Sempre ens quedarà Paris.

30 d'octubre.

Converses de savis.

Els bons amics, i especialment les bones amigues, a la convalescència et porten llibres perquè et distreguis. Res de complicat, novel·la negra que saben que m’agrada, però també algun assaig distret com el del mestre Fabián Estapé, “Deu gran catalans. Un homenatge personal a deu figures històriques.” RBA-La Magrana, B-2006.

 

M’ho he passat d’allò més bé amb les sucoses anècdotes que explica. A l’humor intel·ligent de Martí de Riquer, explica el que li va dir en sortir “d’una festivitat al Palau de Sant Jaume en què el Govern de la Generalitat va voler solemnitzar un esdeveniment que havia de ser sorollós, perquè es tractava ni més ni menys que del Mil·lenari de Catalunya (1989).”

 

“Escolta, Estapé, tenint en compte com funciona actualment el servei de correus, ¿a tu et sembla que perquè el compte de Barcelona va deixar d’enviar l’escrit de vassallatge al compte de Narbona hem de muntar tot aquest rebombori?”. Sincerament, em va convèncer, i ens en vam anar dient que a Catalunya, quan ens deixen fer, muntem els pastorets.

 

 

(Tomba de Guifré el Pilós)

 

 

28 d’octubre.

Reprendre la marxa.

Quasi bé dues setmanes aparcat. De vegades, sense esperar-ho, es produeix algun terrabastall.

 

-" Assegui's en aquella cadira (de rodes) i no es mogui. Queda ingressat ara mateix.”

-“Com diu?, però si he vingut pel meu propi peu?”

-”El seu cas, el resultat que dóna la prova d’esforç, és de llibre. Li pot passar alguna cosa greu en qualsevol  moment.”

-“Carall...”

 

I durant uns dies, estirat al llit o assegut en una butaca veus el paisatge a través de l’ample finestral de l’habitació de l’hospital. Anàlisis, controls, pastilles, menjar contingut, fins arribar a les intervencions, subtils això sí, molt tecnificades, res de les antigues taules d’escorxador; repòs, fins arribar a l’alta, que ho és a mitges ja que la recuperació a casa no és pas bufar i fer ampolles. Caldrà medicar-se fins a la mort, mai tant ben dit, no passar-se en algunes menges, les xarcuteries i formatgeries perdran clients. Oblidat, noi (bé, potser ja no tant noi) dels “callos” a la madrilenya ... Bona gent aquests de la sanitat, del primer al últim: professionals, entregats, pacients (de paciència, amb el personal que corre), soferts, ...

 

Però, de què et queixes? Si t’han refet els “manguitos” del carburador i d’aquí uns dies podràs trescar de nou per les muntanyes i tornar a pedalar per les carreteres! A més, has aprofitat per llegir un munt. Sols t’han posat tres “molles” entrant-les pel canell! Ah! I no pateixis per les “relacions”, sols és com pujar dos pisos, que no és res, podràs tornar-hi! (Sí, a la vejez, viruelas.)

 

Desprès de la tamborinada, torna a sortir el sol i provoca un lluent arc de Sant Martí. Apa!, som-hi!

 

 

28 d’octubre. Festa de Sant Simó.

El primer pont de la tardor.

13 d'octubre.

L’estat de l’esverament.

Potser sí que el “pinyol” de CDC ho venia preparant de temps enrere, tampoc era tant difícil no veure-ho. Potser si que el President i el Govern de la Generalitat s’han posat al davant de l’exitosa manifestació del 11-S, tant mateix no van pas amagar gaire l’empenta que li varen donar. Sembla, però, que el detonant va ser-ne un altre que també s’ha explicitat prou aquests dies: el neguit de gestionar una administració en fallida només amb la preocupació de com arribar a pagar els compromisos a finals de mes. Res de govern, evidentment ni d’obra de govern, no són els temps per pensar-hi ni hi ha les “virolles” per fer res. Res per lluir, sols les retallades amb la gent en contra al carrer.

 

Llavors, amb totes les excuses raonables i raonades que es vulguin, carregats de raons fins i tot, sols quedava el recurs de la fugida endavant. Amb una ample base de la gent del país il·lusionada, fem el pas. Diguem-ho? Diguem que ja n’hi ha prou! Obrim camins nous, proposem metes somniades!

 

Val a dir que parlant i escoltant la gent al teu voltant les reaccions no són totes unànimes, encara que potser són cadascuna minoritàries Se’n troben de perplexos, generalment de fora, que estan estorats; se’n veuen de calculadors i cínics, pels que sols es tracta d’una jugada de pòquer per canviar la relació de forces; et creues amb escèptics que s’ho miren incrèduls pensant que és impossible; ni ha d’esverats que tenen tota mena de cabòries ratllant a la paranoia; n’hi ha d’ingenuament convençuts sense gaires complicacions, amb senzillesa; també d’exaltats d’un costat i de l’altre que provoquen preocupacions vàries;... El cert és que l’olla bull i cada dia amb una excusa o altra i tothom hi diu la seva tant li fa si alhora afegeix més llenya o gasolina al foc.

 

El tema és que hi ha unes eleccions convocades de les que en sortirà una expressió del moment polític català i a continuació un arc parlamentari determinat que triarà un nou, o vell, Govern. Sembla que per alguns, més o menys, qui sap, el full de ruta que es proposarà, o ha de proposar, serà molt clar: A veure com ens ho fem per decidir, per exercir, d’una forma o altra, el “dret a decidir”. Valenta i feixuga feinada! Però aquesta és per la que sonen els tambors i repliquen les campanes.

 

Si clar, però mentre tant caldrà arribar a finals de mes i pagar les nòmines i les obligacions peremptòries, i ... estarem allà mateix a on estem ara, demanant a Madrid, a punt de ser intervingut el Regne d’Espanya, que ens avancis els diners que ens calen. I s’haurà de fer un pressupost i escatir, entre d’altres coses tant o més importants, com s’han de mantenir els aparells de propaganda, i fer totes aquelles coses tant prosaiques que es demanen a tota administració i a les que ha de donar resposta tot govern.

 

Això té cap sentit? Pels exaltats i convençuts no gaire. Per la ciutadania, molt.

 

11 d’octubre.

La espada de Damocles.

D’una forma un xic oportunista s’editen en un llibret un grapat d’articles sobre la crisi grega que Petros Márkaris ha escrit en els darrers temps per la premsa alemanya. Alguns ja ens eren coneguts, havien estat reproduïts aquí ,  i segurament la seva acceptació és la que ha impulsat a l’editorial a fer aquest recull. No aporten gaires coses més del que ja és conegut de les seves opinions. Més enllà de la crisi financera, Márkaris, creu que a Grécia hi ha una crisi política i més:

 

“Desde principios de 2010, cuando estalló la crisis, sostengo el argumento de que la crisis griega tiene principalmente un caràcter político. El país ha llegado a una quiebra económica, que en estos momentos la mantiene al borde del abismo, por los errores y fracasos de sus dirigentes políticos. Un aparato estatal corrupto, que se revela incapaz de poner en práctica, con o sin rapidez, reformas y leyes críticas, y que es, al mismo tiempo, el resultado de los errores de la élite política griega.”

 

“Sin embargo, confieso que tengo mucho miedo, porque en la época de la falsa riqueza tiramos por la borda no sólo nuestra pobreza, sino también nuestros valores, porque pensábamos (¡qué error!) que estos valores eran parte de nuestra miseria.”

 

¿Sólo una crisis financiera?, 29/2/2012.

 

“Grecia era un país pobre que sabía vivir decentemente con su pobreza. Después de su experiencia de años con el ahorro, incluso había desarrollado una especie de “cultura de la pobreza”. Entonces llegó el año 1981, y un flujo de dinero comenzó a circular por el país. Los griegos ya no necesitaban la “cultura de la pobreza”, pero tampoco habían desarrollado ninguna “cultura de la riqueza”. El consumo se convirtió en la fuerza motriz de la sociedad.”

 

La cultura de la pobreza, 30/12/2009.

 

Ara  està a punt de sortir la traducció de la segona entrega, Περαίωση, 2011, de la trilogia de novel·la policíaca que està escrivint amb el seu personatge del comissari  Kostas Kharitos. El primer títol, “Amb l’aigua al coll”, ja fou celebrat, a veure què ens depararà aviat el segon.

 

Mentre tant, aprofitem per afrontar les imatges del desastre aquí: “Ruinas modernas. Una topografía del lucro”, Julia Schultz-Dornburg. Ed. Àmbit, B-2012,  on entre molts d’altres hi ha el cas de Vallfosca Mountain y Golf Resort a Espui.

 

10 d’octubre

Sobre tòpics i "mantras".

La part del programa del diumenge del “Salvados” on és entrevistat l’economista liberal Jürgen Donges portarà cua . De fet tot el programa, com molts altres d’aquesta sèrie, serà polèmic. Però hi ha dos “mantras” que en els debats político-econòmics que s’estan donant sobre la situació que vivim es repeteixen contínuament. L’un és que varem viure per sobre de les nostres possibilitats, l’altre que els afectats no són responsables del que els està passant. Anem-los a veure.

 

Sobre el viure per sobre de les possibilitats. No és el mateix utilitzar el crèdit per satisfer les necessitats, els desitjos, les il·lusions, si es vol, i anar pagant-lo amb els interessos corresponents, que utilitzar el crèdit saben que no el pots retornar i fer-te l’escàpol. Quan les vaques eren grasses probablement varem ser més cigales que formigues, però la taxa de morositat era baixíssima. La gent s’endeutava però complia els compromisos que contreia. Clar, desprès va esdevenir que a molta gent se li va reduir o va perdre la feina i va ser llavors que no varen poder fer front als deutes que havien contret. Si no s’hagués rebentat abruptament la bombolla immobiliària per culpa de la fallida del sistema financer, i la roda hagué continuat girant (esbojarradament, tot cal dir-ho), molta gent hagués continuat pagant religiosament els seus compromisos. Per tant, ara no val desviar l’atenció dels veritables culpables fent creure a la gent que es varen passar. Els que es varen passar varen ser els responsables del sistema financer que varen ser uns complets irresponsables. Són ells els que varen facilitar a la gent el que s’endeutessin fent anar el conjunt de l’economia en un miratge que es va esvair. És lògica, doncs, la percepció de la gent de que els varen ensarronar, i que ara els ensarronadors fugen d’estudi sense assumir la quota de responsabilitat que tenen. Clar que la gent del carrer hagués pogut ser més prudent, però el sistema no estimular pas gaire aquesta virtut, ans al contrari, especialment si algú en treu benefici a costa dels incauts. Clar que els governs de totes les administracions vivint sobre l’ona de la prosperitat haurien d’haver controlat, o temperat un xic, la voràgine malgrat que no hi va haver gaire rebuig cívic a la situació (no oblidem aquest fet, especialment en l’ordre mediàtic). Però no desviem l’atenció dels veritables causants d’aquest desori que fou el sistema financer en el seu conjunt. El crèdit que facilita el sistema financer és normal i necessari pel funcionament de l’economia, sigui dels particulars, empreses o administracions. Sinó, com aconseguiríem mai ser propietaris d’una casa (llevat que ens toqui la rifa), fer anar el circulant d’un balanç d’una empresa o bastir per les administracions de les infraestructures que necessita una col·lectivitat? Però és un mitjà, no un fi en si mateix com varen pensar alguns que ara traspassen les seves responsabilitats a la pobra gent que varen engatussar.

