Aquest dies és notícia un manifest
que han llençat un bon grapat de reconeguts economistes de diversos
països d’Europa (de la UE + Suïssa) demanant la reestructuració del
deute públic dels Estats europeus en mans del B.C.E.
Reestructuració, eufemisme que vol dir condonació (ells
parlen d’anul·lació) o quita en el llenguatge normal o antiquat utilitzat entre
deutors i creditors.
La nòmina dels signants, encapsada per Thomas Piketty, fa efecte, la progressia acadèmica i
institucional en marxa. De casa hi ha noms il·lustres començant per la
Presidenta del PSOE (diu que a títol
personal), la meva opció política, el President i Vicepresident d’Economistas frente a la Crisis,
entitat de la que ens sóc membre cotitzant, alts càrrecs del Govern actual com el responsable
d’economia d’U.P., ex ministres, coneguts
meus, catedràtics d’universitat, experts/es (o que se’n diuen),...
Què venen a proposar?: que el deute públic dels Estats en
mans del B.C.E. sigui condonat (diu
que és el 25% del total del deute que tenen els Estats) i poder destinar els
diners alliberats així (bé, la seva amortització de franc) a inversions
productives per rellançar l’economia. Sona bé, oi? No és pas la primera vegada
ni les primeres persones que ho proposen, és una idea que està rondant pel cap
d’alguns, polítics i economistes, ja fa un temps.
El tema, la realitat, és que ja fa temps que això funciona de facto, és el
deute perpetu que estan practicant tots els Estats al refinançar contínuament
el deute que tenen. No només el refinancen, sinó que l’amplien. Ho vaig explicar deu mesos enrere (aquí, aquí),
publicant les dades. Tots els països havien incrementat el seu deute des del
2000 fins ara, vint anys! Els més calvinistes (frugals?) han aconseguit aquests darrers anys contenir el seu
creixement (del cert, sols Holanda tenia algun punt menys de deute/PIB al 2019
sobre el 2000. Ni Alemanya).
Crec que hi ha alguns conceptes que hem de repensar:
1) Relació deute públic/ PIB
2)
Equilibri primari. Dèficit públic
3)
Austeritat. El segrest de les administracions
Relació volum del total del deute públic sobre el
Producte Interior Brut. Vol
expressar quina capacitat té l’economia del país per fer front als seus
deutes. Però aquesta
relació és enganyosa ja que els dos components de la mateixa tenen
característiques diferents, no són comparables.
El deute públic és el que deu l’Estat, el que ha agafat l’administració
de l’Estat per les seves necessitats pressupostàries, i la càrrega que se’n
deriva, interessos i amortització del principal, ha d’anar amb càrrec al seu
pressupost. El P.I.B. és una de les mesures del que produeix el conjunt del
país i aquest té els compromisos propis i particulars de cadascun dels seus
components, no de la seva administració.
Si féssim la relació entre el deute públic, ja sigui el viu,
el total, o les seves amortitzacions anuals, amb el pressupost, què ens
sortiria? A cop d’ull, evidentment, que no podem pagar-lo. Això
ja ho vaig explicar ara fa just sis anys (aquí)
en mig dels intents per sortir-nos-en de l’anterior crisi econòmica, la
financera del 2008. Si haguéssim de pagar cada any les amortitzacions del deute
que tenim, no sols nosaltres, Alemanya
també, ens menjaríem pràcticament el pressupost per a fer-ho. Llavors, ¿com ens
anem sortint, tots plegats? Refinançant-lo contínuament, agafant nous crèdits
per pagar els antics. És una sínia que si no és deute perpetu és perquè no ho volem dir
exactament així, però del cert ho és.
¿Què ens proposen ara “saberuts”
economistes? Que ens perdonin, eliminin, anul·lin, facin una quita, dels deutes
antics, que ens alliberin el llast que tenim i... que ens permetin agafar nous crèdits per fer
inversions que serà molt més productiu. Sí, no està malament i com que el B.C.E. som nosaltres mateixos és un pur
assentament comptable, fins i tot si el seu balanç en queda amb un patrimoni
negatiu, tot plegat... són apunts comptables en el vent. Els bancs destinen a
provisions el fallits que tenen (el Santander ho acaba d’anunciar pels resultats de l’exercici
2020 a l’engròs, i els accionistes retribuint, o retribuint-se, substanciosos
emoluments als seus excel·lents gestors...). És a dir, és el reconeixement que els nostres deutes són
fallits, que no es podran pagar mai.
Amb aquest proposta no sé que pensaran els tenidors del 75% restant dels deutes públics dels Estats
europeus. Crec que ja ho saben: és haver col·locat els seus diners estalviats
en actius d’escassa rendibilitat però segurs, segurs que com que els Estat no “peten”, fins que “peten”,
els tenen a bon redós. L’aigua sempre baixa per fer anar els catúfols de la
sínia, fins que ve la sequera.
El tema clau és el dèficit públic, que el té tothom.
Molt de crides keynesianes quan les coses van malament, poca aplicació
keynesiana quan les coses van bé. Any rere any els pressupostos públics
augmenten. Quina cridòria s’aixecaria si mai algun governant pretengués
reduir-los, o destinar el seu creixement hipotètic a minvar els deutes contrets
en moments de vaques magres.
Fent 100 les despeses no financeres de l’AGE
de l’any 2002, a l’any 2019 eren 142,45. No està malament el creixement en
aquests 18 anys de forma continuada (encara que sigui en termes nominals) amb
la punta del paroxisme del 2009-2010 i la contenció del segon govern Rajoy 2015-2018.
D’aquests 18 anys sols cinc són positius (superàvits),
quatre d’ells coincidents amb la bogeria de la bombolla immobiliària que va
inflar desmesuradament totes les administracions, i sols en dos
es va reduir (quasi bé d’una forma testimonial) el deute públic espanyol. L’alemany,
mai, sols fins el 2019, l’italià tampoc mai, el francès igual i amb un gran
creixement des del 2002 (índex 100, 2020, índex 273 el 2019), sols els
holandesos han tingut un comportament una mica keynesià encara que algun dia
haurem de parlar de les avantatges fiscals que donen, o no?
En aquesta tessitura l’acadèmia i els gestors de la política econòmica van començar a parlar de l’equilibri primari del pressupost, enredant-nos una vegada més amb un concepte enganyós. Avançàvem si aconseguíem equilibrar les despeses corrents amb els ingressos contributius corrents sense comptar la part de càrrega financera que representaven els interessos del deute. Cert, milloràvem respecte abans, les passes cap el precipici s’atenuaven, eren més curtes, però continuàvem engruixint el deute, ja estàvem cap el bilió dos-cents mil milions (1.200.000.000.000,-€, quants zeros, oi?).
Y en esto llegó el
COVID-19 y mandó parar.
Els blasmats intents dels govern de dretes per controlar la
situació se’n van en orris, com els de tots els governs dels signe polític que
sigui a Europa i al món, per les
conseqüències econòmiques i sanitàries de la pandèmia. Ara cal gastar, com
sigui, endeutar-se com sigui, ens en hem de sortir. Recorden el que es deia el 2009? Doncs, pitjor. Caldrà que
posi al dia els quadres i les gràfiques abans exposades que vaig fer uns mesos
enrere per incorporar-hi les actuacions que ha fet tothom, tothom, el 2020, l’any
de la pandèmia, que segurament continuaran el 2021 i vés a saber...
Però, si la despesa pública ha augmentat en el que va de segle
XXI i encara que sigui amb endeutament hem pogut fer-li front, a que venen
aquests esgarips i xisclets esvalotats de manca de recursos i de austericidi?
Austericidi. És evident que s’han produït retallades, que s’ha retrocedit en alguns camps. Ara mirem, com no, el sanitari
i trobem a faltar els recursos retirats o no augmentats com necessitem en
aquests moments. Però, a on estem? A com estàvem el 2015, o el 2010 fins i tot?
Tant
malament estàvem llavors? Es poden dimensionar d’una forma permanent els
serveis públics per les puntes de necessitats? Fins a quin punt hem d’acceptar els desitjos i no les
realitats possibles?
Ja sé que això torna a ser anar contracorrent (i més en
període electoral) però em sembla que les nostres societats no han acceptat que
els recursos són finits i
limitats, malgrat que ens omplim la boca de parlar de sostenibilitat, i els desitjos han de ser tots
satisfets al punt i sens demora siguin quin sigui, necessaris o
superflus.
Com ha estat possible que si hi ha una opinió pública i
publicada de austericidi els pressupostos de les administracions hagin
augmentat? Si algunes partides essencials han disminuït deu ser perquè algunes
que no són tant imprescindibles han augmentat, o s’han creat necessitats
noves? Com és que el que vol tocar la gaita es queixa de la falta d’ajuts
públics, i el que es vol gronxar dalt d’un trapezi o el que demana tenir un
metge o una oficina bancària al seu petit poble ompli les notícies de queixes contra
les administracions? Com és que parlem de la “indústria” del futbol? Com és que hi ha tant empresaris que han
perdut allò que s’ensenya a les primeres lliçons del dret mercantil que és el risc i ventura? Com és
que hi ha tant treballadors que no pensen com van passar els carreters a ser
camioners? Tothom, tots els sectors, pressiona a les administracions públiques,
sols cal veure les notícies per corroborar-ho, i no hi ha cap líder que sigui valent
i surti a explicar la realitat, perquè el farien fora. Les
administracions estan segrestades.
La clau d’aquesta mala maror està en la distribució dels recursos i les evidents
desigualtats que es veuen i es palpen. N’hi ha que no els va del tot malament,
els que disposen de més recursos -del tipus que sigui- se’n aprofiten, sempre
ha estat així. És evident que es pot millorar molt encara, però no podem oblidar que hi ha
limitacions.
Volem no emmalaltir i no
morir mai, per això la sanitat ha de ser una prioritat. Volem desplaçar-nos ràpida i còmodament allà on vulguem
o precisem, per això les comunicacions,
carreteres, AVE’s, aeroports, han de ser magnífiques i d’última generació. Volem estar
preparats per viure, conviure i entendre-ho tot, per això l’educació ha de ser òptima. Volem entretenir-nos cascú com
vulgui i allà on vulgui i amb el que vulgui, per això la cultura és també essencial. Volem viure en un entorn net, polit i
segur, per això l’urbanisme ha de ser millor. Volem que no es deteriori la convivència, per això les
administracions més properes han de ser més eficients. Volem confort en el vestir, volem varietat en el menjar,
volem... passejar el gos
o tenir un gat a casa. Volem
ser Déus!
I som tant sols uns animalons racionals molt imperfectes,
encara que hem aconseguit moltes fites vitals que els nostres pares es
fregarien els ulls sorpresos al veure-les i molts coetanis terrestres dels
quatre punts cardinals deleixen per tenir com estem veient a diari.
Potser que comencem a pensar com podem aturar els nostres deliris incommensurables,
llavors els temes de l’endeutament públic i dels dèficits que anem acumulant serien
més suportables i reconduïbles. El futur dels habitants de la Terra ens ho
agrairà.
8 de febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada