La gestió de l’estalvi.

Ara, anar a gestionar els estalvis -pel qui els té- és tot un problema. Les entitats financeres, diguem-ne tradicionals per no dir-les una altra cosa, han decidir traspassar el risc a la seva clientela. Ja no ofereixen dipòsits als seus clients. Sí, allò dels terminis fixos, a un any, o a dos o tres. Ara t’ofereixen directament inversions en fons, més prudents, més arriscats, fins i tot agosarats, fons de fons, ... Sí, clar, a més rendibilitat possible, més risc també possible, cal no oblidar-ho mai. I tal com estan els mercats financers avui això no té cap sentit pels que tenen uns petits, o no tant petits, estalvis. Han convertit, o pretenen convertir,  els estalviadors en inversors, i alguns encara diuen, fa poc ho vaig llegir en un “salmón”, que això és saludable perque els diners es moguin. Engalipadors! Llavors, per què serveixen les entitats financeres? No eren els intermediaris entre l’estalvi i la inversió? Quina és la seva feina ara? Cobrar comissions per col·locar els teus diners vés a saber on però traspassant-te el risc i deslliurant-se’l?

Abans hi havia una distinció ben clara entre entitats d’estalvi popular, banca comercial i banca d’inversió. Tothom tenia el seu paper i quan un entrava a les seves oficines sabia el que hi anava a fer, hi entraves o no hi entraves, t’eren útils o no te’n eren. Avui, les entitats d’estalvi popular pràcticament han desaparegut i tot s’ha reconvertit en canals de la inversió.

Clar que aquesta qüestió esdevingui un problema sols ho deu ser de les minvants classes mitges o dels jubilats que han aconseguit fer un raconet i el volen mantenir per un si de cas, que no sabem -com deien les nostres tietes- quan costarà el morir-se. Ja, però la previsió en el món d’avui és una cosa del passat. Ara el que cal és fer anar la caldera de l’economia rebent que sinó algun deixaran de fer beneficis. I si és a costa de l’estalvi, de la previsió, doncs tant li fa. No importa gaire la gent que quedi enrere i en quin estat se’ls deixi, tot sigui pel benefici d’uns quants espavilats.

La Mare de Déu de l'Estalvi a la vella Caixa de Mataró.

30 de juny.

Canvi climàtic.

No es pot pas dir que haguem tingut primavera. Aquella estació, amb pluges, aire net i roba de mig temps, sols queda ja en el record de les generacions més grans. Sense transició, quasi, a l’estiu, amb una primera onada de calor quan encara no s’ha acabat el juny. Sequera també. No, si els pantans estan ben plens i no hi ha pas previsió de restriccions, ja que va nevar bastant a les muntanyes a l’hivern. Sort d’això, sinó ara estaríem traient els sants.

Ahir, un incident petit i casolà. La cisterna que aprofita l’aigua de la pluja que recull una part del terrat de la casa de Cabrils va fer figa. No havia passat mai. Quan l’avi Jaumet, i el pare, la varen fer, deuria ser a meitat dels anys cinquanta dels segle passat, servia per regar les feixes, dues o tres, que hi havia al costat de can Mon tot complementant l’aigua del pou. Desprès, ja en desús per aquell comès, i el pou abandonat, l’hem fet servir per regar les plantes a l’estiu i estalviar-nos la pols del pati.  Fins ahir. Bé, cal dir que la cisterna amb els anys i la falta de manteniment ha anat acumulant sediments que han minvat la seva capacitat. Però ahir, d’imprevist per nosaltres, el punt de captació de la bomba que n’extreu l’aigua va quedar en sec i va deixar de rajar. Res, sembla que aquest any no hi ha hagut les aportacions primaverals que reposessin el seu contingut, però repeteixo, això no ens havia passat mai. En aixecar les trampes per veure’n l’interior sols hi havia la presència de restes llefiscosos al fons.

L’ensurt servirà per plantejar una revisió a fons de la instal·lació, no fos pas cas que a més tingués alguna fuita, buidar-la del tot de llots i sorres, netejar-la i, no quedarà més remei per aquest estiu, d’omplir-la artificialment. Serà tota una despesa, encara que amb el temps que fa que no s’hi ha fet res (més de seixanta anys) ja deu tocar.  És allò de comptar correctament el concepte d’amortització dels actius fixes. Un bon dia t’has de replantejar fer-ho tot nou i, sense les reserves fetes, t’enfrontes a despeses sobrevingudes però necessàries si vols continuar aprofitant-ho.

29 de juny. Sant Pere.

Alegria.

Pablo Picasso, "Deus femmes courant sur la plage (La course)", 1922.

23 de juny.

Notes per un debat.

Prèvia: Amb tota seguretat la meva pròpia història condiciona la reflexió que us proposo.

S’ha esberlat el gra.

La situació desfermada per la Gran Recessió ha comportat, pràcticament arreu, una triple crisi: econòmica, social i institucional.

Davant el panorama devastat resultant, la dreta ha estat insensible a les conseqüències i l’esquerra ha estat incapaç d’oferir alternatives per superar-lo.

Han sorgit noves formacions, “nova política” (?), que arrancant del 15-M han evolucionat fins a fer-se un espai en l’àmbit de la política representativa materialitzat en les recents eleccions municipals i autonòmiques. No s’ha produït pas cap capgirament radicalment trencador de les preferències electorals dels ciutadans però si una irrupció amb certa força de nous actors.

Cal valorar degudament la importància de la utilització dels vells i dels nous mitjans de comunicació i especialment de les xarxes socials com elements dinamitzadors d’aquesta evolució.

Una ciutadania masegada, descol·locada i desorientada s’ha lliurat a manifestar les seves preferències obertament, deixem a part amb quin grau de consciència, sense cap càlcul per les conseqüències d’aquesta decisió (vot útil). Això ha tingut dos resultats: Una fragmentació mai vista en la composició dels consistoris i alhora, una feblesa considerable en la força de les opcions polítiques escollides. Les primeres decisions a prendre, l’elecció dels alcaldes, ens ha mostrat tota mena de combinacions que auguren una governabilitat posterior complicada: Governs amb minoria, coalicions negatives, coalicions puntuals, asimètriques, plurals i vario pintes.

 Carlins, liberals-progressistes i radicals.

Tant en el conjunt d’Espanya com a Catalunya, sembla reproduir-se el vell esquema polític del segle XIX espanyol. L’existència d’un vot conservador (conservador de les essències) en les zones més tradicionals, un vot liberal-progressista en les zones més dinàmiques, assaltat aquest vot per unes expressions més radicals en el nuclis de població més actius.

El vot conservador, malgrat el seu volum, no ha pogut mantenir la seva hegemonia degut a la incapacitat que ha tingut per crear vincles amb d’altres actors. La corrupció que presenta i el seu tarannà prepotent han convertit la seva expressió orgànica, el PP, en una opció antipàtica per una gran part de la societat.

El vot liberal-progressista, amb un volum declinant però encara notable, s’aguanta en el record de projectes passats que no enganxen a les generacions més joves per les que no se’ls ofereix gaires esperances com les que es van oferir als seus pares. El PSOE, immers en la recerca de nous camins, ha tingut tres secretaris generals en els darrers quatre anys, sense que encara a hores d’ara hagi clarificat el seu futur. No es desempallega del gep ocasionat per la gestió del començament de la crisi al igual que els seus homòlegs europeus. El cas d’Andalusia requereix una consideració especial.

Per últim, el vot radical articulat de formes diverses, novelles i molt poc elaborades encara, ha donat la campanada a les gran capitals, Madrid, Barcelona, València, Zaragoza, La Coruña, Cádiz,..., i també en altres indrets, però que sols s’ha pogut fer amb la vara de comandament per la unió de la diversitat manifestada de sentiments contraris a la continuïtat generalment conservadora. Superar o comportar la diversitat que els ha alçat serà la principal experiència que viurem en directe en els propers temps.

En el cas de Catalunya l’empenta del “procés” permet veure la recomposició de les forces “carlines” i posa de manifest alhora la viabilitat, o inviabilitat, del mateix “procés”. Business friendly, revolucionaris de falç al puny, independens only, fan un all i oli difícil de lligar si a més algú pretén afegir-hi els assemblearis indignats i les escorrialles eco-socialistes. Hi ha molt vot orfe de propostes pragmàtiques i realistes, sembla que hi ha molta rauxa i poc seny.

El post municipalisme.

Els debats en aquestes eleccions locals no s’han fet en clau de models de ciutat contraposats o alternatius. S’han fet debats sobre aspectes puntuals de la vida de les comunitats, la llengua (la catalanitat), la marginació (la pobresa), la integració (la immigració), l’exercici del govern (la corrupció), i poques coses més. Hi ha bastant acord sobre el funcionament urbà (urbanístic) dels nostres pobles i ciutats. Potser en formacions radicals alguna consideració sobre la gestió, o les formes de gestió, de l’acció pública.

El municipalisme, al meu modo de veure, era dues coses: La transformació de l’espai urbà amb la incardinació dels habitants dins d’aquest espai, i l’assumpció de gran part de l’activitat política més immediata que afecta als ciutadans per les comunitats locals (el famós principi de subsidiarietat). Bé, l’ingent obra dels ajuntaments de la democràcia ha deixat poques coses a fer, poc a transformar. Es discuteixen algunes coses puntuals, però ja cap de les emergències que marcaven temps passats. No és, com algú vol fer veure, la manca de recursos la que condiciona aquest tema. Crec que hem arribat a un punt on es podria caure, d’haver-hi més recursos, en un dispendi fatxenda que no és necessari, descuidant els manteniments i les amortitzacions que en els propers anys seran considerables.

D’altra banda el desenvolupament de l’estat de les autonomies ha deixat als ajuntaments sense gaire més marge que les actuacions tradicionals de gestió de l’espai públic urbà. Lluny queden aquelles pretensions dels anys vuitantes del segle passat en que l’educació, la sanitat i les atencions socials eren considerades que s’havien de traspassar al món local. De les escoles bressol a les d’adults, dels hospitals als centres d’educació sexual. Desprès de tants anys, encara hi ha qui manté de “boquilla” el vell discurs municipalista que la realitat ja ha arrambat fa molt temps. La despesa pública local continua en el 13% del total de la despesa pública com a començaments dels vuitantes.

Si sols queda la gestió, més o menys encertada, més o menys eficient, és normal que les eleccions locals no encaterinin a la gent d’una forma ample i d’aquí l’escassa passió que reflecteixen els baixos índexs de participació. I si en aquest panorama s’anteposen les qüestions extra municipals, les opcions escollides no ho seran per els problemes concrets a resoldre a nivell local sinó factors d’un altre abast administratiu.

Com enfocaran els nous consistoris fragmentats i amb governs o molt plurals (amb poques experiències de col·laboració) o minoritaris (amb moltes necessitats de pactes puntuals) la feina que cal fer? Quina és, per cert, aquesta feina? Amb la divisió territorial de tota la vida? Potser d’aquí en sorgeixi un nou municipalisme que superi -per evident necessitat- l’antic municipalisme dels partits que varen construir els pobles i ciutats tal com avui els veiem i els coneixen les generacions cridades a entomar el seu futur.

17 de juny.

Tweet d'ahir

6 de juny.

36 anys i 10 eleccions a Mataró.

La població és un conjunt en moviment, que evoluciona. La seva magnitud, els orígens, la composició, les característiques, les inquietuds, els pensaments,...

Analitzar-la no és contemplar-la estàticament, sinó mirar-la en diferents moments i des de diferents angles que ens permet veure aquella evolució, o aspectes d’aquella evolució.

36 anys de la represa democràtica al món local i 10 processos electorals celebrats ja, ens donen una certa imatge, no complerta ni total, sinó sols la de l’evolució del que la població manifesta a través del que decideix expressar políticament, encara que de forma anònima, de les seves impressions polítiques. És una expressió concreta però no total. Vés a saber que impulsa als seus components a fer-la en cada un dels moments concrets en que la manifesta. És sols, doncs, un conjunt d’impressions.

Vegem-ho en un dels més de vuit mil municipis que hi ha a Espanya, no sé pas si és més o menys representatiu o si té potser característiques diferencials. Què ha passat a Mataró en termes de resultats electorals en aquests 36 anys?

Evolució de la participació. El cos electoral, el cens cridat a participar en cada procés electoral, ha anat augmentant, d’acord amb l’increment de la població que ha experimentat la ciutat. De 68.523 electors censats el 1979 s’ha passat a 86.638 el 2015, un augment del 26,44%. Però això no s’ha traduït en major nombre de gent que hagi anat a votar. Amb alts i baixos, però amb una tendència quasi bé plana, al final del període analitzat, l’augment dels que han anat a votar és un escarransit 3,55% . Lògicament, la tendència dels que s’han abstingut de votar és a l’alça amb un increment del 70,31%. Les dades, extretes de la documentació de l’Ajuntament (Eleccions 2015, Servei de sistemes d’informació i telecomunicacions, 24 de maig 2015), traslladades a gràfic són eloqüents. Si al començament del període els abstencionistes eren 1 de cada 3, ara ja són pràcticament 1 de cada 2. Quasi bé el mateixos que van a votar que els que no ho fan, i això no és pas d’ara, de les darreres eleccions, sinó que ja fa uns quants anys que és així.

Per tant, a la vista d’aquestes dades, s’imposa una primera qüestió: Perquè passa això? Potser els politòlegs i els analistes polítics tenen una resposta certa, a mi sols se’m ocorren algunes hipòtesis més o menys contrastables i discutibles com d’altres. La principal: Les eleccions locals no encaterinen al personal, no engresquen a que la gran majoria de ciutadans/nes s’interessin pel que s’hi dilucida. És un fet conegut que en les democràcies consolidades la política és avorrida i la política establerta és, a més, previsible. També és sabut que les democràcies febles són menys conscienciades i molt escèptiques. Si hi ajuntem el desprestigi de la política i dels polítics, evident en els darrers temps a casa nostra, tenim uns quants, i no sé si determinants, ingredients per explicar que quasi bé la meitat dels convocats a donar la seva opinió i decisió se’n desinteressin.

Però, no estem veien una renovada efervescència política als carrers, als mitjans de comunicació i a les xarxes socials? Sí, certament, però amb les dades a la ma és inobjectable que tot això no ha portat gaire més gent a votar que altres vegades. Potser que els nous votants per edat sols substitueixin als vells que se’n van, o que els abans abstencionistes ara es mobilitzin però que votants d’abans ara es quedin a casa, o que el que guanyen els uns ho perdin els altres. No ho sé, suposo que ja hi haurà estudiosos que ens faran alguna explicació. Segurament que de tot deu haver-hi una mica i més. La representació electoral resultant posa de manifest que els temes que estan presents al debat polític general són ben vius. Tant l’exacerbació nacionalista com la nova política, o noves expressions de la política, han augmentat la seva presencia al Consistori, però sense cap significatiu augment de la participació ciutadana. Ens hauríem de preguntar: els debats polítics són sols pels conscienciats de sempre, o que sempre hi ha en tota societat, i que existeix un ampli segment de població impermeable a la política?

El resultat de la participació. Com han repartit els participants en les 10 conteses electorals les seves preferències? A qui han anat donat el seu vot els que ho han fet del variant cens electoral i com ha anat evolucionant el conjunt de les seves decisions? El quadre de les dades resultants i el gràfic que l’expressa són molt indicatius del què ha passat.

Les tendències també són ben marcades i clares: Fins les eleccions del 2003 els partits que vàrem donar impuls a la Transició van mantenir més o menys un 90% del vot total repartint-se’l, PSC al capdavant davallant, CiU darrera perdent l’impuls que va agafar als 80, ICV fluctuant i el PP augmentant. A partir d’aquella data, tot mantenint-se les tendències apuntades, accentuades en el cas del PSC, s’incorporen nous partits: ERC primer, que no va tenir representació fins el 2003, la CUP mes endavant al 2007, desprès PxC al 2011 i en les darreres VM i C’s, els nous emergents, possibilitant la completa paleta de les opcions presentades, ja que totes han obtingut representació en aquestes darreres eleccions, a costa d’opcions abans marginals tot esgotant la representació quasi del 100%.

Què és el que ha passat? Hi ha nou visions diferents de la ciutat? No ho sembla pas, fins i tot estic per dir que algunes opcions ni en tenen de visió de la ciutat, potser la tenen del país o de la societat, però no és en aquestes eleccions on això es debatia. Pràcticament tothom coincideix en que la manifestació de les preferències ciutadanes ara es fa més en clau de la situació política general del país i els temes que dominen la opinió: sobiranisme, nova política, corrupció, desgast, manca de respostes a la crisi,... que ens els temes de ciutat en que no despunten gaires propostes alternatives, encara que si algunes de reactives. Els electors estan descol·locats per la nova situació generada arran de la Gran Recessió i desorientats en les respostes tradicionals que hi donen els partits que és evident que no s’adeqüen a la nova realitat . Se’ls presenten noves opcions a les que alguns s’hi aferren pensant que potser els oferiran solucions que encara estan per veure. I, un tema principal,  la governabilitat -ja afeblida en el darrer mandat- ara es presenta molt, molt, complicada. Pot confegir-se un trencadís com el que van saber treure profit els nostres  modernistes? No oblidem, però, que el trencadís sols era l’embolcall exterior d’una construcció, d’una forma, no la construcció pròpiament dita i sembla que les propostes de construcció subjacent són força diferents.

Avui, als nostres pobles i ciutats no hi ha gaires emergències urbanes (o urbanístiques). N’hi ha de socials, certament, però tenim els recursos suficients per fer-hi front si els sabem usar correctament i assenyada. Les emergències urbanes han estat superades pels treballs dels ajuntaments democràtics, salta a la vista a qualsevol indret. Cal prestar atenció al manteniment de l’espai públic. El concepte d’amortització mai ha estat incorporat a la gestió municipalista. Però, aquesta és una feina de gestió perfectament assumible per les estructures administratives existents. Això permet veure la situació municipal arreu sense especial dramatisme si hi ha la responsabilitat suficient per entendre que s’obre un període de recol·locació  i recomposició de la feina en el món local en el que tothom hi és cridat a participar. Malgrat la voluntat i la bona disposició de pràcticament tothom en afrontar la situació econòmica, no és pas precisament des dels municipis (especialment amb els municipis actuals que tenim, però aquest és un altre tema) i els seus Ajuntaments on es poden donar respostes clares al nou món globalitzat. Són altres les instàncies administratives i polítiques de més capacitat i responsabilitat les que han de proporcionar les respostes.

Sols cal aixecar la vista, posar els llums llargs, mirar cap el futur, deslliurar-se del curt termini, deixar-se de picabaralles i actuar amb generositat, amb els costos que comporti, perquè la ciutadania mantingui un espai compartit en el que s’hi senti confortable. Que no serà fàcil.

5 de juny.

Una situació endimoniada.

Primer incrèduls, més endavant sorpresos i contents, anàvem veien com a cada actualització dels resultats de la participació electoral augmentava la possibilitat de que la nostra candidatura, la socialista, quedés per davant de totes les altres que es presentaven.

El vot nacionalista majoritari, el de CiU, es fragmentava rebentat deixant-nos pas. Els nous grups emergents, malgrat la  radicalitat del uns i la ambigüitat dels altres, es feien un forat. Els partits tradicionals s’esvaïen, però al final totes les llistes treien representació per minsa que fos.

Sembla, a primer cop d’ull, que Ciutadans es menja la dreta, que Volem pesca de l’esquerra (i potser de PxC?), els nacionalistes, malgrat pujar de 9 a 11, (a costa dels socialistes?), es barallen entre ells.... Bé, tot això ja ens ho diran els politòlegs que faran anàlisis més acurats.

Un consistori amb nou grups polítics (o representats de nou opcions polítiques, ja que no sé si és pot dir grup al de sols un component o dos, com quatre que n’hi haurà). Nosaltres per davant amb 6 regidors, 6 de 27. Un trencadís fruit d’una societat masegada, descol·locada i desorientada.

Sempre he pensat que no és el mateix, en unes eleccions, quedar el primer que guanyar-les. Pot semblar-ho, però no és el mateix. Són les conseqüències d’un sistema de representació proporcional pur com és el de les municipals a casa nostra. Crec que hi ha sistemes millors, millors per la governabilitat.

Què han dit els ciutadans/es que han anat a votar? Doncs, això, que aquestes són les seves preferències. I la governació posterior? D’això no n’han parlat, aquest no és pas el seu problema, és el problema dels que han aconseguit representació. Que s’espavilin! I si no s’espavilen?, doncs ja ho veurem més endavant i ja ho tornarem a pensar d’aquí quatre anys. Per tant la pilota està en mans dels electes.

Deixem ara de banda, és motiu d’un altre anàlisi, els que no van anar a votar, es vàren abstenir, percentatge considerable, gairebé la meitat, el 46,2%, sols sis centèsimes menys que el 2011.  Això ja és post municipalisme, del que crec que cal parlar més extensament d'una forma més assossegada.

Tornem la mirada a la governabilitat. El ciutadans/es han dit que volen un govern fort? No, certament, ells sols han expressat les seves preferències en virtut, segurament, d’altres coses que no són pas la gestió municipal, ni la passada ni la futura. El procés sobiranista, per exemple, ha pesat fort, fragmentant el vot tradicional de CiU. La situació econòmica i la corrupció han ensorrat al PP i permet treure el cap als emergents, uns radicals, VM, i uns força indefinits encara, C’s, que han xuclat de tothom. ICV es queda sense escala  penjat de la brotxa, la bombolla del PxC s’ha desinflat molt. El PSC, perdent vots i regidors (de 8 a 6), però mantenint la majoria dels seus votants tradicionals, ha quedat al capdavant. L’èxit de la candidatura d’en David Bote ha estat el saber resistir la volatilitat dels canvis previsibles.

Podia passar, era una possibilitat evident, no tant sorprenent com alguns diuen, i ha passat. S’especula molt amb extrapolacions que poden ser encertades o no.

Com a les eleccions del 2011, el primer al capdavant ho ha estat pels problemes que ha afrontat i s’ha ficat el seu principal adversari. Llavors va ser el propi PSC, ara ho ha estat CiU.

I ara què? No ho sé pas. Aquest és el quadre que en resulta de tot plegat, opinable com tot, fins jo mateix en tinc dubtes*, atenent més a factors extra municipals que crec que són els dominants. 

*la posició l’he marcat segons el que penso, però amb dubtes.

PSC: referèndum pactat i acordat, fórmula que ara per ara no té gaire acceptació.

CiU: fins a on la seva aposta independentista?

ERC: la seva social democràcia està per veure.

C’s: son una capsa tancada. Liberals?

VM: es pot amorosir la seva radicalitat?

CUP: són els més definits, però emmotllables?

PP: al ser ara l’ase dels cops estan obligats a redefinir-se. Cap a on?

ICV: amb un historial previsible i de confiança, però cap a la irrellevància.

PxC: el seu caràcter xenòfob els defineix també molt bé.

I no ho oblidem, tots atrapats en la voluntat d’incidir sobre una cosa que les administracions locals no hi tenen gaire capacitat: la situació econòmica. 

El perquè són dominants en unes eleccions locals els factors extra municipals també és part del post municipalisme que caldrà analitzar a part. No hi ha cap bloc central, ni cap altre alternatiu que no ho sigui, per fer majories. Hi ha massa posicions als extrems fetes de bocins. Qui afluixa primer? S’ha radicalitzat tot massa per de bones a primeres fer-se enrere, i amb noves perspectives electorals per ben aviat. Generositat, de què, de qui i per què i per qui?

Amb aquest panorama, com es pot arribar a acords? Si els que estan als extrems del quadre no mouen les seves posicions això no anirà. Si les radicalitats no s’esmorteeixen no hi haurà forma de pactar res. Si no s’apleguen entorn d’una centralitat més ample això esdevindrà una lluita de tots contra tots. Potser també és un element del post municipalisme.

25 de maig.

Tancament de campanya.

No, no és pas el túnel del temps! He tornat a tancar una campanya de la candidatura socialista a les eleccions locals a Mataró. M’han demanat, i jo he accedit, a fer de presentador del darrer acte de la campanya a la Plaça Occitània. Bé, m’ho han dit quan he arribat al lloc de l’acte i no m’ha costat gens improvisar quatre paraules per presentar a la Núria Moreno i al cap de llista en David Bote.

