Pinzellades parisenques- i 2

El dissabte al matí, a les nou, ja estava muntat el mercat ambulant darrere l’Hotel de Ville, a la placeta que dóna a la Rue Rivoli, place Baudoyer, però encara no hi havia compradors, s’aixequen tard aquí al centre. Els marxants ja tenien el gènere ben col·locat.

El diumenge, a la mateixa hora, més tranquil·litat, sols trencada per la gent que acudia a una cursa popular que tenia la seva sortida davant de l’edifici de la Mairie, “The color run”. Els cafès, més tard a vessar, ara encara estaven ben buits. Un petit déjeneur, sil vous plaît, amb un bon croissant comme il faut. Car, força car. Bé anem al carrer. Avui toca el Musée Picasso que l’han renovat darrerament desprès de molt anys d’estar tancat per obres. Sort de tenir també l’entrada reservada per Internet, de bona hora ja hi havia cua per entrar-hi.

La producció artística del malagueny va ser considerable, hi ha obra seva arreu. Aquí, sembla que és on n’hi ha més d’aplegada. Els francesos el tenen com a ben seu i l’aprecien. Amb tranquil·litat, dóna per entre dues i tres hores; suposo que si ets entès i saps delectar-te com cal, més i tot.  No segueix una seqüència cronològica sinó temàtica i fa de bon veure. Cal no despistar-se i passar per alt la part del soterrani en la que continuen havent-hi peces remarcables.

En surts satisfet, un bon museu per un gran artista. Valia la pena anar-hi (com a tant d’altres indrets).

Quan surts, estàs al bell mig del barri del Marais. Quina formidable animació! Músics de carrer, àdhuc alguna orquestrina; botigues i botiguetes diverses obertes malgrat ser festiu, encantadores; els restaurants ja plens, ja se sap, els francesos dinen, le déjeneur, ben aviat; a la Place des Vosgues, galeries d’art, en les que sols vam admirar el que s’hi exposava sense gosar demanar preus; ... Era un encant passejar-s’hi. 

Caminant, caminant, fins al Beauboug, el Centre Pompidou, que sempre val la pena admirar mal que sigui per fora i l’animació de l’entorn. A dins hi havia una temporal de Jeff Koons que tenim molt vist, i d’allà fins a les obres del forat de Les Halles, que tornen a remodelar. Une formule per dinar, entrée + plat i plat + desert, compartit, molt habitual. Cal cercar una bona terrassa per prendre el cafè. Aquí no ho vam saber encertar, però sols de fer el voyeur i el flâneur ja pagava la pena estar en qualsevol racó.

Bé, l’interès acomplert, per fer-ne d’altres semblants de cap de setmana. Era una visita a “tiro fet”. A buscar el RER per anar a l’aeroport i tornar cap a casa.

25 d’abril. 

Tot esperant Noè.

En un racó, empolsinats, hi ha un paquet de diaris dels temps de l’avi. Són exemplars de El Diluvio de començaments dels anys trenta, del temps de la Segona República. Fullejant-los, hom s’adona de que parla d’uns temes ben d’actualitat. Vaja, que podria traspassar-se el que diu amb el que ens està passat ara aquí. 80 anys desprès estem allà mateix, discutint de les mateixes coses. El Diluvio va ser un diari nascut al 1858 amb un altre nom, El Telégrafo, que va passar les vicissituds pròpies de la política i la societat espanyoles de la segona meitat del s. XIX i del primer terç del XX. Fet a Barcelona, de tendència republicana federal, va competir amb La Vanguardia com a diari important del seu temps, sent el diari de les classes populars. Evidentment, el seu recorregut acaba l’any 1939 amb el triomf dels franquistes.

Aquest és el fil que utilitza en Joan Ferran (Barcelona 1951) per bastir el seu darrer llibre: “Esperando a Noé. Entre el diluvio y la independència”, Ed. La Lluvia, B-2015.

A tall de crònica dels esdeveniments polítics a Catalunya des de la tardor del 2012, desprès de la primera gran “mani” a Barcelona dels 11-S fins a quasi bé ara, desprès del 9-N, amb escrits breus generalment, tal com entrades de blog o comentaris periodístics, l’autor va desgranat el que denominà -quan això va començar- “bienni fosc”. És el desenrotllament “d’un insensat somni d’una tarda d’estiu i un mal càlcul electoral”.

És la deriva del Govern de la Generalitat i de la federació política que el suporta directament, CiU, i dels partits que el recolzen com ERC. Però també inclou la descripció de l’ensulsida de l’altre gran partit central a Catalunya, el PSC, sobre el que li cauen de cop, diu, “les set plagues d’Egipte”; la reflexió perplexa d’un vell amic de lluites d’esquerres dels temps de la dictadura; el sorgiment de les noves opcions polítiques; el paper del mitjans de comunicació, els públics i els subvencionats.

L’autor es declara fart del “tema”: “Estoy harto de tanta miopia”. “Estoy harto de este festival”. Com tant d’altres entre els que em compto. No escrivia res sobre això des de fa mesos i sinó hagués estat pel llibre no ho hauria fet.

Aquel otoño de 1934, mi gran amigo El Diluvio, tras los acontecimientos del famoso día 6, explicava en un editorial titulado “En días de desventura”:

De ahí la necesidad de abrir espacios, de inventar un Noé moderno y alternativo capaz de construir un Arca, del pensamiento y la acción, dispuesta a resistir los envites del temporal exterminador que se adivina; capaz de marcar rumbo.

Algo habrá que hacer en este país para recuperar la capacidad de razonar y la calidad democràtica extraviada en el, hasta hoy, frustrado viaje a Ítaca.

24 d’abril.

