La fi del oci dels plebeus (vaja, els “plebeyos”, de les classes mitges baixes i baixes).

Un peatón en la vacía plaza de San Marcos (Venecia). FEDERICO VESPIGNANI GETTY IMAGES, a El País.

De cop Venècia ha emmudit. El comissari Guido Brunetti va de la Qüestura  a casa seva sense topar-se amb les gernacions de turistes que habitualment atapeeixen  el cor de la bella i vella ciutat de la llacuna. Més enllà del centre, però, no hi havia gaires problemes per deambular-hi. Silenci.

També el pont de Carles IV, a Praga està desert. Els músics i els pintors estan desolats. Ningú hi ha per atendre’ls. Les “guixetes” de la Sagrada Família a Barcelona no fan calaix. Calvià sembla un paisatge buidat per una bomba de neutrons que ha mantingut els edificis però ha matat a tots els seus habitants i als aeroports de mig món sols hi ha aeronaus varades en perfecte ordre, unes al costat de les altres, abandonades com en un aparador a l’espera de que algú, no se sap encara qui, doni l’ordre que es tornin a enlairar.

Com serà aquest estiu a Calella sense alemanys?, a Lloret sense anglesos?, a Roses sense francesos?, a Salou i Benidorm sense espanyols?

Tot el món del turisme basat en els viatges “low cost”, en l’estança “tout compris”, en el menjar ràpid de la “pizza a taglio” a peu dret pels carrers, en emborratxar-se de cervesa barata i licor de garrafa a les nits en mig del brogit eixordador de la música enllaunada a tot volum, tot aquest món ha quedat estabornit, tombat a la lona, noquejat, i ja veurem si tindrà forces per aixecar-se, mentre l’àrbitre del combat ja fa temps que ha passat de comptar fins a deu. Tot pel cop precís d’un minúscul adversari que encara estem buscant d’on ha sortit i que continua donant voltes pel quadrilàter desafiant tombar també a qui hi vulgui pujar. El públic assistent al combat calla espaordit.

Mentre no hi hagi vacuna, i pugui aplicar-se extensament, i preguem perquè llavors no surti un altre coronavirus nou d’efectes tant destructius com aquest COVID-19, no tornarem a la “vella normalitat”, si és que mai hi tornem. No podrem tornar a estibar-nos com a sardines en llauna d’alt dels avions. No podrem omplir com les abelles un rusc en gegantins vaixells travessant el nostre mar i els altres. No ocuparem com formigues els nius dels hotels de centenars d’habitacions a les costes i no farem corrues matineres cap a les platges a prendre el sol com cigales. S’ha acabat. Per molt temps, s’ha acabat.

Tornaran, no obstant això, a sortir viatgers com els d’abans. D’abans de la popularització (democratització?) del turisme. Gent amb possibles, potentats o estalviadors, que podran pagar el que valdrà enlairar un avió (adéu, Ryanair!), pagar una elevada taxa de pernoctació turística, allotjar-se en establiment desinfectats a preu de quiròfan i menjar en locals que basaran la seva selectivitat en la distància entre les taules i que oferiran plats de pèsols a preu de caviar.

Tornaran els temps del Negresco, del Pera Palace, del Crillon. Els que puguin pagar-s’ho podran anar a veure les meravelles del món sense aglomeracions. No sé pas si el resultat econòmic de una menor demanda pagant preus més elevats compensarà la davallada de l’actual “low cost”. Segur que molts que s’havien pujat a aquesta onada que ara es retira desapareixeran. Però els museus com el Frick de Nova York, o la Courtauld de Londres tindran no gaire menys visitants que ara. Es podrà veure tranquil·lament sense aglomeracions la Mona Lisa al Louvre i no caldrà fer cua per entrar als Museus Vaticans. Tornarà a ser un goig pujar a l’Acròpolis d’Atenes i veure una posta de sol a l’Alfama de Lisboa. Sempre ens quedarà el mirador de San Nicolás a l’Albaicín de Granada.

