Vergonyós. Però...

 

Vaig a buscar butà al dipòsit de Valldeix. Al baixar, entrant al casc urbà, entre les places del pintor Novellas i la del pintor Cusachs, a l’esquerra veig una instal·lació/equipament -que em sembla pública- nova (o que jo no coneixia encara), sobre l’Institut “Les Cinc sènies”. Aturo el cotxe en el gual senyalitzat que dona entrada al camí que hi porta i veig a l’esquerra un “corre can”, o així m’ho pareix, i al fondo l’entrada d’un camp de petanca, camp del club Rocafonda. Al voltant de les pistes, fent-ne protecció, unes tanques farcides de rètols publicitaris que deuen proporcionar ingressos al club. A aquelles hores del dia, mig matí d’un dia feiner, ambdues instal·lacions eren solitàries.

El que em sorprèn força és el rètol que hi ha a la porta de les pistes de petanca. El conegut advertiment amb la roda -símbol dels gitanos- al mig i la inscripció: Zona vigilada “Los Salguero”. Sí, la “protecció” de la zona per uns privats. La màfia: “Si no voleu que us passi res, pagueu. Nosaltres vigilarem” A quant puja el “pizzo”? No ho sé, però algú ho deu saber. No hi ha protecció sense contrapartida. Paguem impostos per què hi hagi policia. Aquí, qui paga?

  

Envio un “what’s” a la regidora corresponent amb la fotografia del fet i una indirecta: “No ampliem la Policia Municipal?”.  Em contesta al cap de quatre dies dient que estava de vacances i que hi ha problemes amb el cos de policia local -com a tot arreu, em diu- i que falta una llei nova específica pel tema. També, per via indirecta, ho faig saber a l’alcalde que no deu tenir temps per atendre’m i contestar-me.

Em poso davant l’ordinador i engipono indignat un escrit que un cop acabat i tornat a llegir veig que és impublicable ja que ocasionaria un “merder” considerable. Res, a la “llibreta amagada”, no sé si mai veurà la llum. No és pas el primer escrit que hi ha guardat allà, tampoc serà el darrer.

És la segona vegada, ara, que acabo un escrit amb aquests versos d’en Sabina. La primera vegada, fa quasi divuit anys, em van posar la creu i la ratlla. Aquesta ja no cal, no cal que ningú s’hi molesti.

Yo no quiero saber por qué lo hiciste

Yo no quiero contigo ni sin ti

Lo que yo quiero, muchacha de ojos tristes

Es que mueras por mí

 

Y morirme contigo si te matas

Y matarme contigo si te mueres

Porque el amor cuando no muere mata

Porque amores que matan nunca mueren

9 de gener.

La meva impressió.

 

Quan l’exèrcit és vell, els soldats peresosos i la disciplina i el comandament no estan unificats, ja tens un adversari que ha perdut per endavant.

Li Quan

Aquí manem nosaltres (els U.S.A.). Si us desvieu massa dels nostres interessos ja veieu què podem fer: ens enduem -en una operació militar sigil·losa, segur que amb l’ajut d’algú que tenim comprat- a un cap de turc per què veieu fins on podem arribar, quin és el nostre poder d’infiltració interna amagada o d’infiltració externa ben visible. El jutjarem (sic) i l’ensenyarem com a espantall. No era això que feien els romans amb els seus vençuts?

I quins son els nostres interessos? Els de defensar el que millor ens convingui. El règim polític? Se’ns en fot. La democràcia, els drets humans?, bé, si s’atenen al que ens convé, cap problema, però si serveixen per fer-nos la punyeta ja sabeu com les gastem. Que desprès d’una intervenció nostre els afectats quedin “afectats”?, tant ens fa, allà ells que no han sabut respectar el nostre Poder. Sí, Poder.

Tenim una lluita ja ben visible amb els xinesos. Des que van entrar a la O.M.C. (només fa 25 anys), -quin invent més diabòlic aquest dels “europeus” lliurecanvistes- la Xina ha despertat. Recordeu Napoleó i el seu vaticini. Deng Xiaoping els va portar per un camí que ha superat al visionari Mao. Com va explicar Branco Milanovich: “el comunisme és el sistema més eficaç per passar del feudalisme al capitalisme”. Ara, ves per on, tenim un gran i fort competidor a punt d’acabar amb la nostra hegemonia... i la del dòlar.

Corea del Nord es defensa amb armament atòmic, veurem a on el deixaran arribar els seus protectors. Ep! Això de la bomba atòmica és d’uns quants, no pot ser de molts ja que llavors no tindria la força dissuasiva que té ara. Que li preguntin sinó als iranians que els posen entrebancs per aconseguir-la, de la forma que sigui: assassinats selectius, bombardejos,  bloquejos amenaces contínues,...

I si pretenen jugar amb el petroli, o amb minerals precisos, que es preparin. Aquests inputs, “insumos”, els necessitem nosaltres per continuar estar al cap d’avant. “Com cuidado” que els vulgueu donar al nostre més perillós competidor, no tindrem miraments.

Cuba, el seu règim, caurà per si sola, quan no pugui rebre ajut de ningú. Nicaragua és una mosca collonera però res més. Atenció amb les monarquies àrabs no vagin a tenir mals pensaments, els israelites tenen un exèrcit preparadíssim i la llista de caiguts és llarga: Mossadeq, al-Gaddafi, Saddam Hussein,.... Rússia és un gegant amb peus de fang. La Xina, la Xina és el perill i l’enemic a batre.

-------

Doncs això. El segrest de Maduro sols és una indicació, un avís, “com cuidado” de passar-se. La democràcia, el canvi de règim?... L’oposició veneçolana s’ha quedat amb un pam de nas. Cal que tornin a llegir a Vargas Llosa, “La fiesta del chivo”, quan Balaguer obre el balcó del seu despatx i ensenya al seguidors del dictador Trujillo el destructor de la U.S. Navy ancorat al port de la capital, Santo Domingo.

Les bravates contra Colòmbia, Mèxic, Groenlàndia, Canadà, la Unió Europea, son això, bravates per mantenir a ratlla a la gent per si algú té la intenció de desviar-se del camí correcte, que és el camí dels interessos, no dels nord-americans, sinó de les empreses nord-americanes.  Ja compraran el que calgui, com i quan calgui.Veurem en què acabaran les intencions reguladores de la Unió Europea, veurem en què acabaran les benintencionades propostes de les COP per reduir el canvi climàtic. Els que tenen els petroli i el gas deixaran anar el suculent, per ells, mercat de la mobilitat?

Caldrà esforçar-se per explicar a les nostres poblacions panxa contentes quin és el preu del seu (nostre) benestar, quin és el preu del seu (nostre) desaforat consum, quin és el preu de les seves (nostres) llibertats, quin és el preu de l’exercici dels drets humans del que n’estem tant cofois. No pot ser la submissió, o sí?

A-YU-HSI, de Lang Shih-ning (Giuseppe Castiglione). Dinastia Ching.1644-1911.

Desempolseguem el Sun Tzu, especialment el capítol 4: La disposició de les forces. Preparem-nos pel combat. Siguem intel·ligents i no emocionals. No mirem endarrere sinó al davant i el futur que ens ve al sobre.

Dempeus!, tenim alternativa, som l’alternativa, l’única alternativa, però caldrà lluitar-la. Com sempre.

7 de gener.

Un temps per a cada cosa.

 

Son molt coneguts i bonics els versos de l’Eclesiastès (3,1-11) Cada cosa té el seu moment.

Tot té el seu moment,
sota el cel hi ha un temps per a cada cosa.
Hi ha un temps d’infantar i un temps de morir,
un temps de plantar i un temps de collir.
Un temps de matar i un temps de guarir,
un temps d’enrunar i un temps de construir.
Un temps de plorar i un temps de riure,
un temps de plànyer-se i un temps de dansar.
Un temps de tirar pedres i un temps d’aplegar-ne,
un temps d’abraçar i un temps d’estar-se’n.
Un temps de cercar i un temps de perdre,
un temps de guardar i un temps de llençar.
Un temps d’esquinçar i un temps de cosir,
un temps de callar i un temps de parlar.
Hi ha un temps d’estimar i un temps d’odiar,
hi ha un temps de guerra i un temps de pau.
El qui treballa, què en treu del seu esforç?
M’he fixat en les feines que Déu ha imposat als homes:
ell ha fet les coses boniques i apropiades al seu temps, i també ha donat a l’home el sentit del passat i del futur, però sense que l’home pugui arribar a comprendre, des del començament fins al final, l’obra que Déu ha fet.

Ara, per entendre el que passa al Mon i al nostre voltant potser és temps d’aturar-se a llegir i a observar. És temps de llegir i observar?, no ho sé pas, però poca cosa podem fer directament contra el Poder -que veiem descarnat (sense pal·liatius) aquests dies-, malgrat no hem de defallir en intentar-ho.

Una collita dels darrers mesos i d’aquestes festes que ara s’acaben, una dotzena. Crec que en tinc per tot l’any.

