Tornem-hi amb la demografia.

Segons el Fabra, demografia és l’estudi estadístic de la població. Per qualsevol ciència social, l’economia, la política, la sociologia, ..., l’estudi de la població és cabdal ja que és la seva base. No té sentit l’estudi d’algun aspecte de la societat sense fer referència als seus components. Quants n’hi ha, quants n’hi havia, quants n’hi haurà, com són, com es van movent, quines característiques tenen, ... Per això m’ha agradat l’anàlisi que fa Edward Hugh en el seu llibre “¿Adiós a la crisis?”, Ed. Deusto, B-2014, en el que dóna especial rellevància al tema demogràfic.

Segurament ara estem deixant enrere la recessió, mesurada en termes de creixement altra vegada del P.I.B., però quin és el panorama que ha deixat la Gran Recessió que va començar el 2008? Es pot qualificar i mesurar de formes diverses, però en termes demogràfics –dels components concrets de la nostra societat- sols pot ser considerat com a preocupant. Una quarta part de la població activa sense ocupació ni possibilitat de tenir-ne, una població més envellida, un saldo demogràfic negatiu, un migrat creixement vegetatiu, una emigració de joves qualificats que difícilment tornaran, uns problemes evidents en les aportacions al sistema de pensions i al sistema impositiu, ... Tot això va ser també obviat en els anys de creixement esvalotat de començaments del segle. Perquè calia parar-hi esment? La població creixia espectacularment, les tradicionals xifres d’atur elevat es reduïen molt, els immigrant entraven a carretades. L’activitat econòmica proporcionava ingressos fiscals a cabassos que proporcionaven superàvits i fins i tot nodríem en pocs anys un fons de reserva de les pensions.

Les respostes que ens donen per superar la situació actual per part de pràcticament tots els governs i els organismes internacionals parteixen, en opinió de Hugh –que comparteixo- d’un error: “S’ha intentat plantar cara a la història en lloc d’aprendre a gestionar-la.”  “Quan més aviat acceptem que el entorn en que vivim està canviant i comencem a adaptar-nos a la nova situació, més ràpid les nostres vides sortiran endavant.” “¿No seria més realista i a la vegada més pràctic cercar formes de conviure amb el nostre present?” I aquí la clau de volta de tot: “Formes de convivència, per suposat, que no estiguin basades, com les que tenim ara, en una distribució molt desigual de la càrrega d’adaptació?”

No creixerem, ni en població ni en l’economia. Bé, acceptem un creixement escadusser  amb perills de recaigudes que no ens permetrà tornar al deliri d’altres temps. Això, que serà bo pel planeta –els seus recursos i els seus usuaris- pot ser dolent, o molt dolent per molta gent si no varia la distribució del producte. Pot haver-hi gent, pocs, pels que els vagi bé, que siguin més rics. Però pot haver-hi gent, més, pels que els vagi malament, que siguin més pobres. I de recursos per a tothom n’hi ha, de recursos per satisfer les necessitats humanes, no ja les primàries i les més elementals, sinó també les que permeten el creixement personal, que precisament no són les més materials, en tenim de sobres.

Amb aquest diagnòstic el que cal és aplicar la teràpia adequada que també és coneguda, encara que no és pas acceptada pels poderosos.

26 de març.

Sobre la desigualtat.

“Sembla que ara la desigualtat social és més a prop de convertir-se en el primer perpetuum mobile de la història que els humans, desprès d’innombrables intents fallits, finalment han aconseguit inventar i posar en moviment.”

“Segons que sembla, necessitem que passin catàstrofes perquè reconeguem i admetem (retrospectivament, per desgràcia només retrospectivament...) que són imminents: una idea d’allò més esgarrifosa. Podrem rebatre-la algun dia? No ho sabrem mai si no ho intentem, una vegada i una altra, i cada cop amb més força.”

“La riquesa d’uns quants beneficia a tothom?”, Zygmunt Bauman. Ed. Arcàdia, B-2014.

Els “rellotges” de la FMC.

Em sap greu. Cada vegada que surt alguna noticia relacionada amb la FMC (Federació de municipis de Catalunya) hi presto atenció, no en va vaig estar-hi relacionat amb responsabilitats  més de 16 anys. Al final del primer mandat dels ajuntaments democràtics (1979-1983), els darrers sis mesos, vaig estar breument al seu principal òrgan de govern, el Comitè Executiu, per l’herència que em va deixar en Joan Majó quan el vaig substituir d’alcalde al gener del 1983. No vaig tornar al Comitè Executiu de la Federació fins al cap de quatre anys, al començament del mandat 1987-1991, en que per una estranya carambola –que ara no ve al cas explicar- vaig assumir de cop la Vicepresidència primera. Em vaig ocupar dels assumptes d’hisenda que es veien a l’entitat, responsabilitat que també en aquest mateix temps vaig assumir a la corresponent Federació espanyola (FEMP), això sí, allà només com a vocal del seu C.E. Vaig tornar a repetir responsabilitat i càrrec quatre anys més tard, al començament del mandat electoral 1991-1995. Al començar el següent mandat, el de 1995-1999, en Quim Nadal, que n’era el President des del començament de la FMC, va deixar-ho per poder compatibilitzar la feina d’alcalde de Girona, que encara mantindria uns quants anys més, amb la nova responsabilitat parlamentaria a la Ciutadella que va assumir a les eleccions autonòmiques d’aquell any, i llavors a proposta del PSC que era el principal partit a la Federació vaig ser escollir per ser el nou President, càrrec que repetiria en el mandat 1999-2003. Al costat de la taula on hi ha l’ordinador en el que faig aquest escrit tinc ben a la vista la placa que em varen donar els companys de la Federació quan vaig plegar el gener del 2004 que agraeix la meva dedicació a l’entitat.

