Maternitat.

Pablo Picasso, "Mare i fill". 1921.

3 de febrer.

La nostra llengua.

El llibre va arribar a casa ja fa algun temps amb les migrades pertinences que ens varen ser entregades desprès del traspàs d’un parent que no tenia quasi bé ningú proper, excepte nosaltres. Possiblement jo no l’hauria comprat. Sí, hi ha molts llibres, masses, que poden ser interessants, però cal fer una obligada tria. Aquest era curt, poques pàgines, el tema atraient, com tants n’hi ha, i es va quedar a una pila que anava d’aquí per allà. Al final, em vaig posar a llegir-lo.

Barcelona als temps de la Gran Guerra. Un periodista de Narbona, mobilitzat i ferit de guerra és enviat com adjunt militar al consolat francès a la Ciutat Comtal per fer propaganda aliadòfila. S’embolica amb catalanistes arrauxats que acaben nodrint de carn de canó les files de l’exèrcit francès amb l’esperança, vana com es posa de manifest al final, de obtenir algun reconeixement per les seves ambicions nacionalistes.

"-No capità! Lo que passa és que hi ha ben pocs catalans patriotes. La majoria de la gent catalana és aixís, per inèrcia. Poca gent ha entès la importància de la nostra causa però aquesta minoria és molt conscient. Ho té molt més clar que abans. Lo que hem perdut en quantitat, ho hem guanyat en qualitat...

-Sun pas tan subtil com vós, doctor... Lo que veig és que dingú no vos vol ajudar. Per què viviu pas simplement per vós i per la prosperitat de la vostra gent? L’important és la conservació de la llengua, de la nostra cultura. Vivim pas el mateix estat mes compartim la mateixa cultura... Sem catalans, sem la mateixa raça.

-D’acord, capità, però sense estat una llengua, la seva cultura, són condemnades a desaparèixer a la llarga.”

Joan-Daniel Bezsonoff: “La guerra dels cornuts”. Ed. Empúries. B-2004. Premi Just Casero.

Llegint-lo m’han vingut al cap records. Records d’anades a Perpinyà, i a Truoillas i a Formiguères, cinquanta anys enrere, a veure familiars amb qui encara manteníem contactes, descendents d’uns que s’escapoliren arran de la guerra de Cuba i s’havien instal·lat a l’altra costat de la frontera. Els girs del català del capità Pagès en feien venir a la memòria les converses amb Mn. Jean Aggéry i la seva dona, la Simone. Desprès de  la mort del grans, que mantenien viva la relació, aquesta va estroncar-se. La descendència, ells i nosaltres, no ens hem vist mai més. Ens enteníem, sense cap dificultat, en la nostra llengua comuna. Ells perdent-la, nosaltres recuperant-la.

L’Estat, fort de temps a França, uniformà la llengua. L’Estat, feble, de sempre, a Espanya, va comportar la seva  pervivència aquí. Ara és una altra història. Allà, massa tard probablement per la seva recuperació. Aquí, la recuperació de la democràcia l’ha salvat.

31 de gener.

Spanair.

Ja ho va cantar en Serrat fa molt de temps (1989): “Per construir un bell somni el primer que cal és estar despert…”

La dèria nacionalista empeny a considerar el paper de l’aeroport del Prat. S’aprofita la retirada dels escandinaus de SAS de la companyia Spanair per que aquesta quedi en mans “catalanes”. Els polítics de tots colors hi juguen a fons, ningú es vol quedar enrere de l’aposta, diran que no tenim ambició sinó ho fem (com sempre, aquest argument és definitiu. No siguem calçasses, o resignats). Però l’aposta no acaba de funcionar, l’empresariat i la societat civil dóna pel que dóna (oi, Millet?) i les finances públiques estan ara exhaustes. El bell somni s’ha d’abandonar.  Nou motiu de frustració al país. La culpa? Ah, la culpa sempre és dels altres, dels que no ens deixen.

Tornen a obrir-se les dues opcions: Jugar amb Madrid, que tenen la paella pel mànec. O, deslligar-nos-en completament: La Independència!, Nosaltres sols!

Trieu. Compte, però! Estigueu ben desperts! La vaca cega, o la vaca de la mala llet!

30 de gener.

Riña de gatos.