 

Sobre la no responsabilitat dels afectats, especialment per les retallades. Evidentment, no en són els causants, però algú els ha d’explicar, les organitzacions polítiques, les sindicals, les cíviques, com s’havia aconseguit tot el que disposaven. Sí, ara són retallades les prestacions que havia assolit una col·lectivitat, Estat, Autonomia, Ajuntament,..., però com s’havien assolit? Tornem a les vaques grasses. Les administracions no els cauen els recursos del cel, o tenen una màquina de fer bitllet sota una taula o amagada a un racó. Les administracions disposen dels recursos que els hi proporciona (de grat o per força) la comunitat. Quan els recursos que es posen a la seva disposició minven, i minven molt, no queda més remei que adequar les actuacions als recursos disponibles. Cert, es podrien compensar temporalment per recursos aliens, per crèdits. Aquesta va ser la gran aportació a la ciència econòmica del keynesianisme. Però va ser una aportació d’un altre moment de l’economia, la de les monedes nacionals, la dels Estats sobirans, que ja no existeixen. Podríem recórrer al crèdit o al Tresor públic, però malauradament no està en les nostres mans que ens donin del primer i fer anar el segon. Aquest és el gran debat de la austeritat: no tenim instruments per superar-la, o si es vol dir millor, els que tenen aquests instruments no els volen fer servir en la direcció que necessitaríem. Llavors, cal pensar en com varem aconseguir el que ara està en perill i veure què podem salvar, quines són les prioritats que decidim mantenir, sabent que malgrat no ser els causant i responsables de les retallades varem ser els beneficiaris d’una situació que ja no existeix i que potser, fins i tot, serà irrepetible. És ara, més que mai, quan calen eines col·lectives de debat i decisió per enfocar la situació. És ara més que mai, que hem de fer esforços per trobar punts d’entesa entre les diferent visions de la col·lectivitat per intentar trobar comuns denominadors abans de que esclati el desconcert de la bona gent que no entén perquè els passa el què els passa. Em temo, però, que això és somiar truites. Els que ho haurien de fer, o estan molt espessos o s’hi juguem masses coses pròpies per entomar aquest punyent repte.

 

8 d’octubre.

L’opinió política d’un jurista.

Sembla que a la darrera entrada penjada en aquest blog ja existeix una resposta (evidentment no a les seves humils lletres) de per on pot, o podria, continuar el tema. Una resposta no des d’aquí, sinó d'una veu sensata de l’altre costat, del costat dels “altres”. Un jurista de prestigi més que reconegut que no es planteja el tema de debat avui a Catalunya, i consegüentment a Espanya, des de les lleis existents i en vigor, sinó des de la necessitat política de trobar-hi una sortida política que hauria de comportar els canvis legals precisos.

 

Francisco Rubio Llorente  avui a El País: “Un referéndum para Catalunya”

 

“Si una minoría territorializada, es decir, no dispersa por todo el territorio del Estado, como sucede en algunos países del Este de Europa, sino concentrada en una parte definida, delimitada administrativamente y con las dimensiones y recursos necesarios para constituirse en Estado, desea la independencia, el principio democrático impide oponer a esta voluntad obstáculos formales que pueden ser eliminados. Si la Constitución lo impide habrá que reformarla, pero antes de llegar a ese extremo, hay que averiguar la existencia, y solidez de esa supuesta voluntad. Una doctrina que hoy pocos niegan y cuya expresión más conocida puede encontrarse en el famoso dictamen que la Corte Suprema de Canadá emitió en 1999 sobre la legitimidad de la celebración de un referéndum en Quebec (que, dicho sea de paso, los independentistas perdieron por poco más de 50.000 votos).

La Generalidad de Cataluña no puede convocar un referéndum, pero nada le impide pedirlo e incluso colaborar en su convocatoria.”

 

Sembla, però, que el Govern d’Espanya no està, encara, per aquesta tessitura. Mentre tant, tots plegats inflant el gos.

 

 

 

 

8 d’octubre.

El dret a decidir.

"Me asombra la facilidad y simplicidad con la que algunos comparan esta situación con el de un divorcio matrimonial."

(Odón Elorza)

 

Ja fa temps, pel gener del 2010, em varen convidar a debatre en públic amb el polític del PNV, Iñaki Anasagasti, sobre el “dret a decidir”. Val a dir que, malgrat l’intenció dels organitzadors de l’acte, no hi va haver debat entre nosaltres. Conduits pel periodista calellenc Saul Gordillo, cadascú es va limitar a exposar les seves posicions i desprès sotmetre’s a les preguntes del públic assistent que era prou nombrós. Crec que l'entrada que vaig fer al blog que feia servir llavors amb els seus comentaris és prou expressiva de com va anar.

 

He tornar a llegir el que vaig dir aquell dia. Té ara plena actualitat, sembla que ho hagués intuït. Tampoc calia ser cap “lince” per veure com podien acabar les coses tal com anaven. Bé, ja estem a l’escenari hipotètic que llavors vaig dibuixar, ara cal perllongar la reflexió des d’allà on la vaig deixar. Però ja no és la meva feina, i possiblement ... tampoc del meu interès (Wait and see).

 

En tot cas, no serà dolent penjar a la xarxa el contingut de la meva intervenció ja que llavors ningú, ni els meus, la va voler recollir.