Ara, les notícies que surten als mitjans de comunicació sobre la FMC no són pas positives i em dol perquè penso que són injustes, sí, injustes. D’entrada surten barrejades amb el cas “Mercurio”, una suposada trama de corrupció a l’ajuntament del que n’era alcalde, quan n’era, la mateixa persona que presidia la FMC, precisament el meu successor. Jurídicament és una peça separada del cas, és a dir, no hi té res a veure, és una altra cosa, però està al mateix paquet i així sempre surt als mitjans. Però, el principal és que s’estan plantejant als ulls de la ciutadania com un tema de corrupció que no és tal. És evident que la consideració moral, i potser jurídica, dels usos i costums socials ha canviat molt des de la irrupció de la crisi econòmica i els seus estralls a casa nostra, i que fins i tot alguns comportaments de càrrecs públics (i privats) en els anys de bonança podien ser reconvinguts a la llums d’alguns excessos que ara són coneguts. Segurament la manca de contenció en la continuïtat d’alguns dels usos i costums en atenció a les noves circumstàncies que travessava el país ha de ser motiu de crítica social, però d’aquí a col·locar-la –la manca de contenció- en el sac de la corrupció i tracta-la des del punt de vista penal n’hi ha un bon tros.

Quan va esclatar el cas que ara ens ocupa, a començaments de l’estiu passat, vaig escriure alguna cosa sobre el mateix, fins i tot vaig tenir algun contacte, escadusser, amb els mitjans expressant el què em semblava tot plegat: De sobre sous i retribucions. Més endavant, continuant amb la peça separada, va sortir el tema dels “rellotges”. D’això també en vull explicar alguna cosa, ja que d’alguna manera en vaig ser l’iniciador.

Ara és corrent parlar malament del període de la Transició, dels que la vàrem fer i del què vam fer. Però no és tant llunyà aquell temps i encara en som molts els testimonis que podem explicar coses. Als començaments del període democràtic no se sabia gaire com tenia que funcionar tot plegat. Entre que caçàvem mosques per inexperts, perseguíem fantasmes com i ens corresponia, bastíem noves estructures jurídiques i relacionals que portaven el seu temps i teníem molts pocs recursos especialment econòmics, vàrem fer el que vam poder i saber. I segurament als ulls d’ara es deuen veure moltes incorreccions i també segurament s’haurien d’haver anat modulant, com segurament es va anar fent, pràctiques que vam prendre. A tall d’exemple: De resultes dels JJ.OO. del 92 a Barcelona, Les Corts Espanyoles van organitzar cada any des de llavors a començaments d’estiu quan s’acabava el període de sessions unes Jornades Ciclistes Parlamentaries que es varen deixar de fer l’any 2009 en que vàrem considerar els que hi participàvem de tots els colors polítics que no era convenient continuar-les fent i que no s’han tornat a fer mai més. Aquí explicació de les del 2006 i del 2008  en que vaig participar perquè tothom se’n pugui fer una idea. Ara seria una activitat impensable.

Anem doncs al tema dels “rellotges”. Els regals a finals d’un mandat electoral els vaig instituir jo i no pas precisament a la FMC, i tampoc penso que vaig ser original ni exclusiu. Als primers temps del període democràtic van ser moltes les persones, a més dels electes, que van ajudar sense retribució en múltiples tasques en els diversos organismes que hi havia ja en les institucions. Recordo que em vaig plantejar al acabar el mandat del 79-83 com podríem tenir un reconeixement, un detall, per la gent que havia col·laborat en un o altre indret. Bé, també com exemple, pels de l’Hospital els vàrem donar un pot de ceràmica d’aquells típics de farmàcia, pels de la companyia d’aigües una reproducció d’un detall d’un distribuïdor d’aigua que havíem restaurat i així varis. També vaig creure convenient establir un record per tots els membres de la corporació, ja que la majoria no havien cobrat res, això no es va arreglar formalment fins l’any 1985, i va ser una litografia d’una obra d’en Pepe Novellas, un reconegut artista local, que ens va fer expressament. Al acabar cada mandat electoral recorria a un artista local per que ens fes algun detall per tenir-lo com a record. Aquesta idea, la decisió del reconeixement singular i simbòlic, la vaig traslladar a la FMC quan en vaig ser president. Tinc ara a les mans el detall que vaig fer l’any 2004 com obsequi als components del darrer Comitè Executiu que vaig presidir: un llibre excepcional “La tierra vista desde el cielo” de Yann Arthus-Bertrand  d’edicions Lunwerg, un llibre de fotografies en format gran, preciós. Encara avui està en catàleg, val ara, no sé llavors, 39,50€.

Podria estendre’m molt sobre aquesta mena d’usos i costums que vàrem establir que no s’allunyaven gaire dels que es donaven a la resta de la societat. Segurament ho férem de manera prudent, més pensant en el detall que expressa el record que en el valor intrínsec del objecte. No sé si en posterioritat, i més atenent a les circumstàncies socials i econòmiques per les que ja fa un temps estem immersos, s’ha tingut el capteniment necessari per adequar-los i per això ara són motiu de reconvenció social i fins i tot de consideració jurídica, però em sembla que estem corrent el perill de fer allò tant socorregut de llençar l’aigua bruta del gibrell amb la criatura i tot. Va costar molt construir les institucions de les que ara gaudim i alguns, no ho oblidem, van deixar-hi molta suor i també sang per assolir-les. Per respecte a tota aquesta gent s’hauria de ser més curós en el tractament que es dóna avui a les institucions, evidentment, començant pels qui hi estan al davant, i també per tots aquells que d’una forma o altra les han de jutjar. 

12 de març.

Els sis primers mesos de la X legislatura.

Ara, en la recta final de la X Legislatura, el Govern, tenallat i clivellat el partit que el suporta pels escàndols de corrupció, ens diu que el pitjor ja ha passat, que ha calgut fer el que ha fet per aconseguir resultats i que aquest ja estan a la vista amb el més gran creixement el 2014 de la zona euro.