S’hauran acabat les concentracions de joves que van de festival en festival a l’estiu i de hooligans i supporters desplaçant-se per tot Europa per animar a l’equip dels seus colors. No serà possible, no es podran aplegar multituds i aquests espectacles sense públic no són el mateix, els faltarà l’alè de les masses enfervorides.

Ho torno a dir i acabo. Mentre no hi hagi vacuna i sigui estesa, mentre no surti (creuem els dits) un altre virus maleït i matador, un món d’oci, esbarjo i entreteniment de les classes populars desapareixerà.

Sí que els potentats podran continuar dalt els seus iots visitant illes paradisíaques com la de Hvar, però per on sortirà la força continguda o fins ara canalitzada dels de sota? S’esbravarà en accions que no portaran enlloc, o sortirà rebent com el suro que es mal destapa amb estrèpit d’una ampolla d’escumós que peta contra la paret i vesa per sobre la taula la meitat dels seu contingut deixant xopes les estovalles?

Uno de los cruceros Rhapsody of the Seas llegando a Venecia en 2017.ULLSTEIN BILD / EL PAÍS

19 de maig. Comença a fer calor, caldrà treure la roba d'estiu.

Malson per entregues.

De l’àlbum “Material  sensible”.  Joan Manuel Serrat. (1989)

Aquell dilluns va alçar-ne neguitós
i a l'esmorzar va comentar amb la dona
haver somniat que l'empaitava un home
d'aspecte facinerós
armat amb un 38
caçant-lo a trets per tota la ciutat,
pels terrats i sota les clavegueres,
corre que corre i l'home aquell darrera,
implacable i decidit
com un àngel de la mort.

Esfereït i cec, va ensopegar,
però ans que el botxí rematés la faena
ell tragué una arma i amb mitja dotzena
de trets va deixar-lo estès
enmig d'un bassal de sang.
I de darrera un arbre sortí en Pau,
un company de penúries d'oficina,
per ensorrar-li un ganivet de cuina
al ferit en el clatell
com qui descabella un brau.

I l'endemà, assegut als peus del llit,
ell li va dir, plorós, amb mala cara,
que el maleït malson continuava
amb ell al mig del carrer
amb una pistola a la mà
que encara fumejava pel canó.
La gent cridava, plorava i corria.
Ella volia moure els peus i no podia.
Què és el que estava passant?
Qui collons era aquell mort?

En Pau tampoc pogué fugir. Voltats
de policies, cotxes i sirenes,
les mans emmanillades a l'esquena,
a cops de puny i empentes
se'ls van endur en un furgó.
Després un racó fosc i un llum als ulls
i uns homes fent preguntes i amenaces
en relació a un mafiós mort a la plaça
per dos fanàtics fidels
a diabòlics rituals.

Va despertar-se xop i tremolant
la nit següent cap a dos quarts de quatre.
"Demà sens falta anirem al psiquiatre...",
ella va dir-se mentre ell
li contava sanglotant
que el jutge, sense haver-se'ls escoltats,
els condemnava a divuit anys i un dia.
Es pensava que mai més no tornaria
a mirar-se en els seus ulls
ni a sucar pa en el seu plat.

Per sort, en Pau, camí de la presó,
utilitzant la coneguda argúcia
del tinc pipí i tinc la pixera fluixa,
va saltar en marxa del tren
i va fugir en la foscor,
i ell es podria en un calabós fred
amb un camell penjat que només reia
i un transvestit amb barbes que li deia:
"Quan t'hi acostumis veuràs
que no s'hi està malament."

Quan van tornar del metge es va adormir
profundament com un nadó al sofà
i hauria pogut seguir clapant fins l'endemà
si no l'hagués despertat
la seva pobra muller
cridant que en Pau havia telefonat
que els de la pasma els segueixen les passes,
que no era un bon amagatall la casa,
que fondejat en el port
esperava un vaixell grec.