Al voltant d’intentar descobrir la autenticitat d’un pretès desconegut quadre de Velázquez un sòmines anglès crític d’art viu una espiral truculenta d’aventures al Madrid dels mesos abans de l’Alzamiento Nacional  que donà pas a la Guerra Civil.

Hi surten tots, falangistes, militars, republicans, capellans, aristòcrates, policies, espies anglesos i d’altres. L’acció pràcticament passa al meu centre de Madrid. Eduardo Mendoza amb la seva mestria confegeix un bon quadre de la situació adobada per una excel·lent, segons em sembla, descripció de la pintura i vida del genial pintor sevillà amb una sèrie d’especulacions –suposo que són especulacions- sobre ella ben trobades.

“Vuelva a Londres, a sus cuadros y a sus libros. Y pídale perdón a Catherine. Ella lo cubrirá de improperios, pero le perdonará. Lo está deseando. Las mujeres son una lata, pero son lo mejor que tenemos. La política, en cambio, es horrible. Los comunistas y los nazis son unos monstruos, y nosotros que somos los buenos, no pasamos de canallas.”

Eduardo Mendoza, “Riña de gatos”. Ed. Planeta, B-2010

Gràcies als bons amics que em varen regalar el llibre pel meu aniversari.

23 de gener.

El creixement.

Sembla que les dades del creixement del PIB espanyol del darrer trimestre del 2011 aniran a la baixa. Les darreres conegudes, les del 3er. trimestre, sols van ser del 0,8%,  i del 1,4% a la U.E. Ens anuncien que les previsions a Espanya pel 2012 i el 2013 seran negatives. Les dades corresponents als països veïns no són gaire millors. Això no s’enlaira.

Potser hauríem d’analitzar perquè van ser tant bones aquestes mateixes dades en els anys anteriors al 2008 per comprendre el que passa ara. Créixer econòmicament significa disposar de més. De tenir més, més bens i serveis i consegüentment, viure millor (sic).

Sí, el 2007 teníem (col·lectivament és clar) un 31, 8% més que a començaments de segle, set anys enrere. Déu ni do. Ara bé, com ho havíem aconseguit? Ara ja ho sabem, endeutant-nos. El crèdit era fàcil i barat, el podíem tornar, per tant no hi havia gaire problema. Desprès va passar el que va passar. L’ensorrament del sistema financer internacional, farcit de trampes, va acabar amb aquella disponibilitat a l’abast de tothom, particulars, empreses i administracions. Creixíem per atendre les necessitats de la gent, l’economia al servei de les persones, o creixíem per créixer, les persones al servei de l’economia? Necessitem més de tot, o podem passar un bon temps amb el que tenim? De fet, no podem passar, haurem de passar, passarem amb el que tenim. No hi ha possibilitat d’altra cosa. El sobre consum va portar a la sobreproducció i ara n’hi haurà per temps per absorbir la capacitat productiva excedent. Aquí no solament d’habitatges, també de cotxes, de comerços, de serveis financers, de bars i restaurants,...

Per tant, quan es diu que hem de tornar a créixer per donar ocupació als que ara no en tenen s’està enredant a la gent. En què creixerem? En quin sector de l’economia es pot créixer a curt termini per crear ocupació? Probablement els sectors, o subsectors econòmics de futur, no seran pas intensius en mà d’obra i menys de la que no estigui ben formada. Llavors? És ingenu o fals pensar en reformes laborals, a menys que pretenguem fer la mateixa feina amb més gent, evidentment amb costos més baixos per persona. És el camí de la mà d’obra com a mercaderia, la llei de la oferta i la demanda. És ingenu pensar en reformes fiscals, no per pagar menys impostos, especialment en determinats sectors, ampliarem els mercats. És ingenu pensar en que reformar l’administració portarà creixement en sí, portarà desori i desigualtat. Res d’això farà augmentar el P.I.B., en tot cas hi haurà més gent per obtenir el mateix.

Cal replantejar, en els països occidentals, quina és la dada fixa i quina la variable. En els països emergents, o en desenvolupament que es deia abans, poden créixer ja que hi ha moltes necessitats bàsiques insatisfetes: habitatge, material per les llars, roba, menjar,..., però en els avançats, en què creixerem? En “tablets”, en estètica, en divertiments, en bromera a la cap i a la fi,...? Això ja no dóna i a més, no podem nosaltres sols esgotar el Planeta. En tot cas, esgotem-lo entre tots.