Però a costa de què? Com diu Jordi Sevilla al final del seu petit llibre “Seis meses que condujeron al rescate”, Ed. Deusto B-2015, Espanya  s’ha trencat, socialment s’ha trencat entre aquells que no han perdut el treball (o la pensió, dic jo) i els que s’ha vist exclosos dels sistema laboral i social, i ha trencat les seves expectatives de futur en mig d’un pessimisme nacional generalitzat cap a la forma partidista en com s’ha gestionat la crisis des dels governs.

La causa cal trobar-la en el canvi de cultura política que havia fet possible la transició d’una dictadura de quaranta anys cap al període més llarg de democràcia que hem gaudit mai els espanyols. Em sembla que en algun lloc vaig escriure que això va esdevenir amb la segona victòria electoral d’Aznar  al 2000 amb majoria absoluta. Però, deixem-ho si ja ho havia dit i quan, pel cas tant li fa. El cert és el canvi de governar pel conjunt del país o governar sols des de la òptica partidària. En vaig ser testimoni presencial en les dues legislatures que van anar del 2004 al 2011. Per tant no és d’estranyar que l’anàlisi de Jordi Sevilla en el llibre abans esmentat tingui com a teló de fons aquest problema. Ho havíem sentit a l’abast, tots els problemes d’Espanya venien de la incapacitat de Rodríguez Zapatero per portar la nau. Un cop tornats els populars al timó tot s’arreglaria de cop i, vés per, on els sis primers mesos del seu govern, els primers del 2012, culminen amb la prima de risc al nivell més alt mai vist, l’enfonsament i nacionalització de Bankia i el rescat exterior del sector financer amb les condicions que va comportar.

Avui, no hem superat la crisi, sols hem superat la recessió, però el país està sumit en el pessimisme i el sistema polític està destrossat amb unes perspectives de difícil governabilitat a tots els nivells de l’administració.

“A estas alturas, pueden existir pocas dudas de que el gobierno Rajoy tomó posesión en un momento complejo y muy delicado de la historia de España.

Pero los que llegaban al gobierno conocían la situación desde el primer momento. Aunque infravaloraron su gravedad y sobrevaloraron sus capacidades propias que, sin embargo, pusieron antes a disposición de las estrategias electorales del PP que de los intereses generales del país. Este fue su error y nuestra desgracia.”

7 de març.

Promoció 1965, Valldemia. 50 anys.

Aquest any en farà cinquanta que un grapat de vailets deixàvem l’escola, el col·legi Valldemia. Teníem 16 o 17 anys, acabàvem el batxillerat superior i la majoria, desprès de fer i superar la Revàlida de sisè, enfrontàvem el camí de la Universitat, passant previament pel curs preuniversitari. Érem la primera promoció  de la vella escola elitista fundada molts anys abans, en segle XIX, desprès regentada per Germans Maristes, que tenia més alumnes externs (de Mataró) que interns (d’arreu de Catalunya). Potser ara costi d’entendre que hi haguessin internats, bé, de fet tampoc tant, ja que l’ensenyament no era pas extens com ara, i els estudis de batxillerat i més enllà dels 14 anys eren un privilegi a l’abast de molt pocs, tant per raons pecuniàries com geogràfiques. La pàgina web del Col·legi Valldemia ara és: http://www.maristesvalldemia.com/ , encara que crec que poc més de l’edifici i la titularitat de l’escola es correspon amb el que nosaltres vàrem viure, no per altre cosa que pel fruit dels temps (els d’ara i els de llavors). Un bon document d’aquella època és el llibre “Valldemia Story” que fa poc va publicar el nostre company Enric Puig  Giralt que era d’un curs abans del nostre i que recull en forma de còmic les vivències que tinguérem allà.

Aquest canvi de la composició de l’alumnat s’explica per la dinàmica social que a meitat del període franquista va originar la superació definitiva dels estralls econòmics, no pas els d’altre ordre, provocats per la Guerra Civil del 36. Però aquest és un altre tema no per parlar-ne ara, com també seria un altre tema per parlar com ha evolucionat la congregació marista, els “hermanus”, que ens varen educar tants anys. Nogensmenys, però, tinguérem el privilegi, la sort o l’atzar de ser formats per ser part de les elits del futur.

Aquests dies ens hem tornat a trobar els membres d’aquella promoció. Alguns, pocs, ja no hi són. D’altres no ha pogut, o no han volgut, venir. Com cada any, l’ Associació d’antic alumnes maristes de Mataró ha convocat a les promocions que fan els 25 i els 50 anys de la sortida de l’escola. Els grans ja ens havíem vist plegats 25 anys enrere, però llevat d’alguns que mantenim contacte personal o visual per la ciutat, des de llavors amb la majoria, especialment amb els de fora o els que s’han anat fora, no en sabíem res els uns dels altres. Clar, 16/17 + 50 = 66/67. La conversa començava: “Què, ja estàs jubilat?”, en definitiva: Com t’ha anat la vida? Advocats, arquitectes, enginyers, farmacèutics, economistes, geòlegs, químics, metges, periodistes, professors, funcionaris, músics, polítics encara en actiu (n’hi ha que ja ho vàrem deixar), empleats, pagesos, comerciants, empresaris, ... A alguns els ha anat bé, d’altres potser no tant. Alguns encara treballen, perquè volen o poden. N’hi havia un que just començava aquell dia la seva jubilació. Els jubilats, qui més qui menys, ens anem entretenint amb coses diverses. Alguns vàrem anar-hi amb les dones encuriosides moltes d’elles per veure els llocs dels que en algun moment els hem parlat. Encara que som la promoció del 65, n’hi de diverses condicions. Alguns varen començar el batxillerat i van plegar a 4art., al final de l’elemental. Uns altres s’hi varen afegir a 5è, sols a fer el superior, venint d'altres llocs. Uns altres van incorporar-se al grup per entre mig, per repetir o venir de fora. A més, a la trobada, també hi havia els de Sant Josep que era l’altra escola que tenien els Maristes a Mataró, que sols feien el "comerç", tancada posteriorment.