Caigué rodó i en recobrar-se tingué
la sensació que el terra es bellugava,
va obrir els ulls i es va topar amb una cara
molt semblat a Charles Boyer
somrient-li a un pam de nas,
oferint-li una tassa de cafè
i amb veu de vell llop de la mar li deia:
"Avez-vous bien dormi, madame, monsieur?
Dans une demie-heure nous
arriverons à Marseille.

C'est joli la liberté,
n'est-ce pas, monsieur?
C'est joli la liberté."

18 de maig. Res, malson per entregues.

El fadristern.

Al germans Mercé i Joan Grau Mauri, cosinets meus.

Deuria ser a finals de 1977 quan al despatx n.6 de les noves oficines de la seu de la UGT de Catalunya al carrer Tarragona, tocant a l’estació de Sants, va aparèixer –enviada per la direcció del sindicat- la Mercè Grau. Entre la fauna i flora que hi havia en la reconstrucció del sindicat llavors socialista devia semblar als seus dirigents que el millor lloc on podia anar aquella noia  era a l’estrafolària gàbia dels serveis tècnics, reducte dels pocs PSC-C que treballàvem al sindicat barrejats amb algunes espècies rares d’altres continents geogràfics (sobre tot argentins i uruguaians) i polítics.

La Mercè, la única dona llavors, seria la nostra secretaria i coordinadora d’assumptes econòmics. Per entendre una mica què passava llavors al sindicat socialista cal llegir les “Memòries endreçades” d’en Pep Molsosa que recullen aquella època i aquells fets. (Pep, les has de penjar a la xarxa, són història viva de la Transició).

A Canyamars, 20 de gener de 2001. Trobada d'“anciens membres” dels Serveis Tècnics de la UGT de Catalunya als finals dels anys setanta. Amb en Josep (Pep) Molsosa, l’Arcadi Vilert, en Rafael Jorba, l’Emili Ferrer, en Javier Casciaro, jo, la Mercè Grau, en Francisco (Pancho) López Romito, en Joan Ametller i en Joan Tudela. 

En una de les primeres converses que tinguérem amb la Mercè, suposo per anar-nos coneixent, jo vaig dir que vivia a Mataró però que era nascut a Cabrils.

-“A Cabrils?, va dir la Mercè, Jo hi tinc parents.”

-"Ah, sí?"

-“Sí. Hi ha un carrer al costat de l’Ajuntament que fa molta pujada i al cap de munt hi ha una casa de pagès que hi vivia la nostra parenta, que era una senyora gran que duia unes ulleres amb un vidres de cul de got de color blau”.

-“Era la meva àvia”, vaig dir.

Sorpresa, el món és un mocador. Així, de casualitat, vam descobrir que érem parents.

Cosineta per aquí, cosineta per allà, amb la Mercè hem anat coincidint des de llavors en moltes coses i llocs. Va ser secretaria d’en Pasqual Maragall a l’Alcaldia de Barcelona i amb ella i el seu marit, l’enginyer Pep Isern, ens hem trobat en molts actes del compromís polític que compartim.

Mai, però, vam escatir gaire quins eren els nostres avantpassats comuns. Quan em vaig jubilar vaig fer un primer intent d’establir el meu arbre genealògic, però no va tenir continuïtat. Tot el que vaig recollir va quedar arraconat en un arxiu a la memòria del meu ordinador. Allà estava encara.

En els dies que intentava fer aquell treball vaig connectar altra volta amb la Mercè Grau per intentar aclarir la relació. Era la relació familiar amb els de “Sant Andreu”. En els meus records de molt petit hi havia l'haver anat a una “tocinería” (cansaladeria) d’aquell barri de Barcelona amb els meus pares, és a dir, es mantenien els contactes familiars, i al començament dels meus estudis universitaris vaig connectar amb un xicot més gran que jo que també feia econòmiques i que provenia d’aquells familiars de Sant Andreu.

En aquest nou contacte, ara ja grans tots, vaig conèixer al germà de la Mercè, en Joan, i la seva muller. En Joan també cercava la genealogia de la seva família. Ens vam intercanviar les dades respectives que teníem fetes, crec, a partir d’uns senzills excel’s.

“Va, som-hi!, a veure si en traiem l’entrellat”. Però, com amb tantes coses que et proposes i desprès no continues aquest intercanvi va quedar també arraconat sense continuïtat. D’això ja fa més de set anys. Una mica ordenat com intento ser, vaig guardar tots aquells apunts al mateix arxiu que havia creat relatiu a la meva família. Allà encara hi era tot i ara l’he fet sobresortir.

“A veure, amb les noves dades que sé ara, què puc lligar?”

Chin, Tachin!, Bingo! Els de “Sant Andreu” són els descendents d’en Joan Abril Roldós, el fadristern a qui l’avi del meu besavi, Jaume Abril Roldós, li havia deixat una legítima de 40,- pessetes malgrat ser el primogènit del seu primogènit ja traspassat.

Havia trobat la relació amb la Mercè Grau i el seu germà, Joan. Tenim un rebesavi comú, en Bartomeu Abril Riera. Tenim un dels nostres respectius besavis germans: en Joan i en Jaume Abril Roldós.

Ara sabrem perquè en Joan malgrat ser el primogènit serà fadristern. La història, a partir del que ha conegut en Joan Grau, encara que no ens sabem gaires detalls, és molt maca i especialment per a mi ara que torno a tenir responsabilitats en el tema de l’abastament d’aigua.

En Joan Abril Roldós va ser mecànic. Segurament ja ho era a Cabrils. En els records familiars que m’ha tramés en Joan Grau, va construir, inventar, o posar en marxa, una màquina de batre a vapor que no va funcionar, o es va espatllar i va haver d’abandonar. En Joan no seria pagès, d’aquí la deixa de l’herència del seu avi Jaume Abril Mas al germà petit que sí continuaria a la terra. 

Ell, potser autodidacte o havent après l’ofici de mecànic d’algú, vés a saber si fins i tot de fora de Cabrils, se’n aniria a Sant Andreu de Palomar a treballar a la Companyia de les Aigües de Barcelona (Compagnie des Eaux de Barcelone), a la central del Besós, a la “Casa de màquines de San Andrés de Palomar o Estación elevatoria del Besós”.

La Central del Besòs, que també havia estat anomenada Casa de máquinas de San Andrés de Palomar o Estación elevatoria del Besós, és una planta de bombament d’aigua que es troba al barri de Vallbona, al nord del Turó de la Trinitat, al costat dret de l’autovia C-17 (antiga carretera de Ribes), en un espai encerclat per les vies del ferrocarril de la línia de Granollers-Maçanet-França, i les del Tren d’Alta Velocitat (AVE). La central es va instal·lar a prop del sifó de l’aqüeducte de Dosrius, que passa per sota del riu, i s’hi va connectar per introduir-hi l’aigua que extreia dels seu pous.

La història i funcionament d’aquesta important instal·lació industrial per portar més aigua a la ciutat de Barcelona l’explica el mateix Joan Grau en el Butlletí d’Arqueologia Industrial i dels Museus de Ciència i Tècnica de Catalunya en un article publicat al n. 81. Aquesta instal·lació servia, a més de xuclar directament aigua de l’aqüífer del Besós, de punt d’entrada de l’aigua provinent de l’aqüeducte de Dosrius, passat el sifó que travessava el Besós, que “Palau, Garcia, (Saborit) i Cia” havien començat a fer a la conca de la riera d’Argentona, amb un barratge subterrani més amunt de Dosrius, que inicialment havia de portar aigua a Mataró i que al final, per dificultats econòmiques es van vendre per portar aigua a Barcelona.

En Joan Abril Roldós esdevindria l’encarregat d’aquesta instal·lació (el coneixien com  l’enginyer) i tindria la seva casa dins del recinte del complex. En la foto la seva filla Conxita Abril Vidal i la seva néta Mercè Mauri Abril.

