Dotze anys de volatilitat i volubilitat política a la ciutat de Mataró (anàlisi electoral).

 

El segle XXI comença a Espanya amb el Govern de majoria absoluta del PP comandat per José Mª Aznar. Aquest, crescut, es traurà les penes del pacte del Majestic del 1996 que li va fer signar Jordi Pujol per donar-li el seu suport. Ara ja no en necessita cap i no tindrà aturador. Però un cigne negre, el primer del segle, en vindran més, se li creua pel camí l’11 de març del 2004. És el sagnant atemptat yihadista de Madrid. La mala gestió que en va fer, ell i els seus, descavalca el Govern del PP en quatre dies mal comptats. Comença l’època Zapatero. Els vents de l’economia bufen ben fort a favor, el país viu les “vaques grasses”. Però al 2008 apareix el segon cigne negre. La crisi financera que es ve covant des del 2007 esclata amb virulència a començaments de la tardor del 2008, la fallida de Lehman Brothers porta el sistema financer en orris. Tots a patir.

Els socialistes havien guanyat folgadament, encara que sense majoria absoluta, les eleccions del maig del 2008. Al segon govern Zapatero li va tocar bregar amb la situació. El 12 de maig del 2010, el seu President es rendia al faristol del Congrés: “Haré lo que haya que hacer, cueste lo que cueste y me cueste lo que me cueste”: el Govern. Repasso les entrades que vaig fer al meu blog de llavors d’aquell mes de maig (aquí). Ho vaig viure en primera línia, va ser dur, molt dur. Quatre anys d’eufòria (inconscients) i tres anys llargs de purgatori, pitjor, d’infern. El cicle polític ho va recollir de seguida. Comencen dotze anys trepidants, on veurem de tot. Del 15-M a la Puerta del Sol fins a les eleccions darreres, 14-F-21; amb alternances de Govern impensables, passant per fulgurants ascensos i caigudes de noves formacions polítiques; baralles campals dins dels principals partits polítics, repeticions electorals dues vegades; esverament fins el paroxisme a Catalunya, amb Presidents rectors, vicaris i escolanets; judicis espectaculars, que senten a la banqueta des de la monarquia, la corrupció política, el “procés”, les Caixes d’estalvis,..., l’atemptat a Barcelona de l’agost del 2017. No sols a Espanya. Veurem coses semblants a França, també amb atemptats yihadistes i l’ensorrament dels vells partits; a Itàlia, amb nomenaments de Govern de gestió tecnocràtics; a la Unió Europea que perdrà per primera vegada un membre, important, l’U.K.; Trump president del EE.UU.; l’ascens de la Xina; les guerres a l’Orient Mitjà i les crisis dels refugiats a la Mediterrània; i per acabar-ho d’adobar tot, el 2020, un tercer cigne negre, potser era gris, una pandèmia, la del COVID-19, que s’ha gestionat amb dificultats però amb notables resultats.

Anem a veure com tot aquest període, inaudit, extraordinari, que evidentment passarà a la història, ha tingut una translació en les vicissituds electorals a la ciutat de Mataró.       

1. Evolució demogràfica: la immigració.

 

La publicació anual de l’Ajuntament de Mataró sobre l’estat de la població i la seva evolució permet confegir tota mena de quadres i gràfics a partir de la informació que contenen i que és d’on trauré els que he fet. Crec que per analitzar què ha passat electoralment durant el període 2010-2021 cal presentar d’entrada, ja que les dades disponibles ens ho permeten, la sèrie poblacional des del 2000. Hi ha alguna dada que en les primeres publicacions del 2000 i dels 2001 no es presenta encara però a partir del 2002 ja es poden fer les series senceres del que vull explicar. Intentaré presentar -la major vegada de casos que sigui possible- les dades en valors absoluts, de quantes persones estem parlant.

No cal dir que la dinàmica demogràfica de Mataró ve completament marcada per la evolució de la immigració. Cal distingir entre la població nascuda fora del territori espanyol però amb ciutadania espanyola adquirida abans o després i la població estrangera. Veurem la diferencia que comença a donar-se al 2014, suposo fruit de processos de nacionalització en els que no vull entrar ja que poden tenir diverses casuístiques que no les crec interessants a efectes del que vull exposar. Hem de tenir present a l’hora que les dades fan referència a la població regularitzada i desconec si hi ha cap possibilitat de estimar l’existència del nombre d’irregulars que segurament hi són.

Quadre 1. Evolució de la població a Mataró 2000-2022.

Gràfic 1

L’evolució de la relació de la població amb nacionalitat espanyola i l’estrangera queda reflectida en la gràfica següent

Gràfic 2.

L’impacte de les sacsejades de les crisis del 2008 (financera) i del 2020 (pandèmia) és evident. Malgrat multiplicar-se quasi per tres la presència d’estrangers entre nosaltres des de l’inici del segle, és clara la seva estabilització des del 2010 fins al present, entorn el 16,5% del total de la població mataronina.

L’evolució de les arribades provinents dels principals orígens de les emigracions queda reflectida en el quadre següent:

Quadre 2. Nombre d’estrangers agrupats per procedències 2002-2022*

*aquestes dades comencen el 2002.

Els agrupaments per origen segueixen els mateixos criteris que l’estudi de població de l’Ajuntament, llevat dels llatinoamericans agrupant els del centre i els del sud. Aquesta decisió s’ha pres tenint en compte, més que altra cosa, a components culturals: religió, idioma, costums, ... Cal tenir present l’arribada de xinesos que de ser irrellevants a començaments del període decupliquen la seva presència en aquest temps. L’evolució dels altres agrupaments segueix, més o menys, la mateixa pauta general. Des del 2009 s’incrementa, poc, la presència de magrebins; es manté la de subsaharians; baixa, una mica, la de llatins; l’excepció xinesa i l’increment dels vinguts d’altres llocs.

Gràfic 3.

2. Processos electorals 2010-2021.

En els darrers 12 anys (2010-2021) s’han produït 15 processos electorals:

En el 2010, autonòmiques; en el 2011, municipals i generals; en el 2012, autonòmiques altra vegada; en el 2014, europees; en el 2015, municipals, autonòmiques i generals; en el 2016, es varen repetir les generals; en el 2017, autonòmiques; en el 2019, generals, municipals, europees i altra cop generals; en el 2021, autonòmiques.