El sopar que va cloure la festa, més que la visita als vells espais de l’escola, va aplegar a les dues promocions. Però, a peu dret, els grups no es varen barrejar. Els joves a la flor de la vida, tocant o a punt de tocar el punt més àlgid de la seva trajectòria vital i professional. Els grans, nosaltres, enfocant la sortida (que desitjo per a tots que sigui lo més llarga possible) i ja repassant tot el que hem aconseguit en la feina, en la família, en la salut. Sembla que n’hi ha uns quants que hem passat algun trasbals coronari.

El nostre grup va tenir uns voluntaris animadors que varen completar la recerca dels components de la promoció escampada pels anys i la vida i van animar-nos a la participació a la trobada. En Pere García, en Josep Llongueras i en Pep Molsosa van fer una tasca que ha permès al darrer obrir un blog per recollir històries i vivències de tots nosaltres http://promo65valldemia.blogspot.com.es/  . En Pep ens va facilitar un full amb les lletres de dos dels himnes que cantarem en aquells anys al Col·legi (en recordo algun més), el dedicat al Fundador dels Maristes, el francès Marcel·lí Champagnat que llavor era Beat i que ara l’Església ja l’ha fet Sant i l’himne a Valldemia, evidentment els dos en castellà. Dalt de l’escenari de la que llavors ens semblava una gran sala d’actes i ara la veiérem de més reduïdes dimensions els vàrem cantar dirigits per en Josep Filbà. No ens oblidarem de que hi hagué (excepcionalment) un “hermanu” català, el germà Joaquim –el Quimet- que en feu també aprendre i cantar en públic en una de les festes col·legials una sardana “El saltiró de la cardina” i també la vam cantar.

Malgrat el que es diu sempre en aquesta mena de trobades, allò de que “ens hauríem de tornar a veure, sí. Algú (sempre un altre) que organitzi un nou encontre”, el més probable és que amb la majoria no tindrem una altre oportunitat de retrobada. És una llàstima segurament, encara que ben comptat i debatut la vida ens va dispersar ja fa molts anys, 50, i tots hem anat fent el nostre camí que, sí, va començar a les aules de Valldemia, però que ens ha portat per indrets segurament ben diferents. Ara, va ser molt bonic per unes hores tornar-se a veure i fer un exercici de record i de nostàlgia dels anys llunyans ja deixats enrere.

Que en passa de pressa el temps!

3 de març.

Ho subscric.

Extret d’un article molt interessant d’en Xavier Marcet: http://www.sintetia.com/10-topicos-cansinos-que-no-podran-con-nosotros/

Aquesta tarda, entretenint-me a navegar per la xarxa m’ha proporcionat unes quantes sorpreses agradables.

26 de febrer.

Después del muro.

Josep Ramoneda fa el pròleg del llibre i el titula “Elogi del periodisme”, i comença dient: “El periodismo es mediación, pero también conocimiento”.  El llibre és el d’en Josep M. Martí Font, “Después del muro. Alemania y Europa 25 años más tarde” Ed. Galaxia Gutenberg, B-2014.

Malgrat en Ramoneda, el periodisme que veiem avui als mitjans massa vegades és transmissió (de propaganda)  més que mediació i també moltes vegades està trufat d’ignorància, bé, siguem més suaus, de desconeixements. Potser no pot ser d’altra manera donades les restriccions empresarials dels mitjans avui i el que es paga ara als periodistes. Però en Josep M. Martí ja està fora, em sembla, d’aquest panorama. Com que ja és gran, el deuen haver foragitat d’una situació estable a algun mitjà (en lloc d’aprofitar-lo) i ara ens fa saber el seu coneixement periodístic per lliure.

Estava a Alemanya de corresponsal de El País al moment de la caiguda del mur de Berlín, el 1989. Ho va explicar “en vivo y en directo”. En va fer un llibre al cap de deu anys ,“El día que acabó el siglo XX”, i ara, 25 anys més tard, en treu un altre per intentar explicar a on estem. Bé, a on està Alemanya i Europa en aquests moments. Tema interessant on n’hi hagi per l’entorn i els constrenyiments en que ens movem els europeus.

Els alemanys s’han convertit en els “culpables” de la perllongació de la crisi que ja fa temps estem travessant alguns dels que son socis seus a la U.E. i la pròpia Unió. Segons la majoria dels analistes polítics i econòmics estan fent un “austericidi”, fet acceptat per amples capes de la població, especialment els que pateixen amb més intensitat el efectes (dolents) de la situació. En els llibre, en Marti Font ens explica molt bé com són ara aquests alemanys i què (i qui) els guia. És il·lustratiu llegir-lo per saber l’altra cara de la moneda. Però això sols pot fer-ho un periodista com ell que porta anys de vol i té els coneixements (de tota mena) per poder-nos-ho explicar d’una forma entenedora.

Acaba el llibre: “Para Europa, y para Alemania, el dilema està claro. Puede aprovechar estos momentos de crisis, de transformación global, para crecer y convertirse de una vez en una potencia internacional cohesionada, capaz de crear estabilidad a su alrededor. Es a Alemania a quien le corresponde tomar la iniciativa. A Berlín le falta sólo el deseo. Europa puede también apostar por la parálisis, enredada en movimientos tácticos cortoplacistas sin otro objetivo que seguir flotando en el mar de la crisis, capeando la deflación y alimentando el proceso de corrosión interna del que beben los populismos."  