Estaria molt bé que aquesta reconstrucció que hem pogut fer gracies als records memorístics de la família d’en Joan i la Mercè Grau Mauri la poguéssim documentar millor, encara que és difícil. Penso, però,  que ara que sabem el que busquem i el que podem trobar pot ser més fàcil descabdellar el cabdell del fadristern d’en Bartomeu Abril Riera, rebesavi de la Mercè, d’en Joan i meu.

17 de maig. Molt satisfet d’haver aconseguit conèixer tot això. Gràcies, Joan, gràcies, Mercè.

Lectura pendent.

Ja fa molt temps, quan vaig començar a escriure al blog (el primer, ja fa quinze anys!), en Ramon Bassas em va dir “que l’escriure no ens fes perdre el llegir”. És això, ara escric molt, molt més àdhuc que publico aquí, i se m’acumulen les lectures pendents.

Ja torna a funcionar el correu amb normalitat i m’arriben les revistes endarrerides de dues en dues, posant-se al dia. Ja m’havien avisat que les podia llegir per Internet, però no m’hi enganxo, em costa de llegir en una pantalla. He d’agafar amb les mans el paper. Ara no sé pas com m’ho faré per posar-me al dia.

També comencen a arribar-me els llibres demanats per correu electrònic. Això no va tant de pressa (alguns).  Crec que el circuit editor- distribuïdor - llibreria encara no ha arribat als nivells d’eficiència de Zara (que és la clau del seu èxit segons em va explicar personalment Amancio Ortega ja fa temps a Arteixo) i per això Amazon i les distribuïdores on line  els sobrepassaran. Potser les llibreries poden ser una referència per una minoria, però algunes no tindran prou gir per aguantar el negoci. De formes de prescripció n’hi ha moltes, la demanda pot ser molt segmentada i llavors el recurs a la compra on line pot ser una solució. No cal que sigui Amazon, les pròpies llibreries et poden donar el servei sense mantenir els estocs ni necessitar la presència física a l’establiment. A vegades penso que la defensa aferrissada que alguns fan de les llibreries de proximitat s’assembla a la que es va fer de les sales de music – hall quan aquest format ja estava de baixa.

Jubilat i tot, pensava que els encàrrecs marginals que em feia l’Alcalde m’entretindrien i m’ocuparien alguna estona. Però noi, no és un bon moment per distreure’t. Reunions telemàtiques, informes per llegir a casa, decisions importants a prendre per telèfon amb àudio o vídeo, atenció al futur que ve, ... Ufff!

I l’espasa de Damocles de viure de la pensió penjant cada dia d’un fil més prim. Però, què dius! Qui pogués plorar amb els teus ulls!

Res, que el futur ara sí que ja no és el que era. Serà molt diferent.

16 de maig. Un altre dissabte, i ja en van 9, a casa. Déu- n’hi -do del profit que en trec. 62 dies, 67 entrades al blog, i ... altres coses.

Josep, res de res.

Al meu fill Josep que somia (somiem) en que tenim una herència amagada per descobrir.

Sempre barrinem amb  la fantasia de que algun dia trobarem una herència perduda de la que no se’n sabia res. És una fantasia dels pobres. També en que ens tocarà la rifa. Sí, com aquell jueu que demanava a Jahvé que li toqués la loteria fins que Jahvé es va atipar d’escoltar els seus precs i li va contestar des de dalt del cel: “Fill meu, ajuda’m i compra un dècim!”

En el testament de l’avi del meu besavi, en Jaume Abril Mas, no diu què li deixa al seu nét quan el fa hereu universal seu. Som al 1876. És en el testament del meu besavi, en Jaume Abril Roldós, de 1896, on al descriure els seus béns en diu la procedència i d’aquesta, quina part és de l’herència del seu avi. Res, poca cosa: una casa al barri de La Sagrera, 11, (casa de un solar y alto de 69,64 m2 amb un pati de “cuartón y medio”, 340,87 m2, cal Bassó; i una peça de terra al paratge Roca de la Llobatera de 8 quarteres i sis quartans (20.700,28 m2). El besavi Jaume hi afegeix a aquest béns una casa a La Sagrera de 23,27m2 (que crec que era adossada a la primera) que ha aixecat amb el seus recursos. Tot plegat, pas gran cosa. El besavi mort el 1917, però, és clar, tot això s’ho endurà el seu fill gran, l’hereu, en Salvador Abril Diví. La meva àvia, Angeleta, germana d’en Salvador, sols li tocarà la legítima, 100,- pessetes.