2.1. El cens.

Abans d’endinsar-nos en el resultats d’aquets processos, un cop d’ull al cens*, als cridats a participar-hi. D’entrada hem de separar els estrangers, que no tenen dret a vot, aquests els sabem any a any. Després hem de saber els censats que són els que tenen sufragi actiu, és a dir els majors de 18 anys; i la resta, la diferència entre el total d’habitants i el censats són els que no poden participar (menors, incapacitats + estrangers).

Quadre 3. Evolució del cens electoral 2010-2021.

*Les dades del nombre de censats les he tret de les publicacions sobre els resultats electorals que publica l’Ajuntament. Evidentment, no tinc coneixement dels anys en que no es van produir eleccions.

La població, entre el 2010 i el 2022, ha crescuts un 4,93%; els que tenen la nacionalitat espanyola (nascuts o no aquí), un 5,6%, és a dir més que la població (processos d’adopció de nacionalitat per alguna raó, entre ella naixements); el cens, però, ha crescut menys, un 3,56%; mentre que els que es queden fora de la participació han variat un 8,35%. Això darrer és fruit del component de la immigració.

2.2. Resultats electorals.

Quadre 4. Resultats electorals 2010-2021.*

*Les assimilacions i agrupaments de vots s'han fet malgrat hagin canviat els noms d'alguna de les formacions que s'han presentat en aquest període. Queda al marge la petita presència d'UPyD a les G'11 que s'ha inclòs a altres.

Una primera constatació, rellevant: en aquestes quinze conteses, en 12 anys, han guanyar cinc formacions polítiques diferents, de un extrem, quasi, a l’altre de l’arc parlamentari. Gràficament sembla que hi ha tres períodes diferenciats: el del començament de la segona dècada, 2010-2014, de predomini de les forces nacionalistes (CDC/Junts, ERC); un període central, 2015-2017, en que cada contesa és diferent (PSC, Junts, EcP, C’s); i un darrer període, des de 2019 de predomini del PSC. El període central és clau per veure la resposta de l’electorat, amb volatilitat i volubilitat, al panorama trasbalsat de la política espanyola i catalana d’aquests anys. És l’aparició de nous actors polítics protagonistes i el desencís i desorientació de la ciutadania davant els reptes que se li plantejaven.

Una primera síntesi en un quadre i una imatge:

Quadre. 5. Evolució del vot a les principals opcions agrupades segons proximitat ideològica

Gràfic 4.

2.3. Participació

Quadre 6. Evolució de la participació 2010-2021.

És evident que la participació en cada procés electoral -llevat del que en podríem dir l’abstenció “estructural”- obeeix a l’interès del cos electoral en la contesa. Tradicionalment s’ha manifestat escàs en les eleccions europees, bona mostra en són les del 2014, on la participació no va arribar al 50% (abstenció, 53,45%), fet que no es dona en les de l’any 2019 quan al fer-se conjuntament amb les municipals van manifestar un forta correlació amb elles, encara que com sempre menor. Curiosament en les 2014 la primera força política va ser ERC que no havia guanyat mai cap elecció a la ciutat. En canvi a les del 2019 el resultat seria parell que a les municipals, victòria del PSC.

Però hi ha més dades a considerar: La més elevada participació correspon a les autonòmiques del 2017, en el moment de màxim clímax independentista, que curiosament van ser guanyades per Ciutadans, un partit radicalment contrari al “procés”. Però la segona taxa més baixa de participació correspon a les darreres també autonòmiques, les 2021, on es va quedar a casa la meitat de l’electorat, fet que es deu poder interpretar com a resultat de l’evident cansament de la ciutadania davant el panorama polític i que va guanyar el PSC.

En les eleccions municipals les participacions del 2011 i del 2015 són semblants i de les més baixes. En les del 2011, la supressiva aparició d’un notable gruix de vots de PxC provoca el canvi d’Alcaldia que passa per primera vegada a CiU, però que obre en període d’evident manca de governabilitat al no aconseguir establir-se majories de govern. Fet aquest, que s’aguditza amb el resultat del 2015 en que hi ha fins a 9 grups polítics representats al Consistori fet que no s’havia donat mai i que expressa les “turbulències” del moment polític. Aquesta situació és corregida per l’electoral al 2019 amb una forta pujada de la participació, també d’acord amb el moment polític, i amb una polarització en les opcions que porta a una concentració notable: dos grups, PSC i ERC, concentren 21 dels 27 regidors, repartint-se els tres grups restants dos regidors cadascun.

La participació en les generals mostra una elevada participació amb alguna nota a ressenyar. En les 2011 hi ha la victòria de CiU, però en les dues del 2015, el vencedor és ECP que mai havia resultat guanyador des de l’adveniment de la democràcia. Mentre que a les primeres del 2019 hi ha la segona participació més alta, fruit evidentment també del moment, però que són guanyades pels socialistes. Podríem dir que en tres moments, 2011, 2015 i 2019, aquestes eleccions reflecteixen clarament el panorama general.

Tot això fa pensar en oscil·lacions del cos electoral participant i abstenint-se, donant el seu vot a qui li sembla millor en cada moment, ens permet parlar de volubilitat i volatilitat. La tensió política d’aquesta segona dècada del segle XXI, que no és exclusiva de casa nostra, encara que tenim elements a Catalunya que la distingeixen, té evident translació en els resultats electorals. No són els mateixos els que participen més o menys, i tampoc són les mateixes formacions les que reben aquesta participació. Les constants estructurals desapareixen, o en surten de noves que fins ara han donat mostres de no assentar-se i establir-se amb força.

Gràfic 5

Gràfic 6.

La línia de tendència del percentatge d’abstenció ens mostra una inclinació a la baixa (més participació) que crec que ve emmascarada per les altes participacions del període central (totes per sota de la línia de tendència) però podríem deduir de les darreres dades que això es pot revertir (totes per sobre). Novament els moments polítics determinaran quin és el futur d’aquest aspecte de la participació.  

2.4. Vots en blanc i nuls.

Podríem pensar que la situació d’aquests temps portés a un increment dels vots en blanc o nuls com a forma de manifestar una disconformitat amb les propostes que es presenten a l’electorat. Les dades recollides no ho reflecteixen, ans al contrari, ens mostres que aquesta possible i existent manifestació electoral va a la baixa.

Quadre 7. Evolució dels vots blancs i nuls en el període 2010-2021.

La gràfica en valors absolut ja és indicativa i la dels valors percentuals amb les línies de tendència també.

Gràfic 9.

Annex. Línies de tendència de les agrupacions polítiques. 2010-2021.