La foto, gens reeixida (ho sento), correspon al dia de la presentació del llibre al Foment, el 20 de gener passat, amb l’autor i el presentador, en Carles Prats, que també va ser corresponsal, en aquest cas de TV3, per les Europes.

19 de febrer.

L'estranya desfeta.

Una mica la casualitat m’ha portat a conèixer “L’estranya desfeta”, l’obra de l’historiador francès Marc Bloch que va escriure en calent desprès de la ràpida desfeta de l’exercit francès a poc de començar la II Guerra Mundial tant bon punt els exèrcits alemanys van envair França a la primavera de 1940.

En Pep Illa s’hi havia referit de passada en les sessions que vàrem fer sobre la Gran Guerra la tardor passada al Foment i pocs dies desprès m’hi vaig topar a una llibreria de Barcelona en una edició de butxaca recent, del setembre de l’any passat, i la vaig adquirir. Ed. Crítica, B-2014.

Marc Bloch va lluitar a les dues grans guerres, la primera com a combatent al front i la segona com a capità de la reserva a unes oficines de l’Estat major d’un cos d’exèrcit, i en acabar, desmobilitzat, va escriure de seguida la seva impressió del que havia vist i viscut. Va saber amb certesa retratar les causes profundes de la derrota en l’actitud dels alts comandaments militars i de tota l’organització armada i, més enllà, de la societat francesa de la que sorgia. La seva actitud en aquell moment no es va quedar en el relat dels fets sinó que es va involucrar fins el coll en la Resistència fet que li comportaria la mort afusellat desprès de ser torturat pels alemanys el 1944.

Moltes de les descripcions de les causes de fons que fa de l’estranya desfeta m’han semblat que podrien repetir-se a d’altres esdeveniments posterior més recents, especialment la derrota del gruix dels moviments socials progressistes de govern: partits d’esquerres, organitzacions sindicals, moviments de masses, ... El pensament anquilosat respecte a com actuar en una societat que ha canviat radicalment i amb uns adversaris que s’han adaptat millor als temps actuals i que són molt i més atrevits, segurament explica el retrocés de moltes de les conquestes que pensàvem que ja sèrie immutables de les condicions de vida de les classes subalternes i que veiem com s’ensorren davant als nostres ulls amb gran facilitat.

 De la Història sempre se’n poden extreure lliçons. El text que segueix correspon a la darrera pàgina de l’obra.

10 de febrer.

Deute i dèficit públics.

Generalment el volum del deute públic d’un país s’expressa en forma de percentatge sobre el volum del Producte Interior Brut (P.I.B.). D’aquesta manera es vol significar quina és la importància del deute en relació a la magnitud de l’economia total, el que es produeix en un any en una determinada contrada. Pot ser un deute petit en volum, però en relació amb una economia petita pot ser molt important, o pot ser un deute molt gran en relació a una economia voluminosa i no ser tant significatiu. Grècia i Alemanya, per exemple. El deute grec és de quasi bé el 175% del seu producte i puja quelcom més de 300.000 milions d’euros i l’alemany sols és quelcom més del 75% del P.I.B., però puja més de 2,15 bilions d’euros.

Segons les dades que facilita Eurostat (totes les dades d’ara en endavant són tretes d’aquesta font) a finals del 2013, suposo que aviat ja incorporaran les del 2014, els països de la U.E. que tenien un endeutament públic de més del 75% del P.I.B. eren els següents ordenats per importància d’aquesta relació:

Clar que això no ens indica quin és el volum de deute de cadascun d’ells. Generalment això no es posa de manifest ja que sempre és vol indicar la seva capacitat de pagament que pretén ser expressada en la relació amb el P.I.B. que he exposat abans. Però val la pena tenir-la present, al menys per saber-ne les magnitud. Per ordre del seu volum (en milions d'euros) és la següent, també dels mateixos anteriors països  que tenen un percentatge significatiu de deute sobre el P.I.B.:

Lògicament els països amb un gran pes econòmic i amb molta població són els que estan per davant.

En relació a això darrer, la població, la divisió del deute total entre la població ens dóna  el que li tocaria a cada ciutadà/ana de cadascun d’aquest països, independentment de que siguin més o menys rics. L’ordre per càpita és el següent:

Els quadre i les gràfiques anteriors ens donen la situació actual (la darrera coneguda del 2013). Però quina ha estat l’evolució d’aquesta magnitud per arribar fins aquí? Les dades presentades per Eurostat arrenquen de 1995 i són, és de suposar en termes corrents, és a dir en euros de cada any, sense tenir present la correcció de la variació dels preus. Si agafem sols els cinc principals països en volum del deute de de 1995 i prenem per referència (índex=100) el volum que tenia Alemanya el 1995, l’evolució ve en el quadre i la gràfica següents:

Prendre com a punt de referència Alemanya l’any 95 no va pas malament ja que aquell país estava fent l’esforç de pair la incorporació de l’Alemanya de l’Est amb tot el que els va representar des del punt de vista dels ajuts públics i del dèficit que va crear. Bé, en aquell moment, 1995, el volum del deute italià ja era de 99,5% del alemany, el francès del 64,3%, el del Regne Unit del 41,5% i l’espanyol del 27,7%. Passats quasi bé 20 anys, com ha evolucionat aquella magnitud? Bé, ara el volum del deute alemany s’ha multiplicat per dos, l’italià pràcticament també, el francès quasi bé per tres (2,8), el del Regne Unit per quatre i l’espanyol per quelcom més de tres vegades (3,2).

El que sí és de destacar que en aquest període, on hi varen haver bons moments per l’economia i de més dolents, els recents, pràcticament mai el volum total del deute d’aquests cinc països ha disminuït, llevat al Regne Unit l’any 2007. Què ha passat doncs per què això hagi succeït d’aquest modo? Doncs que mai les economies públiques d’aquests països han produït superàvits que es destinessin a eixugar el deute i per tant, en els anys deficitaris aquest anava pujant. El mercat del deute públic així ha esdevingut un mercat de refinançament del deute existent contravenint la teoria keynesiana de contrarestar el cicle econòmic.