Debat s/ el Dret a decidir. Calella, 21 de gener de 2010.

 

En Xavi Ponsdomènec, en nom de la Plataforma Calella decideix, em va convidar a participar en aquest acte. He de reconèixer que m’ho vaig pensar. Crec que els que em coneixen saben perfectament les meves opinions sobre el tema que ens ocupa ja que són públiques i notòries. Sempre he manifestat que no sóc nacionalista i suposo que comprensiblement molts fins hi tot em deuen considerar antinacionalista. Sobre aquests temes he escrit força al meu blog i en concret sobre les consultes sobiranistes vaig publicar un article a “El Punt” amb motiu de la consulta d’Arenys de Munt.

 

Malgrat tot això, per cortesia respecte als organitzadors que varen creure convenient convidar-me a ser aquest vespre aquí, com també per normalitat democràtica de poder expressar els meus punts de vista i escoltar els dels adversaris, em fico en un esbarzer del que espero no sortir-ne gaire esgarrinxat.

 

Sí que una cosa vull deixar ben clara de bell antuvi. No pertanyo a la Direcció del PSC, del meu Partit, sols sóc un càrrec institucional, Diputat a Corts per la circumscripció de Barcelona. Per tant no vinc aquí a parlar oficialment com a PSC. Dubto que m’haguessin autoritzar per a fer-ho (no els ho vaig preguntar), malgrat que evidentment defensaré les que crec són les posicions del meu Partit. Ho dic, perquè també és força conegut , fins i tot reconegut pels meus propis companys, que sóc bastant heterodox i que de forma encertada o no expresso les meves particulars opinions.

 

Sobre el dret a decidir. En una societat democràtica qualsevol posició, totes les posicions, són acceptables, no cal que m’hi estengui en el concepte i en els límits del seu exercici, crec que són temes de poca discussió. Per tant, si hi ha a Catalunya, o en d’altres indrets, qui pensi que el marc polític en què s’ha de moure no és el que li agrada més i vol canviar-lo té tot el dret i legitimitat per intentar canviar-lo i fer les propostes adients per a aconseguir-ho. Suposo que lo del límits està ben clar i no cal estendre-s’hi més.

 

En aquest marc, el que hi hagin ciudatans/es que es plantegin demanar opinions, sobre el tema de la independència, o sobre qualsevol altre assumpte, dels seus conciutadans/es és perfectament normal. De fet totes les opcions polítiques fan, fem, propaganda de les respectives posicions i procuren que siguin el més esteses possibles per tal que es tradueixin, pels procediments establerts, en possibilitats de ser aplicades i exercides. També, és habitual que els mitjans de comunicació i tota mena d’entitats i associacions demanin el parer, dels que el voguin donar, en els temes més inversemblants que els semblin convenients.

 

Per tant, consultes populars n’hi ha habitualment sobre tota mena de temes. Ara, el que ens convoca a parlar avui són les consultes populars sobre el dret a decidir que traduït vol dir demanar l’opinió, a qui vulgui donar-la, de si volem ser independents com a col·lectivitat de l’organització administrativa i política estatal en la que fins ara estem.

 

Tampoc no hi ha res a dir d’aquesta pretensió de consulta. És un exercici que és pot fer i del que no cal extreure’n més significat que el que té. És una consulta privada organitzada per particulars amb els procediments que creuen convenients i que no té més transcendència pública, és a dir jurídica i imperativa. Això vol dir que no té transcendència política? Clar que la té. Com tota acció política, posa de manifest l’actuació d’unes determinades línies de pensament que en democràcia són, com ja he deixat clar, perfectament legítimes, que pretenen fer-se escoltar i estendre’s, però que no té resultats imperatius per la comunitat.

 

*********************************

 

Bé, arribats aquí jo ja podria acabar i concloure la meva intervenció. No tinc cap intenció de perllongar-la cap a manifestar el que jo penso particularment sobre el contingut de la consulta. Si mai hi ha debat públic, no en el sentit de fet en públic, sinó en una convocatòria pública amb els requisits generalment acceptats en les societats democràtiques d’aquesta mena de convocatòries, ja ho faré.

 

En tot cas vull portar el debat d’aquest vespre cap a la possibilitat o impossibilitat en una societat democràtica de fer legalment la pregunta que es demana ens les consultes privades que estan sobre la taula a casa nostra.

 

Els ciutadans/es podem manifestar la nostra opinió cada vegada que se’ns la demana públicament a traves de les opcions que se’n ofereixen. Hi ha eleccions locals, autonòmiques, generals, europees, a les que es presenten formacions polítiques que fan les seves ofertes electorals que desprès es tradueixen en governs i alternatives de governs.

 

Hi ha, avui i aquí, propostes polítiques que proposen la independència de Catalunya? Ben cert que sí. És ben palès que hi són i cada dia en parlen pels mitjans, convoquen actes, fins i tot participen o han participat de Governs, i/o han contribuït a la governabilitat de tots els nivells de l’administració pública de la comunitat més propera o més llunyana.

 

Aquestes opcions polítiques fins al dia d’avui són majoritàries? Sembla que no. Que ho poden ser? Doncs mira, tots lluitem per fer-nos l’espai polític per les nostres idees el més ample possible. Ja ho veurem en el futur.

 

Bé, situem-nos en un hipotètic futur en que aquestes opcions polítiques siguin majoritàries a l’espai català. Suposo que és ociós plantejar aquesta possibilitat en l’espai espanyol, no? La majoria dels ciutadans/ es d’aquest espai ja ho són d’independents, bé, del que s’entén per aquest concepte. Què passaria llavors?: Que caldria articular la forma de fer efectiva aquesta proposta.

