*De la “Nova llibreta amagada” faig emergir aquest escrit que vaig fer ara fa quatre anys.
Sí, per primera
vegada no ho vaig fer. L’alcalde, al final de l’acte de constitució de la nova
corporació municipal i de la seva reelecció, acabà el seu discurs i va demanar
al públic assistent que ens poséssim dempeus i cantéssim l’himne nacional de
Catalunya, Els Segadors. Jo no vaig tenir esma de fer-ho. L’he cantat sempre,
em surt bé amb el to de veu que tinc.
Però tota la
història del “procés” me’n ha fet canviar la percepció. Ara trobo la lletra
molt agressiva, molt guerrera, de batalla. I quan veig amb l’ardor amb que la
canten els independentistes m’esgarrifo. Sí, els escau molt bé al que pensen i
de com actuen. I no m’hi sento. Ara resulta que els himnes, que en general són
abrandades proclamacions patriòtiques, tornen a tenir sentit literal. Jo el cantava com una cosa identificativa i
emotiva que havíem adoptat sense fer-ne massa cas de la seva literalitat. Ara
ja no és així, i no sé com posar-m’hi. Bé, sí, no m’hi vaig posar de cap manera.
A la segona estrofa
vaig cantar, a contracorrent, el primer vers del Nou
Cant del Segadors que ja fa temps va fer Salvador Espriu i que vaig posar com
a desitjos d’Any Nou aquest començament d’any. Però vaig desistir ràpidament, a
més de que sols em sé de memòria la primera estrofa, perquè vaig pensar que
encara quedava més rara la meva pretensió, evidentment ni sentida ni
compartida.
Tot un problema.
Sóc un mal patriota, això ja ho sé. Sóc un mal català? Segurament, ...per
alguns.
17 de juny de 2019.
_____________________
Avui, també a l'acte de cosntitució del nou Consistori, tampoc l'he cantat.
17 de juny de 2023.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada