L’espai dels radicals.

Desprès de l’hora dels radicals, anem ara a l’espai dels radicals. Continuo creien en la divisió de l’espai polític en quatre opcions: conservadors, liberals, progressistes i radicals, les primeres de dretes i les segones d’esquerres, per entendre’ns ras i curt. En cada època històrica i en cada espai territorial concret aquestes opcions s’han donat, encara que certament han anat variant de components, així els que eren radicals o progressistes en un moment amb el temps i les circumstàncies s’han convertit primer en liberals i desprès en conservadors i fins i tot alguns conservadors s’han convertit en radicals per tal de defensar les seves posicions. Els dos darrers segles en el nostre entorn polític donen forces mostres d’aquesta asseveració. La societat és molt diversa i hi ha molts interessos divergents en joc.

Ara tenim que veure que passa en el nostra espai polític concret, aquí i ara, respecte a aquestes opcions. Sembla que és l’hora dels radicals, al menys pel que desprenen d’una forma conscient, o manipulada, els mitjans. L’enfonsament de les opcions progressistes per la seva incapacitat o impotència per afrontar la crisi ha fet aparèixer amb força opcions radicals que, amb noves eines i plantejaments que les radicals tradicionals, sembla que podrien fer-se amb un ample espai electoral.

Ara bé, aquest espai pot ocupar, en una societat desenvolupada i oberta com la nostra, una amplada suficient com per aspirar a aconseguir el Govern i governar? Ho dubto. És evident que recullen molta insatisfacció i desencís de les formacions progressistes i radicals tradicionals, però omplir tot l’espai d’aquestes em sembla no ja ambiciós, que és legítim, sinó inabastable ja que faran propostes que no sé pas si podran ser acceptades fàcilment per les amples capes mitges encara existents malgrat la crisi. És evident que contribuiran a l’afebliment de les opcions establertes i potser esgarraparan espai d’abstencionistes disconformes amb l’oferta existent fins ara. Cal tenir present, també, que les forces interpel·lades tradicionals no es rendiran sense batalla i malgrat la seva incapacitat actual tenen encara un pòsit d’expertesa i d’organització que dubto que s’esvaeixi de la nit al dia. D’altra banda en l’espai conservador no es veuen símptomes de  defalliment malgrat les seves formes, en molts punts corruptes, i la seva evident insolidaritat que a molts dels seus components els sembla normal, i per tant, per aquesta banda, no crec que hi hagi gaire marge, sinó cap, per xuclar.

Fins ara tot són càbales a partir d’unes eleccions especials, les europees, en la que no es dilucidava res en concret als ulls de la majoria, pel que podien –sempre s’ha fet- expressar vots de protesta. Ara, desprès de la sorpresa –relativa- dels resultats del 25M, cal preguntar-se si això serà una capgirament total en les forces progressistes i radicals tradicionals respecte a les noves. A les eleccions municipals, per exemple, s’hauran d’enfrontar cares –que mereixin confiança- i projectes –concrets- a nivell de comunitat pels que no valen les grans proclames efectistes i destraleres. O potser, sí. Però si així fos, podria representar ultra l’esquarterament de l’espai de les esquerres un afegit d’ingovernabilitat que el temps tornaria a situar al seu lloc.

Aquesta reordenació que sembla que s’està donant o que es pot donar, obeeix més a raonaments d’ordre moral que polític. Tot això de la casta, dels privilegis, del control i la transparència ja fa temps que està explicat en la literatura política i en l’altra. Recordem “Rebel·lió a la granja.”? I les revoltes morals, també explica la història com acaben: amb algú a la foguera.

18 de juliol. Mira, vés per on!

Realisme.

Acudit a Le Monde

16 de juliol.

Tornant d'Ítaca. Ιθάκη

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.

Has d’arribar-hi, és el teu destí.

Però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys

i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.

Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.

Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.

Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,

ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

(del poema Ítaca de Konstandinos Kavafis, traduït per Carles Riba)

Ja han estat moltes les matinades i els capvespres que he entrat en ports ignorats i ja he anat també a molts llocs a aprendre dels que saben. Ara sóc gran i jubilat, i vaig pensar que era hora d’anar a Ítaca, a arribar-hi. No metafòricament, com el poema, encara que quasi bé també, sinó físicament. A anar a l’illa mítica de l’Odissea, que qui sap si era allà on va tornar Ulisses, però que  la nostra civilització mediterrània i  la cultura universal  identifiquen amb aquesta illa de les Jòniques gregues, al costat, quasi formant-ne part, de Cefalonia, a la sortida, o a l’entrada, del golf de Corint (si és de Corint deu ser a la sortida).

M’hagués agradat fer un viatge llarg, travessant mig Mediterrani en vaixell, però vàrem ser més prosaics i ho férem des d’Atenes on ens va deixar l’avió. Estibats com sardines com correspon al vols “low cost”. Vueling és l’única companyia que té vol directe des de Barcelona. Llogarem un cotxet (no cal conceptuar-lo pas de cap altra manera, però ens va fer el fet) i sense entrar a Atenes, passarem aquest cop de llarg, cap a trobar un ferry que del Peloponès ens portés a les illes.

Les illes Jòniques, no cal descobrir-les ni esperar sorpreses, són unes illes com totes les del Nostre Mar. Petites i pobres per sustentar a una reduïda població, ara viuen del turisme. Turisme que, entre els canvis socials -es fa ja menys allò d’anar quinze dies a un apartament a qualsevol costa per banyar-se i fer el llangardaix al sol- i la crisi que als grec els colpeix amb força, està minvant.