1.       Sebastien Vassant/ Stephen Desberg, “Una breve historia de la Igualdad. Basada en el Libro de Thomas Piketty”. Ed. Deusto, B-2025. El format de narració il·lustrada suposo que alleugereix la densa prosa de l’original en que està basada.

2.       VV.AA. “El imperio de la sombra”. Ed. Arpa, B-2025. Edició de “El Gran Continent” sota la direcció de Giuliano da Empoli. Importantíssima aportació per entendre què està passant avui al Mon. Cal seguir les aportacions d’aquesta revista europea que dona informació de primera mà.

3.       Jordi Amat, “Les batalles de Barcelona”. ed.62, B-2025. Fa dies que aquest llibre corre per la meva taula. L’Amat s’ha convertit en un dels intel·lectuals de referència a casa nostra i el tema, encara que sigui un abordatge des del punt de vista cultural, molt barceloní, cal tenir-lo present per com ha anat canviat el nostre Cap i Casal.

4.       Julio Alba de la Cuesta, “De Pavía a Rocroi. Los Tercios espanyoles”, ed. Desperta Ferro, M-2025, 8ena. Ed. Els temes històrics m’apassionen i tothom parla bé d’aquesta obra que explica a través de quina eina la Monarquia Hispànica va dominar Europa a l’Edat Moderna. Cal seguir aquesta editorial.

5.       Francisco J. Jiménez Espejo / José Soto Chica, “El Dios incomprendido. El desafio del clima en la historia de la humanidad”, ed. Desperta Ferro, M-2025. Un altre llibre d’història per conèixer  com a marcat l’esdevenidor de la Humanitat aquesta dada que actualment torna a tenir molta rellevància malgrat els negacionistes.

6.       Ben Wilson, “Metròpolis. La història de les ciutats. L’invent més gran de la Humanitat”. ed. 62, B-2025. La vida urbana ha estat el meu tema d’actiu pel que no hi he perdut l’interès. El vaig adquirir per regalar-lo, encara que potser ho faré després de llegir-lo.

7.       Karl Kraus, ”Los últimos días de la humanidad”. H&O ed. B-2025. Diu que aquesta obra que recull els escrits d’aquest escriptor i periodista austríac son imprescindibles per entendre el mon d’avui encara que foren escrits fa cent anys. La guerra, les seves circumstàncies i conseqüències i las dels ciutadans que la segueixen.

8.       Alberto Sabio Alcutén, “Excomunistas. De la Revolución a la guerra Fria cultural: Jaoquín Maurín (1896-1973)”. Ed. Galaxia Gutemberg, B-2025. Vaig anar a la commemoració dels 80 anys del P.O.U.M. a can P.S.C. que celebrava també els seus 50 anys. A casa, del meu pare que fou del P.O.U.M., corre encara un llibre d’en Maurín, “Hacia la segunda revolución” dels temps de la República (1935). Potser és nostàlgia o un homenatge al meu pare que em devia inculcar alguna de les seves idees de jove.

9.       Nazareth Castellanos, “El puente donde habitan las mariposas”. Ed. Siruela, M-2024. Em va atreure al taulell de la llibreria. No sé pas si l’arribaré a llegir ja que encara no sé ben bé de què va. Diu els subtítol: “Biosofía de la respiración”. Però ja va per la 4ª edició, cal arriscar-se a vegades, no cal tenir por d’errar-la.

10.   Anem a la novel·la, que també cal per afluixar de tant en tant. José María Pérez, “Peridís”, “El tesoro del templo caído”, ed. Espasa, M-2025. Fa temps que vull anar al nord de la província de Palència a veure romànic. Potser m’hauré de conformar amb una narració de qui ha treballat molt per conservar aquell patrimoni arquitectònic medieval romànic.

11.   Alfred Bosch, “Escolta, Sepharad”, ed. 62, B-2025. Temps enrere em van agradar tant “L’Atles furtiu”, com “Els set aromes del Mon”, després l’autor es va dedicar a la política de la que em sembla que n’ha sortit escaldat. Tinc una anècdota molt bona amb ell que potser em fa veure’l amb bons ulls. Del títol d’aquesta darrera obra ja en dedueixo per on pot anar i no em desagrada tornar-hi.

12.   Ayako Miyagi, “La cortesana de las flores”. Ed. Quaterni, B-2016. Ves per on, cercant literatura japonesa per fer uns Reis he anat a parar a una editorial completament desconeguda per a mi que està especialitzada en literatura oriental i he aprofitat la troballa per procurar-me una obra tradicional del Japó. No és que mai m’hagi entusiasmat massa aquella literatura però veurem ara que dona de sí aquesta obra.

6 de gener. Reis.