Rafael Sanz Lobato

Avui he conegut el traspàs del fotògraf  Rafael Sanz Lobato. Vaig passar una agradable tarda de conversa al seu estudi de la Plaça de Santa Bárbara, a Madrid, en una curta sessió fotogràfica que em va fer en atenció a una exposició de la seva obra celebrada a Mataró, si no recordo malament a Can Palauet, deuria ser el 1996 o el 97,  impulsada per en Jordi Egea. Desprès m’envià el resultat d’aquella sessió, unes fotografies excel·lents que tinc guardades amb molta estima ja que crec que va saber treure’m el caràcter del càrrec d’alcalde que llavors ostentava. Vaig prendre’m aquelles fotografies com un regal personal i mai van ser utilitzades oficialment.

Ara, que ja queda lluny en el temps aquella meva dedicació pública i fora de cap pretensió, en atenció i homenatge a la seva persona i al seu treball en dono a conèixer una mostra.

23 d’abril. Diada de Sant Jordi.

Pinzellades parisenques-1

Pujar a l’avió cap a París per fer-hi una escapada amb un llibre de Patrick Modiano a la ma. És adient. Aprofito un regal que em varen fer fa uns mesos d’un autor que no coneixia i que ara està d’actualitat per haver-li concedit el darrer Nobel de literatura. Llibre curt, obra concisa. “La hierba de las noches”, Ed. Anagrama, B-2014. L’ambient, els paisatges i els personatges que tant bé han sabut vendre els francesos, fent-ne pràcticament un estereotip. Sortosament Air France encara és una de les velles companyies, no hi vas apilonat i donen un mos i una beguda per entretenir la gana en el trajecte.

Mesdames et monsieurs, voici Paris! 48 hores per anar a “tiro fet”, tot programat i concertat, des les entrades dels dos museus que volem veure fins els restaurants allà on menjar.  Petit hotel rue Rivoli, a tocar l’Hotel de Ville, senzill però suficient i molt ben ubicat pel que anem a fer. Un parell de dies de temps esplèndid, ben primaveral. Ah, toujous Paris!

Aquesta vegada no tenim problemes per entrar al Musée d’Orsay, la darrera ens vam quedar amb les ganes per la llarguíssima cua i la pluja. Ara tenim l’entrada reservada amb temps. Què s’hi mostra? Si no arriba ni a cent anys de l’art francès! Però, quins anys! Meitat del s. XIX i començaments del XX. Pel d’abans ja hi ha l’immens Louvre, per desprès n’hi d’altres. L’oferta temporal o temàtica a Paris és fantàstica, exuberant, per fer a plusieurs reprises que diuen els francesos. L’endemà en fem una altra. Aquests dies al Grand Palais n’hi ha una gran exposició sobre Velázquez.

Tornem a dins de l’Orsay: Una vella estació de ferrocarrils desafectada per obsolescència ja fa molts anys que desprès de ser usada per diverses coses va esdevenir un d’aquells símbols de la monarquia republicana que caracteritza els nostres veïns i de la que en treuen molt profit. Un dissabte, ple de gent, és una gran atracció parisenca. El continent, ja des de l’explanada exterior, valora el contingut.

Coneixem el trencament que varen representar els impressionistes, però no per això allà deixen de banda l’art acadèmic contra el que varen lluitar aquells i que és continuador, potser fins a la seva extenuació, del classicisme revolucionari. Desprès i abans dels impressionistes vindran els romàntics.

“Els romans de la decadència” de Thomas Couture, 1847, domina l’andana de la dreta de la planta baixa.

Millet, Manet i Courbet, entre molts d’altres, l’esquerra.

Detall de “Un enterrament a Ornans”, de Gustave Coubert, 1850.

Per entre mig, al lloc de les vies, l’escultura clàssica, per sobre les andanes, la moderna, Rodin, Mallol, ...

“Cenotafi dels Gracos”, d’Eugène Guillome, 1853.

“Desitg”, d’Aristide Mallol, 1907.

Al costat esquerra, l’impressionant “Cain” de Fernand-Anne Piestre, anomenat Cormon, 1880. Al costat d’una petita peça formidable d’Ernest Meissonier, “Viatger en el vent”

Per entremig, Van Gogh, Gauguin, i tots els que varen venir desprès dels primers impressionistes. Buff!, quin empatx. Atabalats, emocionats, corpresos, extasiats, ....

Va, que encara ens queda la galeria dels impressionistes al cinquè pis del que fou l’hotel que acompanyava l’estació. Escales mecàniques amunt i, bé, impressionant, fantàstic, per tornar-hi expressament i fer visita única. Hi són tots, els artistes i els seus quadres més representatius, al menys m’ho sembla. Curiosament, o no pels entesos, la galeria es tanca amb un conegut quadre d’en Sorolla, “La vuelta de la pesca”, 1894, que va ser adquirit per l’Estat francès desprès de guanyar el segon premi de del saló de Paris d’aquell any. Aquesta galeria són paraules majors, amb “L’homme qui marche” d’en Rodin, o la “La jove ballarina de catorze anys” de Degas, pel mig, que s’obre amb un quadre d’un altre espanyol, Pablo Ruiz Picasso, “Femme en verd (Dora)”, 1944 que hi és en préstec temporal, demà el dediquem al seu museu, a l’Hôtel Salé, recentment reobert.

Evidentment, Cézanne.

Cal aprofitar el restaurant del mateix museu, allà on hi havia el de l’antic hotel, decorat a la rococó, per desprès continuar la visita ja una mica exhausts. Un cop d’ull a les arts decoratives, molt d’ art nouveau, i alguna cosa d’arquitectura, però això ben vist allarga massa l’estada. Cal deixar-ho per una altra volta.

De tornada a l’hotel, a peu per Saint Germain, tot el Barri Llatí, records de més de quaranta anys enrere. Hi tornem per sopar.

21 d’abril.

Escapada a Albi.