Estava en un lloc molt estimat per mi, ja que una operació urbanística impecable, la urbanització de la sènia de can Nonell, va possibilitar al seu temps, a més de l’aprofitament residencial, l’espai d’equipament per la biblioteca Pompeu Fabra i la plaça pròpiament dita. Desprès, al fer la biblioteca, aquesta va anar amb una façana de plaques fotovoltaiques que permeten fer electricitat, tot un experiment llavors del savi Lloret; a un costat de la plaça s’hi va instal·lar un conjunt escultòric d’en Jaume Simon, un artista local; més endavant es va excavar la plaça per fer-hi un aparcament soterrani amb tot el problema que va representar salvar -per la demanda ciutadana- els grans plàtans que hi havia i tornar-los-hi a col·locar.

Ara m’ha tocat, volgudament i conscient, donar el relleu públicament als que encapçalen la llista socialista. Ho he fet al sí del partit, a l’assemblea en que es va aprovar la candidatura; en l’acte de la presentació pública de la mateixa, en un altre lloc també molt estimat, el nou Parc Central; i en un parell d’actes de campanya: un esmorzar amb empresaris i emprenedors al Tecnocampus i en un petit acte públic de reflexió política (que també hi ha de ser en tota campanya, al menys pels socialistes), i en el tancament.  El que m’han demanat. No he volgut interferir en res, ni en el programa, ni en la llista, ni en el disseny de la campanya. Ja no em toca, és feina dels que ara hi ha al capdavant. Si m’han demanat alguna cosa i estava a la meva ma fer-la, doncs bé, sinó, ja res més.

Crec que estic fent el que he de fer. El temps d’estar al davant ja m’ha passat, vaig ser-hi molts anys. Ara, és un temps senatorial, de sènior, d’aconsellar si t’ho demanen, d’opinar de portes endins, de reflexionar, no pas sobre la feina feta ja que no hi ha gaire a reflexionar, està a la vista, sinó sobre l’evolució de la societat i del teu entorn. La ciutat ja no és el que era fa trenta sis anys al moment de les primeres eleccions de la represa democràtica, però no només per l’acció del treball fet per les institucions en aquests anys, sinó principalment per l’evolució econòmica i social. Estem de ple en una societat post industrial amb totes les seves conseqüències bones i dolentes, la immigració és d’uns altres llocs, fins i tot tornem a tenir emigració, la societat de la informació i la comunicació ha capgirat les relacions socials i l’espai públic. Cal adonar-se que les receptes del passat són ja passades i que cal mirar el món amb d’altres ulls. I cal mirar-se a un mateix i acceptar que en aquests nous temps pots ser un nàufrag, un marginal o un resistent, però ja no un actor principal. Fem confiança a la gent jove, tot plegat tenen la mateixa edat de quan jo vaig començar, ells tenen tot el dret de construir el seu futur. 

Demà aniré a votar la llista socialista que a Mataró encapçala en David Bote, segur que l’encerto.

23 de maig, jornada de reflexió de les eleccions locals del 2015.

Europa

Aquests dies rememorem els setanta anys de l’acabament de la Segona Guerra Mundial en territori europeu, i també el dissabte commemorarem al dia d’Europa que pretén celebrar el procés de la seva construcció com a unitat política per superar precisament els estralls dels endèmics enfrontaments entre les seves comunitats al llarg dels segles i especialment els extremadament virulents dels darrers cent anys.

Espanya, situada a la perifèria dels assumptes europeus des del final de la guerra de Successió, a començaments del segle XVIII, es va mostrar decididament europeista quan es va anar consolidant el procés de la construcció europea que ha acabat en la instauració de la Unió. Era la nostra esperança de convertir-nos en una democràcia homologable i a més poder gaudir dels beneficis econòmics que se’n derivarien de pertànyer a una comunitat més rica i que ens podia ajudar. Val a dir que ho vàrem aconseguir i que la nostra integració va ser positiva, no ho dubta pas ningú.

Però ara que la història ha entrat en altres viaranys per l’impuls de la globalització i la financiarització de l’economia tot trontolla, fins i tot el procés europeu que semblava que seria irreversible. Els ciutadans, no solament els d’aquí, sinó els d’arreu d’Europa, es mostren desencantats. Segurament és molt difícil la seva reversibilitat, però no és pas impossible. Podem veure en el futur moltes coses, res ens assegura que tot estigui ben afermat i que no hi hagi retrocessos.

Però a nosaltres, la situació actual ens agafa sense una de les motivacions principals de la construcció europea, el record dels sagnants enfrontaments i patiments que van ocasionar les guerres, la Primera, la Gran Guerra, i la Segona.

Keith Lowe en la seva obra “Continente salvaje. Europa después de la Segunda Guerra Mundial” Ed. Galaxia Gutemberg, B-2012, ens explica que si bé la guerra es va acabar a territori europeu el maig del 1945, les seves conseqüències es van allargar més temps i més enllà dels afers militars. No solament la reconstrucció del territori devastat, sinó les neteges ètniques subsegüents, els patiments dels més febles, dones i nens, les guerres civils que van sortir a la superfície, la imposició de sistemes polítics  al marge de la voluntat dels ciutadans,  les venjances contra ocupants i col·laboradors, els intents de revoltes reprimides, el tractament dels vençuts,... La dècada dels quaranta va representar un gran retrocés no solament per les destruccions físiques sinó també pel desastre moral i humà que va comportar.

“La verdad es que la ciénaga moral que produjo la guerra no respetó a nadie. Todas las nacionalidades y todas las creencias políticas –en grados muy distintos, por supuesto- fueron víctimas y autores simultáneamente. Si a los historiadores aún les cuesta contemplar estos temas en las muchas y diversas tonalidades de gris necesarias para comprenderlos adecuadamente, entonces es tal vez inevitable que en su momento la mayoría de la gente, herida todavía en lo más vivo por los acontecimientos de la guerra, solo fuera capaz en general de ver las coses en blanco y negro. La polarización política y nacionalista que en ocasiones seguimos viendo hoy día era, en 1945, tan intensa como ubicua.”

