20 anys del Nou Parc Central.

(Publicat a Capgròs.com)

Ara farà vint anys vam fer una festa per celebrar que obríem el Nou Parc Central. No estava encara acabat del tot (sols el 80%) però ja no ens podíem esperar més. Feia més de cent anys que el veiem dibuixat en el Pla que els higienistes Melcior de Palau i Emili Cabanyes van fer el 1878 establint l’Eixample que superava el vell cercle de les muralles. El nou Eixample va costar anys d’omplir. La ciutat de començaments de la segona meitat del segle XX havia desbordat (millor dit, s’havia estès fora) desordenadament aquells límits i els joves arquitectes del PLAMAT ’71, Manuel de Torres i Agapit Borràs, van recuperar en el planejament aquell parc que ara quedava situat al vell mig de la trama urbana que s’havia construït de qualsevol manera d’una forma força anàrquica.

Però els mataronins i les mataronines ens vam haver d’esperar uns quants anys més: Fins que els Ajuntaments democràtics agafessin muscle per afrontar una obra d’aital envergadura. Quasi bé, fet i fet, trenta anys més. L’urbanisme democràtic de la mà de l’Honorable Salvador Milà ho va aconseguir.

Desprès de les eleccions municipals del 1999, altra vegada el PSC amb majoria absoluta a l’Ajuntament, vaig fer un experiment d’organització de l’administració municipal no vertical i piramidal com s’acostumava i s’acostuma a fer en general, sinó en malla, vertical i horitzontal alhora, a partir d’unes teories organitzatives de les que llavors se’n parlava molt (en Joan Subirats era el referent). Vam crear la regidoria de Ciutat sostenible amb la Montse López Figueroa al capdavant. De fet el seu treball era la continuació del que va fer en Jeroni Escoda com a regidor de Medi Ambient amb la redacció i posta en marxa de l’Agenda 21.

Deixo a part que l’organització matricial de l’administració municipal no va funcionar i no es va tornar a intentar aplicar mai més.

El Nou Parc Central es va fer recollint totes les idees de sostenibilitat ambiental que es coneixien llavors. Des de la vegetació mediterrània que s’hi va plantar (arbres i arbustos), a la il·luminació que no comportés contaminació, al aprofitament de les aigües (pous i escorrenties), disseny de circuits pel lleure, l’esport, l’oci o l’activitat econòmica.

Hi va participar en la seva execució molta gent. En Lluis Gibert, arquitecte cap del servei d’obres de l’Ajuntament, a la sala de màquines. “Li anava el cap”, tinc anotat que vaig dir el dia de la inauguració. Els tècnics que el van dissenyar: en Jaume Artigues, en Jordi San Millán i l’Antoni Elvira. Més de quatre empreses van treballar-hi en diverses parts de la construcció. Vam tenir ajuts econòmics de la Unió Europea, amb fons FEDER, i de la Diputació de Barcelona. L’Ajuntament i els propietaris dels sectors d’urbanització en que estava inclòs el Nou Parc va aportar-hi lo seu.

Va representar la culminació de “la Nova Ciutat” que veníem treballant a l’Ajuntament des del moment de la represa democràtica. Era “la cirereta del pastís”, en vaig dir aquell dia.

El 21 de maig del 2000 va ser un dia de festa grossa pels mataronins i mataronines. La ciutadania es va fer seu des del primer moment aquell Nou Parc tants anys anhelat i ara tant necessari i estratègicament ben situat, relligant el vell eixample el segle XIX amb el desgavell urbanístic del segle XX portant la ciutat cap el segle XXI.

Vaig batejar, aquell dia, allà mateix, el passeig central que discorre en diagonal des de la Plaça d’Espanya a la Via Europa com el “Passeig dels Ciutadans” en honor als que en el fons amb paciència i opcions democràtiques l’havien fet possible i que en serien els seus usuaris. La “correcció, o incorrecció, política” no va fer possible mantenir aquell nom i s’ha quedat amb Passeig de la Ciutadania que -permeteu-m'ho dir- no sona tant bé.

Vaig acabar el discurs de la inauguració amb la promesa de que faríem una altra festa quan el Parc estigués acabat del tot. No recordo si la vam arribar a fer mai. Mira, però, que en aquests vint anys se’n hi ha arribat a fer de festes allà!

Potser, ara per celebrar els seus vint anys, quan sigui possible tornar a trobar-nos plegats i celebrar-ho, fem-ho allà, al Nou Parc Central. Fem conjuntament la celebració de les dues coses: el Parc i la normalitat. Tots els mataronins i les mataronines, venint dels quatre punts cardinals de la ciutat: de l’Havana a Cerdanyola, de Vista Alegre a les Hortes del Camí Ral,  i confluït tots a una gran trobada festiva al NOU PARC CENTRAL. Vinga, Alcalde! Ens ho mereixem, per ambdues coses.

Mataró, 6 de maig de 2020.

Jo vinc d’un silenci.

Em va trucar en Xavier Rius, històric periodista director de l'e-Notícies. Crec que quan jo estava a Madrid (2004-2011) aquest mitjà ja funcionava. Volia fer-me una entrevista en directe per penjar en el canal de You Tube del seu mitjà. Vaig contestar afirmativament i ja em tens en una nova experiència: una entrevista a distància, ell a la seva redacció i jo a casa meva parlant a través de You Tube.

Hi va haver alguns problemes tècnics, no sé si d’ell o meus (crec més probable que fossin meus. El meu equip té una càmera força antiga que no està integrada a l’ordinador i no sé pas si tenia els altaveus ben col·locats perquè no s’acoblessin) Suposo que els joves més avesats a les noves tecnologies ho haurien fet de millor manera amb uns equips més adequats.

En tot cas, l’entrevista va sortir bé, jo n’estic satisfet del seu contingut més que del resultat tècnic. Es pot veure a l'e-Notícies, és llarga, quasi bé una hora, en la que vam parlar de moltes coses. Aquí teniu l’enllaç: https://societat.e-noticies.cat/sha-de-privatitzar-tv3-130974.html

L’entrevista ha tingut algunes reaccions positives. Amics, coneguts i fins i tot desconeguts han manifestat que els havia agradat i m’ho han fet saber. He vist els comentaris que s’ha fet directament a l’entrevista en el mitjà i hi ha de tot com sempre passa en els mitjans digitals.

M’ha arribat el comentari positiu d’un bon  amic que no m’esperava ja que no és habitual que parlem de política. Parlem d’altres coses quan ens trobem pels carrers i les places. Em diu que l’estranyava que en els meus escrits diaris al blog –em segueix- no faci referències a la situació política del país, que no en parlo. Cert, li responc, en defujo. Estic tant avorrit del panorama que veig que no em vénen ganes de comentar-lo. Quin trist i mal espectacle! Però l’entrevista a l‘e-Notícies va girar en gran part sobre això: TV3; el processionisme; el futur de la política: la catalana, l’espanyola i l’europea; l’economia i el Món; la història i els seus viaranys,... Al meu amic el va sorprendre positivament que em deixés anar i m’ho va fer saber.

Per remarcar la sintonia que tenia amb mi, amb el que jo havia dit a l’entrevista, va reproduir-me els primers versos de la cançó d’en Raimon “Jo vinc d’un silenci”. Em va emocionar. Vaig anar a buscar el text complert de la cançó.

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg

de gent que va alçant-se

des del fons dels segles

de gent que anomenen

classes subalternes,

jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg.

Jo vinc de les places

i dels carrers plens

de xiquets que juguen

i de vells que esperen,

mentre homes i dones

estan treballant

als petits tallers,

a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci

que no és resignat,

d'on comença l'horta

i acaba el secà,

d'esforç i blasfèmia

perquè tot va mal:

qui perd els orígens

perd identitat.

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg,

de gent sense místics

ni grans capitans,

que viuen i moren

en l'anonimat,

que en frases solemnes

no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita

que és sorda i constant,

jo vinc d'un silenci

que romprà la gent

que ara vol ser lliure

i estima la vida,

que exigeix les coses

que li han negat.

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg,

jo vinc d'un silenci

que no és resignat,

jo vinc d'un silenci

que la gent romprà,

jo vinc d'una lluita

que és sorda i constant.

El poema és del 1975, un moment important en la història del nostre país. El silenci del que parlava Raimon és ben clar de qui era, de quins era i d’on venia: dels vençuts a la Guerra Civil, de les classes subalternes, dels treballadors.

Alguna estrofa d’aquesta cançó s’ha utilitzat abusivament i barroerament per part d’alguns. “Torticeramente”, recargoladament. Els orígens que no s’han de perdre dels que parla en Raimon no són els “nacionals”, de la “nació” que sigui, o que algú vulgui empatollar-se que sigui. Són els orígens de classe, de la classe dels obrers, dels treballadors, dels pagesos i menestrals.