Des dels jardins del Palau de la Berbie, seu dels bisbes d’Albi, el barri de la Madelaine, també conegut com la petite Espagne per la quantitat d’espanyols que s’hi varen establir a la primera meitat del segle XX.

Cheval de traït à Céleyran (1881)

Henri de Toulouse-Lautrec

Museu d’Albi 

8 d’abril

En Josep Fradera

Aquest any, per Nadal, trobaré a faltar la felicitació d’en Josep Fradera. Des que el vaig conèixer, fa molts anys, esperava la dècima nadalenca dels Fradera-Barceló. Crec que tinc guardades totes les que vaig anar rebent, fins el Nadal passat. Les hauré d’aplegar. Ara serà una cosa més d’aquelles que el temps s’haurà endut.

Malgrat que era una referència en la vida cívica de Mataró des de feia molt temps, per la seva presència i activitat en el camp cultural, no l’havia tractat personalment fins que vàrem coincidir en el primer ajuntament democràtic. Va ser cobejat per anar en varies llistes de les que es varen presentar llavors, però no es va casar amb ningú. Nosaltres, els socialistes, vàrem tenir l’encert de fitxar a en Joan Majó, i aquest va tenir, un cop escollit alcalde, també l’encert de fitxar a en Josep Fradera com a secretari personal seu a l’Alcaldia. Secretari ve de secret acostumava a dir en Fradera, ara s’estilen més els gerents i caps de gabinet. Els secretaris particular eren una altra cosa. Jo el vaig mantenir en aquest càrrec quan en Joan se’n va anar a Madrid de Director General al Ministeri d’Indústria i desprès, quan el van fer Ministre, el reclamà altra vegada per fer el mateix comès a los “madriles” i me’l manllevà.  Recordaré sempre la conversa telefònica que sostinguérem estan jo de vacances a Menorca dient-me que se’n anava. Òbviament, era més interessant fer de secretari d’un ministre que d’un alcalde i jo no hi podia fer res. Sempre li vaig dir que, home de teatre com era, havia de fer una obra d’aquells temps d’estança a la capital. No sé si haurà deixar algun paper sobre aquella peripècia. De retorn a Mataró, vàrem creure que calia aprofitar-lo i el vam incorporar a les nostres llistes de les eleccions del 87 i va esdevenir regidor de Cultura. Li esqueia i ho va fer bé. Seva quedarà per la ciutat la recuperació del Teatre Monumental, encara que suposo que també a ell li quedà l’espineta de que amb més recursos dels que disposàvem llavors hauríem aconseguit una obra més ambiciosa. Desprès, ja es va retirar, jubilat, a la caseta de la Ciutat Jardí on ha viscut fins ara amb el reconeixement general de les institucions i els ciutadans.

Et recordarem, Josep.

6 d’abril, dilluns de Pasqua florida.

Tornem-hi amb la demografia.

Segons el Fabra, demografia és l’estudi estadístic de la població. Per qualsevol ciència social, l’economia, la política, la sociologia, ..., l’estudi de la població és cabdal ja que és la seva base. No té sentit l’estudi d’algun aspecte de la societat sense fer referència als seus components. Quants n’hi ha, quants n’hi havia, quants n’hi haurà, com són, com es van movent, quines característiques tenen, ... Per això m’ha agradat l’anàlisi que fa Edward Hugh en el seu llibre “¿Adiós a la crisis?”, Ed. Deusto, B-2014, en el que dóna especial rellevància al tema demogràfic.

Segurament ara estem deixant enrere la recessió, mesurada en termes de creixement altra vegada del P.I.B., però quin és el panorama que ha deixat la Gran Recessió que va començar el 2008? Es pot qualificar i mesurar de formes diverses, però en termes demogràfics –dels components concrets de la nostra societat- sols pot ser considerat com a preocupant. Una quarta part de la població activa sense ocupació ni possibilitat de tenir-ne, una població més envellida, un saldo demogràfic negatiu, un migrat creixement vegetatiu, una emigració de joves qualificats que difícilment tornaran, uns problemes evidents en les aportacions al sistema de pensions i al sistema impositiu, ... Tot això va ser també obviat en els anys de creixement esvalotat de començaments del segle. Perquè calia parar-hi esment? La població creixia espectacularment, les tradicionals xifres d’atur elevat es reduïen molt, els immigrant entraven a carretades. L’activitat econòmica proporcionava ingressos fiscals a cabassos que proporcionaven superàvits i fins i tot nodríem en pocs anys un fons de reserva de les pensions.

Les respostes que ens donen per superar la situació actual per part de pràcticament tots els governs i els organismes internacionals parteixen, en opinió de Hugh –que comparteixo- d’un error: “S’ha intentat plantar cara a la història en lloc d’aprendre a gestionar-la.”  “Quan més aviat acceptem que el entorn en que vivim està canviant i comencem a adaptar-nos a la nova situació, més ràpid les nostres vides sortiran endavant.” “¿No seria més realista i a la vegada més pràctic cercar formes de conviure amb el nostre present?” I aquí la clau de volta de tot: “Formes de convivència, per suposat, que no estiguin basades, com les que tenim ara, en una distribució molt desigual de la càrrega d’adaptació?”

No creixerem, ni en població ni en l’economia. Bé, acceptem un creixement escadusser  amb perills de recaigudes que no ens permetrà tornar al deliri d’altres temps. Això, que serà bo pel planeta –els seus recursos i els seus usuaris- pot ser dolent, o molt dolent per molta gent si no varia la distribució del producte. Pot haver-hi gent, pocs, pels que els vagi bé, que siguin més rics. Però pot haver-hi gent, més, pels que els vagi malament, que siguin més pobres. I de recursos per a tothom n’hi ha, de recursos per satisfer les necessitats humanes, no ja les primàries i les més elementals, sinó també les que permeten el creixement personal, que precisament no són les més materials, en tenim de sobres.

Amb aquest diagnòstic el que cal és aplicar la teràpia adequada que també és coneguda, encara que no és pas acceptada pels poderosos.

26 de març.

Sobre la desigualtat.

“Sembla que ara la desigualtat social és més a prop de convertir-se en el primer perpetuum mobile de la història que els humans, desprès d’innombrables intents fallits, finalment han aconseguit inventar i posar en moviment.”

“Segons que sembla, necessitem que passin catàstrofes perquè reconeguem i admetem (retrospectivament, per desgràcia només retrospectivament...) que són imminents: una idea d’allò més esgarrifosa. Podrem rebatre-la algun dia? No ho sabrem mai si no ho intentem, una vegada i una altra, i cada cop amb més força.”

“La riquesa d’uns quants beneficia a tothom?”, Zygmunt Bauman. Ed. Arcàdia, B-2014.

Els “rellotges” de la FMC.

Em sap greu. Cada vegada que surt alguna noticia relacionada amb la FMC (Federació de municipis de Catalunya) hi presto atenció, no en va vaig estar-hi relacionat amb responsabilitats  més de 16 anys. Al final del primer mandat dels ajuntaments democràtics (1979-1983), els darrers sis mesos, vaig estar breument al seu principal òrgan de govern, el Comitè Executiu, per l’herència que em va deixar en Joan Majó quan el vaig substituir d’alcalde al gener del 1983. No vaig tornar al Comitè Executiu de la Federació fins al cap de quatre anys, al començament del mandat 1987-1991, en que per una estranya carambola –que ara no ve al cas explicar- vaig assumir de cop la Vicepresidència primera. Em vaig ocupar dels assumptes d’hisenda que es veien a l’entitat, responsabilitat que també en aquest mateix temps vaig assumir a la corresponent Federació espanyola (FEMP), això sí, allà només com a vocal del seu C.E. Vaig tornar a repetir responsabilitat i càrrec quatre anys més tard, al començament del mandat electoral 1991-1995. Al començar el següent mandat, el de 1995-1999, en Quim Nadal, que n’era el President des del començament de la FMC, va deixar-ho per poder compatibilitzar la feina d’alcalde de Girona, que encara mantindria uns quants anys més, amb la nova responsabilitat parlamentaria a la Ciutadella que va assumir a les eleccions autonòmiques d’aquell any, i llavors a proposta del PSC que era el principal partit a la Federació vaig ser escollir per ser el nou President, càrrec que repetiria en el mandat 1999-2003. Al costat de la taula on hi ha l’ordinador en el que faig aquest escrit tinc ben a la vista la placa que em varen donar els companys de la Federació quan vaig plegar el gener del 2004 que agraeix la meva dedicació a l’entitat.

Ara, les notícies que surten als mitjans de comunicació sobre la FMC no són pas positives i em dol perquè penso que són injustes, sí, injustes. D’entrada surten barrejades amb el cas “Mercurio”, una suposada trama de corrupció a l’ajuntament del que n’era alcalde, quan n’era, la mateixa persona que presidia la FMC, precisament el meu successor. Jurídicament és una peça separada del cas, és a dir, no hi té res a veure, és una altra cosa, però està al mateix paquet i així sempre surt als mitjans. Però, el principal és que s’estan plantejant als ulls de la ciutadania com un tema de corrupció que no és tal. És evident que la consideració moral, i potser jurídica, dels usos i costums socials ha canviat molt des de la irrupció de la crisi econòmica i els seus estralls a casa nostra, i que fins i tot alguns comportaments de càrrecs públics (i privats) en els anys de bonança podien ser reconvinguts a la llums d’alguns excessos que ara són coneguts. Segurament la manca de contenció en la continuïtat d’alguns dels usos i costums en atenció a les noves circumstàncies que travessava el país ha de ser motiu de crítica social, però d’aquí a col·locar-la –la manca de contenció- en el sac de la corrupció i tracta-la des del punt de vista penal n’hi ha un bon tros.

Quan va esclatar el cas que ara ens ocupa, a començaments de l’estiu passat, vaig escriure alguna cosa sobre el mateix, fins i tot vaig tenir algun contacte, escadusser, amb els mitjans expressant el què em semblava tot plegat: De sobre sous i retribucions. Més endavant, continuant amb la peça separada, va sortir el tema dels “rellotges”. D’això també en vull explicar alguna cosa, ja que d’alguna manera en vaig ser l’iniciador.

Ara és corrent parlar malament del període de la Transició, dels que la vàrem fer i del què vam fer. Però no és tant llunyà aquell temps i encara en som molts els testimonis que podem explicar coses. Als començaments del període democràtic no se sabia gaire com tenia que funcionar tot plegat. Entre que caçàvem mosques per inexperts, perseguíem fantasmes com i ens corresponia, bastíem noves estructures jurídiques i relacionals que portaven el seu temps i teníem molts pocs recursos especialment econòmics, vàrem fer el que vam poder i saber. I segurament als ulls d’ara es deuen veure moltes incorreccions i també segurament s’haurien d’haver anat modulant, com segurament es va anar fent, pràctiques que vam prendre. A tall d’exemple: De resultes dels JJ.OO. del 92 a Barcelona, Les Corts Espanyoles van organitzar cada any des de llavors a començaments d’estiu quan s’acabava el període de sessions unes Jornades Ciclistes Parlamentaries que es varen deixar de fer l’any 2009 en que vàrem considerar els que hi participàvem de tots els colors polítics que no era convenient continuar-les fent i que no s’han tornat a fer mai més. Aquí explicació de les del 2006 i del 2008  en que vaig participar perquè tothom se’n pugui fer una idea. Ara seria una activitat impensable.