Per part de l’avi Jaumet hi ha el que ja coneixes. Ell era un "comparet", però va aconseguir comprar l’any 1936 la casa de can Món (o can Manen) de Cabrils que va deixar en herència meitat i meitat als seus dos fills (fill i filla). Com va arribar a les nostres mans (de la teva mare i meves) ja ho coneixes. Una casa vella de poble, també a La Sagrera (92) però a l’alt, de cara a Ponent, sobre el poble; amb un afegit que va començar el meu pare fa més de cinquanta anys i que allà s’ha quedat a mig fer; amb la servitud d’un dret de pas a les dues cases aixecades als terrenys que eren del meu avi i que es va vendre a finals dels anys cinquanta del segle passat; un pou inutilitzat de fa quaranta anys, i que tot plegat s’ha convertit en part en traster familiar i que fem servir els dies festius per trobar-nos tots plegats.

Per part de la branca materna del teu pare no hi ha res. Fins i tot el pis en que vivien l’àvia Teresita amb la seva mare Anita a Arenys de Mar, suposo que llogat, va ser devastat per un obús que hi va impactar en els darrers xocs bèl·lics al Maresme en els últims dies de la Guerra Civil, la batalla del Montalt, el gener del 1939.

De la part materna tampoc res. L’avi Pepito que havia aconseguit una bona posició laboral va morir jove i la iaia Isabelita va haver de tornar a posar-se a treballar i viure a lloguer. Venia d’una família de vuit germans amb la mare també morta molt jove i el pare d’ella era un senzill taverner. Tot això, ja ho saps, està explicat aquí.

Ja ho veus, això és tot.

Ah, sí! Hi ha, però en resum, una gran deixa per vosaltres els seus descendents. És una deixa immaterial: tots els teus avantpassats van viure de les seves mans amb les lletres i els números justos o mínims de l’època: Pagesos i pageses, menestrals, taverners, empleats, obrers i obreres (categories que ara quasi bé no s’utilitzen). Cap d’ells va tenir els estudis i les condicions que heu aconseguit vosaltres i tota la vostra generació de cosins i cosines que ens sou descendents: economistes, politòlegs, sanitaris, arquitectes, enginyers, advocats, gestors empresarials,...

Aquesta és la herència que heu rebut i aconseguit, valoreu-la. Viviu-la amb orgull. Tots ells, els teus besavis (i de la teva germana): en Jaumet, l’Angeleta, en Josep i l’Anita, l’Antón i l'Isabel, en Jaume i l’Antònia, i els vostres avis: en Simón, la Tresita, en Pepito, la Isabelita, estarien molt contents de veure la seva nissaga allà on han arribat a la vida. Doneu-ne gràcies. És una bona herència la que heu acumulat. Sapigueu també trametre-la a la vostra descendència.

15 de maig. Vés, la “Bebis” avui fa 7 anys. Felicitats, per molts anys i que jo els vegi, néta!

Desconfinament.

Encara estem a la fase zero de la desescalada. Tot just comencem a treure el cap del cau on hem estat confinats des del 15 de març. La por que tenim ara és si ens passem i relaxem pot provocar un rebot de l’empeltada de virus que seria nefast. Sembla que no ho tenim fàcil per sortir-ne i avançar cap a fases menys restrictives.

Però el “xino” de la Plaça de les Tereses ja està obert. “De tu casa no vas a salir hasta que al chino veas abrir”. Ell despatxa amb mascareta i els clients fan cua al carrer també amb mascareta i guardant la distància social de seguretat. Tot comença a moure’s mica en mica.