Ara, que es parla de tornar el deute, podem preguntar-nos: Es pot pagar mai aquest volum de deute, ja sigui pels alemanys o pels grecs? Em sembla que realment no. Això vol dir que esdevindrà un deute perpetu amagat en continuats i successius refinançaments? Segurament. Llavors, on està el problema si no es pagarà mai per ningú? Primer, en la capacitat i voluntat dels mercats prestadors  de continuar aquest joc. Poden no voler seguir-lo, per exemple demanant el compliment dels venciments establerts, però amb el risc de que els deutors no compleixin, perquè no poden complir. En aquest cas, potser és més sensat  anar mantenint la pilota com si no passés res i convertir el deute en perpetu de facto. El segon problema està en el cost d’aquest deute, l’interès exigits pel préstec, en el que cada país pot tenir la seva corresponent prima de risc. No sembla que avui hagi de ser un especial problema pels països de l’U.E. si aquesta es va dotant de mecanismes comunitaris conjunts. I arribem al tercer problema, que és el real: poden anar incrementant indefinidament aquest volum impagable a base de demanar continuadament més recursos ja que les seves finances estan permanentment desequilibrades pel cantó de les despeses? Fins quan, àdhuc en conjuntures desfavorables (de baix o nul creixement) com les actuals, podem mantenir-se els dèficits públics? Fins quan es mantindrà el cap com l’estruç davant del perill sense afrontar el problema real?

Aquest és el problema dels grecs avui i de tots, tots, els països europeus també. A tall d’exemple, la correcció l’any 2011 de l’article 135 de la Constitució espanyola sols va ser un “apaño” per continuar el joc, o endarrerir-lo fins el 2020, saben que ves a saber què passarà llavors, i mentre s’havia guanyat el manteniment de la confiança per anar mantenint la pilota una temporada més.

Els grecs, el nou govern grec, han obert el debat negant-se a continuar el joc establert fins ara de fer la correcció cap a l’estabilitat pressupostaria tal com s’ha vingut preconitzant des de les institucions financeres internacionals. Se’n sortiran? Seran capaços tots plegats de trobar una sortida diferent a la que fins ara s’ha determinats com a única? El problema no és el deute existent, que mai pagarà ningú. El problema és el dèficit que caldrà gestionar d’altra manera de com s’ha vingut fent fins avui, i no val mirar sols pel cantó de les despeses, que també, sinó sobretot pel des ingressos, però els dels ingressos no dels que ja estan pagant, sinó dels que no volen pagar. Seran les classes adinerades conscients de que han de contribuir al manteniment de la col·lectivitat, o tant els fa l’esclat social (i econòmic) que s’albira?

5 de febrer.

Final del 14.

S’escolen les darreres hores de l’any. Mirant enrere: la tabarra dels nacionalistes, la incompetència i la irresponsabilitat dels dirigents, l’egoisme dels rics,... No pas res de nou, però accentuat, cada cop pitjor. L’any que ve s’albira més o menys semblant. Serà any de processos electorals, començants pels de Grècia. Aquí n’hi haurà dos o tres, vés a saber. Probablement la gent passarà comptes amb aquest sistema, malgrat que sols sigui per esbafar-se més que per pensar que se li ofereixen sortides. Cal posar les cartes cap per munt i n’hi ha molts que les volen continuar mantenint amagades. Res, espectador, a veure-ho, encara que..., que no ens posin gaire incòmodes.

L’any que se’n va ens ha donat moments d’alegria: l’arribada d’en Joan, el primer de setembre

L’ocupació quotidiana més important, l’atenció als altres dos menuts.

El poder viatjar a variats indrets, i anar a Ìtaca  a començaments de l’estiu.

La bicicleta, els llibres i la lectura, les presentacions i activitats varies. Els amics, amigues, companyes i companys. El to general de la màquina es manté més o menys, atenent el desgast que ja porta acumulat. Res, allò de que qui dies passa, anys empeny. En tanquem un altre, a cuidar-se per poder tancar-ne encara uns quant més. Ei, si pot ser!

31 de desembre.

Nadala '14

Economia col.laborativa

Fa pocs dies, d’una forma intuïtiva, vaig anar a la presentació del llibre “Vivir mejor con menos. Descubre las ventajas de la economia colaborativa.” de l’Albert Cañigueral, ed. Conecta, B-2014. Intuïtivament, però esperonat per la confiança que em mereixia els que em varen fer coneixedor de l’esdeveniment, la gent d’Alternativas Económicas i més en concret en Pere Rusiñol qui era el que presentava el llibre.

Ho vaig encertar. En un àmbit desconegut per a mi, l’acte es va fer a l’espai Makers of Barcelona (MOB), un centre de coworking a la zona dels antics magatzems tèxtils de Barcelona (Bailén/Trafalgar) reconvertit al efecte; en mig de gent de la generació dels meus fills, de fet, junt amb els pares de l’autor, nosaltres érem els més grans; i amb la sorpresa de que l’autor, l’Albert, era de la meva ciutat i del que no en sabia res malgrat que alguna presència ja hi ha fet.

Es tracta d’explicar què és i quines avantatges té l’economia col·laborativa. Com s’exposa a les pestanyes del llibre l’autor és un enginyer multimèdia que va fundar el blog ConsumoColaborativo.com el 2011 i que s’ha convertit en tot una referència d’aquest tema dedicant-s’hi de ple. Vaig notar que estava davant una cosa que desconeixia però que em va atreure de seguida malgrat generar-me algun que altre dubte. Encara que als mitjans se’n parla contínuament d’experiències varies d’aquesta naixent i recent forma d’organització social, desconeixia, o no m’havia parat mai a pensar, la volada que pot arribar a prendre. Crec que hi ha tot un recorregut que probablement és molt més interessant i fàcil d’adoptar per les generacions joves plenament digitalitzades que pels més grans amb les coses més establertes i menys propensos als canvis. Els dubtes són de caire polític, en relació a les resistències que pot trobar o generar el seu desenvolupament, i la possible assimilació, o no, d’aquest fenomen disruptiu en el sistema econòmic. Penso molt en aquella asseveració marxista de la relació entre el desenvolupament dels mitjans de producció i les relacions de producció. Serà part del sistema, coexistirà amb el mateix o el canviarà del tot? 

