Amb les mans a les butxaques. L'apagada.

 

S’organitza un dinar a Madrid dels alcaldes que vam formar part de la Comissió Executiva de la FEMP (Federación Española de Municipios y Provincias) del període 1991-1995. Quasi bé res, més de trenta anys enrere! Penso que serà una oportunitat de veure gent que vam treballar plegats, ja fa temps, en pro del municipalisme i dels que guardo un bon record. L’ànima de la trobada és el que era llavors el secretari General de la Federació, Antonio Luis Hernández Hernández, amb qui mantinc una vella relació d’amistat, “canarión” però ja madrileny pels quatre costats. S’hi apunta força gent, del PSOE i del PP, llavors ens relacionàvem.

Per anar a dinar a Madrid agafo un AVE (un Avlo) pel matí i un Iryo per tornar a la tarda, crec que malgrat la despesa i la incomoditat d’anar i tornar al mateix dia val la pena. Com que no tinc res més a fer, modern com pretenc ser (?), sols porto a sobre aquest giny que ara tothom té (en diem mòbil) i  que serveix per tot: comunicar-te, informar-te,  presentar-te, pagar, fer fotos, ... en fi, ja sabeu, amb això anem per tot arreu i poc pes, sols cal vigilar que no el perdis o te’l robin.

12, 33h., apagada general (1) a Espanya i Portugal, tota la península, les illes se’n salven. Deixats al mig del no res quan el tren, els trens arreu, deixen de funcionar. Tothom s’ho agafa amb tranquil·litat (2) però l’aturada s’allarga, és general. Ara puc repetir el que els mitjans de comunicació han relatat del que va passar amb les, sembla 30.000, persones que vam quedar atrapades (3), i als pocs moments també sense possibilitats de comunicació. L’estri modern a fer punyetes, inservible. La meva primera preocupació era doble: si s’esgota la bateria, com ho faig per tornar-la a carregar? I si el mòbil no va, com em desempallegaré per fer la vida corrent?

Remolcats dos trens, el nostre i els que ens venia al darrera, fins a l’estació de Guadalajara-Yebes. Unes 450 persones (4) a una estació que sols és una “apeadero”, que no té pràcticament de res. Guadalajara no està al costat, està a uns 10 km. Tota la tarda, des del migdia, penjats al no res i sense comunicació. Cal explicar en un altre moment la història d’aquesta estació (5). Van arribant, avançada la tarda, els serveis públics: primer les forces de l’ordre, després Creu Roja, bombers, protecció civil, municipals,... Aquesta ciutat de Castella- La Mancha té uns 90.000 habitants, menys que Mataró, els ajuts seran els que poden ser. Ja fosc, alguns senzills aprovisionaments, aigua, galetes,..., tot sembla arramblat a corre cuita d’algun autoservei. Més endavant, alguns entrepans... On passarem la nit?, doncs com sempre en casos d’emergència, en un pavelló poliesportiu municipal on ens traslladen autobusos suposo que recol·lectats a la de pressa. La Creu Roja instal·la lliteres plegables i estores al terra (a mi em va tocar estora), mantes i alguna cosa per menjar: entrepans, més galetes, aigua, sucs de fruita, ... És la una de la nit. Les famílies amb criatures petites i la gent d’edat avançada han estat traslladats a un hotel (6).  A les sis de matí, un esmorzar succint, no hi ha res calent, i a les set en autobusos, com la nit abans, però cap a Atocha, Madrid. Pensava quedar-me a dormir dalt del tren però una revisora m’ho va desaconsellar. Després he sabut que els que s’hi van quedar(7), de matinada, van ser portats en el propi tren a Atocha.

Ja us podeu imaginar la estació anomenada Almudena Grandes després de que tot el dia anterior la xarxa ferroviari (i tot el que va amb electricitat) hagués col·lapsat. Calia comprar un bitllet nou per tornar amb la incertesa de si tot hauria tornar a la normalitat. Vaig decidir quedar-me un dia a Madrid, buscar un hotel, reposar i intentar fer-me amb les necessitats mínimes que això comportava. Primer de tot, una connexió per carregar el telèfon, més endavant anar a comprar  la roba interior necessària, dutxar-me a fons, esmorzar com cal (portava des del matí anterior amb solament unes quantes galetes), dormir per recuperar el dia i la nit anterior perdudes a peu dret o estirat al terra d’un poliesportiu. A més quedava penjada la medicació habitual que prenc al matí (ja l'havia pres aquest dia) i la del vespre (que pensava que ja me la prendria al tornar).

No, no vaig tenir ganes d’aprofitar l’estada a Madrid per fer alguna cosa de profit, no tenia esma per res. Des de casa, la meva filla, em va aconseguir un bitllet nou per l’AVE de l’endemà dimecres per les 8,57 h. més barat que el que jo tenia del que no sé si podré recuperar el seu import (em sembla que no). Vaig dinar, sense gana, de tapes, amb l’Antonio Luis (ell viu a Fuenlabrada i amb l’apagada va haver de quedar-se a dormir la nit anterior a casa d’un amic). Abans de sopar, sol, vaig fer una volta pel barri (8) que va ser la meva segona residència durant dues legislatures, set anys i mig, ja fa un temps, i vaig constatar els canvis que el turisme massiu i descontrolat està provocant als rovell d’ou de ciutats com aquesta.

Ahir, dimecres 30 d’abril, vaig tornar a casa portant a la mà una bossa de plàstic de El Corte Inglés amb la roba bruta, el carregador del telèfon, els diaris i el que vaig comprar a l’estació per menjar al matí. De les mans a les butxaques a una mà al davant i l’altra al darrera.

A quarts de dues del migdia ja era a casa acabant el mal somni, l'edat no perdona. Val a dir que ja no hi havia cap problema, semblava, del que havia provocat el desguitarrat. Tot va funcionar com si res hagués passat.  

(El Roto a El País)

Els ex-alcaldes que van arribar a l’hora al dinar, tots menys el de Toledo, Joaquín Sánchez Garrido, i jo, no van poder dinar el menú que hi havia previst ja que la cuina no anava i van menjar de tapes fredes. A l’hora de dispersar-se per tornar allà on els calia es van ajudar com van poder   per aconseguir-ho. El de Toledo va tornar a peu a casa seva, jo em vaig quedar al no res. Tot una odissea.

(*) Les crides numerades que he posat en el text son per explicar, si tinc més ganes d’escriure sobre aquest fet, algunes anècdotes relacionades.

1 de maig.

Manel de Torres.

 

Avui hem acomiadat a en Manuel de Torres. Arquitecte, urbanista, catedràtic universitari, ciutadà.

Vaig treballar amb ell als començaments dels 70 i després, quan es maldava per fer urbanisme a les nostres ciutats llavors mal girbades, l’Anna, la seva filla m’ho ha recordat avui. Vam coincidir un temps al Consistori mataroní. Quan vaig plegar de la feina política vam somiar en potser poder tornar a treballar plegats però els meus condicionants ho impediren.

Trobaré a faltar veure’l per la Rambla o per la Riera on feia una volta cada dia fins a tocar ratlla. Temps enrere alguna vegada havíem “comentat la jugada”, darrerament ja no. La seva abnegada esposa, la Roser Calsapeu, havia mantingut la costum de fer, ara de fer-li fer, la volta cada dia.

Avui, crec, que en el comiat hi érem molts dels que ens vam fer per una o altra causa als anys seixanta i setanta del segle passat a Mataró. Anirem desfilant per allà mateix, el grup s’anirà aprimant.

Una abraçada a tota la família de Torres - Calsapeu, i un record per en Manel. D.E.P.

25 d’abril.

Sant Jordi ’25. Les fàbriques tèxtils de Cabrils.

Presentació a Cabrils el llibre d’en Jaume Tolrà, en Quim Forcada i en David Farell: “Les fàbriques tèxtils de Cabrils. Història i testimonis.” VdD-2025.

Ja fa un temps en Quim Forcada em va connectar per explicar-me el projecte d’aquest llibre. Resulta que la “fabriqueta” que el meu pare va muntar a Can Mon els era d’interès, volien parlar d’ella. Evidentment no tenia ni la dimensió econòmica i social que tenien la fàbrica gran o de Can Coll, ni la petita o de can Domingo. Els vaig explicar tot el que recordava de l’empeny del pare i els vaig proporcionar el que tenia escrit. Ara han presentat el llibre al centre cívic de Cabrils, a “La Fàbrica”, que és l’espai de la fàbrica petita de llavors.