“El inmediato período de postguerra es una de las épocas más importantes de nuestra historia reciente. Si la Segunda Guerra Mundial destruyó el Viejo Continente, su período inmediatamente posterior fue el caos cambiante del cual se originó la nueva Europa. Fue durante esta época violenta y vengativa cuando muchas de nuestras esperanzas, muchas de nuestras aspiraciones, de nuestros perjuicios y rencores cobraron forma. Quienquiera que desee verdaderamente entender Europa como es hoy en día, tiene que comprender en primer lugar lo que pasó allí durante este período de formación decisivo. No sirve de nada evitar las dificultades o los temes sensibles, ya que son los verdaderos ladrillos sobre los que se ha construido Europa.”

Sortosament els països, les seves administracions, els seus ciutadanes, van aconseguir refer-se i assolir uns nivells de benestar impensables tant abans de començar les conteses militars com els que es podien albirar al acabar-les. Aquest record (que no hem d’oblidar malgrat que nosaltres no hem compartit), tant el del punt de partença com el del camí recorregut cap endavant, és el que fa mantenir l’esperança de que ens en sortirem –tots els europeus- per continuar caminant junts , deixar per sempre enrere els mals sons i viure en Pau i Prosperitat.

 Pablo Picasso, "Dora i el Minotaure", 1936.

6 de maig.

Pinzellades parisenques- i 2

El dissabte al matí, a les nou, ja estava muntat el mercat ambulant darrere l’Hotel de Ville, a la placeta que dóna a la Rue Rivoli, place Baudoyer, però encara no hi havia compradors, s’aixequen tard aquí al centre. Els marxants ja tenien el gènere ben col·locat.

El diumenge, a la mateixa hora, més tranquil·litat, sols trencada per la gent que acudia a una cursa popular que tenia la seva sortida davant de l’edifici de la Mairie, “The color run”. Els cafès, més tard a vessar, ara encara estaven ben buits. Un petit déjeneur, sil vous plaît, amb un bon croissant comme il faut. Car, força car. Bé anem al carrer. Avui toca el Musée Picasso que l’han renovat darrerament desprès de molt anys d’estar tancat per obres. Sort de tenir també l’entrada reservada per Internet, de bona hora ja hi havia cua per entrar-hi.

La producció artística del malagueny va ser considerable, hi ha obra seva arreu. Aquí, sembla que és on n’hi ha més d’aplegada. Els francesos el tenen com a ben seu i l’aprecien. Amb tranquil·litat, dóna per entre dues i tres hores; suposo que si ets entès i saps delectar-te com cal, més i tot.  No segueix una seqüència cronològica sinó temàtica i fa de bon veure. Cal no despistar-se i passar per alt la part del soterrani en la que continuen havent-hi peces remarcables.

En surts satisfet, un bon museu per un gran artista. Valia la pena anar-hi (com a tant d’altres indrets).

Quan surts, estàs al bell mig del barri del Marais. Quina formidable animació! Músics de carrer, àdhuc alguna orquestrina; botigues i botiguetes diverses obertes malgrat ser festiu, encantadores; els restaurants ja plens, ja se sap, els francesos dinen, le déjeneur, ben aviat; a la Place des Vosgues, galeries d’art, en les que sols vam admirar el que s’hi exposava sense gosar demanar preus; ... Era un encant passejar-s’hi. 

Caminant, caminant, fins al Beauboug, el Centre Pompidou, que sempre val la pena admirar mal que sigui per fora i l’animació de l’entorn. A dins hi havia una temporal de Jeff Koons que tenim molt vist, i d’allà fins a les obres del forat de Les Halles, que tornen a remodelar. Une formule per dinar, entrée + plat i plat + desert, compartit, molt habitual. Cal cercar una bona terrassa per prendre el cafè. Aquí no ho vam saber encertar, però sols de fer el voyeur i el flâneur ja pagava la pena estar en qualsevol racó.

Bé, l’interès acomplert, per fer-ne d’altres semblants de cap de setmana. Era una visita a “tiro fet”. A buscar el RER per anar a l’aeroport i tornar cap a casa.

25 d’abril. 

Tot esperant Noè.

En un racó, empolsinats, hi ha un paquet de diaris dels temps de l’avi. Són exemplars de El Diluvio de començaments dels anys trenta, del temps de la Segona República. Fullejant-los, hom s’adona de que parla d’uns temes ben d’actualitat. Vaja, que podria traspassar-se el que diu amb el que ens està passat ara aquí. 80 anys desprès estem allà mateix, discutint de les mateixes coses. El Diluvio va ser un diari nascut al 1858 amb un altre nom, El Telégrafo, que va passar les vicissituds pròpies de la política i la societat espanyoles de la segona meitat del s. XIX i del primer terç del XX. Fet a Barcelona, de tendència republicana federal, va competir amb La Vanguardia com a diari important del seu temps, sent el diari de les classes populars. Evidentment, el seu recorregut acaba l’any 1939 amb el triomf dels franquistes.

Aquest és el fil que utilitza en Joan Ferran (Barcelona 1951) per bastir el seu darrer llibre: “Esperando a Noé. Entre el diluvio y la independència”, Ed. La Lluvia, B-2015.

A tall de crònica dels esdeveniments polítics a Catalunya des de la tardor del 2012, desprès de la primera gran “mani” a Barcelona dels 11-S fins a quasi bé ara, desprès del 9-N, amb escrits breus generalment, tal com entrades de blog o comentaris periodístics, l’autor va desgranat el que denominà -quan això va començar- “bienni fosc”. És el desenrotllament “d’un insensat somni d’una tarda d’estiu i un mal càlcul electoral”.

És la deriva del Govern de la Generalitat i de la federació política que el suporta directament, CiU, i dels partits que el recolzen com ERC. Però també inclou la descripció de l’ensulsida de l’altre gran partit central a Catalunya, el PSC, sobre el que li cauen de cop, diu, “les set plagues d’Egipte”; la reflexió perplexa d’un vell amic de lluites d’esquerres dels temps de la dictadura; el sorgiment de les noves opcions polítiques; el paper del mitjans de comunicació, els públics i els subvencionats.

L’autor es declara fart del “tema”: “Estoy harto de tanta miopia”. “Estoy harto de este festival”. Com tant d’altres entre els que em compto. No escrivia res sobre això des de fa mesos i sinó hagués estat pel llibre no ho hauria fet.