 

Cal dir prèviament, ja que he donat per suposada molt ràpidament aquesta possibilitat, que el procés per arribar a aquesta majoria hauria de fer-se a través dels procediments i les conteses electorals públiques convenients i confrontar aquesta pretensió amb les altres pretensions que existeixen i coexisteixen en aquests moment a Catalunya. El Sr. Joan Puigcercós, per exemple, ha manifestat darrerament que sols acceptarà que la seva formació estigui en un Govern que defensi el dret a decidir, és a dir, si no entenc malament, que sigui un Govern que plantegi a la ciutadania una consulta sobre el fet. Bé, posició legítima que crec que dóna automàticament per suposat que no repetirà amb l’actual Govern del que forma part ja que no crec pas que el meu partit, el PSC, estigui pel tema. De fet, nosaltres diem que estem amb l’Estatut que tenim des del 2006 i punt. Crec que tots som coherents i d’aquesta coherència se’n deriven les possibilitats que se’n deriven.

 

Però, també és evident, que en una tessitura semblant no és aquesta, l’actual del tripartit, la única possibilitat existent. N’hi poden haver d’altres. I pot ser que es donin, oi? Bé, situem-nos-hi, malgrat que els que no hi estem d’acord no ho posarem pas fàcil. Lluitarem per les nostres posicions. Normal, oi? Com tothom.

 

Quin és el marc? El Parlament de Catalunya és una institució derivada de l’Estatut que a la seva vegada és un derivat de la Constitució espanyola que és la font de la seva legalitat i legitimitat. Caldrà parlar de com es supera aquest escull. I aquí es planteja el problema fonamental. És evident que estaríem parlant de capgirar-la – la Constitució - ja que no s’escapa a ningú que amb aquest marc no es podria fer res. Crec que l’exemple més proper que tenim, i més evident i semblant, es va donar amb el anomenat Pla Ibarretxe. El lendakari es va presentar amb un mandat davant les Corts espanyoles a explicar que volia una relació diferent de l’existent entre el País Basc i Espanya. El Congrés dels Diputats li va dir que no,... i se’n va anar. I llavors, què? De moment, res.

 

Així, no és possible capgirar l’ordenament en el que fins ara estem? Anem a la Història. Com hi ha canvis? Com es produeixen els canvis? (I quan? Però aquesta és una altra història). Hi ha canvis quan els que detenen el poder per les causes que sigui, convenciment o impotència, renuncien a ell, o quan els que volen un poder diferent aconsegueixen conquerir-lo. No cal anar gaire lluny per veure-ho. La nostra història d’Espanya ens dóna bons exemples. L’adveniment de la Primera República i les seves formes diverses, unitària i federal. La Restauració monàrquica a cops de sabre. La Segona República sorgida d’unes eleccions municipals, amb l’abdicació de Alfons XIII. El franquisme, la Dictadura franquista, sobre un milió de morts. La Transició, amb l’harakiri dels procuradors franquistes el 1976 i l’audàcia d’en Suárez. I aquí estem, amb la Constitució del 78 a coll.

 

Els que es vulguin plantejar anar cap a una altre sistema polític o cap una altra vertebració de les comunitats de la “pell de brau”, suposo que s’ho plantegen això. No els veig pas per la via violenta, tant per les pròpies manifestacions públiques com per les nul·les possibilitats existents. Queda, doncs, la hipotètica via de la renuncia de l’actual status quo pels que en són avui els seus dipositaris. I certament, no hi veig gaires possibilitats tampoc per aquesta via. Els tinc ben a tocar. No seré jo, perquè no hi estic interessat, el que digui o esbrini quins són els camins de sortida que caldria cercar. Els que volen els canvis són els que s’han d’espavilar.

 

Clar, no ens deixen! Evident! Perquè ells (els d’allà) també tenen les seves opcions que són tant legítimes, per democràtiques, com les d’aquells (d’aquí) que els hi volen arrabassar. De la mateixa forma que aquí, a Catalunya, hi ha qui pensa en ser independents hi ha molta gent allà, a les Espanyes, que no volen, no creuen, o no els preocupen aquests sentiments que es tradueixen en opcions polítiques, i defensen lògicament les seves d’opcions.

 

Bé, no cal que parlem gaire de marcs administratius i polítics més enllà dels espanyols que tampoc estan per la tasca que se’ls pot proposar. Però no cal escarrassar-s’hi massa per aquest cantó. Continua sent tant llunyà això d’Europa ..., tant mateix ja estem amb la mateixa moneda amb catorze estats més (U.E.M.), i els que s’hi afegiran.

 

Aquesta és la meva reflexió d’aquest vespre. Aquí la deixo.

 

Gràcies per la seva atenció.

 

 

3 d'octubre.

 

 

Un altre motiu per tornar-hi.

Aquesta tardor els museus de Bilbao ens fan dues propostes per tenir en compte:

 El Guggenheim porta obres d’ Egon Schiele

mentre que el Bellas Artes fa una gran exposició sobre Fernando Botero

 

 

tot aprofitant-ho per tornar a veure obres dels seus fons permanents i, a més, anar de pintxos per las Siete Calles. Veurem com anem de pressupost.

 

2 d’octubre.

Imatges

2 d'octubre.

Segurament massa tard.

“No os rindáis, gentes civilizadas de aquí y de allá. La cuestión catalana no es imposible, especialmente en su aspecto económico-fiscal. Explorad otras vías, desbordad las que, por ruidosas, parecen indiscutibles.”

 

Xavier Vidal Folch: “¡Explorad otra vía para la economía catalana!” El País, 26/9/12.

 

Probablement massa tard. Segurament no és impossible que hi hagi altres vies, certament que hi són, però possiblement no hi haurà qui tingui el seny per endinsar-s’hi i a més la força per imposar-les. El carro ja va pel pedregal. Les apel·lacions a la racionalitat no seran tingudes en compte. Estem en el regne dels sentiments, en el temps de les il·lusions cegues, en les visions mil·lenaristes que ja es van a acomplir, amplificades fins a l’extenuació per potents eines mediàtiques, per les característiques dels temps i els dies.

 

Tant li fa que aquesta Europa somiada com a recer al final del camí potser li quedi poc temps de vida. Tant li fa que hi haurà evidents tensions socials i econòmiques dins i fora de la nostra comunitat. Tant li fa que haurem de bastir moltes de les eines que precisem i ara no tenim en un entorn que no té espera. Tant li fa... Massa tard per advertir-ho.

 

Cal no rendir-se? Segurament, però fa molta basarda, un ja és gran i està cansat, de lluitar contra la irracionalitat que en un determinat moment s’apodera de la comunitat. Clar, en patirem les conseqüències del resultat de tot plegat. Alguns més que d’altres.

 

Perquè, en moments de tanta incertesa com els que vivim, en un món que està capgirant-se, se’ns proposa llençar-nos a una aventura perillosa de la que no en sabem els resultats? Qui en respondrà del desenllaç? La història, gaire bé sempre, sols passa comptes amb posterioritat  en els llibres.

 

29 de setembre.

Per racionalitzar.

“En cualquier caso, una cosa es segura: esta crisis no es el resultado de un destino, sino de una política. Ninguna nación, con o sin gigantomaquia, nos ha arrastrado hasta aquí porque hasta aquí solo nos ha arrastrado una confrontación de programas en la que unos llevan la delantera y otros pierden posiciones. Si Convergencia ha apostado por la independencia y desea convertir esa apuesta en el eje principal de su programa, la responsabilidad que ha asumido le exige hablar a los ciudadanos políticamente, no metafóricamente. Le exige abandonar las alusiones sentimentales a rumbos, surcos, estelas y caminos, y exponer razonadamente sus puntos de vista sobre fronteras, aduanas, cuotas y visados; le exige poner fin a las invocaciones líricas a horizontes radiantes, voluntades de ser, heroicas resistencias y destinos propios, y explicar cómo conjugará las libertades individuales y las exigencias de la construcción nacional. Puede que el tiempo de los no nacionalistas que defendieron unas instituciones hoy definitivamente maltrechas haya quedado atrás. Si fuera así, lo único que les resta es dejar testimonio para quienes vengan después de que también esta vez todo pudo ser de otra manera.”

 

José Maria Ridao, “Gigantomaquia nacional”, El País, 26/9/12.

La Vall Fosca.

 

 

 

El Pallars és la part que aboca al Mediterrani de l’angle nord occidental de Catalunya, llevat de l’Alta Ribagorça que és la part catalana de la Ribagorça majoritàriament d’administració aragonesa. Ja en l’alta Edat Mitja es va subdividí el Pallars entre l’alt, el Sobirà, i el baix, el Jussà, divisió que encara avui es conserva. Si mirem el mapa d’aquest darrer, del Pallars Jussà, veiem que té una configuració més o menys regular amb una espècie d’afegit gran al mig de dalt. És l’espai de la conca del Flamisell que aboca les seves aigües al Noguera Pallaresa a La Pobla de Segur. La major part d’aquesta conca, des de la seva capçalera, està ocupat per un sol municipi, el de LaTorre de Capdella, que té una extensió de 165,5 quilòmetres quadrats amb una població, avui, de 671 habitants, és a dir amb una densitat de població de 4 habitants per Km2 (la densitat de població de Sibèria és de 3 hab./Km2), amb 19 nuclis de població.

 

 

La Vall Fosca, que és com es coneix la capçalera de la conca del Falmisell, ara fa cent anys, va ser la protagonista del que alguns han nomenat el Far West català. L’aprofitament de les aigües del conjunt lacustre d’origen glacial que dóna origen al riu, a més de 2.000 metres d’alçada, per produir l’electricitat que precisaven les aglomeracions urbanes i industrials va ser un fet extraordinari que cal ressenyar. Aquesta vall, que tenia una economia de subsistència amb la seva consegüent estructura social, amb camins de ferradura a tot estirar, es va veure de cop, en molt poc temps, radicalment transformada. La decisió de construir la central elèctrica de Capdella per l’empresa “Energía Eléctrica deCataluña” va capgirar en un no res la vida i el territori de la Vall Fosca. Des de La Pobla de Segur s’obre una carretera de més de 30 Km. en sols tres mesos. 4.000 treballadors envaeixen la vall, amb tota l’organització i la logística consegüent per construir-hi les instal·lacions de la central elèctrica.  Es connecten un grapat de llacs amb l’estany Gento que serà el regulador d’una conducció de més de cinc kilòmetres per poder fer un salt de més de 800 metres d’alçada per fer anar les turbines que faran anar els alternadors que produiran la corrent en unes edificacions adients i es desplega una xarxa de transport de l’energia produïda fins a Barcelona. A començaments de 1914 tot ja està en funcionament. Per treure’s el barret! Pensar en les tècniques i els enginys que hi havia llavors; pensar en les condicions de treball, especialment en les extremes condicions meteorològiques que s’hi donen; pensar en les persones, des dels tècnics, generalment estrangers, però molt especialment en els treballadors vinguts d’arreu, generalment de lluny, és sorprenent i esglaiador.

