del període franquista va originar la superació definitiva dels estralls econòmics, no pas els d’altre ordre, provocats per la Guerra Civil del 36. Però aquest és un altre tema no per parlar-ne ara, com també seria un altre tema per parlar com ha evolucionat la congregació marista, els “hermanus”, que ens varen educar tants anys. Nogensmenys, però, tinguérem el privilegi, la sort o l’atzar de ser formats per ser part de les elits del futur.

Aquests dies ens hem tornat a trobar els membres d’aquella promoció. Alguns, pocs, ja no hi són. D’altres no ha pogut, o no han volgut, venir. Com cada any, l’ Associació d’antic alumnes maristes de Mataró ha convocat a les promocions que fan els 25 i els 50 anys de la sortida de l’escola. Els grans ja ens havíem vist plegats 25 anys enrere, però llevat d’alguns que mantenim contacte personal o visual per la ciutat, des de llavors amb la majoria, especialment amb els de fora o els que s’han anat fora, no en sabíem res els uns dels altres. Clar, 16/17 + 50 = 66/67. La conversa començava: “Què, ja estàs jubilat?”, en definitiva: Com t’ha anat la vida? Advocats, arquitectes, enginyers, farmacèutics, economistes, geòlegs, químics, metges, periodistes, professors, funcionaris, músics, polítics encara en actiu (n’hi ha que ja ho vàrem deixar), empleats, pagesos, comerciants, empresaris, ... A alguns els ha anat bé, d’altres potser no tant. Alguns encara treballen, perquè volen o poden. N’hi havia un que just començava aquell dia la seva jubilació. Els jubilats, qui més qui menys, ens anem entretenint amb coses diverses. Alguns vàrem anar-hi amb les dones encuriosides moltes d’elles per veure els llocs dels que en algun moment els hem parlat. Encara que som la promoció del 65, n’hi de diverses condicions. Alguns varen començar el batxillerat i van plegar a 4art., al final de l’elemental. Uns altres s’hi varen afegir a 5è, sols a fer el superior, venint d'altres llocs. Uns altres van incorporar-se al grup per entre mig, per repetir o venir de fora. A més, a la trobada, també hi havia els de Sant Josep que era l’altra escola que tenien els Maristes a Mataró, que sols feien el "comerç", tancada posteriorment.

El sopar que va cloure la festa, més que la visita als vells espais de l’escola, va aplegar a les dues promocions. Però, a peu dret, els grups no es varen barrejar. Els joves a la flor de la vida, tocant o a punt de tocar el punt més àlgid de la seva trajectòria vital i professional. Els grans, nosaltres, enfocant la sortida (que desitjo per a tots que sigui lo més llarga possible) i ja repassant tot el que hem aconseguit en la feina, en la família, en la salut. Sembla que n’hi ha uns quants que hem passat algun trasbals coronari.

El nostre grup va tenir uns voluntaris animadors que varen completar la recerca dels components de la promoció escampada pels anys i la vida i van animar-nos a la participació a la trobada. En Pere García, en Josep Llongueras i en Pep Molsosa van fer una tasca que ha permès al darrer obrir un blog per recollir històries i vivències de tots nosaltres http://promo65valldemia.blogspot.com.es/  . En Pep ens va facilitar un full amb les lletres de dos dels himnes que cantarem en aquells anys al Col·legi (en recordo algun més), el dedicat al Fundador dels Maristes, el francès Marcel·lí Champagnat que llavor era Beat i que ara l’Església ja l’ha fet Sant i l’himne a Valldemia, evidentment els dos en castellà. Dalt de l’escenari de la que llavors ens semblava una gran sala d’actes i ara la veiérem de més reduïdes dimensions els vàrem cantar dirigits per en Josep Filbà. No ens oblidarem de que hi hagué (excepcionalment) un “hermanu” català, el germà Joaquim –el Quimet- que en feu també aprendre i cantar en públic en una de les festes col·legials una sardana “El saltiró de la cardina” i també la vam cantar.