En Forcada i en Tolrà malden per deixar explicada la història del vell Cabrils, el del 800 veïns que es van mantenir fins quasi a finals del segle XX. Ara, el poble és una altra cosa. Ho vaig explicar ja fa temps en el pròleg del llibre d’en Jaume Tolrà, “Cabrils, 175 anys d’història” i que molts anys després vaig acabar penjant al blog:

https://magrinyar.blogspot.com/2018/12/republicant.html

Però, la dèria, molt bona dèria, d’ambdós cabrilencs es manté viva i amb l’ajut d’en David Farell, historiador de Cabrera de Mar, que treballa temes de recerca local semblants, han aconseguit una altra fita. Ara documenten la història del que va ser una eina important de l’economia local, ja desapareguda, les fàbriques tèxtils que va tenir.

El llibre té dues parts, una primera que explica les fàbriques, principalment les dues importants, contextualitzant bé d’on surten, que s’hi fabrica, com evolucionen tècnicament, com i qui hi treballava, i com desapareixen. No va ser un fenomen sols de Cabrils, s’explica el que també es dona a l’entorn: principalment Vilassar de Dalt, però també Premià de Mar, Vilassar de Mar, Cabrera, deixant clar la primacia de Mataró en aquest sector.

La segona transcriu entrevistes amb persones que hi van treballar. Es tracta de persones grans que descriuen la seva passada per les fàbriques en diferents llocs de treball. Són gent gran, dels temps de desprès de la guerra. Si hi van entrar amb 14 anys i l’activitat fabril es va estroncar cap els anys 60 podem fer comptes. Els autors ho tenen ben present en la introducció que fan al començament del cap. 5.: “Treballar a la fàbrica. Testimonis  de Cabrils”:

“Ha passat mol de temps d’ençà de la seva vida laboral i la jubilació, i tot i que el record de la feina feta sota el soroll de les màquines es manté viu, diríem que força nítid, creiem que el temps suavitza i endolceix bona part dels records, sobretot quan es tracta d’etapes superades.”

Un bon exercici per explicar la història del poble de Cabrils, tal com va ser temps enrere, un poble de pagès, en el que el principal -en aquells temps- era la vinya i pas gran cosa més, on hi havia els serveis imprescindibles, mínims, pel funcionament econòmic i social d’una petita comunitat i en el que s’hi van establir en les avançades dels temps, ben entrat el segle XIX, fàbriques tèxtils que van ajudar a mantenir les famílies que hi vivien.

La “fabriqueta” de Can Mon que va muntar el pare va ser una cosa molt marginal però del que estic content i agraït és de també se l’hagi considerat com un element més del que fou la ja superada història del tèxtil a Cabrils.

De la història petita, menuda, desprès se'n pot fer la més gran.

24 d’abril, l’endemà de Sant Jordi.

Saetas

Divendres Sant, ja fa temps, uns quants anys.

Havíem sopat a casa d’uns amics i tornàvem a la nostra Riera avall quasi a mitja nit. De lluny veiem moguda davant l’Ajuntament. Ah!, la processó de Setmana Santa. Al apropar-nos-hi, un pas amb el Natzarè amb la creu a coll enfocat a la porta com si volgués entrar a la Casa Gran i dalt el balcó principal una persona (ja no recordo si era home o dona) cantant-li una “saeta”. Vaig quedar garratibat.

 

Ricard Jordà. Creu. A l’exposició Oníric a l’Ateneu.

 

Sempre vaig pretendre la separació entre el poder civil i l’eclesiàstic. Mai va ser possible del tot per causa de les tradicions i els costums de la nostra història en matèria de creences religioses. Ja en democràcia, trencar amb el nacional catolicisme de la dictadura franquista no va ser fàcil, ni d’un moment a l’altre. Mica en mica anàvem ajustant el que inveteradament es venia fent per una interpretació més d’acord amb la normativa derivada de la Constitució del 1978. Però no em cabia al cap que una processó religiosa tingués una parada destacada a la porta de l’Ajuntament.

L’endemà, intrigat, vaig preguntar com havia succeït aquell fet. La resposta fou que el Primer Tinent d’Alcalde, Remigi Herrero, ho havia autoritzat (evidentment sense dir-me’n res de res). Es tractava de fer un reconeixement cívic (?) al guanyador del concurs de “saetas” que es celebrava, i encara es continua fent, la XXXVII enguany, al Parc de Cerdanyola el diumenge de Rams al migdia. El que estava dalt el balcó de l’Ajuntament cantant, doncs, era el guanyador d’aquell any.