Els agrupaments estan fets amb les formacions polítiques malgrat s'hagin presentat al llarg del període analitzat amb noms diferents (estan marcades amb *)

L’esquerra. Evolució dels vots del PSC i ECP* període 2010-2021.

Gràfic 10.

La tendència es creixent partint d’un nivell baix al començament i impulsada per la recuperació des de la meitat del període.

Els nacionalistes. Evolució del vot de ERC/ Junts*/CUP en el període 2010-2022

Gràfic 11.

La variació també és gran, encara que menor que en el cas de les esquerres. Curiosament la vegada amb menys vots aconsegueixen l’Alcaldia M’11 i les seves puntes més altes es produeixen a les eleccions autonòmiques llevat -indicatiu també- de les darreres de l’any 21.

La Dreta. Evolució del vots de PP/ C’s/ Vox* en el període 2010-2021.

Gràfic 12.

La tendència és lleugerament a la baixa amb una dispersió notable degut als moments ja comentats.

14 d'octubre.

Una trucada.

 

A mi no em trucaran mai per ser Conseller ni res semblant. Quan potser era possible mai ho va ser, malgrat alguna informació desinformada, i ara ja se’m ha passat l’arròs i les ganes. Uff...! quin maldecap. Encara que alguns a la meva edat estan, o volen continuar estant, en el candeler i sense manies.

Al rebre una trucada d’aquesta mena el primer que hauria preguntat fora: “Perquè jo? No n’hi ha de més preparats per el comès?”. Sempre, en el ben entès, que el que truqués fos dels “meus”. Si no ho fos, en la meva previsible perplexitat, primer preguntaria: “En quin marc s’ha de desenvolupar la feina? Objectius, programa, companys, direcció, previsió de recorregut, ...”. Encara que... si ja no saps quins són els “teus” (no ho has sabut mai o ho has oblidat) agafes l’ocell al vol i a la cassola. Som-hi!

No, això d’estar al servei del “país”, de la “gent”, de “les idees”, està molt bé, però cal concretar quin país, quina gent, quines idees. No s’hi valen qualsevols i parafrasejant a Marx, Groucho, sinó són les meves en tinc unes altres, les que vulgui vostè.

S’explica que en l’època de la Restauració a Espanya un cap de Govern que estava a punt de caure l’endemà va cridar a un personatge per oferir-li el càrrec de ministre. Aquest li va dir: “Escolti, però si serà per sols un dia!”, i el cap de Govern li va respondre: “Sí, però vostè serà ex ministre tota la vida”.

No sé si hi ha molta gent que li fa dèria encara ser alguna cosa, especialment si ja n’has sigut alguna i més si no has de redimir-te, o rescabalar-te, de res, ans al contrari. Sí, hi ha molts exemples, alguns no massa reeixits, per cert. Noi, la fal·lera de la presència pública. Humana. Potser també afrontar un possible ridícul amb les esquenes, o les galtes, amples.

La condició humana i els camins del Senyor són inescrutables. Amén.

11 d'octubre.

Des del fons dels temps obscurs.

 

No sé res de filologia; m’agrada la història, alguna cosa en sé, poca; la prehistòria em costa més; Grècia m’encanta. Amb aquestes premisses m’he enfrontat amb el darrer llibre de Pedro Olalla, “Palabras del Egeo. El mar, la llengua griega y los albores de la civilización” Ed. Acantilado. B-2022. Per a mi del tot sorprenent des de la meva ignorància amb el que planteja l’autor.

Des d’una petita illa de les Cíclades, Kímolos, el narrador (transsumpte de l’autor, suposo) es disposa a rebre al seu fill, Sílvano, que arriba en deu dies i comença a escriure-li dia a dia les seves reflexions sobre la llengua dels grecs, els seus orígens, les seves variacions, contaminacions, translacions, influencies, ...De com surt la llengua, el llenguatge, de com deuria haver-hi alguna cosa, o molt, de civilització abans de la constància dels primers fets que ens han arribat, abans d’Homer en aquest cas.

Deixo de banda el tema filològic grec del que no sé ni l’alfabet, però m’aferro a la història, o als orígens de la història. Què sabem de les edats obscures? Què ens diuen el que es va descobrint? Quins són els orígens? Gratant els mites, el que traspuen els primers escrits coneguts, el que perviu en l’imaginari de la gent, el que ha representat mirar el cel i les estrelles, el que ha servit d’aliment des de temps immemorials, l’oli, el vi, el peix, el formatge,... D’on s’ha de partir? De la ciència.

“La ciencia, Silvano -ese “pararnos ante algo a observar”, como lo definieron los griegos con la palabra episteme-, seguirá ampliando nuestros horizontes mientras estemos dispuestos a no aferrarnos a una convicción si aparecen evidencias que la ponen en duda. Y las evidencias, que a menudo confunden e incomodan, siguen apareciendo cada día.”

¿Des d’on fa l’autor les seves reflexions que va anotant a la seva llibreta? Des del paisatge, en un turonet, a la vora d’una platja, assegut en una senzilla taberna arran de mar. És l’Egeu.

“Ahora estoy en To kyma: ya sabes, la taberna que pone las mesas en la arena. La ensalada de halmyra que acabo de comerme -mojando el pan en un aceite denso y profundo, el vino humilde servido en una frasca de cristal, y un calamar asado al amor de la brasa con un certero chorro de limón, me han vuelto a recordar que Grecia sigue siendo un lugar para sibaritas sencillos. Vamos, pues, con Dioniso, como te prometí.”

Segueixo a Pedro Olalla de temps. Suposo que el meu interès per Grècia hi ha contribuït. Hi he estat unes quantes vegades puntualment a diferents indrets de la seva geografia: Atenes, el Dodecanès, les Cíclades, les Jòniques, el Peloponès. Hi tornaria sempre, no sé si ho podré fer. Vaig ressenyar en aquest blog temps enrere (2012) una de les seves obres: “Historia menor de Grecia”, https://magrinyar.blogspot.com/2012/07/lectura-interessant-i-entretinguda.html He regalat més d’una “De senectute política”, que és una possible resposta al “De senectute” de Ciceró. Vaig aprendre de “Grecia en el aire”, totes elles editades per Acantilado.

M’agrada molt la seva escriptura: “Un poco más abajo, los solitarios cipreses que son como paisaje puesto en pie para mirar al horizonte, me recordaron que tenía que hablarte, aunque fuera de paso, de toda esta vegetación tan propia del Egeo: que brota en esta tierra desde el Paleolítico, que ha inspirado mitos y topónimos antiguos, que ha dejado su nombre escrito en los más viejos caracteres que sabemos leer, y que, no obstante, aún siguen diciéndonos que vino de otra parte (no se sabe de dónde).”

