Avui fa quaranta anys que va venir al món en Josep, els
nostre fill gran. Desprès vindria l’Eulàlia.
40 anys, ja! En aquest temps he vist créixer un home, fer-se
i consolidar-se. Primer a casa, al nostre costat, més endavant volant pel seu
compte. Ara, casat, és un conscient pare de família. Va ser un correcte
estudiant, es va llicenciar en Econòmiques seguint la petjada del pare i va
entrar a treballar al sector financer (abans Caixa i ara Banc) seguin la
dedicació professional de la mare. Encara hi és, ben conscient del seu comès en
el complex món financer d’avui en dia.
De tots aquest anys tinc especial predilecció per una imatge
seva, amb la seva germana, que els vaig fer als peus de la porta de la catedral
de Florència quant sols tenia 11 anys i els arrossegàvem a veure meravelles del
món proper. Crec que les seves carones ho diuen tot.
Sí, em va sortir futbolista i futboler, “culé” a matar, a mi
que l’esport sempre l’he mirat de lluny. De futbolista encara juga els diumenges,
però crec que ja no s’entrena entre
setmana com va fer durant tants anys als vespres/nits. Encara ho fa en el club
en que va començar quant era menut. En diuen un “one-club man”, oi?, sempre al Juventus A.C. , ara però amb els “veteranus”,
hors d’age.
Ara la seva dèria és el seu fill, el petit Joan Mas Guri,
que és un belluguet. No sé si
aconseguirà encarrilar-lo, esportivament, cap el futbol o li passarà com em va
passar a mi que agafarà una afició diferent. No és un característic MTV, no n’exerceix, encara que ara li toca anar
darrere els gegants amb el fill a coll i bé.
Casolà, a on s’està més bé que a casa amb les consoles, la
tele per veure futbol i les places i carrers del Centre amb la platja, la
nostra platja, a tocar? Senzill, sense gaires pretensions gastronòmiques i amb
un bon sentit de l’humor que quan es dispara, no sé si sols en la intimitat
familiar, sembla que estiguem al Club de la Comèdia. És el meu “help desk”,
sempre l’hi ha anat això de la informàtica i la tecnologia. Correcte, educat, la
gent que l’ha conegut i tracta ens en ha parlat sempre bé. Les noies deien que
era guapo, la seva mare també ho diu. Clar, que ha de dir ella? S’entén bé en
anglès amb els xinesos que ha d’atendre a la feina i els avis que estan a la
cua diuen: “Mira que espabilao el niño, ¡hasta chino sabe!” . La feina li ha fet
veure molt de prop la condició humana dels de dalt i dels de baix.
Per molts anys, Josep! I que el teu pare, amb la teva
mare, en puguin veure molts més.
15 de febrer.
4 comentaris:
Moltes gràcies per l’article! Veig que he sortit economista com el pare, treballador de les finances com la mare, futbolero com el padrí Salvador i ara santero com la germana. És a dir, un popurri de la família, pas mal oi?
Lo del xino m'ha fet riure molt. Per molts anys, pare, fill i esperits diversos.
Gràcies, Ramon, en vida teva. Sí, l'anécdota del xino és molt divertida. Te l'imagines?
Pas mal, Josep. Moltes arrels. Tingue-les sempre presents com jo he tingut les meves.
Publica un comentari a l'entrada