 

 

 

Tota una epopeia que ara, aprofitant el centenari, cal celebrar i anar a conèixer. El Museu de l’Electricitat de Capdella, amb la seva Directora al cap davant, ho explica molt bé. Sembla que escolars i jubilats són es seus principals grups de visitants, però hauria de ser conegut millor per més gent del país per entendre moltes coses de la nostra vida i de la nostra història, des de les tècniques industrials als moviments socials, empresarials i obrers, que ho feren possible. En Pep Coll en tragué temps enrere un bon suc literari i hi ha abundant documentació històrica per saber-ne més, molta produïda des del mateix territori.

 

 

 

La Vall romangué tranquil·la amb la seva nova estructura fins a començaments dels anys vuitanta del segle passat en que unes noves condicions hi portaren un nou terrabastall, aquesta vegada en forma d’una central subterrània reversible sota l’estany Gento dins de la roca de la muntanya. Les tècniques, però, ja havien avançat molt, malgrat que les condicions físiques i meteorològiques del territori fossin les mateixes. En surt al fons de la vall un nou llac artificial, conegut no sé pas perquè amb el nom de Saliente, que s’omple i es buida quan convé a les necessitats de producció, o de consum, de la xarxa elèctrica, i un cop acabades les obres, o potser fou una mica desprès s’aprofiten algunes instal·lacions per usos turístics.

 

 

(foto d'en Toni Batlle, de quan hi va treballar a començaments dels 80)

 

Però també, mica en mica, amb els avenços tecnològics es produeix un retrocés en la geografia humana de la Vall Fosca. Tot això, el complex hidroelèctric, va sol, comandat a distància. Els arranjaments i manteniments necessaris poden fer-se amb subcontractes de fora. Amb unes instal·lacions industrial de primera magnitud, però de menor importància pel conjunt de la producció energètica, fins i tot secundaria, la Vall ara té no més de 670 habitants. La seva ancestral base agrícola i ramadera està extinció com en totes les comarques d’alta muntanya. En un cul de sal, havent fracassat, per ara, els intents de desenvolupament d’una estació d’esquí amb l’esclat, també allà dalt, de la bombolla immobiliària, les perspectives no poden ser optimistes. La comunitat, a través de les seves administracions, ha de reconèixer tots els seus territoris amb les seves específiques circumstàncies i la gent que habita en ells. Cal explicar-ho.

 

24 de setembre.

La rana y el príncipe.

21 de setembre.

Cant XXII

Pels esglaons dels nostres mots el cel es torna a poc a poc presó baixada, closa foscor, i som de sobte, basarda de pou.

 

Per l’alta escala de les paraules, la llum pujàvem, alliberada: entén el dia la nit de l’aigua.

 

Però les ales que van vetllar el dormit príncep, aquest vell pas endins del somni del temps estrany, s’allunyen, mudes al crit d’esglai, quan preguntàvem per Sepharad.

 

(Salvador Espriu. “La pell de brau”)

Abocats al precipici.

“El divorcio sin traumas y con facturas ligeras es una quimera y un engaño.” Lluís Bassets, Convocatoria a los héroes

Aquesta vegada desinflar el soufflé no serà tan fàcil, potser ni possible. Malgrat que la portada de La Vanguardia d’ahir ja indicava pistes del que vol l’empresariat i que la majoria de opinadors assenyats comença a matisar la situació, la febrada no remetrà tant fàcilment, si és que arriba a remetre del tot. L’estimulació ve de lluny i s’ha intensificat molt, l’excitació ja és massa gran. Molta gent, fastiguejada, ha optat per deixar-se anar farta. El temps dels raonaments i de la paciència s’ha exhaurit segurament sense fer massa esforços per perllongar-lo. El conte d’en Pere i el llop, utilitzat de forma oportunista ad nauseam per alguns, s’ha acomplert.

 

Ara, des de la resta d’Espanya s’alcen algunes veus estupefactes dient que calen sortides. Ara rai, potser ja han fet tard! A Catalunya, amb tota mena d’ingenuïtats i d’infantilismes, es dóna per fer que tot és possible, fins i tot que el Barça continuï jugant a la Lliga de futbol espanyola. Algunes veus d’arrauxat etnicisme són preocupants i portadores de malsons.

 

És el resultat de tot el que hem sembrat. De la cultura de la frivolitat política, de la pobresa de la consciència cívica a la que no s’ha format en la complexitat del món d’avui, de la cridòria i la superficialitat dels debats i les alternatives, d’haver perdut la consciència dels temps i dels obstacles, ho vull ja! Joves generacions, i d’altres que no ho són tant, que sols han viscut en democràcia, marxen desinhibides, diuen, sense complexes del passat, cap endavant, cap una delitosa meta i no es pregunten gaire si hi ha dificultats per arribar-hi. Voluntarisme i simplisme a cabassos.

 

Tothom diu que els socialistes estan descol·locats. Clar, es queden aferrats a la seva vella bandera federal que ara no els compra ningú, ni aquí ni allà. Ja fa temps que s’han convertit en una nosa per tota mena de nacionalistes pels qui són una alternativa racional. Ah!, però és tan difícil i, a més, tan costós, anar contracorrent i fer-ho bé. Alguns tenen la temptació d’abandonar-la, altres tenen la temptació d’arreplegar-s’hi per defensar-la fins el final, molts no saben com sortir del carreró en que estan aculats.

 

Deia Pere Navarro a la darrera reunió del Comitè Federal (sic) del PSOE, el passat dia 9 de setembre a Madrid: “Compañeras y compañeros, o España reconoce sin ambages la diversidad de pueblos que la integran, o las tensiones identitarias se harán insoportables. O nuestras instituciones comunes se impregnan de espíritu federal, o la deslealtad mutua entre el Gobierno de Cataluña y el Gobierno de España se harán insostenibles. Dejadme que lo diga más contundentemente: España será federal o corre el riesgo de disgregarse. Será federal o no será.” Molts aquí volen que no sigui, molts allà no la volen federal. Què esdevindrà dels que vivim a la pell de brau?