Les seves reflexions i explicacions sobre els orígens el porta, al final del llibre, a parlar de la condició humana:

“¿Sabes? Ahora que me detengo a pensarlo en el amplio silencio de la noche, homo y anthropos parecen nombrar dos naturalezas fundidas en la trágica figura del hombre: homo, su terrosa sustancia; anthropos, su vocación de altura. Su humilde pequeñez y su humilde grandeza. Su afán por dominar la tierra y su extraña nostalgia del cielo.”

“Quizá, en el fondo, lo mejor de nosotros, todo lo que de bueno hemos logrado solos y como especie -el lenguaje, el amor, el sufrimiento por el dolor ajeno, la idea de justicia y de vergüenza, la colaboración, la alegría, la emoción compartida, el esmero, el talento, la conmoción ante lo bueno, la gratitud o la memoria-, no sea otra cosa que la huella espasmódica de nuestra aventura como seres en busca de sentido.

Todo se explicaría, entonces, si aceptamos que el don es la inquietud; o, dicho de otro modo: que la divinidad espera de nosotros no es que encontremos el sentido, sino que lo busquemos.

Extraña conclusión. Extraña criatura, el hombre. Extraña condición, la suya, y extraño, su destino. No sé, Silvano. No sé lo que tú piensas. Yo esta noche me quedo con la sonrisa antigua del vino; me quedo con la idea del agón, con la silente bóveda estrellada, con nuestra inexplicable nostalgia del cielo.”

14 de setembre.

Pensament (segurament subjectiu).

 

“La indigència intel·lectual de la molts actors públics és supina.”

Accepcions emprades. He anat al Diccionari ideològic de Julio Casares (sempre m’ha acompanyat). No crec pas que la traducció literal pròpia afecti el contingut de la pensada.

Indigència: Pobresa.

Pobresa intel·lectual: ignorància.

Ignorància: falta de instrucció.

Ignorància supina: la que ve de la negligència.

Negligència: falta de diligència i aplicació.

8 de setembre.

Les darreres fotos en paper.

Repassant el que hi havia a una de les varies lleixes de llibres i altres materials oblidats pel temps n’ha sortit un grapat de fotografies en paper que van ser les darreres que vaig fer amb “carret” per revelar. Méthode traditionnel. Són del primer trimestre de 2004 i encara estaven dins la funda de la botiga que les va revelar amb els clixés de pel·lícula corresponents, datada el 14/4/04.

Les imatges van de la celebració dels aniversaris familiars d’aquells dies, febrer, març, i de l’anada a Bèlgica per l’abril a veure els Molsosa per esbargir-nos.

Vam estar a Brussel·les per Setmana Santa a casa en Pep i la Montse i vam fer alguna excursió pels voltants, recordo Dordrecht a Holanda. Jo havia de decidir plegar de l’Ajuntament ja que a les eleccions generals del març havia obtingut acta de diputat al Congrés. En vam reflexionar plegats. Calia tancar etapa. Després de les eleccions locals del 2003, novament reeixides per sisena vegada, m’ho vaig passar malament. Ja portava massa temps, tot aconduïa a una meta. Ho faria a la tornada.

1 de setembre.

Tres frases de la darrera d’en Brunetti.

 

Interessant. Crec que Donna Leon ha tornat a trobar el to i ens presenta un cas poc policial, més d’indagació de la condició humana i les seves misèries. “Dad y se os dará”, Seix Barral, B-2022.

La ciutat de la llacuna es va recuperant de la Covid, la vida reprèn amb les seves vicissituds. Les malalties mentals dels grans. Les debilitats, també mentals, dels que encara no ho són. Les trafiques monetàries i  fiscals dels que les poden fer. Els dubtes dels que hi han de lluitar. Els viaranys que han de transitar els que volen desentrellar el que passa. La impotència, com en altres episodis de la sèrie, per cloure d’una manera justa el tema. Les connivències, les conxorxes, els artificis, els entrebancs, els enganys del funcionament  de les coses.

Surt menys la família del comissari, més la de la seva pròpia ascendència, i és clau la companyonia dels seus col·laboradors més fidels amb canvis de papers. Més persones, diverses, del seu paisatge que aquest pròpiament dit sempre omnipresent en les anades i vingudes del  comissari Brunetti.

“Los chips leen documentos; los amigos intentan leerte el corazón.”

“Pero los artistas, como había concluido hacía ya tiempo, eran como los políticos: les interesaba más la elegancia de la verdad que la verdad en sí misma.”

“Pensó en una cosa que Séneca había escrito en una de sus cartas, en la que advertía que hasta que empezamos a prescindir de las cosas no somos conscientes de lo innecesarias que eran”.

1 de setembre.

Sí, la vida és molt dura...

 

Prou m’hagués agradat a mi que el Sr. Navarro Fargas, director del diari Mataró, acceptés publicar mai un escrit de les meves idees i propostes quan “militava” als G.C.R. Però el diari de Mataró era un mitjà de la premsa del Movimiento i a la seva portada hi lluïa el jou i les fletxes emblema del règim franquista i els G.C.R. era un grupuscle d’extrema esquerra, eren els “Grupos Comunistas Revolucionarios” (en castellà).

De tot això ja en fa més de cinquanta anys, en un altre temps i país que ja no és el nostre d’avui. En Pepe Manté va explicar la història dels moviments (del que es movia) polítics a Mataró en els anys 60 i 70 del franquisme en una comunicació publicada als Fulls de M.A.S.M. (https://raco.cat/index.php/FullsMASMM/article/view/115967/146569)

Érem quatre gats, enfrontats amb altres grupuscles tant inoperants com nosaltres, fruit del big bang que es va produir al F.O.C.(Front Obrer Català) al finals dels seixanta tal com explica Isidre Molas en “Quan tot ens semblava possible”. La deriva esquerranista va ser considerable, no sols dels epígons del F.O.C., als fususú (F.S.F.) també els passà el mateix i a les escissions del PSUC també. Vist en la distància i amb benevolència allò va ser fruit de la impotència, la ràbia, la inconsciència i el sectarisme d’una generació que ja no havia viscut la guerra civil ni era hereva directa del que la va provocar i protagonitzar. Els temps havien canviat.