Anem doncs al tema dels “rellotges”. Els regals a finals d’un mandat electoral els vaig instituir jo i no pas precisament a la FMC, i tampoc penso que vaig ser original ni exclusiu. Als primers temps del període democràtic van ser moltes les persones, a més dels electes, que van ajudar sense retribució en múltiples tasques en els diversos organismes que hi havia ja en les institucions. Recordo que em vaig plantejar al acabar el mandat del 79-83 com podríem tenir un reconeixement, un detall, per la gent que havia col·laborat en un o altre indret. Bé, també com exemple, pels de l’Hospital els vàrem donar un pot de ceràmica d’aquells típics de farmàcia, pels de la companyia d’aigües una reproducció d’un detall d’un distribuïdor d’aigua que havíem restaurat i així varis. També vaig creure convenient establir un record per tots els membres de la corporació, ja que la majoria no havien cobrat res, això no es va arreglar formalment fins l’any 1985, i va ser una litografia d’una obra d’en Pepe Novellas, un reconegut artista local, que ens va fer expressament. Al acabar cada mandat electoral recorria a un artista local per que ens fes algun detall per tenir-lo com a record. Aquesta idea, la decisió del reconeixement singular i simbòlic, la vaig traslladar a la FMC quan en vaig ser president. Tinc ara a les mans el detall que vaig fer l’any 2004 com obsequi als components del darrer Comitè Executiu que vaig presidir: un llibre excepcional “La tierra vista desde el cielo” de Yann Arthus-Bertrand  d’edicions Lunwerg, un llibre de fotografies en format gran, preciós. Encara avui està en catàleg, val ara, no sé llavors, 39,50€.

Podria estendre’m molt sobre aquesta mena d’usos i costums que vàrem establir que no s’allunyaven gaire dels que es donaven a la resta de la societat. Segurament ho férem de manera prudent, més pensant en el detall que expressa el record que en el valor intrínsec del objecte. No sé si en posterioritat, i més atenent a les circumstàncies socials i econòmiques per les que ja fa un temps estem immersos, s’ha tingut el capteniment necessari per adequar-los i per això ara són motiu de reconvenció social i fins i tot de consideració jurídica, però em sembla que estem corrent el perill de fer allò tant socorregut de llençar l’aigua bruta del gibrell amb la criatura i tot. Va costar molt construir les institucions de les que ara gaudim i alguns, no ho oblidem, van deixar-hi molta suor i també sang per assolir-les. Per respecte a tota aquesta gent s’hauria de ser més curós en el tractament que es dóna avui a les institucions, evidentment, començant pels qui hi estan al davant, i també per tots aquells que d’una forma o altra les han de jutjar. 

12 de març.

Els sis primers mesos de la X legislatura.

Ara, en la recta final de la X Legislatura, el Govern, tenallat i clivellat el partit que el suporta pels escàndols de corrupció, ens diu que el pitjor ja ha passat, que ha calgut fer el que ha fet per aconseguir resultats i que aquest ja estan a la vista amb el més gran creixement el 2014 de la zona euro.

Però a costa de què? Com diu Jordi Sevilla al final del seu petit llibre “Seis meses que condujeron al rescate”, Ed. Deusto B-2015, Espanya  s’ha trencat, socialment s’ha trencat entre aquells que no han perdut el treball (o la pensió, dic jo) i els que s’ha vist exclosos dels sistema laboral i social, i ha trencat les seves expectatives de futur en mig d’un pessimisme nacional generalitzat cap a la forma partidista en com s’ha gestionat la crisis des dels governs.

La causa cal trobar-la en el canvi de cultura política que havia fet possible la transició d’una dictadura de quaranta anys cap al període més llarg de democràcia que hem gaudit mai els espanyols. Em sembla que en algun lloc vaig escriure que això va esdevenir amb la segona victòria electoral d’Aznar  al 2000 amb majoria absoluta. Però, deixem-ho si ja ho havia dit i quan, pel cas tant li fa. El cert és el canvi de governar pel conjunt del país o governar sols des de la òptica partidària. En vaig ser testimoni presencial en les dues legislatures que van anar del 2004 al 2011. Per tant no és d’estranyar que l’anàlisi de Jordi Sevilla en el llibre abans esmentat tingui com a teló de fons aquest problema. Ho havíem sentit a l’abast, tots els problemes d’Espanya venien de la incapacitat de Rodríguez Zapatero per portar la nau. Un cop tornats els populars al timó tot s’arreglaria de cop i, vés per, on els sis primers mesos del seu govern, els primers del 2012, culminen amb la prima de risc al nivell més alt mai vist, l’enfonsament i nacionalització de Bankia i el rescat exterior del sector financer amb les condicions que va comportar.

Avui, no hem superat la crisi, sols hem superat la recessió, però el país està sumit en el pessimisme i el sistema polític està destrossat amb unes perspectives de difícil governabilitat a tots els nivells de l’administració.

“A estas alturas, pueden existir pocas dudas de que el gobierno Rajoy tomó posesión en un momento complejo y muy delicado de la historia de España.

Pero los que llegaban al gobierno conocían la situación desde el primer momento. Aunque infravaloraron su gravedad y sobrevaloraron sus capacidades propias que, sin embargo, pusieron antes a disposición de las estrategias electorales del PP que de los intereses generales del país. Este fue su error y nuestra desgracia.”

7 de març.

Promoció 1965, Valldemia. 50 anys.

