18 de febrer del 2021

Ep!, preguntar no és ofendre.

Ahir em van dir “prepotent” en una discussió a la xarxa. Em vaig quedar parat. Segurament va venir del fet que qüestionava la percepció de la realitat d’un dels participants en el debat diferent a la meva i al fer-ho en forma de pregunta, posant en qüestió la seva posició, el va enutjar i em va etzibar el qualificatiu de “prepotent”.

Certament hi ha percepcions de la realitat diferents en l’espai i en el temps. L’espai: el lloc on et mous. No és el mateix aquí que allà, a dalt o a baix, a dins o a fora, de lluny o de prop. Cada una d’aquestes posicions dóna una visió de la realitat diferent pròpia d’on estàs. El temps: no és el mateix l’avui que l’ahir, l’ara o l’abans, el viscut que el per viure. Cada un d’aquests moments dóna també diferents visions de la realitat. Podem afegir que també condicionen la percepció de la realitat altres aspectes com són els nivells de comprensió que un té, o pot tenir, que proporcionen major claredat o foscor en la percepció. També la posició econòmica i/o social des d’on es mira condiciona la percepció de la realitat d’una forma diferent. A igual que la visió del món que té cadascú i la ideologia que explícitament, o no, la conforma.

Tot això fa que poden haver-hi moltes percepcions diferents d’una realitat concreta i el debat, el diàleg o la discussió i la posició sobre ella ha de partir de l’acceptació d’aquest diferents condicionants i aclarir-los per poder fer una conversa ordenada. Sinó s’esdevé un “dialogo para besugos”. Preguntar sobre la perspectiva de la realitat de l’altre ja representa, segons com ho fas, exposar la teva, però en cap cas representa una posició de prepotència, llevat que l’interpel·lat ho interpreti com una agressió ja que creu que es posa en dubte la seva percepció de la realitat que per ell és la realitat mateixa.

Els anys, en tinc uns quants; el que he viscut, una mica; el lloc on visc, un racó de món a la Mediterrània; els temps que transcorren, diu que són líquids; el poc que sé de moltes coses, la inseguretat, el dubte. Però crec –el dubte és una virtut democràtica- que no hem d’abandonar qüestionar  i qüestionar-nos percepcions de la realitat que no compartim i que penso són acceptades massa acríticament, o interessadament.

Del dubte en surt el debat, la democràcia. De la imposició de certeses en surt el fonamentalisme: religiós, civil, econòmic, polític, cultural, ... que sempre deriva cap a viaranys perillosos per la comunitat, especialment cap a la manca, o destrucció, de la llibertat.

18 de febrer.