21 de gener.

Anar en bicicleta.

A  vegades anar en bicicleta és agradable, “plaisant” que dirien els francesos.

Sobre el cel molt blau, el sol del migdia no gaire alt com correspon a aquesta època de l’any. Les ones, tranquil·les,  van i venen a la platja ran del camí de terra o empedrat que discorre en paral·lel. A l’altra costat, la via del tren i desprès la carretera.

La gent passeja, o hi passeja el gos. Fa esport, a peu o en bicicleta. N’hi ha que prenen el sol. A Montgat, al rotllo, fan la senzilla subhasta de peix. Mira! Un que es banya i tot! Un altre fa pales amb un kayak. Les andanes direcció nord d’algunes parades del rodalíes aboquen al camí, ara encara amb poc moviment.

Sensacional! El Mediterrani.



19 de gener.

Els altres, sempre els altres.

“Ai, els mortals ens culpen, als déus, de tantíssimes coses!

Diuen que som el motiu dels seus mals, mentre són ells mateixos,

per insensats i boigs, els que es busquen dolors sense mida.”

Homer: “Odissea”, cant 1.

Aquesta és la queixa que fa Zeus a la reunió dels déus tot comentant les misèries dels homes.

18 de gener.

Atemptat a l’autonomia local.

El Congrés dels Diputats, en la seva primera decisió de caire legislatiu, ha convalidat el Reial Decret Llei 20/2011 de 30 de desembre que entre altre mesures de caire tributari estableix la modificació del tipus de l’I.B.I. (Impost de Béns Immobles) pels anys 2012 i 2013.

Tot un cop a l’autonomia local ja que aquesta és una competència estrictament local. Tal com determinen els articles 15 y 16 del Text Refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals (R.D.L. 2/2004, de 5 de març) la determinació del tipus de gravamen ha de ser feta per les Corporacions Locals en les seves Ordenances fiscals, no per una normativa de rang superior que sols fixa els seus límits, mínim i màxim.

Clar que en la situació en que es troben, pel seu mal cap, moltes administracions locals no els queda més remei que donar-ho per bo, tal com fa l’actual President de la FEMP que en lloc de queixar-se ho agraeix, i a més en “plan pilota”.

Què representa aquesta decisió governamental ja confirmada pel Congrés? Doncs un augment automàtic als rebuts (a les quotes dels rebuts) de l’esmentat impost que hauran de pagar els propietaris d’immobles aquest any i el que ve. És a dir, ara, a més de despeses decidides des de fora de les administracions municipals, fet força habitual, els imposen els ingressos, ingressos forçosos, ja que si ningú ho impugna –que crec que podria fer-ho, però que dubto que algú s’hi atreveixi- no veig com se’n podran escapolir de la seva aplicació en la mida que els correspongui atenent a les seves circumstàncies cadastrals (del temps de la darrera revisió cadastral).

Els Ajuntaments ja tenien establers els tipus impositius de l’I.B.I. per aquest any. Era preceptiu fer-ho, com de tots els impostos i taxes, abans d’acabar l’any passat per que poguessin entrar en vigor a començaments d’aquest. Per tant no poden fer ara cap maniobra per corregir-los i adequar la pressió fiscal al que precisen o volen. Segurament a molts d’ells el anirà bé aquest augment que els ha caigut del cel i encara, davant la ciutadania, traslladaran les culpes al Govern, o pitjor, molts d’ells al Govern anterior, sense explicar, o amagant, que la seva desídia, o manca de voluntat, en el manteniment al dia dels valors cadastrals és una de les causes (no la única, ni potser la principal) del mal estat dels seus comptes.

Una darrera consideració: aquells Ajuntaments més penjats en les revisions cadastrals que tot ho havien apostat en els darrers anys a l’increment dels tipus i que ja estan al màxim permès no els representarà res aquesta disposició ja que el darrer apartat (ap.3, art.8) diu que en cap cas podrà el tipus ser superior al màxim establert en l’art. 72 de la L.R.H.L. que és del 1,3% en casos amb circumstancies especials i el 1,1% en els corrents.

Quin trist paper el del municipalisme! Abans reivindicant autonomia, ara agraint la imposició.