Aquel otoño de 1934, mi gran amigo El Diluvio, tras los acontecimientos del famoso día 6, explicava en un editorial titulado “En días de desventura”:

De ahí la necesidad de abrir espacios, de inventar un Noé moderno y alternativo capaz de construir un Arca, del pensamiento y la acción, dispuesta a resistir los envites del temporal exterminador que se adivina; capaz de marcar rumbo.

Algo habrá que hacer en este país para recuperar la capacidad de razonar y la calidad democràtica extraviada en el, hasta hoy, frustrado viaje a Ítaca.

24 d’abril.

Rafael Sanz Lobato

Avui he conegut el traspàs del fotògraf  Rafael Sanz Lobato. Vaig passar una agradable tarda de conversa al seu estudi de la Plaça de Santa Bárbara, a Madrid, en una curta sessió fotogràfica que em va fer en atenció a una exposició de la seva obra celebrada a Mataró, si no recordo malament a Can Palauet, deuria ser el 1996 o el 97,  impulsada per en Jordi Egea. Desprès m’envià el resultat d’aquella sessió, unes fotografies excel·lents que tinc guardades amb molta estima ja que crec que va saber treure’m el caràcter del càrrec d’alcalde que llavors ostentava. Vaig prendre’m aquelles fotografies com un regal personal i mai van ser utilitzades oficialment.

Ara, que ja queda lluny en el temps aquella meva dedicació pública i fora de cap pretensió, en atenció i homenatge a la seva persona i al seu treball en dono a conèixer una mostra.

23 d’abril. Diada de Sant Jordi.

Pinzellades parisenques-1

Pujar a l’avió cap a París per fer-hi una escapada amb un llibre de Patrick Modiano a la ma. És adient. Aprofito un regal que em varen fer fa uns mesos d’un autor que no coneixia i que ara està d’actualitat per haver-li concedit el darrer Nobel de literatura. Llibre curt, obra concisa. “La hierba de las noches”, Ed. Anagrama, B-2014. L’ambient, els paisatges i els personatges que tant bé han sabut vendre els francesos, fent-ne pràcticament un estereotip. Sortosament Air France encara és una de les velles companyies, no hi vas apilonat i donen un mos i una beguda per entretenir la gana en el trajecte.

Mesdames et monsieurs, voici Paris! 48 hores per anar a “tiro fet”, tot programat i concertat, des les entrades dels dos museus que volem veure fins els restaurants allà on menjar.  Petit hotel rue Rivoli, a tocar l’Hotel de Ville, senzill però suficient i molt ben ubicat pel que anem a fer. Un parell de dies de temps esplèndid, ben primaveral. Ah, toujous Paris!

Aquesta vegada no tenim problemes per entrar al Musée d’Orsay, la darrera ens vam quedar amb les ganes per la llarguíssima cua i la pluja. Ara tenim l’entrada reservada amb temps. Què s’hi mostra? Si no arriba ni a cent anys de l’art francès! Però, quins anys! Meitat del s. XIX i començaments del XX. Pel d’abans ja hi ha l’immens Louvre, per desprès n’hi d’altres. L’oferta temporal o temàtica a Paris és fantàstica, exuberant, per fer a plusieurs reprises que diuen els francesos. L’endemà en fem una altra. Aquests dies al Grand Palais n’hi ha una gran exposició sobre Velázquez.

Tornem a dins de l’Orsay: Una vella estació de ferrocarrils desafectada per obsolescència ja fa molts anys que desprès de ser usada per diverses coses va esdevenir un d’aquells símbols de la monarquia republicana que caracteritza els nostres veïns i de la que en treuen molt profit. Un dissabte, ple de gent, és una gran atracció parisenca. El continent, ja des de l’explanada exterior, valora el contingut.

Coneixem el trencament que varen representar els impressionistes, però no per això allà deixen de banda l’art acadèmic contra el que varen lluitar aquells i que és continuador, potser fins a la seva extenuació, del classicisme revolucionari. Desprès i abans dels impressionistes vindran els romàntics.

“Els romans de la decadència” de Thomas Couture, 1847, domina l’andana de la dreta de la planta baixa.

Millet, Manet i Courbet, entre molts d’altres, l’esquerra.

Detall de “Un enterrament a Ornans”, de Gustave Coubert, 1850.

Per entre mig, al lloc de les vies, l’escultura clàssica, per sobre les andanes, la moderna, Rodin, Mallol, ...

“Cenotafi dels Gracos”, d’Eugène Guillome, 1853.

“Desitg”, d’Aristide Mallol, 1907.

Al costat esquerra, l’impressionant “Cain” de Fernand-Anne Piestre, anomenat Cormon, 1880. Al costat d’una petita peça formidable d’Ernest Meissonier, “Viatger en el vent”

Per entremig, Van Gogh, Gauguin, i tots els que varen venir desprès dels primers impressionistes. Buff!, quin empatx. Atabalats, emocionats, corpresos, extasiats, ....

Va, que encara ens queda la galeria dels impressionistes al cinquè pis del que fou l’hotel que acompanyava l’estació. Escales mecàniques amunt i, bé, impressionant, fantàstic, per tornar-hi expressament i fer visita única. Hi són tots, els artistes i els seus quadres més representatius, al menys m’ho sembla. Curiosament, o no pels entesos, la galeria es tanca amb un conegut quadre d’en Sorolla, “La vuelta de la pesca”, 1894, que va ser adquirit per l’Estat francès desprès de guanyar el segon premi de del saló de Paris d’aquell any. Aquesta galeria són paraules majors, amb “L’homme qui marche” d’en Rodin, o la “La jove ballarina de catorze anys” de Degas, pel mig, que s’obre amb un quadre d’un altre espanyol, Pablo Ruiz Picasso, “Femme en verd (Dora)”, 1944 que hi és en préstec temporal, demà el dediquem al seu museu, a l’Hôtel Salé, recentment reobert.

Evidentment, Cézanne.

Cal aprofitar el restaurant del mateix museu, allà on hi havia el de l’antic hotel, decorat a la rococó, per desprès continuar la visita ja una mica exhausts. Un cop d’ull a les arts decoratives, molt d’ art nouveau, i alguna cosa d’arquitectura, però això ben vist allarga massa l’estada. Cal deixar-ho per una altra volta.