Aquest any en farà cinquanta que un grapat de vailets deixàvem l’escola, el col·legi Valldemia. Teníem 16 o 17 anys, acabàvem el batxillerat superior i la majoria, desprès de fer i superar la Revàlida de sisè, enfrontàvem el camí de la Universitat, passant previament pel curs preuniversitari. Érem la primera promoció  de la vella escola elitista fundada molts anys abans, en segle XIX, desprès regentada per Germans Maristes, que tenia més alumnes externs (de Mataró) que interns (d’arreu de Catalunya). Potser ara costi d’entendre que hi haguessin internats, bé, de fet tampoc tant, ja que l’ensenyament no era pas extens com ara, i els estudis de batxillerat i més enllà dels 14 anys eren un privilegi a l’abast de molt pocs, tant per raons pecuniàries com geogràfiques. La pàgina web del Col·legi Valldemia ara és: http://www.maristesvalldemia.com/ , encara que crec que poc més de l’edifici i la titularitat de l’escola es correspon amb el que nosaltres vàrem viure, no per altre cosa que pel fruit dels temps (els d’ara i els de llavors). Un bon document d’aquella època és el llibre “Valldemia Story” que fa poc va publicar el nostre company Enric Puig  Giralt que era d’un curs abans del nostre i que recull en forma de còmic les vivències que tinguérem allà.

Aquest canvi de la composició de l’alumnat s’explica per la dinàmica social que a meitat del període franquista va originar la superació definitiva dels estralls econòmics, no pas els d’altre ordre, provocats per la Guerra Civil del 36. Però aquest és un altre tema no per parlar-ne ara, com també seria un altre tema per parlar com ha evolucionat la congregació marista, els “hermanus”, que ens varen educar tants anys. Nogensmenys, però, tinguérem el privilegi, la sort o l’atzar de ser formats per ser part de les elits del futur.

Aquests dies ens hem tornat a trobar els membres d’aquella promoció. Alguns, pocs, ja no hi són. D’altres no ha pogut, o no han volgut, venir. Com cada any, l’ Associació d’antic alumnes maristes de Mataró ha convocat a les promocions que fan els 25 i els 50 anys de la sortida de l’escola. Els grans ja ens havíem vist plegats 25 anys enrere, però llevat d’alguns que mantenim contacte personal o visual per la ciutat, des de llavors amb la majoria, especialment amb els de fora o els que s’han anat fora, no en sabíem res els uns dels altres. Clar, 16/17 + 50 = 66/67. La conversa començava: “Què, ja estàs jubilat?”, en definitiva: Com t’ha anat la vida? Advocats, arquitectes, enginyers, farmacèutics, economistes, geòlegs, químics, metges, periodistes, professors, funcionaris, músics, polítics encara en actiu (n’hi ha que ja ho vàrem deixar), empleats, pagesos, comerciants, empresaris, ... A alguns els ha anat bé, d’altres potser no tant. Alguns encara treballen, perquè volen o poden. N’hi havia un que just començava aquell dia la seva jubilació. Els jubilats, qui més qui menys, ens anem entretenint amb coses diverses. Alguns vàrem anar-hi amb les dones encuriosides moltes d’elles per veure els llocs dels que en algun moment els hem parlat. Encara que som la promoció del 65, n’hi de diverses condicions. Alguns varen començar el batxillerat i van plegar a 4art., al final de l’elemental. Uns altres s’hi varen afegir a 5è, sols a fer el superior, venint d'altres llocs. Uns altres van incorporar-se al grup per entre mig, per repetir o venir de fora. A més, a la trobada, també hi havia els de Sant Josep que era l’altra escola que tenien els Maristes a Mataró, que sols feien el "comerç", tancada posteriorment.

El sopar que va cloure la festa, més que la visita als vells espais de l’escola, va aplegar a les dues promocions. Però, a peu dret, els grups no es varen barrejar. Els joves a la flor de la vida, tocant o a punt de tocar el punt més àlgid de la seva trajectòria vital i professional. Els grans, nosaltres, enfocant la sortida (que desitjo per a tots que sigui lo més llarga possible) i ja repassant tot el que hem aconseguit en la feina, en la família, en la salut. Sembla que n’hi ha uns quants que hem passat algun trasbals coronari.

El nostre grup va tenir uns voluntaris animadors que varen completar la recerca dels components de la promoció escampada pels anys i la vida i van animar-nos a la participació a la trobada. En Pere García, en Josep Llongueras i en Pep Molsosa van fer una tasca que ha permès al darrer obrir un blog per recollir històries i vivències de tots nosaltres http://promo65valldemia.blogspot.com.es/  . En Pep ens va facilitar un full amb les lletres de dos dels himnes que cantarem en aquells anys al Col·legi (en recordo algun més), el dedicat al Fundador dels Maristes, el francès Marcel·lí Champagnat que llavor era Beat i que ara l’Església ja l’ha fet Sant i l’himne a Valldemia, evidentment els dos en castellà. Dalt de l’escenari de la que llavors ens semblava una gran sala d’actes i ara la veiérem de més reduïdes dimensions els vàrem cantar dirigits per en Josep Filbà. No ens oblidarem de que hi hagué (excepcionalment) un “hermanu” català, el germà Joaquim –el Quimet- que en feu també aprendre i cantar en públic en una de les festes col·legials una sardana “El saltiró de la cardina” i també la vam cantar.

Malgrat el que es diu sempre en aquesta mena de trobades, allò de que “ens hauríem de tornar a veure, sí. Algú (sempre un altre) que organitzi un nou encontre”, el més probable és que amb la majoria no tindrem una altre oportunitat de retrobada. És una llàstima segurament, encara que ben comptat i debatut la vida ens va dispersar ja fa molts anys, 50, i tots hem anat fent el nostre camí que, sí, va començar a les aules de Valldemia, però que ens ha portat per indrets segurament ben diferents. Ara, va ser molt bonic per unes hores tornar-se a veure i fer un exercici de record i de nostàlgia dels anys llunyans ja deixats enrere.

Que en passa de pressa el temps!

3 de març.

Ho subscric.

Extret d’un article molt interessant d’en Xavier Marcet: http://www.sintetia.com/10-topicos-cansinos-que-no-podran-con-nosotros/

Aquesta tarda, entretenint-me a navegar per la xarxa m’ha proporcionat unes quantes sorpreses agradables.