Com tots els que estàvem en aquelles misèrrimes històries, jo tenia un malnom (un àlies), encara que en el petit món local ens coneixíem tots pel propi, llevat, però, en el meu cas d’una noia que venia de Barcelona a reunir-se a la nostra “cèl·lula”  i que jo retornava allà deixant-la a l’entrada d’una estació de metro seguint els comportaments clandestins. Molts anys després, ella ja traspassada, vaig saber qui era: Mercè Soler Regàs, històrica activista, que era una de les “jefas” d’aquell col·lectiu.

Els soviètics i els xinesos ja havien quedat a la dreta. Calia seguir a l’Enver Hoxha!! Les publicacions que fèiem, poquetes, eren editades per “La hormiga roja”. Vaig rebre una reprimenda orgànica per fer un paper que m’havien encarregat sobre la lluita universitària basant-me en el que hi havia a mà: “Cuadernos para el dialogo”, una consistent publicació de reformistes democratacristians. El meu treball va ser considerat dretà. Les nostres referències intel·lectuals eren, a part dels clàssics ( Marx -poc llegit- i Engels, Lenin, Stalin, Mao, ...) la xilena Marta Harnecker i en el meu cas, pels estudis, els economistes americans Paul Sweezy i Paul A Baran lligats a la Monthly Review. Quan el debat va anar pujant de to i es va plantejar, crec sense massa entusiasme, la lluita armada, ho vaig deixar. Sincerament, no m’hi veia. N’hi havia fet la “mili” per no tenir condicions per fer-la.

“Afanys de joventut, de fer rodes quadrades...”, que cantava en aquells temps en Quico Pi de la Serra. És coneguda aquella frase que diu més o menys: “Qui no és revolucionari als vint anys, no té cor. Qui ho continua essent als quaranta no té cap”. Cada generació ha de fer les seves pròpies descobertes i els joves d’ara fan les seves. Ara també, alguns s’indignen, s’esveren, s’aixequen, protesten, i s’organitzen més o menys per lluitar contra el que no els agrada, com ha passat sempre.

“Sí, la vida és molt dura

I no porta confitura:

Les coses són com són,

Aquí, i a la fi del món”

Del Romanç del Procés d’en Pep Lligades.

 

29 d’agost.

La paziencia del ragno.

“Può un omo, arivato oramà allà fine della sò carriera, arribbillarsi a uno stato di cose che ha contribuito a mantiniri?” Il commissario Montalbano senti il peso degli anni. E della solitude. Si intenerisce, mentre cerca le parole e i gesti che lo nascondano agli altri; le parole che facciano barriera. Ascolta la voce di dentro. Si interroga: “Era solo un omo che aviva un pirsonale criterio de giudizio supra a ciò cge era giusto e ciò era sbagliato. E certe volte quello che lui pinsava giusto arrisultava sbagliato per la giustizia. E viceversa. Allura, era megliu essire d’accordo con la giustizia, quella supra i libri, o con la pròpia cuscenza?” Il dilema è da tragèdia greca.

“Pot un home, ara al final de la seva carrera, fer front a un estat de coses que ha contribuït a mantenir?" El comissari Montalbano sent el pes dels anys. I de la soledat. S'emociona mentre busca les paraules i els gestos que l'amaguin dels altres; les paraules que fan de barrera. Escolta la veu interior. Es pregunta: «Només era un home que tenia un criteri personal de judici per sobre el que era just i el que no ho era. I a vegades el que pensava que era just era errat per a la justícia. I viceversa. Doncs, ¿era millor estar d'acord amb la justícia, la que s'escriu a sobre dels llibres, o amb la pròpia consciència?». El dilema és de tragèdia grega.

Altra vegada no me’n vaig poder estar. Vaig entrar a una llibreria i vaig comprar una edició en italià d’una obra de l’Andrea Camilleri. M’hagués agradat que no fos de la sèrie del comissari Montalbano, però en edició barata sols en vaig saber trobar títols d’ella. Ni la llibreria era gran, al mig d’un carrer ple de turistes, ni  hi vaig dedicar gaire temps.

L’anterior vegada va ser a Pisa temps enrere. Llavors vaig trobar una edició, també de butxaca de “La concessione del telefono” de 1998. Ara, a Siena, va ser “La pazienza del regno” del 2004, Sellerio editore, Palermo.Trentesima edizione, 2019. No sé perquè, suposo per pensar que podria llegir un llibre en italià i entendre’l tot, fet que no és cert. Del temps de les pel·lícules d’art i assaig, finals dels 60 i començaments dels 70 del segle passat, m’ha quedat una afició italiana que ara encara continua amb la literatura: Camilleri et altri. Tampoc amb grans pretensions de  saber-ne per la meva part, però m’agrada. En el fons dec fer un petit homenatge a les meves ancestrals arrels llatines i mediterrànies.

L’adquisició de l’altra vegada no me la vaig quedar. Vaig aprofitar per regalar-la un dia a la porta del Congrés a la Cristina Narbona, que llavors era ministra, i que havia passat la seva joventut per motius familiar a Roma. Aquesta compra d’ara acabarà segurament en mans d’algun amic que ell sí comprengui l’italià.

Per cert, a la 2 de TVE tornen a reposar els dimarts -programació d’estiu- la sèrie del comissari Montalbano.

24 d’agost.

El Poder

 

Leonardo Sciacia va publicar “Il conteso” al 1971. Veig que l’Editorial Bruguera en va fer una edició en castellà el 1981. Tusquets editores el va tornar a editar el 1991 i una nova edició el 2022, 51 anys després de sortir a l’original italià.

Va sobre el Poder, sí en majúscules, de qui mana i com mana de veritat. El protagonista, l’inspector Rogas, prou que vol aclarir la trama que li han encarregat escatir però quan la sap se’l treuen de sobre. No interessa a ningú que se sàpiga què passa, a ningú, ni als possibles afectats. Aquests tampoc els interessa. És el funcionament del Poder, del poder de veritat.

La translació de la història que presenta Sciacia fa més de cinquanta anys podem fer-la avui i aquí crec sense massa dificultat. Tots els poders de l’Estat, de qualsevol Estat, hi estan embolicats. Jutges, policies, mitjans de comunicació, partits polítics. Intentar desembolicar el cabdell d’interessos, concomitàncies, corrupteles, ideologies, ... és, o potser arribar a ser, perillós. És enfrontar-se de veritat al Poder.

23 d'agost.

Visca Les Santes!

 

Aquest dies he fet una piulada al Twitter irònica (o potser era sarcàstica?) sobre Les Santes que ha aixecat un petit marejol d’alguns fidels. https://twitter.com/ManuelMasEstela/status/1552619984462954496?s=20&t=0xpWN-SmM9HXFq_0yhERmg.

