L’esllanguiment del llinatge.

“En la genealogia la idea principal és la de progenitor. En la idea complexa expressada per la paraula llinatge la idea principal és la de descendents. S'escriu la genealogia d'una persona quan es vol aclarir quins van ser els seus progenitors. Es parla de llinatge quan el que importa és esbrinar la seva descendència.”  De la Viquipèdia, entrada llinatge.

He introduït i ordenat convenientment les dades que m’han fet arribar fins ara la parentela a qui he anat requerint de la seva bona voluntat als darrers temps sobre les meves pretensions de confegir l’arbre genealògic familiar. Ja vaig preveure (i em van advertir) que seria una feinada que vol temps i paciència, encara que algunes branques són curtes i alguna està capada.

La branca Abril, la materna del meu pare.

El besavi Jaume Abril Roldós de qui vaig relatar l’herència que va rebre del seu avi (un dels meus 36 quadravis) va anar a buscar muller a l’altra costat de la carena del cercle de muntanyetes que tanca el territori de Cabrils, a Òrrius, i es va casar amb la Caterina Diví Rovira (cognom, el primer, que sembla que era força comú a aquella banda) filla per part de pare del mateix poble i de mare de l’altre costat de la riera d’Argentona, de Dosrius. Van tenir nou fills batejats (desconec si en van tenir que no van arribar a ser-ho, encara que sospito per la tradició oral familiar que no).

La primera, Emília (1881-1907), va morir ben jove, casada, deixant una filla de la que no en vaig sentir a parlar mai.

El segon, Joan (1882-1885), no arribà als tres anys.

La tercera, Maria (1884-?) era una noia de la que en sé ben poc, encara que tinc algun fil que puc estirar i esbrinar-ne coses.

El quart, Salvador (1886-1945), l’hereu, va tenir dos fills que vaig conèixer i tractar quan jo era petit ja que vivien a Mataró.

La cinquena, M. dels Àngels (Angeleta) (1888-1973), fou la meva àvia.

La sisena, M. Pilar (1890-1976), es va casar amb un xicot de Cabrera, encara que sempre els vaig anar a visitar a Vilassar de Mar on residien i encara hi viu la seva néta. Es feien molt amb la meva àvia.

El setè, Joan altre vegada (1893-1949), no el vaig conèixer, però sí a un dels seus fills que tenia un germà bessó que no recordo haver conegut que treballava com el meu pare a can Marot (ram de l’aigua). Era carreter i es va reconvertir en conductor de camió.

El vuitè, Josep (1895-1959), sembla que va restar solter ja que tinc el recordatori de la cerimònia del seu funeral i no hi consta cap referència familiar.

El novè, Lluis (1899-1946), el petit, no el vaig conèixer òbviament, però sí a la seva esposa, la tia Treseta, a Vilassar de Dalt on de petit la visitàvem sovint i que morí als 104 anys. Quan va fer el centenari va demanar que l’anés a veure el seu nebot, l’Alcalde  de Mataró i evidentment vaig correspondre al seu desig.

9 fills en 18 anys, una regularitat precisa i una distribució geogràfica posterior limitada a l’entorn, cap va anar a parar gaire lluny del lloc de naixença.

De tot el que tinc fins ara recollit provisionalment, falten omplir alguns buits encara i segurament hauré de furgar en alguns arxius per completar la branca el més sencer possible, hi ha 16 néts, 21 besnéts, un grapat de rebesnéts, 38, i també molts quadrinéts que no tinc del tot controlats.

Però el cognom primigeni, Abril, es va difuminant ja que hi ha hagut predomini femení en la descendència i la transmissió del llinatge (genealògicament parlant, deu ser políticament incorrecte ara remarcar-ho) es va esllanguint. Del que tinc conegut fins ara sols hi ha 23 rebesnéts que portin el cognom i d’ells sols 8 en el primer lloc, dels que quatre són dones.

És la vida. Les nissagues es van dispersant ajuntant-se a d’altres. Alguns parents fins i tot de la meva generació ja ni ens coneixem, no cal dir dels que ens venen al darrere.

Aniré completant la branca i aprofitaré per retrobar-me o conèixer parents dels que no en sé res de fa temps. Potser serà l’última trobada.

14 de setembre.