26 de febrer.

Después del muro.

Josep Ramoneda fa el pròleg del llibre i el titula “Elogi del periodisme”, i comença dient: “El periodismo es mediación, pero también conocimiento”.  El llibre és el d’en Josep M. Martí Font, “Después del muro. Alemania y Europa 25 años más tarde” Ed. Galaxia Gutenberg, B-2014.

Malgrat en Ramoneda, el periodisme que veiem avui als mitjans massa vegades és transmissió (de propaganda)  més que mediació i també moltes vegades està trufat d’ignorància, bé, siguem més suaus, de desconeixements. Potser no pot ser d’altra manera donades les restriccions empresarials dels mitjans avui i el que es paga ara als periodistes. Però en Josep M. Martí ja està fora, em sembla, d’aquest panorama. Com que ja és gran, el deuen haver foragitat d’una situació estable a algun mitjà (en lloc d’aprofitar-lo) i ara ens fa saber el seu coneixement periodístic per lliure.

Estava a Alemanya de corresponsal de El País al moment de la caiguda del mur de Berlín, el 1989. Ho va explicar “en vivo y en directo”. En va fer un llibre al cap de deu anys ,“El día que acabó el siglo XX”, i ara, 25 anys més tard, en treu un altre per intentar explicar a on estem. Bé, a on està Alemanya i Europa en aquests moments. Tema interessant on n’hi hagi per l’entorn i els constrenyiments en que ens movem els europeus.

Els alemanys s’han convertit en els “culpables” de la perllongació de la crisi que ja fa temps estem travessant alguns dels que son socis seus a la U.E. i la pròpia Unió. Segons la majoria dels analistes polítics i econòmics estan fent un “austericidi”, fet acceptat per amples capes de la població, especialment els que pateixen amb més intensitat el efectes (dolents) de la situació. En els llibre, en Marti Font ens explica molt bé com són ara aquests alemanys i què (i qui) els guia. És il·lustratiu llegir-lo per saber l’altra cara de la moneda. Però això sols pot fer-ho un periodista com ell que porta anys de vol i té els coneixements (de tota mena) per poder-nos-ho explicar d’una forma entenedora.

Acaba el llibre: “Para Europa, y para Alemania, el dilema està claro. Puede aprovechar estos momentos de crisis, de transformación global, para crecer y convertirse de una vez en una potencia internacional cohesionada, capaz de crear estabilidad a su alrededor. Es a Alemania a quien le corresponde tomar la iniciativa. A Berlín le falta sólo el deseo. Europa puede también apostar por la parálisis, enredada en movimientos tácticos cortoplacistas sin otro objetivo que seguir flotando en el mar de la crisis, capeando la deflación y alimentando el proceso de corrosión interna del que beben los populismos."  

La foto, gens reeixida (ho sento), correspon al dia de la presentació del llibre al Foment, el 20 de gener passat, amb l’autor i el presentador, en Carles Prats, que també va ser corresponsal, en aquest cas de TV3, per les Europes.

19 de febrer.

L'estranya desfeta.

Una mica la casualitat m’ha portat a conèixer “L’estranya desfeta”, l’obra de l’historiador francès Marc Bloch que va escriure en calent desprès de la ràpida desfeta de l’exercit francès a poc de començar la II Guerra Mundial tant bon punt els exèrcits alemanys van envair França a la primavera de 1940.

En Pep Illa s’hi havia referit de passada en les sessions que vàrem fer sobre la Gran Guerra la tardor passada al Foment i pocs dies desprès m’hi vaig topar a una llibreria de Barcelona en una edició de butxaca recent, del setembre de l’any passat, i la vaig adquirir. Ed. Crítica, B-2014.

Marc Bloch va lluitar a les dues grans guerres, la primera com a combatent al front i la segona com a capità de la reserva a unes oficines de l’Estat major d’un cos d’exèrcit, i en acabar, desmobilitzat, va escriure de seguida la seva impressió del que havia vist i viscut. Va saber amb certesa retratar les causes profundes de la derrota en l’actitud dels alts comandaments militars i de tota l’organització armada i, més enllà, de la societat francesa de la que sorgia. La seva actitud en aquell moment no es va quedar en el relat dels fets sinó que es va involucrar fins el coll en la Resistència fet que li comportaria la mort afusellat desprès de ser torturat pels alemanys el 1944.

Moltes de les descripcions de les causes de fons que fa de l’estranya desfeta m’han semblat que podrien repetir-se a d’altres esdeveniments posterior més recents, especialment la derrota del gruix dels moviments socials progressistes de govern: partits d’esquerres, organitzacions sindicals, moviments de masses, ... El pensament anquilosat respecte a com actuar en una societat que ha canviat radicalment i amb uns adversaris que s’han adaptat millor als temps actuals i que són molt i més atrevits, segurament explica el retrocés de moltes de les conquestes que pensàvem que ja sèrie immutables de les condicions de vida de les classes subalternes i que veiem com s’ensorren davant als nostres ulls amb gran facilitat.

 De la Història sempre se’n poden extreure lliçons. El text que segueix correspon a la darrera pàgina de l’obra.

10 de febrer.

Deute i dèficit públics.

Generalment el volum del deute públic d’un país s’expressa en forma de percentatge sobre el volum del Producte Interior Brut (P.I.B.). D’aquesta manera es vol significar quina és la importància del deute en relació a la magnitud de l’economia total, el que es produeix en un any en una determinada contrada. Pot ser un deute petit en volum, però en relació amb una economia petita pot ser molt important, o pot ser un deute molt gran en relació a una economia voluminosa i no ser tant significatiu. Grècia i Alemanya, per exemple. El deute grec és de quasi bé el 175% del seu producte i puja quelcom més de 300.000 milions d’euros i l’alemany sols és quelcom més del 75% del P.I.B., però puja més de 2,15 bilions d’euros.