El paisatge és ben conegut: pins, xiprers, baladres i buguenvíl·lies a dojo; el blau intens del cel ras tots els dies ara en aquest temps, i els blaus diversos de l’aigua del mar en platges majoritàriament de picons; la superfície muntanyosa i les carreteres de revolts i pujades i baixades. El menjar també conegut, en aquest cas nostre, per uns dies, buscat: amanides gregues, peix a la brasa, molt de síndria, vi del país (no pas la retzina que no la vàrem provar) i els pastissos d’ascendència turca i els iogurts cremosos, i el cafè grec per tancar (sweet, mèdium,...?). Fa una mica de malenconia veure les ben disposades terrasses dels bars i restaurants, generalment arran de mar, amb ben pocs ocupants. Els preus adients, sols es varen passar una miqueta a una guingueta d’una platja perduda, encara que el producte que ens serviren era esplèndid. Arreu les televisions omnipresents amb els mundials del futbol. Tranquil·litat, cap esverament ni aglomeració, llevat del dia que va arribar a port un d’aquest creuers que desembarquen una munió de gent als que deixen estirar les cames unes hores. Desprès, altra vegada la calma.

A l’anada i a la tornada de l’aeroport d’Atenes, oportunitat per fer una mica de la Grècia clàssica: la porta del lleons de Micenes, el teatre d’Epidaure, l’istme de Corint,...

Feia temps que preparava la sortida, l’anada a Ítaca, (has d’arribar-hi, és el teu destí...). Van ser uns dies descansats, malgrat que la possibilitat de la connexió a la xarxa, fins a l’indret més recòndit, no els va fer pas relaxats (el pati està com està). A la tornada, savi  -per vell- com bé ja ets, comprens què volen dir les Ítaques.

15 de juliol

Penélope.

Ara escolteu-me, altius pretendents instal·lats a ma casa,

que l’assalteu per menjar i per beure només, sense pausa,

tot i pertànyer a un home absent ja fa temps; i cap altra

explicació ni pretext em podeu presentar sinó aquesta:

que sospireu per casar-vos amb mi i tenir-me d’esposa.

Homer: Odissea, cant XXI, 68-72.

Odiseo se echa a la mar hacia Illión

tras la convocatoria de la sangre.

En su nave negra de veinte remos

inicia el largo viaje de una cultura.

Veinte años dura su retorno a Penélope

madre que teje y desteje la estirpe,

sin ella la existencia se disuelve

en azarosas nieblas nocturnales.

Penélope da vida y permanencia al linaje,

no es atractivo el futuro en manos de los Dioses

sin anclajes

En su regreso a la Patria tierra

Odiseo inicia un nuevo comienzo,

y por imperativo de los Dioses,

lo riega con sangre numerosa

Habrá que coger el remo que

nos ha sido reservado.

Francisco (Pancho) López Romito.

A la maleta.

Quan surts de viatge cal carregar a la maleta algun que altre llibre, mai se sap les oportunitats que sorgiran per assentar-te amb ell, potser poques, però vés a saber. També cal posar a la bossa de mà algun que altre material per entretenir alguna hipotètica espera per causes imprevisibles, en un aeroport per exemple.

Les turmentes a Barcelona provoquen un retràs considerable en l’avió que ens ha de recollir ja que fa l’anada i la tornada. No hi ha més remei que esperar-se. Llegits els prospectes i, si hi ha possibilitat, algun diari en un idioma en que t’hi defensis, cal ficar mà a la bossa i aprofitar el que hi has encabit. El darrer número de “La maleta de Portbou”, per exemple. La revista ja és densa, però suposo que per l’entorn se’m en fa més encara. Hi ha un article interessant de la Marina Subirats sobre la situació catalana: “Una utopia sostenible.La Cataluña independiente”. Els paràgrafs finals de l’article:

“Asistimos a una etapa de perplejidad: frente a un capitalismo salvaje, las reacciones son numerosas pero desordenadas, de bajo perfil político, de signo contradictorio: partidos de extrema derecha, movimientos sociales como el 15M, grandes reuniones de causes diversas y dispersas, como los foros mundiales. La izquierda no está cuajando, dividida entre los restos de una socialdemocracia a la deriva, perdida su posibilidad de redistribución de los beneficios a través del Estado del bienestar, y una serie de intentos de búsqueda de espacios e identidad que, por el momento, no consiguen sino fragmentar  las opciones, en un caleidoscopio difícil de fraguar.

En esta situación, Cataluña tenia, para su suerte o su desgracia, aún está por ver, una utopía de recambio: la independencia. Una utopía con una historia que hunde sus raíces en agravios antiguos y modernos, en derrotas, intentos de regeneración frustrados, ofensas y malentendidos. Pero no toma su fuerza de todo ello, sino dela necesidad actual de esperanza. De aquí que sea más visceral que doctrinaria, que llame a todos a sumarse a ella: no se trata de reconstruir un viejo imperio mediterráneo ni de afirmar esencias patrias, sino de saltar de un barco que va a la deriva con la ilusión de que, en una barca pequeña, será más fácil encontrar alguna ruta hacia Ítaca o, en su defecto, directamente hacia Jauja.”

11 de juliol.

Cassandra.

“Cassandra: Endevina, filla de Príam i d’Hécabe. Apol·lo li concedí el do de la profecia a canvi de tenir relacions amb ella, però desprès la noia se’n retractà i el déu, per castigar-la, va fer que ningú no cregués mai en els seus vaticinis. Així, els seus conciutadans la varen prendre per boja quan va predir la caiguda i destrucció de Troia. Un cop complerta aquesta profecia i feta captiva per Agamèmnon, el rei tampoc no se l’escoltà quan el va advertir de la mort que tindria si tornava a la pàtria i la va dur amb ell a Micenes, on tots dos foren assassinats.”

Jordi Parramon i Blasco: “Diccionari de la mitologia grega i romana”, Ed. 62, B-2009.

Segons la Wikipèdia la «síndrome de Cassandra» és un concepte fictici usat per descriure a qui creu que pot veure el futur, però no pot fer gens per evitar-ho.

10 de juliol.

De sobre sous i retribucions.

Em va trucar una periodista fa dies, just abans de sortir de viatge, per preguntar-me què sabia del tema de les retribucions de la FMC. Vaig contestar explicant-li el que es feia en el temps en que hi vaig ser (1987-2004). Desprès, des de la distància, gracies a Internet, vaig anar seguint amb un astorament creixent el que s’ha publicat i el que es va publicant encara sobre aquest suposat “affaire”.

Sempre hi ha hagut retribucions a la FMC per la feina de la seva direcció política. Fins el 1995 sols cobrava el President. Des de 1995 fins el 2004 –el període en que jo vaig estar-ne al cap davant- a més del President cobraven els vicepresidents també, tots ells dels diferents partits presents en els Consistoris afiliats. No eren grans quantitats, que a més no es varen actualitzar mai. Eren retribucions, i com a tals hi havia la corresponent retenció a compte del IRPF de les que s’estenia anualment el certificat perquè poguessin constar en la declaració de la renda. No hi havia pagament de dietes per res. Des del 2004, que ja no estic en el món local, ningú m’ha dit res més de com ha evolucionat aquest assumpte, tampoc havia de perquè fer-ho.

A veure: la FMC és una entitat associativa privada que està inscrita al registre d’associacions, no és cap entitat pública. Els seus socis són corporacions locals que voluntàriament s’hi apunten si així els sembla convenient, i amb les quotes que paguen –quotes que si mal no recordo eren en funció del nombre d’habitats de cada corporació associada- contribueixen al funcionament de l’entitat. Entitat privada, amb associats voluntaris, que decideix lliurement què fer amb els seus recursos.

Una d’aquestes decisions és retribuir –llavors amb una quantitat petita- la feina d’alguns dels seus dirigents, els principals. Ah!, però, aquests no cobren ja un sou públic? No serà això un sobre sou? A veure: cobren un sou públic per fer una feina –generalment d’Alcaldes- al seu municipi per fer la feina d’allà, retribució que surt del que paguen amb els seus impostos els ciutadans/es. Però a la FMC no fan una feina pel seu municipi, sinó que en fan una altra –clar, és una sobre ocupació- per totes les corporacions associades a l’entitat. Per tant, és lògic que la retribució d’aquesta feina surti dels recursos d’aquesta entitat. Bé, tenen pluriocupació en entitats diferents, una pública i l’altra privada, i per tant tenen pluriretribució.

Ah!, però els càrrecs polítics no poden cobrar de dos llocs (públics). Llavors, perquè han de treballar en dos (o més) llocs? “Puta y no cobrar nada, mejor mujer honrada”, diu la vella dita popular que deu tenir el seu equivalent català.

En el món de l’alta direcció i representació això és habitual, encara que siguin un món molt restringit. És habitual, coherent i correcte ja que aquesta pluriocupació comporta més feina i més responsabilitats. De què s’haurien d’assumir ambdues, feina i responsabilitats, sense alguna manera de retribució complementaria? Seria difícil d’entendre que s’acceptés aquesta mena de càrrecs per amor a l’art amb el rics cert que poden comportar, especialment no atendre correctament amb la dedicació adequada la feina original que fos l’única que proporcionés retribució. Lògicament, això comporta un plus complementari de feina ja que s’ha de buscar el temps per poder atendre adequadament la pluriocupació.

Compte amb el concepte de pluriocupació! No són feines diverses, sinó derivades l’una de l’altra, fet que ha vegades costa d’entendre per la gent corrent. És evident que els membres d’una associació d’aquesta mena són persones físiques que provenen dels associats que són persones jurídiques.

Llavors, he de confessar la meva perplexitat davant l’enrenou i la polèmica aixecades. Entenc el moment polític i social que estem vivint, el nivell de crispació generat per la manca de propostes de sortida de la crisi i l’alarma social creada pels cassos de corrupció. Però, aquest no és el cas i convé dir-ho i aclarir-ho. Cal explicar de què es tracta i no caure alegrement en posicions no ja defensives, com es va fer al començament, i menys encara comprensives de l’esvalotament, com s’ha acabat acceptant. No entenc perquè alguns Alcaldes implicats s’han esquinçat les vestimentes i han dipositat, per si correspon retornar, les magres retribucions percebudes i han aixecat –ara- el crit al cel. Que no eren conscients del que feien i rebien? O que potser es pensaven que no tenien cap responsabilitat ni dedicació complementaria quan s’asseien a la taula de la Comissió Executiva de la FMC? Tan poc valoraven el seu paper? O és que es pensaven que tenien un càrrec honorífic?

Crec que una mica d’això hi ha –tant en alguns Alcaldes com en alguns partits polítics- quan ara fan el trist paper dels agreujats, sense adonar-se de que s’estan tirant pedres sobre d’ells mateixos al no valorar la seva funció i feina. Potser sí que ni sabien el que feien!