13 de gener.

Publicitat.

13 de gener

Escurats i en un carreró.

Així estan els responsables de les Comunitats Autònomes en aquest moment. Amb la caixa buida, escurats, i en un estret carreró que no és que no tingui sortida (a les Administracions sempre, amb el temps, n’hi ha de sortida) però sí que és molt llunyana. I el carreró és estret, molt estret i fosc.

Molts anys vivint feliços. Del seu pressupost sols que tenien que cuidar-se de les despeses. Els ingressos ja els proveïa l’administració central. La murga de posar-los era d’uns altres. Bé, algun retoc podien fer, però alguns varen fer servir aquesta possibilitat per retocar-los a la baixa. Aquelles figures, menors, que tenien cedides per gestionar directament anaven la mar de bé, a tota vela, amb el cicle econòmic. No calia preocupar-se massa per aquest cantó del pressupost. Sols calia veure com se’l gastaven.

Els uns, perquè els faltava de tot, varen tirar pel dret pretenent recuperar de pressa i corrent el que no tenien i que no podien ser menys que els que ja ho havien assolit. D’altres, aprofitant per realitzar els somnis de grandesa que tota comunitat té sense adonar-se de si podrien mantenir-los en el temps. Uns altres, més conscienciats de les seves especificitats, dedicant-se a construir unes pseudo estructures estatals que reclamaven amb delit. Finalment també, alguns ho varen aprofitar per fer clientelisme i populisme a dojo, amb alguns tocs de cleptomania per entre mig.

Els ha costat reconèixer-ho, s’hi ha resistit. Han allargat tant com han pogut el miratge en que s’havien instal·lat, però al final s’ha hagut de rendir a l’evidència de la realitat. La crisi, que ja fa un temps que està en marxa, els va col·locant a tots al seu lloc. Ara estan escurats i en un carreró. Alguns prou que voldrien tirar endarrere. Mai havien tingut ganes d’administrar els ingressos i les despeses. Autonomia? Però, que dius! Administració del repartiment que els venia, a tot estirar. Els que s’ho varen creure contemplen estorats la magnitud de la tragèdia. Els que volien anar més enllà creuen, il·lusos, que és el moment de fer el salt... al precipici.

Ara tot són gemecs. Cal fer mans i mànigues per arribar a fi de mes i pagar les nòmines. Els proveïdors? Ja s’esperaran! Comencen a arrambar-se a un recó els projectes megalòmans i aquells que ja estan en funcionament no se sap si podran continuar oberts. Ara, tothom s’adona de que hi ha prioritats. Que hi ha coses bàsiques que cal posar per davant, com l’ensenyament, la sanitat, que són de la seva competència i pensar que, malgrat els desitjos i les il·lusions (i les megalomanies), les nostres comunitats donen pel que donen, algunes per Ajuntaments grossos i res més. I que cal pensar amb els ingressos, fins i tot per apujar-los!

Però amb la bola de neu rodolant pendent avall el perill és que alguna s’esberli contra un arbre. L’arbre de la realitat.

12 de gener.

ConsuMismo.

Corre per la xarxa un pretès acudit sobre la situació econòmica que és expressiu del què passa i ens passa. Resulta que es qualifica aquest Any Nou com l’any del consumismo (l’acudit cal entendre’l en castellà).

Diu que serà l’any del “con su mismo” cotxe, sou, sostre (s’entén habitatge), vestuari (s’entén vestimenta), sabates, fins i tot, amant, novio/a, marit/muller, i treball, si Déu vol. Acaba l’acudit: “No ens podem queixar, oi?”

Doncs sí, habitants privilegiats d’alguns racons del món (encara ens pensem que estem, o som, al centre), no ens pas podem queixar. Quanta gent (alguns mils de milions) poguessin plorar amb els nostres ulls!

Sort que també corre per la xarxa una explicació que diu quins ínfims percentatges de la humanitat tenen alguna d’aquestes coses que nosaltres només no podrem canviar aquest any (segurament, com voldríem, per una de millor).

Potser que penséssim que fora bo aprofitar i gaudir més el què tenim.

9 de gener.

Regals dels Reis.