 

 

  

 

 

17 de setembre.

Peridis, genial.

14 de setembre.

Desencervellar-se i desenceballar-se.

Per desencervellar-se i desenceballar-se  un xic no hi ha res millor que prendre distància, també distància física. Roma en qualsevol moment val la pena per fer-hi una escapada. És anar a veure les nostres ancestrals arrels: la llengua, la cultura, el dret, l’idiosincràcia. Tot, més o menys accentuat, tot, més o menys tamisat pels temps. Mediterranis, nosaltres, som fills dels romans. Pedres antigues, esglésies, carrers curulls, fonts escultòriques monumentals, caòtica vitalitat, bellesa de tota mena, menjar conegut. Han estat uns pocs dies esplèndids, és anar a tir segur, per esbargir-se amb la família.

 

Dos propòsits reeixits: Un, disposar d’una estona per anar a l’església de San Luigi dei Francesi per veure els Caravaggio sobre Sant Mateu. La llum de “La vocació de Sant Mateu” és extraordinària.

 

Temps, també, per repassar els de la capella Cerasi de Santa Maria del Popolo sobre Sant Pere i Sant Pau.

 

L’altre era endinsar-se al Palazzo Doria Pamphilj per veure, o intentar-ho, la munió d’obres pictòriques que apilona, tal qual, però molt en concret el retrat d’Innocenci X Pamphilj de Velázquez. Sort que el tenen exposat en una petita saleta per ell sol, ja que passejar-se per la Galeria era anar buscant, descobrint, un Rembrandt per allà dalt, un Brueghel al costat d’altres Brueghels posteriors, un Caravaggio crec repetit, uns Claude de Lorena, un Rubens, un excepcional i molt conegut Filippo Lippi, algun Tizià, entremig de pintors bàsicament italians i alguns flamencs i francesos del segles XV al XVIII. La col·lecció que aplega és excepcional, llàstima de la seva col·locació que impedeix veure-la convenientment.

Un moment també per repassar l’església de Sant Ignasi de Loiola per tornar a constatar la potència jesuítica.

 

12 de setembre.

Ara, a les urnes!

Desprès de la que ja era de bell antuvi exitosa manifestació d’ahir pels carrers de Barcelona, tal com va ser en realitat, el Govern, el Parlament i el sistema de partits polítics existent fins ara al país ha quedat deslegitimats. Els convocants no estan pas a les institucions.  En democràcia, quan es produeix una sortida popular d’aquest nivell cal replantejar les coses. Sí, es pot dir que el Govern, d’una forma o altra, hi era al darrera, que encara que formalment no, realment, si. Això en democràcia no s’hi val. Els convocats s’atribuiran, amb raó, la magnitud de la convocatòria i ja demanen directament i obertament que el Govern encapçali les seves aspiracions, que fins ara al menys, no sé pas si més endavant, no eren les seves. Les seves eren més modestes i més prosaiques. El lema de la marxa era ben explícit; les banderes que majoritàriament onejaven no eren les oficials aprovades, sinó les alternatives; el sentiment, en fi, dels manifestants no es pot amagar ni tergiversar ni utilitzar sense provocar una reacció furibunda o un desencís monumental. No si val ara atribuir-ho tot a un cabreig difús de la ciutadania, el sentiment manifestat és ben explícit. Per això, ara cal recórrer al millor sistema que hi ha en una democràcia per que la gent el manifesti clarament, amb la papereta als dits dins d’una urna.

 

Oh!, es dirà: “Això és molt fort!”. Hi tant que ho és de fort! Ja n’hi ha prou en estimular subreptíciament els sentiments dels ciutadans/es. Ja n’hi ha prou d’ambigüitats calculades darrere d’efímers rendiments electorals.  Ja n’hi ha prou de plataformes, escissions i transformismes que no aconseguim quantificar. Anem a preguntar-ho directament al cós electoral que és el que vol i per on anar-hi.

 

Oh!, es dirà: “Però, caldrà explicar la veritat. Caldrà marcar un camí. Dir que les coses, i més en el món d’avui, són molt complexes!”. Doncs, sí, justa la fusta. No és ficar-hi sols la punteta. Fins al fons, i amb els resultats que siguin (d’altra banda, ben previsibles). Serà un sacseig general al sistema de representació política. Fins aquí han arribat alguns, però, i d’ara en endavant? Probablement caldrà fer algun que altre Congrés extraordinari; no es descarten escissions, sorgiments, enfonsaments, ...; el que calgui i comporti el procés. Serà col·locar a la ciutadania davant d’un mirall perquè es vegi i digui si d’accepta amb totes les conseqüències. Serà, també, dir al jovent que això no és un partit de futbol amb el Madrid.

 

Ebre enllà també hauran de reflexionar i veure que la seva posició no porta a enlloc. Les elits que manen a Espanya tenen ara d’una forma fefaent el resultat del seu altiu i cec entossudiment. Ara, algunes veus es recorden del federalisme, ara: ¡A buenas horas, mangas verdes!

 

I desprès? El que sigui, el que els ciutadans i ciutadanes hagin lliurament escollit, amb totes les conseqüències, per la seva voluntat. Que hi ha riscs? Evident!, però això passa sempre en moments de canvi, oi?

 

Potser a algú no li quedarà més remei que fer-se apàtrida.

 

12 de setembre.