De tornada a l’hotel, a peu per Saint Germain, tot el Barri Llatí, records de més de quaranta anys enrere. Hi tornem per sopar.

21 d’abril.

Escapada a Albi.

Des dels jardins del Palau de la Berbie, seu dels bisbes d’Albi, el barri de la Madelaine, també conegut com la petite Espagne per la quantitat d’espanyols que s’hi varen establir a la primera meitat del segle XX.

Cheval de traït à Céleyran (1881)

Henri de Toulouse-Lautrec

Museu d’Albi 

8 d’abril

En Josep Fradera

Aquest any, per Nadal, trobaré a faltar la felicitació d’en Josep Fradera. Des que el vaig conèixer, fa molts anys, esperava la dècima nadalenca dels Fradera-Barceló. Crec que tinc guardades totes les que vaig anar rebent, fins el Nadal passat. Les hauré d’aplegar. Ara serà una cosa més d’aquelles que el temps s’haurà endut.

Malgrat que era una referència en la vida cívica de Mataró des de feia molt temps, per la seva presència i activitat en el camp cultural, no l’havia tractat personalment fins que vàrem coincidir en el primer ajuntament democràtic. Va ser cobejat per anar en varies llistes de les que es varen presentar llavors, però no es va casar amb ningú. Nosaltres, els socialistes, vàrem tenir l’encert de fitxar a en Joan Majó, i aquest va tenir, un cop escollit alcalde, també l’encert de fitxar a en Josep Fradera com a secretari personal seu a l’Alcaldia. Secretari ve de secret acostumava a dir en Fradera, ara s’estilen més els gerents i caps de gabinet. Els secretaris particular eren una altra cosa. Jo el vaig mantenir en aquest càrrec quan en Joan se’n va anar a Madrid de Director General al Ministeri d’Indústria i desprès, quan el van fer Ministre, el reclamà altra vegada per fer el mateix comès a los “madriles” i me’l manllevà.  Recordaré sempre la conversa telefònica que sostinguérem estan jo de vacances a Menorca dient-me que se’n anava. Òbviament, era més interessant fer de secretari d’un ministre que d’un alcalde i jo no hi podia fer res. Sempre li vaig dir que, home de teatre com era, havia de fer una obra d’aquells temps d’estança a la capital. No sé si haurà deixar algun paper sobre aquella peripècia. De retorn a Mataró, vàrem creure que calia aprofitar-lo i el vam incorporar a les nostres llistes de les eleccions del 87 i va esdevenir regidor de Cultura. Li esqueia i ho va fer bé. Seva quedarà per la ciutat la recuperació del Teatre Monumental, encara que suposo que també a ell li quedà l’espineta de que amb més recursos dels que disposàvem llavors hauríem aconseguit una obra més ambiciosa. Desprès, ja es va retirar, jubilat, a la caseta de la Ciutat Jardí on ha viscut fins ara amb el reconeixement general de les institucions i els ciutadans.

Et recordarem, Josep.

6 d’abril, dilluns de Pasqua florida.

Tornem-hi amb la demografia.

Segons el Fabra, demografia és l’estudi estadístic de la població. Per qualsevol ciència social, l’economia, la política, la sociologia, ..., l’estudi de la població és cabdal ja que és la seva base. No té sentit l’estudi d’algun aspecte de la societat sense fer referència als seus components. Quants n’hi ha, quants n’hi havia, quants n’hi haurà, com són, com es van movent, quines característiques tenen, ... Per això m’ha agradat l’anàlisi que fa Edward Hugh en el seu llibre “¿Adiós a la crisis?”, Ed. Deusto, B-2014, en el que dóna especial rellevància al tema demogràfic.

Segurament ara estem deixant enrere la recessió, mesurada en termes de creixement altra vegada del P.I.B., però quin és el panorama que ha deixat la Gran Recessió que va començar el 2008? Es pot qualificar i mesurar de formes diverses, però en termes demogràfics –dels components concrets de la nostra societat- sols pot ser considerat com a preocupant. Una quarta part de la població activa sense ocupació ni possibilitat de tenir-ne, una població més envellida, un saldo demogràfic negatiu, un migrat creixement vegetatiu, una emigració de joves qualificats que difícilment tornaran, uns problemes evidents en les aportacions al sistema de pensions i al sistema impositiu, ... Tot això va ser també obviat en els anys de creixement esvalotat de començaments del segle. Perquè calia parar-hi esment? La població creixia espectacularment, les tradicionals xifres d’atur elevat es reduïen molt, els immigrant entraven a carretades. L’activitat econòmica proporcionava ingressos fiscals a cabassos que proporcionaven superàvits i fins i tot nodríem en pocs anys un fons de reserva de les pensions.

Les respostes que ens donen per superar la situació actual per part de pràcticament tots els governs i els organismes internacionals parteixen, en opinió de Hugh –que comparteixo- d’un error: “S’ha intentat plantar cara a la història en lloc d’aprendre a gestionar-la.”  “Quan més aviat acceptem que el entorn en que vivim està canviant i comencem a adaptar-nos a la nova situació, més ràpid les nostres vides sortiran endavant.” “¿No seria més realista i a la vegada més pràctic cercar formes de conviure amb el nostre present?” I aquí la clau de volta de tot: “Formes de convivència, per suposat, que no estiguin basades, com les que tenim ara, en una distribució molt desigual de la càrrega d’adaptació?”

No creixerem, ni en població ni en l’economia. Bé, acceptem un creixement escadusser  amb perills de recaigudes que no ens permetrà tornar al deliri d’altres temps. Això, que serà bo pel planeta –els seus recursos i els seus usuaris- pot ser dolent, o molt dolent per molta gent si no varia la distribució del producte. Pot haver-hi gent, pocs, pels que els vagi bé, que siguin més rics. Però pot haver-hi gent, més, pels que els vagi malament, que siguin més pobres. I de recursos per a tothom n’hi ha, de recursos per satisfer les necessitats humanes, no ja les primàries i les més elementals, sinó també les que permeten el creixement personal, que precisament no són les més materials, en tenim de sobres.

Amb aquest diagnòstic el que cal és aplicar la teràpia adequada que també és coneguda, encara que no és pas acceptada pels poderosos.

26 de març.