Ara, he acabat de llegir-me el llibre, cal dir que és curt, senzill i amè. Com va arribar l’autor a aquest tema; quines són les bases o els principis en que es basa; quines experiències i en quins sectors està més desenvolupat; i per últim, fins on pot arribar tot això. Aquest darrer apartat és el que m’ha interessat més, pels meus dubtes. Dubtes que també té l’autor i que planteja tot dient que no sap si disposa de les respostes correctes. Però,  a tenir present:

1.    Això no té aturador. (És imparable)

2.    El futur no serà centralitzat.

3.    Cal mesurar les coses d’una altra manera.

4.    La reputació serà la nova moneda.

5.    Cal reinventar empreses i institucions. (tingueu-ho clar)

6.    Hi hauran resistències al canvi i reptes regulatoris.

7.    Es tindran set treballs a l’hora. (Important)

8.    Què passarà amb els desempoderats digitals. (Més important)

9.    Les paradoxes de les grans plataformes.

10. La ciutat serà col·laborativa. (segurament, o no serà)

“Depositamos la confianza en gobiernos, multinacionales, bancos, partidos políticos, etc..., que con la crisis nos han decepcionado y han perdido nuestra confianza. Las plataformas de consumo colaborativo se han convertido en la infraestructura digital para que esta confianza se redistribuya de manera directa y horizontal entre los ciudadanos.

Un cambio en los mecanismos de confianza en la sociedad es probablemente el cambio más potente que puede darse y trae consigo un cambio en lo que es posible en la economía.”

Pawel Kuczyński 

4 de desembre.

L’espectacle hores d’ara.

El que està passant a la pista del circ: Hi ha funàmbuls, equilibristes, trapezistes, pallassos, mags, domadors de feres, amb una sorollosa i ben conjuntada orquestra animant l’espectacle. Cada dia un número nou. Cada dia, més enllà.¡Más difícil todavia! Aviat veurem l’home bala – tan de bo no sigui una bala per l’home- i potser a la dona barbuda, que des de lluny se la saluda. El què està passant als nostres ulls és sorprenent, dóna per tot.

Ahir va tocar l’actuació del mag. Res per aquí, res per allà. Expectació, molta expectació. Posa el barret sobre la taula i en surt... un colom! (o potser era una cotorra?). Res, farem una llista única dels que ens volem anar, llavors convocarem eleccions que no ens ho pot impedir ningú, les guanyarem (o, potser no?), i començarem a negociar amb els d’allà com ens repartim la convivència desprès d’haver deixat clar amb aquesta elecció que ja està trencada. Aquesta llista única la composarà gent diversa de pensament i/o procedència però que té ben clar que ja n’hi ha prou i que ja està. Desprès, els components d’aquesta llista es retiraran, ja amb la feina feta, perquè tinguin el reconeixement etern de la ciutadania ja lliure i feliç que tornarà a disposar d’alternatives partidàries per fer el procés constituent de la nova República Catalana.

Delirant! Delirant? De més verdes se’n maduren! Més trencadissa, ara en el sí dels propis que hauran d’acomodar-se. Més enllà dels que era evident que ja havien quedat arrambats, hi haurà noves víctimes. Però, què li fa que hi hagin més destrosses si és pel fi suprem de la Nació? Tot procés revolucionari comporta aquesta mena de danys, sempre s’ha vist al llarg de la Història. Estarem uns quants mesos més parlant del “procés”, del procés cap a la independència. Tant li fa si durant aquests mesos no es governa, si hi ha gent que pateix problemes immediats, si s’augmenta la divisió i la crispació social. També ens aprofitarem de totes les eines que ens serveixin per aconseguir el que pretenen, des de la normativa electoral pre-constitucional, si d’abans d’aquella Constitució dels “altres”, que ens proporciona una certa supremacia del vot carlí, fins al control dels mitjans d’informació públics que paguen tots, els nostres i els que no ho són, en els que abnegats i entregats personatges ens piconen cada dia tant com poden i més.

En la retina ens han quedat alguns números menors (o potser són “numerets”) de l’espectacle que han passat més desapercebuts. L’un, el d’una reconeguda economista que ens ha dit que fora manies, que cal disposar dels efectius policials propis per prendre el control i fer passar per l’adreçador a les eines de l’administració del antic Estat per posar-les al servei del nou. Se suposa que ningú piularia si passés això, ja que una topada entre la Guardia Civil i els Mossos d’Esquadra pot ser de pel·lícula, de pel·lícula de por. La reconeguda economista és ni més ni menys que la degana de la Facultat d’Econòmiques de la UB, algun senderi deu tenir, oi?, el que no sé si de política en sap gaire.

L’altra, la d’un reconeguts o mediàtic jutge que diu que sí, clar, tindrem dificultats de numerari (de peles, o d’euros, en fi) durant alguns mesos i que tindrem que buscar algú que ens el solucioni. Diu que potser els israelites o els alemanys ens els deixaran! Deu ser tot un crack en lleis aquest personatge, encara que potser l’economia no sigui el seu fort. No sé pas en quin món viu, potser caurà de la maroma i si no té xarxa a sota s’estavellarà. Ah!, que té xarxa? Sí, home, és un magistrat de l’Audiència provincial de Barcelona.