Possiblement –no ho sé del cert en aquest cas concret- alguna cosa s’ha fet malament en els darrers anys, i no hi ha en aquests moments en els polítics i en la política gaire força moral per plantar-se i explicar ben alt i clar les coses com són, justes i necessàries. En aquesta situació, el desprestigi incontrolat comporta l’escolament cap a la desaparició d’unes eines associatives que havien donat bons serveis a la nostra societat i a la seva governança.

9 de juliol.

Canvis en el paisatge. Festa.

El curs escolar es va acabar divendres passat, però ha estat avui al matí, dilluns, quan s’ha materialitzat el canvi en el paisatge dels carrers a les hores habituals de la mainada. 

Al sortir de casa a quarts de nou, cap el quefer habitual, l’escola del costat mostrava la quietud del parèntesi que s’obre per les vacances estiuenques. No hi havia el moviment de pares i mares acompanyant als petits fins a la porta, a peu, en cotxe, amb les seves carteres a punt per anar a classe. Semblava un dia festiu, encara que el pont que permet la Diada de Sant Joan d’enguany accentuava segurament la sensació.

A mig matí, pels carrers habitualment presos a aquestes hores per desvagats majoritàriament grans i mestresses enfeinades, començaven a entreveure’s alguns adults acompanyats de quitxalla en les seves primers jornades de lleure. Potser alguna compra per fer front a la temporada que comença o a fer encàrrecs per la revetlla d’aquest vespre. 

No he baixat a la platja, però segur que ja hi havia més sargantanes i llangardaixos dels habituals. Grups de joves que prendran com habitual aquest espai que podem gaudir durant bona part de l'any. Les noies jovenetes, com poncelles que floreixen.

Aquesta nit, quan el sol s’hagi post, ja ben tard, el cel s’omplirà de llums i espetecs cremant pólvora en honor de l’estiu i del que representa de plenitud de la natura mediterrània. Despès, ens anirem de viatge per la llum i la calor.

Apurad 
que allí os espero si queréis venir 
pues cae la noche y ya se van 
nuestras miserias a dormir. 

Vamos subiendo la cuesta 
que arriba mi calle 
se vistió de fiesta.

23 de juny. 

Dins del laberint.

D’aquí encara no tres mesos, abans de que s’acabi l’estiu que ara comença, els enfervorits partidaris del “procés” arribaran al final del laberint, o caixa o faixa. Ells potser esperen trobar-se a la sortida d’un túnel on podran finalment veure la llum, però molt em temo que la realitat els portarà a fotre’s de cap contra la paret que hi ha al final del recorregut. Tots els laberints tenen un punt en que ja no es pot avançar més i, llavors, cal prendre la resolució de desfer el camí i buscar per on és la sortida certa, ja que sempre se’n acaba trobant alguna de sortida. Els arrauxats poden pensar que el que cal fer és escalar el mur per saltar-se’l, o esbombar-lo. És una decisió arriscada ja que no tothom està en condicions i en disposició de fer-ho, i no sé pas si serien molts els que s’hi atrevirien o avindrien.

Mentre tant, i a més escalfats per les temperatures estivals, anirem fent bullir l’olla impertèrrits. Gesticulacions, xerrameques, distanciaments, rauxes, ... per anar mantenint la moral. Sobre tot la moral, que no decaigui. En política és molt dur acceptar la realitat, cal mantenir les il·lusions del personal. Potser hi haurà imprevistos que ho capgirin tot. No hi ha gaires possibilitats, però mai se sap. A més, l’estiu és un temps que permet l’esllanguiment dels raonaments, anem més “sueltos” de cap i de cos. Abans que s’acabi la temporada farem el gran bull, tots plegats, molta gent, i desprès... Ah, desprès! Desprès ja veurem, ens en haurem d’empescar alguna per sortir de l’atzucac. La perspectiva és de frustració generalitzada i d’algun esclat de ràbia més o menys incontrolat.

Apa, a viure, que l’estiu que tot just despunta i els dies són llargs.

21 de juny. 

A contracorrent.

Ara que està tan al dia blasmar dels polítics i de la política, s’acaba de publicar aquí un llibre que va en la direcció contraria. Michael Ignatieff, “Fuego y cenizas. Éxito y fracaso en política”. Taurus, M-2014. És un cant positiu a la política i a les persones que s’hi dediquen. Bé, també els que fan la crítica de l’exercici i la pràctica de la política en fan de política, però moltes vegades són qualificats d’anti-política, o d’anar contra la “vella política”. No, aquest és un llibre sobre la política, de la “vella”, des de dins dels sistema, de com funciona, de quines virtuts té i de quins vicis, de com és útil i de com és d’estèril, de triomfs i de derrotes, d’alegries i de penes i llàgrimes.

L’autor, del que havia llegit temps enrere una altra obra seva, Sang i pertinença, era i ara torna a ser, un acadèmic americà, als USA, especialista en ciència política a Harvard, però nascut al Canadà. De família i arrels liberals, liberals a Amèrica s’acosta al que entenem aquí per socialdemòcrata, el van a buscar perquè es passi del món acadèmic a la política. Decideix fer el pas, començant per guanyar un escó a la Cambra dels Comuns canadencs, elecció uninominal majoritària per districtes, per arribar en molt poc temps a esdevenir el cap de files del seu partit, el Liberal, que havia dominat molt temps la política del seu país.

Explica com li va anar tot això fins que a les eleccions generals del 2011,  l’opció que ell encapçalava és estrepitosament derrotada i fins i tot ell perd el seu escó, la seva pròpia circumscripció, i ha de plegar i se’n torna al món acadèmic.

