El cartell de Les Santes de 1994.

 

El Cartell de la Festa Major de Mataró de 1994 va ser encarregat a Santi Estrany (Mataró, 1923-2013). L’obra que va realitzar, molt dins del seu estil ben conegut i reconegut, és un dels bons cartells que s’han fet de Les Santes.

El que és, potser, menys conegut és una petita polèmica al voltat del cartell. No recordo pas que fos gaire transcendent.

Va entrar al despatx de l’Alcaldia un ex-regidor dels primers Ajuntaments democràtics que per alguna raó encara gaudia de vara alta al Patronat de Cultura i consegüentment a la Comissió de la Festa Major per demanar a l’autoritat, amb la vehemència que l’ha caracteritzat sempre, que calia corregir el cartell. En ell hi apareixia una bandera espanyola i era, al seu parer i dels qui en el seu nom parlava, del tot intolerable, s’havia de suprimir.

En el cartell hi havia moltes banderes, se’n compten dotze, guarnint edificis municipals ben coneguts. I sí, dalt de l’edifici que representava la Casa Gran hi havia els pals habituals amb les quatre banderes degudament ordenades: mataronina, catalana, espanyola i europea. Val a dir, no sé si l’autor es va posar la vena abans de la ferida, que l’espanyola -l’única que hi ha a tot el cartell- queda força tapada rere l’europea, de forma que sols se’n veu un petit tros.

Evidentment la queixa va ser desestimada amb la simple argumentació que la presència de aital bandera era ben visible dalt de l’Ajuntament sempre i que per tant  faríem un tort amagant-la o fent veure que no hi era. El denunciant argumentava, suposo des del seu posicionament polític, que no hi havia de ser, però aquella era una altra qüestió que ja s’havia debatut moltes altres vegades fins i tot al sí dels Plens municipals i que mai va ser acceptada pels governs municipals atenent a raons d’ordre polític preferentment i administratives.

Res, vint anys abans del “procés” ja plovia, en aquest cas des de llocs impensables. Cal reconèixer que arreu les festes populars han estat una via per la que s’han canalitzat molts sentiments nacionalistes. Les “essències” venen derivades de tradicions, reals o suposades, que tenen, o no, un antic o recent recorregut.

9 d’abril.

 

El que esborra el temps.

 

Tafanejant sobre les velles fàbriques i les antigues empreses industrials mataronines, un amic que m’il·lustrava al respecte em diu: “No coneixes el llibre d’en Baladia “Antes que el tiempo lo borre”?” Doncs, no, no en sabia res.

“Te’l recomano – em digué- i millor l’edició en castellà que en català, ja que el llenguatge és més aconseguit per la història que explica.”

Com de tantes altres coses, no en sabia res, em devia, o no, passar per alt. El llibre és de fa més de vint anys. La primera edició, en castellà, de l’editorial Juventud, és del 2003. En va tenir una segona edició el 2004 i una tercera el 2010 que és la que he aconseguit sense cap problema. L’edició en català, a La Magrana, és del 2004 i fins i tot se’n va fer una pel·lícula el 2011.

El subtítol, però, ja és ben indicatiu de la seva pretensió: “Recuerdos de los años de esplendor y bohemia de la burgesia catalana.”

La burgesia catalana, en el seu concepte modern d’emprenedors i propietaris industrials, arrenca a la meitat del segle XIX. No és ara ni aquí el moment d’explicar el seu origen. El llibre esmentat en descriu la seva evolució no en la seva vessant fabril, les pinzellades necessàries per saber d’on els ve la seva riquesa, sinó en la vida “burgesa” que els permet portar, esplendor i bohèmia.

No tinc coneixements per fer una crítica literària de l’obra que en aquest aspecte no m’ha agradat massa. Però el fet que la nissaga Baladía arrenqui de la fàbrica Minguell de Mataró i que la casa i finca del mateix nom a Argentona siguin importants en la trama m’ha portat a empassar-me el llibre sencer.

Aquella burgesia nascuda al XIX té el seu punt més àlgid, el zenit, en el primer quart del XX, davallant fins a la seva pràctica desaparició a finals del segle passat. Sí, abans que el temps esborri els records d’aquella gent, un dels seus descendents n’ha deixat constància del què, del com, d’on, van viure. He tingut coneixement de persones, personatges, fets, llocs, vivències, situacions, que he pogut encaixar més be del que sabia.

Contraposar-ho amb del què, del com i d’on, van extreure les possibilitats de viure com van viure m’ha ennuegat tota la lectura. Jo vinc de l’altra banda de la moneda, de les monedes, en tinc consciència, i veure l’esplendor i la bohèmia no m’ha estat una copa de bon beure. Dels meus records de petit hi ha el d’una fàbrica de Mataró que en deien a “Can pa i seva” pel tracte que rebien els seus treballadors.

El nostre món  més proper ja no és industrial. Les restes de Can Minguell com el d’altres fàbriques mataronines són ara dependències de propietat del comú que les fa servir per necessitats cíviques varies. És una part de la nostra història propera.

4 d’abril.