Entre varies coses d’utilitat -com és ara alguns parells de mitjons, o altra roba interior i exterior; algun caprici, com un fanal per la terrassa per encendre-hi espelmes; una agradable sorpresa, com una figureta Tom’s Drags, sublim apoteosi kitsch- hi hagué lloc per atendre les peticions de la música de la Marina Rossell cantant Moustaki, la guitarra de Paco de Lucia, per recordar el fantàstic concert de l’any passat no, l’altre, a Girona, i de la recent publicada edició de l’Odissea d’Homer traduïda per en J.F.Mira que tothom recomana. Cal estar al dia dels plaers culturals mediterranis.

6 de gener.

Els Reis

Pieter Bruegel (el vell). L'adoració dels Reis Mags. 1564.

The National Gallery. Londres.

6 de gener.

Primer d'any. El sant Manuel.

Fresc a la nau de l’església de l’abadia de Pomposa.

1 de gener.

Desitg per l'any que ve.

Abraça les lletres.

31 de desembre.

L’any de les revoltes.

Revolta: acció de revoltar-se.

Revoltar-se: Fer alçar algú contra l’autoritat establerta. Provocar un viu sentiment d’indignació.

Aquestes són accepcions tretes del vell Diccionari d’en Pompeu Fabra. Crec que s’escauen força als moviments i als sentiments que han experimentat per motius diversos molts ciutadans/es del nostre món aquest any que ara s’acaba.

Sí, els més reconeguts han estat els dels països àrabs, que amb fortuna diversa, malden per canviar els règims que pateixen (l’autoritat establerta, en aquest cas no democràtica) i també els dels països occidentals –entre ells el nostre- sacsejats per la crisi econòmica que protesten indignats pel retrocés a que s’aboca el seu status (també contra l’autoritat establerta, en aquest cas democràtica). Però també a la Xina i a Rússia sembla que hi ha mogudes.

Les revoltes no tracten del mateix , però tenen el denominador comú de que s’indignen front lo establert. Al seu torn lo establert té como a denominador comú la creença de que tot va com ha d’anar i no s’adona, o s’adona poc, que la dinàmica de la vida en els darrers temps és vertiginosa. Lo establert no recorda que al seu moment també va ser format per indignats.

El món s’ha fet petit. Tot se sap, ja no és com abans. La comunicació és abassegadora. La coerció de tot tipus té menys força, o al revés: hi ha menys por a manifestar-se. Les explicacions a mitges des del poder establert, sigui o no democràtic, tenen menys credibilitat, o ja no en tenen gens. Aquí rau el problema. De tant governar pel poble sense tenir-lo en compte, els uns i els altres, s’han oblidat de com era el poble, de què volia el poble, de què sabia el poble. Ara, fes-li entendre què és el que passa. Fes-li entendre que cal continuar un camí que no els dona res o que els hi treu coses que pensava que tenien per sempre. Ha estat fàcil, pel garrot o per la pastanaga, que anessin seguint. Però ara hi ha una inflexió.

No hi ha líders entre els indignats que organitzin la revolta. No hi ha líders entre els establerts que sàpiguen explicar el què i el perquè del que passa i del que cal fer. Temps d’incerteses i d’inestabilitat. L’any vinent, pitjor. Sinó en els moviments, en els sentiments.

30 de desembre.

A sac! Sense manies! Així es fa, sense por! … i amb barra!

Tot Govern quan pren possessió tot just sortit d’unes urnes que han capgirat el panorama pren unes primeres mesures efectistes per marcar el terreny i manifestar públicament la seva nova autoritat. El de Mariano Rajoy no ho ha fet diferent que els cops d’efecte de Felipe González el 1982 o Rodríguez Zapatero el 2004. Els seu primer Consell de Ministres, als set dies de prendre possessió, ha estat fort. Dóna per parlar-ne.

Primer anuncien un escenari de dèficit pitjor del que se sabia, per estovar i aclaparar al personal. Tant li fa que siguin estimacions, cal curar-se en salut. Tant li fa que el dèficit sigui de les administracions territorials, fa quatre dies les manaven també els altres, … i ells.

Seguidament les mesures fiscals: augment d’ingressos via increments d’impostos, contravenint el que s’havien atipat de dir i de denunciar, amb la sorpresa de carregar-ho sobre els seus teòrics votants, i forts retalls a la despesa, aquests sí que ja descomptats.