La vida política canadenca pot assemblar-se en algunes coses a  la dels USA, però no és exactament igual, i té algunes similituds a l’europea. El país, però ho condiciona tot, la seva extensió per començar, però també la seva construcció i composició social. La dualitat anglòfona i francòfona amb les tensions secessionistes conegudes, però al mateix temps la barreja dels aborígens amb els vells i nous immigrants: la lluita per esdevenir un sol país. Ignatieff s’hi involucra de valent, i quan escriu aquest llibre, ja des de fora, a tall de balanç de com li ha anat, de perquè s’hi ha posat, que ho descobreix desprès, de què ha après, en què s’ha equivocat, perquè ha fracassat, es declara satisfet i les seves explicacions esdevenen un cant a la política, aquest vell art, no cap ciència ni cap tècnica, de conduir a la col·lectivitat.

M’he trobat molt identificat en l’explicació de la tasca parlamentària per haver-la viscut també, encara que sense cap protagonisme, en viu i en directe: del predomini del Executiu sobre el Legislatiu; de les “bronques” parlamentàries a les sessions de control; de la incapacitat, llevat d’escasses vegades, d’arribar a consensos; de la tirania dels grups polítics i els seus aparells; de les imposicions mediàtiques i de la propaganda; del cansament i l’abandó de la vida familiar i àdhuc normal, sempre a l’aparador malgrat siguis invisible; de la comprensible falta de comprensió per la ciutadania de la feina que es fa; de l’allunyament de la gent del carrer;... Segurament que tot això és molt conegut, però crec que és molt poc reconegut.

“La historia que debes contar trata de la comunidad y del país que quieres construir. Debes contar una historia que vincule tu destino al suyo, tu vida a la suya, tu causa a la suya. Debes integrar tus propuestas políticas y tu historia personal en un  discurso convincente. La historia que debes contar explica como reforzar los lazos comunes, como vamos a enfrentarnos juntos a las fuerzas de la desigualdad, de la envidia, la división y el odio que no dejan de desintegrar nuestras sociedades, y como vamos a defender  la eterna propuesta de la política progresista: que debemos compartir nuestro destino y vivir justamente unos con otros. Una historia sobre el destino común y la justicia es una historia nacional, una que debe apoyarse en todas las fuentes de experiencia compartida que nos unen como ciudadanos y nos permiten ser leales unos con otros y con nuestras instituciones. Es una historia que nos recuerda que debemos ser mejores de los que somos.”

20 de juny.

Les memòries mínimes d'en Raimon.

Limitada la mobilitat per un senzill i petit accident domèstic que m’ha comportat l’obligatorietat de restar a casa quiet uns dies he dedicat forces hores a la lectura. Com que tinc tantes piles de llibres i revistes pendents pensava que en trauria més profit de poder posar-me al dia del que realment he tret.

Potser per ser relativament propera la presentació a Mataró, a Can Dòria, del llibre de memòries de l’Obiols, em vaig aferrar a la seva lectura i la vaig despatxar en un parell de dies. “El mínim que es pot dir. Memòries polítiques”, Raimon Obiols. RBA, B-2013.

No cal fer-ne la ressenya. Vàrem tenir l’encert de cercar per la presentació del llibre a una persona molt poc coneguda en els ambients polítics de la ciutat, en Cinto Amat, més o menys de l’edat (de l’edat meva, vull dir), però molt preparada. Jo pretenia que la presentació la fes el seu fill, en Francesc, jove politòleg i professor universitari. Pensava que fora bo confrontar les noves generacions ben formades acadèmicament amb l’experiència de tota una vida d’acció política com és la d’en Raimon. Per motius de feina, encara que ell m’ho negà jo també crec que per un xic de temor, en Francesc va declinar el meu oferiment. I llavors va sorgir la possibilitat del seu pare, en Cinto. Va ser tot un encert. S’ho preparà amb cura i va fer una presentació d’un nivell notable que ens va deixar als organitzadors molt satisfets. Per tant, poques coses he d’afegir a aquella presentació que Nou Cicle ha publicat a l’Hora, el seu diari digital.

La història del MSC la conec prou bé, la de la formació del PSC me la conec de primera mà i els esdeveniments de la política democràtica a casa nostra també. Qui vulgui, però, saber com ho va viure un del actors principals, d’un que va “tenir paper”, ha de llegir aquestes memòries mínimes d’en Raimon. Mínimes ho diu ell mateix. No fa descripcions estripadores, el mínim que es pot dir, repeteix moltes vegades comentat esdeveniments diversos. També sabrà qui les llegeixi, les seves inquietuds culturals, més enllà de les polítiques evidentment. Del seu nivell literari també.

Evidentment per mi tenia la seva part morbosa, que era la seva explicació del Congrés de Sitges, d’ara fa vint anys. Allà va haver-hi un canvi en profunditat del PSC. Vaig parlar d’inflexió temps enrere. Fa poc, comentant el “Testimoni de càrrec” d’en Quim Nadal, vaig tornar a parlar-ne,  En Raimon ho explica, però no s’hi atura massa,  no s’hi rebolca. En treu conseqüències, però com si no anessin gaire amb ell, sap –una cosa que jo no he sabut fer mai- distanciar-se dels fets que certament no són pas, ho té clar, del seu patrimoni personal. Però no em vaig deixar de subratllar la consideració que fa al final d’aquest capítol, “Hi ha partit”, de manifestar com veu els partits avui, manifestació que comparteixo plenament.