Els intolerants i els fanàtics mai accepten la ironia i l' humor, sobretot si pensen que va contra les seves conviccions.

 

La memòria és molt traïdora i selectiva. Recorda allò que vol i com vol. L’avantatge d’intentar recordar declaracions públiques és que hi ha registres: hemeroteques, fonoteques, videoteques, que en poden donar testimoni verídic d’allò que potser ha quedat registrat erròniament al cervell.

Em sembla, potser no és així, que sempre vaig cridar “Visca Les Santes!”. No recordo haver exclamat mai “Glòria a Les Santes!”. Tenia, i crec que té encara, explicació.

Les santes Juliana i Semproniana són des de fa molts anys les patrones religioses de la ciutat de Mataró. Són conegudes col·loquialment com “Les Santes”. Però també és coneguda popularment com “Les Santes” la festa major de la ciutat, precisament en honor a seves les patrones.

El nacional-catolicisme que va dominar la dictadura franquista va provocar un cert rebuig cap a les formes litúrgiques eclesiàstiques, fent que tenia unes arrels anteriors en l’anticlericalisme d’amples capes populars. No obstant, no es pot oblidar que, esvaïts els anarcosindicalistes, més enllà dels nuclis comunistes de la resistència antifranquista, van sorgir també nuclis del si mateix de l’església catòlica, després del Concili Vaticà II, 1962, molt actius contra el règim dictatorial.

Arribats a la fi de la Dictadura, segona meitat dels anys setanta del segle passat, ja no hi havia el ferotge anticlericalisme proletari de finals del s. XIX i començaments del XX. Altrament, l’evolució de la societat espanyola, creixement econòmic, industrialització, turisme, obertura social, comportà una visió menys ferrenya de la pràctica religiosa. Així arribem als primers ajuntaments democràtics i a les relacions que haurien d’establir-se amb l’Església Catòlica.

El primer alcalde de la represa democràtica a Mataró era en Joan Majó. Un socialdemòcrata que era precisament catòlic practicant. Crec que al seu primer govern, socialistes, comunistes i convergents, no hi havia gaires missaires, potser els d’Unió Democràtica, però tampoc hi havia “menja capellans” declarats. Havíem fet moltes reunions clandestines als centres parroquials de la ciutat. ¿Què s’havia de fer front a la Missa de Les Santes, anar-hi, no anar-hi?

Crec que va ser en Pep Comas, unes de les ànimes de la campanya llançada el 1977 des del Foment Mataroní (entitat lligada llavors a la parròquia de Santa Maria, precisament) “Les Santes, fem-ne Festa Major”, qui va convèncer al Consistori de que s’hi havia d’anar. Per motius religiosos, si voleu; o si no, per motius culturals, la missa de Glòria de Mn. Blanch de 1848;  o senzillament per motius cívics en reconeixement a la base mateixa de la festa, el patronatge de Les Santes. No va haver-hi debat i l’anada a l’Ofici de les autoritats el matí del 27 de juliol de cada any és encara avui un acte pregó de la festa.

Els primers anys de la recuperada democràcia són una bella mostra de la Transició. A les autoritats les acompanyaven les forces militars i policials que fins feia poc havien reprimit a alguns dels components del seguici: el capità de la caserna de la Guardia Civil, el capità de les forces de la Policia Nacional, el comissari en cap, l’ajudant militar de Marina, amb els seus uniformes de gala, condecoracions incloses. La feligresia s’aixecava a l’entrada de les autoritats civils d’esquerres com a mostra de respecte.

El meu primer any com a alcalde (1983) vaig ser rebut com corresponia a les portes de la basílica de Santa Maria per l’arxipreste, Mn. Pou, amb tota la Corporació Municipal. Abans d’entrar a l’església, el regidor en Francesc Tristany, nét d’una històrica nissaga del  socialisme local, em va dir: “Manel, l’última vegada que vaig entrar aquí va ser el 1936 per cremar-lo. Avui hi entro i sóc rebut com autoritat de la ciutat”.

Val a dir que sense dissonància va haver-hi alguna veu electe que en virtut de les seves fermes conviccions religioses mai va acompanyar-nos al seguici.  Hi anava pel seu compte com a creient però va renunciar a figurar a la comitiva oficial. Les regidores i les acompanyats dels membres masculins de la Corporacions lluïen amb vestits com cal (alguna amb algun atreviment), evidentment el “trajo” fosc i les corbates eren d’obligat compliment per els homes.

Hi ha anècdotes  de l’Ofici per sucar-hi pa. La vinguda del arquebisbe Jubany conduint el seu cotxe i desviat per la policia municipal que no es va creure que fos el bisbe i els problemes diplomàtics que va ocasionar la visita. Qui rebia a qui? L’alcalde al cardenal, o el cardenal a l’alcalde? Era un Princep d’una potència estrangera fora del seu territori. A l’ajuntament? A l’església? Vam trobar l’entremig de la casa parroquial que paga IBI. El bisbe Carrera, que al final de l’ofici em diu: “n’hi ha més dels meus que dels teus (al Consistori)”. Els havia comptat al anar a combregar. El també cardenal Carles que ens va fer el sermó ja en el segle XXI lloant les virtuts de la virginitat.  

Segons el diccionari glòria és “Honor, distinció, admiració, fama, acordats pel consentiment general a una persona o a una cosa”, per això sempre he interpretat que proclamar “Glòria a Les Santes!” és una proclamació de l’àmbit religiós que no era de la meva incumbència. El meu àmbit era purament civil tal com correspon als temps i a l’ordenament jurídic del que ens hem dotat. Fa referència primordialment a les santes Juliana i Semproniana, segons la tradició secular verges i màrtirs.

Des del balcó de l’Ajuntament creia que era més adient cridar “Visca Les Santes!” en al·lusió a la festa que era el que em tocava proclamar com alcalde. Al César el que és del César... Potser estic errat, però continuo pensant que és el que toca. És evident, però, que he perdut completament la partida. Tot i tothom ara proclama la Glòria. No en sé realment l’explicació, tinc les meves sospites potser també errades: la manca d’hegemonia cultural de l’esquerra laica a la ciutat, o la inconsciència o frivolitat de la seva innocuïtat.