Continuarem mirant l’espectacle, qui és el proper actor que sortirà en les següents escenes, algunes ja tenen data anunciada, i quin paper representarà. Algun triple salt mortal, amb xarxa o sense, veurem. O potser, aquell dels trapezistes que es llencen al buit i a l’altra punta dalt de la carpa troben un company que els recull. Emoció a tope! Redoblen els timbals, el cor en un puny...!

No sé pas si estem veien el Circ du Soleil, o acabarem veient el Teatro Chino de la Manolita Chen.

26 de novembre.

Descoberta.

Pawel Kuczyński 

17 de novembre.

Els viatges.

Els viatges turístics els faig tres vegades. La primera és virtual: es tracta de recollir informació, seleccionar el que m’agradaria, preparar-lo acuradament i fer-ne una planificació. Guies, consultes, recorreguts i trajectes possibles, bitllets i reserves. Quan surto de casa ja sé el que, llevat dels imprevistos que puguin sorgir, faré i a on aniré. La segona és la real, la que transcorre més o menys segons el previst. Algunes vegades, molt poques, la climatologia pot esgarriar la previsió i cal improvisar una alternativa o fer-ne alguna de prevista, un pla B. D’altres vegades algun error en la planificació, lleuger o no, t’obliga a modificar o canviar de plans. En general, però, el viatge surt força tal com estava previst. Algun amic se’n riu de tanta planificació, però a mi m’agrada així. La tercera és contemplativa, rememorativa. Ja a casa, a la tornada, no cal que sigui immediatament, pot ser alguns mesos més tard, toca ordenar tots els records gràfics i fotogràfics amb els que he tornat i disposar-se a fer-ne un recull en forma d’àlbum. Tot una feinada. Sí, ja sé que segurament més enllà dels que hem fet el viatge això no té pràcticament interès per ningú, però evidentment en té per nosaltres.

Ara he acabat la tercera vegada del viatge a Ítaca d’aquest passat estiu. N’ha sortit un àlbum força gruixut, un recull del que estic content. Servirà per què alguna vegada podem tornar a rememorar-lo i ensenyar-lo a algun parent, amic o conegut que potser s’interessarà per ell o que potser pensarà que li estem donant la tabarra. Ara sí que caldrà veure si cal guardar o no aquelles restes del viatge segon que han servit per fer el tercer. Segurament lo millor serà llençar-les, ja han permès fer-ne el testimoni, no tenen gaire més utilitat ja que difícilment repetirem el viatge i seran una nosa més acumulada en un racó de casa.

Al matí, al port de Sami, a Kefalonia, amb l’illa d’Ítaca al fons a punt d’agafar el ferry que ens hi va portar el dia 3 de juliol. (la foto és de la M. Antònia)

Cal posar-se a fer la primera vegada del que ens queda per aquest any, el de la tardor, que promet ser diferent. Algun material ja he recollit. Encara queda just un mes per fer-lo (aquest any anem tard), però no val adormir-se. Malgrat tot, ja tinc al cap el que m’agradaria fer, ara cal concretar-ho una mica més. A la tornada, a més de fer-lo per tercera vegada més endavant , caldrà començar a pensar en els viatges de l’any que ve.

11 de novembre.

Avui. Desprès del 9, el 10.

Comptat i debatut estem allà mateix. Descomptats els elements que poden emmascarar més o menys la manifestació d’ahir, que poden ser uns quants, no hi ha sorpreses a destacar. Tot es va desenvolupar com era previsible que passés. L’organització, que ja ha donat proves anteriorment de la seva eficàcia; la participació, que no ofereix gaires novetats, ni en nombre ni en llocs; el capteniment de gairebé tothom durant la jornada, d’una tranquil·litat notable; els resultats, talment esperables; la informació, delerosa abans i desprès, tenen teca. Les dades estan a la vista de tothom.

Estem allà mateix? Tant mateix, no. S’ha produït una acció de força contraria a l’ordenament vigent, lleis i tribunals, encapçalada pel mateix Govern de la Generalitat que en boca del seu President n’ha assumit tota la responsabilitat, per si algú en tenia dubtes. Una revolta en tota regla. Per tant estem allà mateix on érem: la demanda d’una part de la ciutadania –ja coneguda però ara comptada- que vol independitzar-se del marc polític existent, però en un escenari diferent: l’escenari de la revolta amb el suport explícit del Govern de la Generalitat que hi està al capdavant.

Ara a veure, expectants altra vegada, quins seran els actes posteriors a la manifestació d’ahir. En el tauler polític  –en primer lloc, perquè li toca-  quina peça mourà el convocant de la protesta, el President de la Generalitat i en quina direcció ho farà. Desprès, en segon lloc, quina serà la resposta, si és que n’hi ha, està per veure, del Govern central que ha de decidir si accepta o no l’envit. En tercer lloc, què farà el moviment independentista, quin protagonisme pretendrà tenir desprès d’aquest èxit, segons quins siguin els moviments del primer i del segon. En quart lloc, què diran i què faran altres actors, interns i externs,  interessats és de suposar en el tema.

El panorama resultant de tot plegat no deixa de ser esfereïdor. Res, però, sorprenent en els processos de revolta: L’ordre jurídic menystingut i sobrepassat; les organitzacions polítiques, moltes d’elles, esventrades; la societat escindida; molts espectadors, de dins i de fora, estupefactes. Com s’administra tot això? Si tot surt bé, bé pels revoltats, la història en parlarà lloances. Si surt malament, ara o desprès, qui se’n responsabilitzarà de tot plegat?

En aquestes situacions ja no cal pensar que hi haurà seny, la història també ens ho explica, sinó que hi haurà força. De quina manera es manifestarà aquesta força, per part dels uns i dels altres? Aquesta serà la trama de les següents escenes.

Ho vaig escriure fa dies i ara ho torno a repetir:

10 de novembre.