Segons les dades que facilita Eurostat (totes les dades d’ara en endavant són tretes d’aquesta font) a finals del 2013, suposo que aviat ja incorporaran les del 2014, els països de la U.E. que tenien un endeutament públic de més del 75% del P.I.B. eren els següents ordenats per importància d’aquesta relació:

Clar que això no ens indica quin és el volum de deute de cadascun d’ells. Generalment això no es posa de manifest ja que sempre és vol indicar la seva capacitat de pagament que pretén ser expressada en la relació amb el P.I.B. que he exposat abans. Però val la pena tenir-la present, al menys per saber-ne les magnitud. Per ordre del seu volum (en milions d'euros) és la següent, també dels mateixos anteriors països  que tenen un percentatge significatiu de deute sobre el P.I.B.:

Lògicament els països amb un gran pes econòmic i amb molta població són els que estan per davant.

En relació a això darrer, la població, la divisió del deute total entre la població ens dóna  el que li tocaria a cada ciutadà/ana de cadascun d’aquest països, independentment de que siguin més o menys rics. L’ordre per càpita és el següent:

Els quadre i les gràfiques anteriors ens donen la situació actual (la darrera coneguda del 2013). Però quina ha estat l’evolució d’aquesta magnitud per arribar fins aquí? Les dades presentades per Eurostat arrenquen de 1995 i són, és de suposar en termes corrents, és a dir en euros de cada any, sense tenir present la correcció de la variació dels preus. Si agafem sols els cinc principals països en volum del deute de de 1995 i prenem per referència (índex=100) el volum que tenia Alemanya el 1995, l’evolució ve en el quadre i la gràfica següents:

Prendre com a punt de referència Alemanya l’any 95 no va pas malament ja que aquell país estava fent l’esforç de pair la incorporació de l’Alemanya de l’Est amb tot el que els va representar des del punt de vista dels ajuts públics i del dèficit que va crear. Bé, en aquell moment, 1995, el volum del deute italià ja era de 99,5% del alemany, el francès del 64,3%, el del Regne Unit del 41,5% i l’espanyol del 27,7%. Passats quasi bé 20 anys, com ha evolucionat aquella magnitud? Bé, ara el volum del deute alemany s’ha multiplicat per dos, l’italià pràcticament també, el francès quasi bé per tres (2,8), el del Regne Unit per quatre i l’espanyol per quelcom més de tres vegades (3,2).

El que sí és de destacar que en aquest període, on hi varen haver bons moments per l’economia i de més dolents, els recents, pràcticament mai el volum total del deute d’aquests cinc països ha disminuït, llevat al Regne Unit l’any 2007. Què ha passat doncs per què això hagi succeït d’aquest modo? Doncs que mai les economies públiques d’aquests països han produït superàvits que es destinessin a eixugar el deute i per tant, en els anys deficitaris aquest anava pujant. El mercat del deute públic així ha esdevingut un mercat de refinançament del deute existent contravenint la teoria keynesiana de contrarestar el cicle econòmic.

Ara, que es parla de tornar el deute, podem preguntar-nos: Es pot pagar mai aquest volum de deute, ja sigui pels alemanys o pels grecs? Em sembla que realment no. Això vol dir que esdevindrà un deute perpetu amagat en continuats i successius refinançaments? Segurament. Llavors, on està el problema si no es pagarà mai per ningú? Primer, en la capacitat i voluntat dels mercats prestadors  de continuar aquest joc. Poden no voler seguir-lo, per exemple demanant el compliment dels venciments establerts, però amb el risc de que els deutors no compleixin, perquè no poden complir. En aquest cas, potser és més sensat  anar mantenint la pilota com si no passés res i convertir el deute en perpetu de facto. El segon problema està en el cost d’aquest deute, l’interès exigits pel préstec, en el que cada país pot tenir la seva corresponent prima de risc. No sembla que avui hagi de ser un especial problema pels països de l’U.E. si aquesta es va dotant de mecanismes comunitaris conjunts. I arribem al tercer problema, que és el real: poden anar incrementant indefinidament aquest volum impagable a base de demanar continuadament més recursos ja que les seves finances estan permanentment desequilibrades pel cantó de les despeses? Fins quan, àdhuc en conjuntures desfavorables (de baix o nul creixement) com les actuals, podem mantenir-se els dèficits públics? Fins quan es mantindrà el cap com l’estruç davant del perill sense afrontar el problema real?

Aquest és el problema dels grecs avui i de tots, tots, els països europeus també. A tall d’exemple, la correcció l’any 2011 de l’article 135 de la Constitució espanyola sols va ser un “apaño” per continuar el joc, o endarrerir-lo fins el 2020, saben que ves a saber què passarà llavors, i mentre s’havia guanyat el manteniment de la confiança per anar mantenint la pilota una temporada més.

Els grecs, el nou govern grec, han obert el debat negant-se a continuar el joc establert fins ara de fer la correcció cap a l’estabilitat pressupostaria tal com s’ha vingut preconitzant des de les institucions financeres internacionals. Se’n sortiran? Seran capaços tots plegats de trobar una sortida diferent a la que fins ara s’ha determinats com a única? El problema no és el deute existent, que mai pagarà ningú. El problema és el dèficit que caldrà gestionar d’altra manera de com s’ha vingut fent fins avui, i no val mirar sols pel cantó de les despeses, que també, sinó sobretot pel des ingressos, però els dels ingressos no dels que ja estan pagant, sinó dels que no volen pagar. Seran les classes adinerades conscients de que han de contribuir al manteniment de la col·lectivitat, o tant els fa l’esclat social (i econòmic) que s’albira?

5 de febrer.