“Mantenir els partits tal com són aboca a una crisi greu de la democràcia. A Europa són models organitzatius del segle XIX amb programes dels segle XX, afrontats a problemes i reptes del segle XXI. És vital acabar amb aquesta flagrant contradicció. Confrontats a las característiques i els problemes de la societat actual, mostren de  manera indissimulable els seus aspectes més negatius: dificultats de participació significativa dels afiliats i afiliades, creixent deslegitimació d’uns grups dirigents més interessats en el poder que en el projecte, pèrdua de capacitat motivadora i mobilitzadora; pobresa del reclutament, fenòmens de corrupció.”

En Raimon explica que una de les seves bèsties negres  en el art d’avui és en Jeef Koons. A mi, però, la figureta d’aquest artista que vaig fotografiar al Stedelijk Museum d’Amsterdam m’entusiasma i crec que és adient per tancar aquest comentari.

10 de juny.

La visió del Gat.

L'acudit de "Le Chat" del 30 d'abril passat.

5 de juny.

El gran mar, el nostre.

Evidentment, ja que em reclamo mediterrani, no podia deixar passar per alt la lectura del llibre de David Abulafia, “El gran mar.Una historia humana del Mediterráneo”. Ed. Crítica, B-2013.

L’autor, un jueu sefardita, acadèmic a Cambridge, fa un repàs a tot al que ha succeït a l’entorn d’aquest mar nostre, que deien els romans, des dels inicis de la història fins al turisme i la immigració irregular dels nostres dies. El comerç i les seves rutes, les ciutats que se’n varen aprofitar o van construir-lo, les comunitats barrejades que hi varen conviure, els èxits i els fracassos, les pujances i les caigudes, les batalles, i les mil i una coses que s’hi ha produït en el decurs dels temps.

Quedarà com un llibre de capçalera.

“Aquellos que cruzan su superficie en muy raras ocasiones son representativas de sus sociedades de procedencia. Si no son forasteros cuando emprenden el viaje, es muy probable que se conviertan en forasteros cuando se internan en otras sociedades diferentes al otro lado del mar, que lo hagan como comerciantes, como esclavos, o como peregrinos. Sin embargo, su presencia, al introducir algo de cultura de un continente a otro, aunque solo sea en sus límites exteriores, puede tener un efecto transformador sobre estas sociedades diferentes. El Mediterráneo, por lo tanto, se convirtió, probablemente, en el lugar más vigoroso de interacción entre sociedades diferentes de este planeta, y ha desempeñado un papel en la historia de la civilización humana que ha sobrepasado de largo el de cualquier otra extensión de agua.”

 

2 de juny.

L’hora dels radicals. La fi de la Transició?

Fa vint anys era un suplici el continuat degoteig de notícies que esquitxaven el sistema polític. Cal recordar-ho: Des del cap de la Guardia Civil al Governador del Banc d’Espanya sortien als diaris com a malfactors, n’eren. La pinça política, el periodístic sindicat del crim , la crisi econòmica post olímpica, el Govern del moment desgastat al màxim. Bé, allò va passar, va haver canvis, l’economia es va redreçar, ens vam refer i vàrem viure una etapa de certa tranquil·litat.

Ara, sembla que hi tornem a ser. Tornem a estar instal·lats en un Cafarnaüm. Sembla. Ràpidament hi ha gent que es llença en tromba a certificar el final de la Transició, a demanar a crits la seva superació i la construcció -de veritat, diuen- d’una autèntica democràcia. Potser sí que tenen raó, des de les seves posicions, evident. Però, les seves posicions són les que vol la majoria de la població, i a més, són les més convenients per la majoria de la població?

La transició va ser un pacte entre el que moria sol i el que naixia sense força. La Dictadura se’n anava per decrepitud però no per la força de la democràcia. Calia trobar una sortida per ambdós,  pels que se’n anaven i pels que venien. Va haver-hi un pacte: la Constitució del 78. Està superat aquell pacte? Pels que no hi eren, o no hi van participar o varen perdre, tant d’un costat com de l’altre, sí. Segons ells, els fets ho demostren. Més ara que fa vint anys? És lògic que els que no se’l senten seu aquell pacte el denunciïn i exigeixin una nova sortida. Ara bé, tenen la força suficient per imposar-se sense aixecar reaccions en contra?

És inaudit que embravits pels recents resultats electoral n’hi hagin que es llencin de cap a proclamar la imminència del canvi. Ara bé, el 8% del 45% del cos electoral, és una gran força? Cridanera potser sí, real? Home, des del punt de vista leninista... Però les revolucions com es feien al segle XX no sé pas si són massa factibles en les societats opulentes, sí, opulentes malgrat les evidents desigualtats,  d’avui en dia al nostre entorn. Els Messies i els profetes sempre tenen part de raó malgrat les seves visions siguis apocalíptiques. Poden anunciar canvis, poden ser seguits per grups fins i tot nombrosos, generen molts focs d’encenalls que a vegades deixen brases però a vegades sols són fum. A vegades, però, també aixequen incendis paorosos.

Atenció, no ens esverem més del compte.

 

2 de juny. El dia de l’abdicació del Rei Joan Carles.

Podemos. Ho podran?

La irrupció de Podemos en les recents eleccions europees és una bona notícia per la democràcia. És evident que aquesta nova formació recull la dinàmica de protesta engegada l’any 2011 pel moviment 15-M. Tal li fa si és l’hereva total o no d’aquella història. El cert, és que la gent, les mobilitzacions, les protestes, les propostes que es varen iniciar llavors  han acabat cristal·litzant en una opció política que ha mesurat les seves forces en l’arena electoral. S’ha passat del “Que no, que no nos representan”, cridat en manifestacions més o menys tumultuoses pels carrers, a cercar i obtenir representants a través dels mecanismes democràtics de confrontació política: candidats, debats, mítings, presentacions, entrevistes,... Organització i presència, diferent segurament del que fan els “establerts”, però estructures que es poden reconèixer.