A menys, ... que torni a plantejar-se la relació entre les dues coses: la festa i les patrones religioses d’una societat cada cop més secularitzada. Secularitzada, vols dir? Les reviscolades Confraries de la ciutat contribueixen a la celebració religiosa i ajuden a la festa cívica. He vist amb sorpresa una processó del Nen Jesús de Praga, del que n’havia sentit a parlar quan era petit però que no creia que tenia arrelament aquí. Cada any hi ha una processó de la Verge del Carme en una població que fa dècades que ja no té mariners. No cal dir l’exuberància de la Setmana Santa mataronina de la que tothom se’n fa ressò.

Encara que... aquest creixement evident dels ramats (no sé si de xurres o de merines) no va acompanyat dels necessaris pastors. Els darrers rectors de la parròquia de Santa Maria se les veuen i desitgen per mantenir en condicions la baluerna que és la basílica i el seu funcionament litúrgic. He vist passant per la porta que a Sant Josep aquest mes d’agost deixaran de fer la missa de 12! (els feligresos deuen anar a la platja. Les velletes també?) I a vegades trobar un capellà pels enterraments costa Déu i ajut.

Tornem a la relació entre la festa i les patrones religioses. A l’anada a Ofici hi van regidors/ores que després giren cua a la porta de l’església i no van a l’ofici. Això ho trobo una incongruència. Si creus que no has d’anar a Ofici per cap dels motius que ens va explicar en Pep Comas ja fa 43 anys (els temps han canviat, segurament): religiosos, culturals, cívics, no té sentit participar a l’anada.

Quan vam fer l’agermanament amb Créteil a començaments dels 90, l’alcalde d’aquella població, M. Laurent Cathala, es va sorprendre de que hi hagués un Sant Crist al saló de sessions darrera el seient de l’alcalde i ens ho va fer notar. No hi havíem donat mai especial importància, però certament era allà. Al 79 estava sobre la taula de la presidència del Ple i el vam retirar a un lloc més discret però res més. Després el vam retirar del tot. A França tenen més clara la separació de la religió, encara que reconeguda, de la política. La seva història és diferent, potser per això no ho tenim tant clar nosaltres i no hem diferenciat el Glòria a unes santes respectades pels creients i respectables pels altres, com tot en una societat oberta i lliure, d’un Visca que hauria de fer referència a la festa.

En tot cas, cada any a finals de juliol a la meva ciutat visc a Les Santes.

31 de juliol.

Memòria del curs 2021-2022.

 

Ahir, amb l’excel·lent presentació del llibre de Jordi Sevilla “La España herida. Las 6 brechas sociales y cómo corregirlas” vam cloure el curs 21-22 de presentacions de llibres que organitzem des de Federalistes d’Esquerres al Maresme.

Crec que ha estat un curs d’un bon nivell i molt d’acord amb els temps que estem vivint. La relació d’obres i d’autors/es que han accedit a acompanyar-nos em sembla evident i eloqüent. La llista dels presentadors/ores també és indicativa de la resposta que tenim a l’hora de cercar persones per aquest comés.

A tall de memòria faig una relació del treball fet.

15 de setembre 2021: “Atrochar” de Care Santos, ed. Trea, G-2021, que em vaig cuidar personalment de presentar.

22 de setembre de 2021: “Lo viral” de Jorge Carrión, ed. Galaxia Gutenberg, B-2020, amb Eloi Aymerich.

27 d’octubre de 2021: “Democracia. La última utopia” de Manuel Cruz, ed. Espasa, B-2021, amb Ramon Bassas.

17 de novembre de 2021: “Otra política es possible” de Ignacio Urquizu, ed. Debate, B-2021, amb Esteve Terradas.

25 de gener de 2022: “Els salaris de la ira” de Miquel Puig, ed. La Campana, B-2021, amb Eloi Serrano.

9 de febrer de 2022: “Pandèmia i post veritat” de Jordi Pîgem, ed. Fragmenta, B-2021, amb Joan Catà.

23 de febrer de 2022: “Memòria de la resistència antifranquista” d’Antoni Batista, Pagès ed,Ll-2021, amb Josep Puig-Pla.

9 de març de 2022: “El cielo prometido. Una mujer al Servicio de Stalin.” de Gregorio Luri, ed. Ariel, B-2016, amb Conxa Parramon.

23 de març de 2022, conjuntament amb Economistes davant la crisi,: “Econofakes” de Juan Torres López, ed. Deusto, B-2021, amb Ismael Hernández-Adell.

20 d’abril de 2022; “El activismo tranquilo”, de Nacho Corredor, ed. Ariel, B-2022, amb Consol Prados.

6 de maig de 2022: “Laberintos de la prosperidad”, d’Antón Costas i Xosé Carlos Arias, ed. Galaxia Gutemberg, B-2021, amb Esteve Oroval.

18 de maig de 2022: “El temps esquerp”, de Raimon Obiols, ed. Arcàdia, B-2022, amb Rafael Jorba.

14 de juny de 2022: “Tarradellas. Una certa idea de Catalunya”, de Joan Esculies, ed. Pòrtic, B-2022, amb Cinto Amat.

29 de juny de 2022: “La vida privada de Carmina Massot”, de Gemma Lienas, ed. Univers, B-2022, amb Alicia Romero.

13 de juliol de 2022: “La España herida. Las 6 brechas digitales y cómo corregirlas”, de Jordi Sevilla, ed. Deusto, B-2022, amb Javier Casciaro.

 

En 10 mesos, 15 llibres, 15 autor, 15 presentadors, 12 editorials diferents. Està bé, crec que podem estar satisfets. El format telemàtic te inconvenients, però possiblement alguns dels autors que ens han acompanyat no haguessin vingut a Mataró per les dificultats que comporta l’haver de desplaçar-se. Des de casa seva ha estat més assequible tot. Alhora també s’han pogut incorporar a l’audiència amics, companys, interessats en general, d’altres poblacions que probablement no s’haurien tampoc acostat fins aquí.

Ara toca fer unes setmanes de vacances, al setembre hi tornarem. Tot pensant com a anat tot plegat hem de veure quines coses podem corregir per millor aquests actes. Les sessions queden gravades, menys aquelles que per problemes “tècnics” que el maldestre de l’operador no ha sabut encertar. Algunes estan penjades en brut a You Tube en un compte particular en “ocult” que permet accedir-hi als interessats que demanin l’enllaç. Ben entrada la temporada hem aconseguit amb l’ajut dels companys de l’organització començar a editar-les millor i penjar-les en obert en el canal de You Tube de la pàgina de Federalistes d’esquerres https://www.youtube.com/channel/UCj5OrQF9ESq9bvi2rwuHkPw. De moment ja hi ha penjada la presentació del llibre d’Antón Costas i seguiran les que vam celebrar a continuació menys la d’en Raimon Obiols que dissortadament no va quedar gravada.