Ahir, sortint de comprar la premsa –l’única sortida diària que faig, degudament protegit amb guants i mascareta- i anant cap a la forneria a comprar el pa (que no ho faig cada dia) vaig trobant-me a força gent coneguda.

El company de rehabilitació coronaria de fa vuit anys: Què tal? Com estàs? Em diu que té 82 anys i que està bé. Que juga al golf i camina cada dia 5 kilòmetres. Et veig bé, em diu a mi. La Conxa que feia cua al carrer a la porta de la botiga de la modista de remuntes i que a distància ens intercanviem impressions sobre les lectures respectives que tenim entre mans. La mestressa de la botiga de productes ecològics que està aixecant el tendal que em diu si ja torno a fer bicicleta. Que ella puja i baixa la carretera de Mata fins a la cruïlla del camí de Sant Miquel i Sant Martí i jo li confesso que per allí no m’hi atreveixo ja que és una pujada molt forta i que vaig per l’estació de Llavaneres que no és tant costeruda. En Rafa que fa cua davant de la botiga del lampista. És l’ajudant d’en Quico, el pagès de Sant Iscle que ens forneix de verdura el dissabte al mercat. Com va la feina? Poca ara, és un temps estacional. Dissabte que ve ja engega el mercat altra volta, amb limitacions, a nosaltres en toca l’altra setmana. Records. En Jaume, a peu de les escala per entrar dins del mercat, vell company de lluites. Parlem una mica del panorama polític però ho hem de deixar de seguida al venir-li una estossegada. La perruquera “esteticien” del costat de la botiga del pa que ja tenia les mans al cap d’una clienta: des de la porta, Com esteu? En Juanjo, bé? Sí, tots bé.

Desprès, cap al migdia, he d’anar a signar una documentació a cal notari. El serveis essencials no s’aturen, és d’AMSA. Signem amb guants i mascareta, amb totes les precaucions de separació i a la sortida fregar-se les mans enguantades amb solució hidroalcohòlica.

Vols sortir a caminar, em diu la mestressa a la tarda, a l’hora permesa? No, avui, no cal. Ja he sortit prou i m’he mogut massa. Em quedo a casa. Parlarem amb els fills, a veure com estan ells i els néts, per videotrucada.

Dissabte al matí reobre el mercat ambulant amb limitacions de parades i d’horaris. No entenc les ganes d’arriscar-se, les presses. Aquest servei d’abastament està resolt força bé en gran part amb els mateixos productors i venedors de proximitat que s’exposaran i exposaran als compradors a un possible contagi. Perquè, doncs? Sí, potser marcarà una fita que portarà al declivi futur d’aquest format comercial, com tantes n’hi ha hagut al llarg dels temps! Si hi ha alternatives més segures i tant o més efectives que aquesta de celebrar mercats ambulants en moments d’incertesa sanitària, perquè no les aprofitem? 

Fa anys va ser obligat tancar els estables de vaques de l’interior de les ciutats per motius d’higiene. Vam deixar de beure llet per això? No, va sortir una forma més saludable d’obtenir-la i endavant. Sí, ara la llet no fa tel; sí, ara la llet no es tant gustosa; sí, ja no anem amb la lletera cada dia a comprar el producte (les lleteres, recordeu? N’hi havia a cada casa); sí, ara tot és menys ecològic i menys natural, més industrial. Però no hi hem guany en altres coses, especialment les sanitàries? No ha valgut la pena? O tornarem a reclamar viure estibats a les ciutats al costat de les vaques i les cabres?

Bé, jo dissabte no aniré al comprar al mercat. Em perdré el goig dels colors, les olors, la convivència amb venedors i compradors, el tallat de cafè a meitat de la compra. No serà tant poètic, però sóc de risc i m’hauré d’acostumar a la prosa. Caldrà buscar altres plaers estètics. N’hi ha, segur.

14 de maig. Diu que a la tarda plourà. Bon moment per posar-se a llegir.