Dues qüestions cabdals s’obren ara: Primer, pels que en formen part. Ara han de passar de la paraula als fets. Ara comença la seva historia de veritat. Ara es veurà si es pot fer política d’una forma diferent tal com diuen. Com s’estructuren els lideratges, com es prenen les decisions, com es fa la participació (i han començat per un lloc complicat com és el Parlament europeu), com es pot incidir realment en la vida pública, com es gestionen les discrepàncies internes i com es canalitzen aquestes noves formes de fer política. Fins ara, tot eren desitjos i propostes, ara caldrà estar en la realitat.

Les propostes que han avançat són conegudes per qualsevol que ha seguit la dinàmica dels moviments de protesta nascuts en aquests anys de crisi i d’impotència de les formacions establertes d’explicar-la (especialment d’explicar el seu paper) i de donar-hi respostes. Fins i tot, algunes poden ser amplament acceptades i assumides, encara que moltes tenen poc recorregut fora de sectors radicalitzats. Però, els temps estan canviant, que deia en Dylan ja fa molts anys, i igual que llavors vés a saber a on s’aturaran. Clar, que potser algunes coses poden acabar sent digerides i incorporades al sistema. Veurem.

La segona qüestió qüestiona als “establerts” i especialment a l’esquerra establerta. És evident que a la dreta, de sempre o la nova que podria sorgir,  no se li adreça Podemos. És l’esquerra socialista i excomunista la que és qüestionada. Fins a quin punt la seva acceptació de moltes coses del sistema no els ha portat a abandonar els seus principis? No solament en l’acció de les propostes i les actuacions sinó, i principalment en l’àmbit de la seva organització interna. En un món que canvia molt de pressa en el que sorgeixen noves formes de relació, comunicació, coneixement, organització, ¿continuen tenint sentit moltes de les seves estructures i formes de fer que massa vegades es van repetint de forma inercial? Veurem també, doncs, si els comporta, que els hauria de comportar, una bona sacsejada a les seves anquilosades organitzacions.

Aquests dies, de resultes d’aquests resultats que no tenen perquè ser tinguts per sorprenents, s’està parlant molt de tot això, d’aquestes dues consideracions i més enllà, o deixant de banda, els comentaris adversos o interessats, serà interessant veure com es va desenvolupant el que ha generat, tan a dins d’ells com a fora, l’aparició o la plasmació d’un estat d’opinió política que existia i que ara està plasmat en una organització que ha obtingut uns resultats concrets coneguts.

El temps, amo i senyor de la vida.

 

29 de maig.

L’estat de la Unió (Europea).

Desprès dels resultats de les darreres eleccions al Parlament europeu es pot fer un balanç de quin és l’estat de la Unió Europea, de quin és l’estat a través del prisma no de les seves institucions i del seu govern, sinó des del punt de vista dels que haurien de ser-ne els ser actors principals, dels seus ciutadans.

En els darrers anys, des que es va desfermar  la crisi econòmica del 2008, la U.E. ha estat present amb un pes determinant en la vida dels seus ciutadans/es. El que decidia “Brussel·les”, o la gent que parlava o decidia en el seu nom, ens ha condicionat totalment. Per tant era d’esperar que unes eleccions al Parlament europeu, tot i sabent, la limitació de la seva capacitat de decisió, portaria a la ciutadania a interessar-se i a participar-hi. Potser per això del coneixement de la seva limitada capacitat de decisió que sempre va comportar poc interès en aquestes eleccions podia portar a repetir el desinterès, però també hi havia la possibilitat contraria tota vegada la visualització intensa que estem vivint de la seva importància.

Primera constatació a la vista dels resultats: La gent passa. No hi ha interès. És a dir, la ciutadania està desafecta del procés de la U.E. A diferència del que va representar als seus inicis, la superació de les velles disputes nacionals, ara es veu com un maldecap, o un malson, en les seves vides. Les institucions i els Governs no han sabut explicar, potser perquè no és del seu interès, perquè la Unió serveix pels ciutadans i ciutadanes dels països que la composen. Com si no hagués passat res en aquests anys, la participació –dècima amunt, dècima avall- ha tornat a estar per sota de la meitat dels convocats. I encara consideren bé que no hagi baixat seguint la tendència de les anteriors vegades que es varen convocar!

Segona constatació: En molts països les opcions polítiques que han quedat en primer lloc són obertament contraries al procés i volen tornar enrere, desfer la Unió. Això no vol dir pas que aquestes opcions siguin majoritàries, sinó que són superiors a cadascuna de les opcions diferents de mantenir-s’hi. Per tant, el problema no és el pes del FN a França o del UKIP al Regne Unit, sinó l’oferta conjunta que haurien d’oferir els altres. I aquí ve la segona part d’aquesta constatació: en molt llocs han guanyat de fet o de presència ascendent forces que proposen un replantejament total del que s’ha vingut fent en aquest anys de crisi. És a dir, han tingut molt suport els que també qüestionen el funcionament actual de la Unió i molt especialment la gestió dels que tenen la moneda comú, l’euro.