Esperem que l’activitat hagi estat de l’interès dels assistents, uns 20 de mitjana, variats i diferents, i que a la represa en puguem tornar a trobar.

Agraïment sincer als autors i als presentadors i el desig d’un bon estiu a tothom.

 14 de julliet.

Desmuntant la Transició.

Parents, amics i coneguts em dirien que millor que no publiqués aquest escrit, que ho deixi. Algun em tornaria a dir que “calladet estàs més guapo”. Que amb aquest tema hem d’adoptar un perfil baix, que no m’hi fiqui. Clar, i els que alcen la veu -amb raó o sense- i adopten un perfil remarcable són escoltats i reconeguts. Res a dir-hi, oi?, i així es va escrivint la història.

Juan Ortiz publicà fa uns dies un article a un setmanari local: “Quan el terrorisme d’Estat va colpejar un ciutadà de Mataró, en Pablo Morales”. Rememora un fet d’ara fa cinquanta anys, la detenció de Pablo Morales, llavors militant ben jove de CC.OO., 18 anys, arran de l’incendi provocat en una coneguda fàbrica tèxtil de Mataró del qual va ser acusat injustament -ja que se sap que no hi va tenir res a veure-, torturat per la policia, jutjat pel Tribunal d’Ordre Públic (el TOP) i condemnat a presó de la que sortí amb la Llei d’amnistia de 1976.

Crec que el títol de l’article hagués estat més afortunat si hagués parlat de l’Estat franquista enlloc del terrorisme d’Estat. La diferència està en les diferents característiques dels Estats, no són iguals tots els moments i les formes de l’exercici dels poders dels aparells dels Estats.

No està gents malament recordar moments de la nostra història, especialment si són punyents com és aquest el cas i que a més en ajuden a entendre-la. En les darreries de la Dictadura franquista el moviment obrer i el seu sindicat principal llavors havia anat agafant embranzida des de la seva creació als anys 60 i l’aparell d’aquell Estat intentava ofegar-lo. Hi ha un munt de successos semblants al relatat arreu del país i que afectaven qualsevol forma d’oposició al Règim. Del tot recomanable el llibre de l’Enric Juliana, “Aquí no hem vingut a estudiar”, Arpa ed. B-2020. També els d'Antoni Batista.

Tal com escriu en Juan Ortiz el muntatge es va “fabricar” des de la secció antiterrorista de Barcelona de la Guàrdia Civil d’aquell moment i l’única prova que va poder presentar el fiscal del Tribunal d’Ordre Públic va ser el certificat de “mala conducta” que havia expedit l’Alcalde d’aquell moment a la ciutat.

Certament, com qualsevol Alcalde d’aquells temps, el que hi havia, Pedro Crespo, va ser designat i era addicte al Règim (al Movimiento). No podia ser d’una altra manera. Però, ¿quina altra mena de certificat li podien posar a signar a l’Alcalde la Policia Municipal que controlava i tenia un fitxer amb tota persona que es movia -o que semblava que es movia- contra el Règim? No, la presumpció de veracitat d’un paper emès per l’Alcalde era un més -i sense gaire més rellevància- a afegir a una condemna que ja estava dictada abans de començar qualsevol judici d’aquella mena. Contextualitzem la malvestat “crespiana” que diu l’autor; deixem-la en una vicissitud més de l’època.

Pedro Crespo Gil (Sevilla, 1916- Mataró, 2001), Don Pedro, com era conegut a la ciutat, també com el Sevillano, pel seu origen, va arribar a Mataró acabada la guerra i va emparentar amb la burgesia local (els propietaris de la fàbrica tèxtil coneguda popularment com a ca l’Esclop). Va ser Alcalde del 1955 al 1972. Ni va ser-ho dels primers moments més arrauxats de la Dictadura, i el fet narrat deuria ser un dels seus darrers actes.

Pedro Crespo va deixar una obra cabdal per la ciutat que cal tenir present. Escriu en Rafael Montserrat en la seva obra “El subministrament d’aigua a Mataró. Una mirada als últims quatre-cents anys de gestió”: “La portada de l’aigua del Ter a Mataró ha estat el fet més important de tota la nostra història com a empresa subministradora d’aigua. Sense els cabals que aquesta portada ens ha proporcionat no hauria estat possible mantenir el servei en la quantitat, la qualitat i la garantia que requeria el desenvolupament de la nostra ciutat.” L’impulsor de la mateixa va ser Pedro Crespo als anys 60, concretant-se al 1968, passant -a més- totes les accions d’AAMSA de mans de particulars al comú. D’aquestes actuacions avui encara en vivim.

Tampoc es tracta ara de contraposar un fet i un altre, però sí tenir present les circumstàncies i les actuacions de les persones en un conjunt. La demanda, recollida per altra gent també, que l’Ajuntament li retiri la Medalla d’or que li fou atorgada quan va cessar en el càrrec, ja fa 50 anys, em sembla improcedent. Em considero un dels constructors (en grau molt modest) de la Transició democràtica. Mai, en els meus llargs anys a l’Alcaldia de Mataró em vaig sentir amb “l’obligació moral, per la dignitat de la institució”, de mirar cap enrere i de jutjar les “malvestats” comeses durant la Dictadura, ans al contrari. Alguna que altra vam corregir. No vam oblidar el passat, el teníem ben present, i per això vam decidir mirar endavant, sense quedar-nos aturats denunciant el desolador panorama de tots ordres que ens havia deixat la Dictadura, i construir la ciutat democràtica a la qual aspiraven els nostres conciutadans a qui representàvem i que ens havien escollir per fer-ho.  Del tot recomanable sobre aquest tema el llibre de Santos Juliá, “Transición. Historia de una política española (1937-2017)” Ed Galaxia Gutenberg, B-2017.

Amb en Pablo Morales vam coincidir breument en el primer Consistori de la represa democràtica. Poc vam parlar del passat que tots coneixíem prou bé tal com l’havíem viscut. Estàvem massa enfeinassats en superar el present per assolir un futur que ens va costar més temps del que pensàvem.

L’any 2001 vaig presidir com Alcalde -al costat de la seva família- el funeral per en Pedro Crespo.

Deixem els morts en pau i el passat als historiadors, per a tothom.

8 de juliol de 2022.

Addenda:

Un bon amic, amant dels temes ferroviaris, m’acaba d’enviar la fotografia d’una placa que hi ha a l’estació d’Oviedo. Res, per constància.