Augment dels impostos locals, certament necessaris per aturar  la fallida de gran part del món local, però que certifiquen la defunció de la seva autonomia. Defunció guanyada a pols per la seva irresponsabilitat.

Congelació de sous i plantilles públiques, També estava descomptada. Descongelació de pensions, efectista de cara a la galeria, ah, els titulars dels mitjans!, però no gens diferent –en import- del que havia fet el Govern anterior. L’1% per totes en lloc de l’augment de les més baixes.

Ajut indirecte als balanços dels bans i caixes al tornar a establir la desgravació per compra d’habitatge. La nefasta política hipotecaria premiada, ara que les entitats financeres no saben com desfer-se de tota la fullaraca que tenen als seus actius. Les accions d’aquestes entitats començaran a pujar. La rebaixa dels preus immobiliaris que havien de fer, a càrrec del contribuent enlloc dels seus comptes d’explotació.

I dos cops de puny sobre la taula en temes que la pusil·lanimitat de l’anterior Govern no va saber resoldre. La decisió de la ubicació de l’A.T.C. (el cementi nuclear) a un poble perdut de Conca, i l’aprovació del reglament sobre el control de les descàrregues digitals per protegir la propietat intel·lectual.

En el cas de l’A.T.C. la decisió està plena de sentit comú. L’alcalde del poble “agraciat” ha manifestat que el seu poble ja és un cementiri. Com gran part del territori espanyol i dels fantasmagòrics municipis que pretenen omplir-lo.

En el cas del reglament, en José Mª Lasalle sols ha hagut de fer posar la signatura a una obra seva que el seu Ministre aprova a ulls clucs. Guanyen tot un sector, el dels creadors, sense perdre res a canvi. Els que protesten no eren d’ells, ... ni dels altres, com és públic i notori.

En fi, això promet. Poca broma, quina sacsejada! I el que seguirà, amb majoria absoluta, l’alternativa desarborada i la ciutadania resignada, ho tindran planer. Ells sols volien el poder, a qualsevol preu, no en van pas tenir dubtes del què havien de fer. I ja el tenen. Ara, a manar.

31 de desembre.

Imatge de l'any que s'acaba.

31 de desembre.

Retalls de llibres.

“No está en la esencia de la naturaleza humana vivir sólo de recuerdos, y así como las plantas y cualquier ser necesitan la fuerza nutricia de la tierra y de la luz del cielo filtrada una y otra vez, para que sus colores no palidezcan y sus cálices no se deshojen marchitos, también los sueños, que parecen no ser de este mundo, necesitan alimentarse de sensaciones, el sostén de la ternura y de lo palpable, de otro modo su sangre y su intensidad pierden brillo.”

“Viaje al pasado” Stefan Zweig. Acantilado. B-2009.  

“Cal atorgar al combat cultural-ideològic, almenys la mateixa rellevància que li han atorgat i li atorguen els diversos focus d’emissió de pensament únic.

Això vol dir destinar-hi temps i recursos, perseverar i no perdre l’ocasió de pugnar per la recuperació del llenguatge i, rere aquest, dels conceptes.”

-------

“La grisor és potser la sensació que més definiria la idea que es té d’una organització política si es pregunta a persones que no hi mantenen vincles estrets.”

“Quan succeeix l’inesperat. El 15-M i l’esquerra” Ferran Pedret. Ed. Els llums. B-2011.

“Sóc fill d’una pàtria
petita i en silenci
que s’estén a l’orient
del brau, a la vora
d’una mar tranquil·la,
com a la tarda una pineda.

La cançó del vent
i l’ocell de l’alba
han callat la pena,
i s’han amagat
al camp i a la farga.

Avui, a vint-i-dos anys
el meu camí, poso en tu,
poble del meu poble,
la cançó i la collita,
i també l’esperança
que dia a dia,
cop a cop, he assolit.
… “

“El meu temps de presó 1962-1963. Trencadís de records”  Isidre Molas. Ed. 62 B-2010.

30 de desembre.

Trobada

Me’l vaig trobar ja fa uns dies, feliç i content, dalt la seva bicicleta. Em va dir que anava a fer la ruta del Carrilet d’Olot a Girona, i que compliria l’objectiu que es va proposar de fer aquesta any més de 2000 km. pedalant.

28 de desembre. Dia dels Innocents.