Tercera constatació: S’ha utilitzat aquesta consulta electoral per altres temes. Això no és pas nou, sempre hi ha estat, però l’accentuar el caràcter Inter governamental de la Unió en detriment de la seva consideració ciutadana provoca que molts electors es dirigeixin al seus Governs nacionals per valorar-los, generalment de forma negativa. A Catalunya això ha estat evident. Immersos en el “procés”, era normal que s’utilitzés aquesta convocatòria per parlar-ne més enllà del que representaven pròpiament aquestes eleccions. L’increment de la participació no ha estat pas per una millora de la consideració de la feina que cal fer al parlament europeu sinó precisament per posar en dubte la pertinència a un Estat membre, amb tot el que pot comportar a continuació de deixar-ne de ser de membre de la Unió. Més embolic encara.

La suma d’aquestes consideracions –se’n deuen poder fer d’altres- comporta que la construcció europea passa per un moment molt baix i que els ciutadans amb el seu comportament electoral no li donen la seva legitimació. Assistim a una etapa de retrocés que si no s’atura pot comportar el declivi d’un procés que fins ara pensàvem que era un avenç en la construcció de marcs polítics de convivència millors dels que s’havien creat fins ara a la Història del nostre entorn geogràfic i social. Però, res està escrit de que sempre es vagi cap endavant: hi ha hagut Edats Obscures, Edats Mitges, anys de plom. Els dirigents que creguin que cal anar endavant, i els ciutadans/es que els hi donin suport, tindran que fer un veritable esforç de redreçament de les seves actuacions recents per guanyar-se novament la confiança de la majoria dels pobles. Si no és així, la desfeta està anunciada ja i serà inexorable. Llavors, desprès, no viurem dies millors, sinó temps molt difícils per a la majoria de les poblacions.

 

27 de maig.

Temptació: Decantar-se.

Ja fa temps –no, no ve pas d’abans d’ahir- que m’assalta amb molta força la temptació de decantar-me, de posar-me de costat, de la realitat que veig. Hi ha vegades que cedeixo, d’altres que resisteixo, d’altres que no sé què fer. Observo al meu voltant, les coses que veig, les que m’interessen, les que han representat la meva vida, i no sé, les veig diferent de com les veu la majoria de la gent, els que en parlen, els que en viuen, els que les viuen. El anàlisi del què passa, les propostes de com afrontar-ho, de quin camí cal emprendre, no coincideixen amb les meves. Llavors em desanimo i caic en la temptació: decantar-se. Parlo amb gent. Tampoc tenen respostes i també no ho veuen clar. Però, penso, cal desentendre’s del teu voltant quant tota la vida n’has estat actor? No, no pot pas ser, cal donar alguna resposta, encara que vagi a contracorrent. Llavors, resisteixo, malgrat que no trobo en què o en qui recolzar-me i intento trobar agafador per implicar-me: difícil agafador. Potser és l’edat? El món va canviant i allò que has pensat molt temps ara segurament ja no és vigent. Cal adaptar-se, o mantenir-se fidel? I si ja no hi ets a temps? O, que amb el poc temps que et queda ja no paga la pena? Llavors, no sé què fer, potser la feina ja és d’uns altres. Continuar pedalant encara que comporti molt esforç seguir la marxa, o adequar el ritme a una situació de confortable desistiment? La temptació ronda. És tant fàcil cedir i caure. A més, qui et passarà comptes? I si ho fa algú, què?

 

 

27 de maig.

Fahreiheit 451

Amb els anys hom va acumulant de tot. Malgrat disposar d’espai, tenim tantes coses que ja no sabem a on entaforar-les. A més, moltes ja no les fem servir, o potser sí, vés a saber, i ens roben espai. Especialment ens roben espai per col·locar-ne de noves que anem adquirint.

Els nostres descendents, segurament, no tindran el problema que tenim nosaltres amb els llibres i la paperassa. Material condemnat avui ja a esdevenir poc a poc residual, d’alguns antiquats, vells o joves, lletraferits que ens agrada toca l’objecte de la nostra afició. Serà un maldecap pels que tinguin que enfrontar-se -quan nosaltres ja no hi siguem- amb el cúmul de la nostra dèria. Per nosaltres son importants, ens els estimem, fins i tot alguna vegada hi tornem a una obra que vàrem comprar encara no fa tant de temps i descobrim que el preu està marcat, en llapis, en pessetes.

Ara acaba d’obrir-se al costat de casa un botiga de compra venda de llibres vells. Diu que en donen 20 cèntims la peça si els fa peça, és a dir, si creuen que el poden vendre vés a saber per quant. Sembla que aquí hi ha el negoci. Amb literatura el tema deu funcionar, però no sé si pas amb assaigs tècnics, especialment en el camp de les ciències socials, política, economia, sociologia, en el que en poc temps tot queda superat o oblidat. Vet aquí, un llibre d’en Negroponte sobre la societat digital de finals del segle passat, res, fa quatre dies, pot interessar a algú? Si és un especialista ja el deu tenir, si és un estudiós deu estar a totes les biblioteques universitàries i un curiós del tema està pel que acaba de sortir. A mi em faria gràcia conservar-lo, però he de fer espai. Tinc un amic que per cada llibre nou que compra en dona o en llença un altre. Donar o llençar.  A la ciutat hi ha el Llibre viu, no sé pas que en fan desprès, especialment d’aquests  més tècnics. Hi ha l’opció de anar deixant-los pels carrers, però crec que segons quins no desapareixerien i contribuirien a embrutar l’espai públic.

Hi ha la solució de cremar-los tal com feia el Pepe Carvalho, però cal tenir o una llar de foc o una estufa de llenya preparada. Bé, anirem provant sortides, sempre cal optar per una barreja de les alternatives possibles. Ah, porta’ls a la deixalleria que en facin el que creguin convenient! Quines preocupacions de rics mal farts.

 

17 de maig.