Tots, en algun moment, hem utilitzat versos de poetes, proses d’escriptors, descontextualitzant-los de la seva obra sencera perquè ha convingut al que volíem contar. Però en l’ambient que hi ha al país avui i en el que es fa la política s’ha portat la intenció de l’autor cap a un rec per fer moure un altre molí que no era el primigeni. Llegit bé tot el poema i coneixent el que coneixem tots de l’autor podem afirmar taxativament per on anava la intenció d’en Raimon quan el va compondre.

Gràcies, amic, per servar la memòria de qui som i d’on venim.

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg,

jo vinc d'un silenci

que no és resignat,

jo vinc d'un silenci

que la gent romprà,

jo vinc d'una lluita

que és sorda i constant.

21 de maig.

La fi del oci dels plebeus (vaja, els “plebeyos”, de les classes mitges baixes i baixes).

Un peatón en la vacía plaza de San Marcos (Venecia). FEDERICO VESPIGNANI GETTY IMAGES, a El País.

De cop Venècia ha emmudit. El comissari Guido Brunetti va de la Qüestura  a casa seva sense topar-se amb les gernacions de turistes que habitualment atapeeixen  el cor de la bella i vella ciutat de la llacuna. Més enllà del centre, però, no hi havia gaires problemes per deambular-hi. Silenci.

També el pont de Carles IV, a Praga està desert. Els músics i els pintors estan desolats. Ningú hi ha per atendre’ls. Les “guixetes” de la Sagrada Família a Barcelona no fan calaix. Calvià sembla un paisatge buidat per una bomba de neutrons que ha mantingut els edificis però ha matat a tots els seus habitants i als aeroports de mig món sols hi ha aeronaus varades en perfecte ordre, unes al costat de les altres, abandonades com en un aparador a l’espera de que algú, no se sap encara qui, doni l’ordre que es tornin a enlairar.

Com serà aquest estiu a Calella sense alemanys?, a Lloret sense anglesos?, a Roses sense francesos?, a Salou i Benidorm sense espanyols?

Tot el món del turisme basat en els viatges “low cost”, en l’estança “tout compris”, en el menjar ràpid de la “pizza a taglio” a peu dret pels carrers, en emborratxar-se de cervesa barata i licor de garrafa a les nits en mig del brogit eixordador de la música enllaunada a tot volum, tot aquest món ha quedat estabornit, tombat a la lona, noquejat, i ja veurem si tindrà forces per aixecar-se, mentre l’àrbitre del combat ja fa temps que ha passat de comptar fins a deu. Tot pel cop precís d’un minúscul adversari que encara estem buscant d’on ha sortit i que continua donant voltes pel quadrilàter desafiant tombar també a qui hi vulgui pujar. El públic assistent al combat calla espaordit.

Mentre no hi hagi vacuna, i pugui aplicar-se extensament, i preguem perquè llavors no surti un altre coronavirus nou d’efectes tant destructius com aquest COVID-19, no tornarem a la “vella normalitat”, si és que mai hi tornem. No podrem tornar a estibar-nos com a sardines en llauna d’alt dels avions. No podrem omplir com les abelles un rusc en gegantins vaixells travessant el nostre mar i els altres. No ocuparem com formigues els nius dels hotels de centenars d’habitacions a les costes i no farem corrues matineres cap a les platges a prendre el sol com cigales. S’ha acabat. Per molt temps, s’ha acabat.

Tornaran, no obstant això, a sortir viatgers com els d’abans. D’abans de la popularització (democratització?) del turisme. Gent amb possibles, potentats o estalviadors, que podran pagar el que valdrà enlairar un avió (adéu, Ryanair!), pagar una elevada taxa de pernoctació turística, allotjar-se en establiment desinfectats a preu de quiròfan i menjar en locals que basaran la seva selectivitat en la distància entre les taules i que oferiran plats de pèsols a preu de caviar.

Tornaran els temps del Negresco, del Pera Palace, del Crillon. Els que puguin pagar-s’ho podran anar a veure les meravelles del món sense aglomeracions. No sé pas si el resultat econòmic de una menor demanda pagant preus més elevats compensarà la davallada de l’actual “low cost”. Segur que molts que s’havien pujat a aquesta onada que ara es retira desapareixeran. Però els museus com el Frick de Nova York, o la Courtauld de Londres tindran no gaire menys visitants que ara. Es podrà veure tranquil·lament sense aglomeracions la Mona Lisa al Louvre i no caldrà fer cua per entrar als Museus Vaticans. Tornarà a ser un goig pujar a l’Acròpolis d’Atenes i veure una posta de sol a l’Alfama de Lisboa. Sempre ens quedarà el mirador de San Nicolás a l’Albaicín de Granada.

S’hauran acabat les concentracions de joves que van de festival en festival a l’estiu i de hooligans i supporters desplaçant-se per tot Europa per animar a l’equip dels seus colors. No serà possible, no es podran aplegar multituds i aquests espectacles sense públic no són el mateix, els faltarà l’alè de les masses enfervorides.

Ho torno a dir i acabo. Mentre no hi hagi vacuna i sigui estesa, mentre no surti (creuem els dits) un altre virus maleït i matador, un món d’oci, esbarjo i entreteniment de les classes populars desapareixerà.

Sí que els potentats podran continuar dalt els seus iots visitant illes paradisíaques com la de Hvar, però per on sortirà la força continguda o fins ara canalitzada dels de sota? S’esbravarà en accions que no portaran enlloc, o sortirà rebent com el suro que es mal destapa amb estrèpit d’una ampolla d’escumós que peta contra la paret i vesa per sobre la taula la meitat dels seu contingut deixant xopes les estovalles?

Uno de los cruceros Rhapsody of the Seas llegando a Venecia en 2017.ULLSTEIN BILD / EL PAÍS

19 de maig. Comença a fer calor, caldrà treure la roba d'estiu.

Malson per entregues.

De l’àlbum “Material  sensible”.  Joan Manuel Serrat. (1989)

Aquell dilluns va alçar-ne neguitós
i a l'esmorzar va comentar amb la dona
haver somniat que l'empaitava un home
d'aspecte facinerós
armat amb un 38
caçant-lo a trets per tota la ciutat,
pels terrats i sota les clavegueres,
corre que corre i l'home aquell darrera,
implacable i decidit
com un àngel de la mort.

Esfereït i cec, va ensopegar,
però ans que el botxí rematés la faena
ell tragué una arma i amb mitja dotzena
de trets va deixar-lo estès
enmig d'un bassal de sang.
I de darrera un arbre sortí en Pau,
un company de penúries d'oficina,
per ensorrar-li un ganivet de cuina
al ferit en el clatell
com qui descabella un brau.

I l'endemà, assegut als peus del llit,
ell li va dir, plorós, amb mala cara,
que el maleït malson continuava
amb ell al mig del carrer
amb una pistola a la mà
que encara fumejava pel canó.
La gent cridava, plorava i corria.
Ella volia moure els peus i no podia.
Què és el que estava passant?
Qui collons era aquell mort?

En Pau tampoc pogué fugir. Voltats
de policies, cotxes i sirenes,
les mans emmanillades a l'esquena,
a cops de puny i empentes
se'ls van endur en un furgó.
Després un racó fosc i un llum als ulls
i uns homes fent preguntes i amenaces
en relació a un mafiós mort a la plaça
per dos fanàtics fidels
a diabòlics rituals.

Va despertar-se xop i tremolant
la nit següent cap a dos quarts de quatre.
"Demà sens falta anirem al psiquiatre...",
ella va dir-se mentre ell
li contava sanglotant
que el jutge, sense haver-se'ls escoltats,
els condemnava a divuit anys i un dia.
Es pensava que mai més no tornaria
a mirar-se en els seus ulls
ni a sucar pa en el seu plat.

Per sort, en Pau, camí de la presó,
utilitzant la coneguda argúcia
del tinc pipí i tinc la pixera fluixa,
va saltar en marxa del tren
i va fugir en la foscor,
i ell es podria en un calabós fred
amb un camell penjat que només reia
i un transvestit amb barbes que li deia:
"Quan t'hi acostumis veuràs
que no s'hi està malament."

Quan van tornar del metge es va adormir
profundament com un nadó al sofà
i hauria pogut seguir clapant fins l'endemà
si no l'hagués despertat
la seva pobra muller
cridant que en Pau havia telefonat
que els de la pasma els segueixen les passes,
que no era un bon amagatall la casa,
que fondejat en el port
esperava un vaixell grec.

Caigué rodó i en recobrar-se tingué
la sensació que el terra es bellugava,
va obrir els ulls i es va topar amb una cara
molt semblat a Charles Boyer
somrient-li a un pam de nas,
oferint-li una tassa de cafè
i amb veu de vell llop de la mar li deia:
"Avez-vous bien dormi, madame, monsieur?
Dans une demie-heure nous
arriverons à Marseille.

C'est joli la liberté,
n'est-ce pas, monsieur?
C'est joli la liberté."

18 de maig. Res, malson per entregues.