Malgrat el que es diu sempre en aquesta mena de trobades, allò de que “ens hauríem de tornar a veure, sí. Algú (sempre un altre) que organitzi un nou encontre”, el més probable és que amb la majoria no tindrem una altre oportunitat de retrobada. És una llàstima segurament, encara que ben comptat i debatut la vida ens va dispersar ja fa molts anys, 50, i tots hem anat fent el nostre camí que, sí, va començar a les aules de Valldemia, però que ens ha portat per indrets segurament ben diferents. Ara, va ser molt bonic per unes hores tornar-se a veure i fer un exercici de record i de nostàlgia dels anys llunyans ja deixats enrere.

Que en passa de pressa el temps!

3 de març.

Ho subscric.

Extret d’un article molt interessant d’en Xavier Marcet: http://www.sintetia.com/10-topicos-cansinos-que-no-podran-con-nosotros/

Aquesta tarda, entretenint-me a navegar per la xarxa m’ha proporcionat unes quantes sorpreses agradables.

26 de febrer.

Después del muro.

Josep Ramoneda fa el pròleg del llibre i el titula “Elogi del periodisme”, i comença dient: “El periodismo es mediación, pero también conocimiento”.  El llibre és el d’en Josep M. Martí Font, “Después del muro. Alemania y Europa 25 años más tarde” Ed. Galaxia Gutenberg, B-2014.

Malgrat en Ramoneda, el periodisme que veiem avui als mitjans massa vegades és transmissió (de propaganda)  més que mediació i també moltes vegades està trufat d’ignorància, bé, siguem més suaus, de desconeixements. Potser no pot ser d’altra manera donades les restriccions empresarials dels mitjans avui i el que es paga ara als periodistes. Però en Josep M. Martí ja està fora, em sembla, d’aquest panorama. Com que ja és gran, el deuen haver foragitat d’una situació estable a algun mitjà (en lloc d’aprofitar-lo) i ara ens fa saber el seu coneixement periodístic per lliure.

Estava a Alemanya de corresponsal de El País al moment de la caiguda del mur de Berlín, el 1989. Ho va explicar “en vivo y en directo”. En va fer un llibre al cap de deu anys ,“El día que acabó el siglo XX”, i ara, 25 anys més tard, en treu un altre per intentar explicar a on estem. Bé, a on està Alemanya i Europa en aquests moments. Tema interessant on n’hi hagi per l’entorn i els constrenyiments en que ens movem els europeus.

Els alemanys s’han convertit en els “culpables” de la perllongació de la crisi que ja fa temps estem travessant alguns dels que son socis seus a la U.E. i la pròpia Unió. Segons la majoria dels analistes polítics i econòmics estan fent un “austericidi”, fet acceptat per amples capes de la població, especialment els que pateixen amb més intensitat el efectes (dolents) de la situació. En els llibre, en Marti Font ens explica molt bé com són ara aquests alemanys i què (i qui) els guia. És il·lustratiu llegir-lo per saber l’altra cara de la moneda. Però això sols pot fer-ho un periodista com ell que porta anys de vol i té els coneixements (de tota mena) per poder-nos-ho explicar d’una forma entenedora.

Acaba el llibre: “Para Europa, y para Alemania, el dilema està claro. Puede aprovechar estos momentos de crisis, de transformación global, para crecer y convertirse de una vez en una potencia internacional cohesionada, capaz de crear estabilidad a su alrededor. Es a Alemania a quien le corresponde tomar la iniciativa. A Berlín le falta sólo el deseo. Europa puede también apostar por la parálisis, enredada en movimientos tácticos cortoplacistas sin otro objetivo que seguir flotando en el mar de la crisis, capeando la deflación y alimentando el proceso de corrosión interna del que beben los populismos."  

La foto, gens reeixida (ho sento), correspon al dia de la presentació del llibre al Foment, el 20 de gener passat, amb l’autor i el presentador, en Carles Prats, que també va ser corresponsal, en aquest cas de TV3, per les Europes.

19 de febrer.