“Això no pot ser”, vaig dir al regidor i als organitzadors del concurs. Llavors, en aquells temps, no crec que hi hagués tant assentada com avui la Comissió de la Setmana Santa que ho té tot ben organitzat. Vaig proposar-los com a alternativa per altres anys que muntessin un empostissat, a compte de comú com no, en algun indret significatiu del recorregut processional sense barrejar-lo amb les institucions civils. Em sembla que ho van entendre i no sé pas a dia d’avui com continua i si encara es fa.

Aquella idea meva de separació entre els àmbits civils i els religiosos ja l’havia aplicat a l’exhibició del pessebre per Nadal dins de la Casa Gran. Creient que era una tradició cultural generalment acceptada vaig traspassar-la al pati del Patronat de Cultura al carrer de Sant Josep deixant l’edifici del Consistori amb guarniments nadalencs sense significació religiosa. Més endavant, alcaldes que em van succeir, que eren de missa,  van tornar el pessebre a la Casa Gran.

Aquest dies de primavera, quan veig el que passa pels carrers dels nostres pobles i ciutats i la propaganda que se’n fa em sembla que no anem be. No donem al César el que és del César i a Déu el que és de Déu. En el mon d’avui, veure encara unitats de l’exèrcit espanyol desfilant amb les processos, encoratjades pel poble i autoritats, em fa mal als ulls.

16 d’abril. 

Genius loci

 

Hi ha o no hi ha “genius loci”, esperit o geni del lloc, a la nostra ciutat, Mataró? Això és el que intenta escatir amb gràcia Salvador Climent (Mataró-1958) en la seva novel·la, la primera que fa, “La ciutat de les palmeres”, Voliana edicions, Argentona-2025.

Es tracta d’una novel·la sobre Mataró. No soc entès en literatura, però em sembla que alguna cosa, poca, sé de la meva ciutat. Sempre recomano “L’enterrament” d’en Casas i aquella novel·la de la que ningú parla d’en Cuyàs: “Taques al marge”. Ara penso que hi hauré d’afegir aquesta d’en Climent. Crec que reflecteixen tres moments de Mataró, l’industrial, el de la represa democràtica i el d’ara, ja entrat el segle XXI.

No sé que pensaran els lletraferits d’aquesta opinió meva que val el que val, poc. No sé si els “arxisvistes” i els “cuyassians” hi estaran d’acord.  En el llibre soc qualificat dels segons en la divertida polèmica d’uns i altres amb seus els corresponents gossos al Passeig Marítim:

“i qui és que va triar la Laia l’Arquera en comptes de la columna històrica? En Mas!, un cuyassià! Sou tots iguals”.

En Simó Cabot, un dels dos protagonistes, enigmàtic personatge, cap al final del llibre s’atreveix a posicionar-se:

“Ja que l’esteu buscant, potser l’ànima de la ciutat és la mediocritat.”

En tot cas, ara que ve Sant Jordi, el mataronins que poden estar interessats en relats en i sobre la seva ciutat farien be, no només de comprar l’obra en qüestió, sinó de llegir-la.

Per cert, la presentació que va fer en Jaume Calsapeu de l’obra i l’autor l’altre dia a la llibreria Maresme va ser molt bona.

 

14 d’abril.

Plaça Joaquim Galí i Vergés.

 

M’assabento que l’Ajuntament ha decidit i executat refer l’enjardinament de la plaça Joaquim Galí. Segurament convenia refer-lo amb criteris més actuals. Segons exposa Ramon Salicrú en el seu llibre “Mataró carrer a carrer”, aquesta plaça (millor placeta) fou inaugurada l’any 1991, i posa en comunicació el carrer Miquel Biada i la ronda de Francesc Macià, al Pla d’en Boet.

Segons Salicrú, Joaquim Galí (1872-1946) fou un mestre que regentà un centre particular al carrer de Sant Joaquim i després un altre al carrer de Sant Antoni, on assistien nois i noies, particularment dels barris mariners. Afegeix una nota que indica d’on treu aquestes dades: Salas i Oliveras, R.: Mataró i l’ensenyament. Mataró-1964.

¿Com és que aquest mestre té el seu nom en el nomenclàtor de la ciutat? Cal alguna explicació.

La placeta així anomenada forma part del conjunt de places i placetes en diversos indrets que resultaven de retalls mal acabats (o per acabar) de la urbanització barroera dels anys 70 i que amb la idea d’anar “sargint” l’espai públic va ser un dels treballs cabdals dels primers ajuntaments democràtics. Però, aquest retall tenia un altre nom que la veu assenyada de la ciutadania ens va fer corregir.

Es van presentar a l’Alcaldia un parell de senyores de mitjana edat segurament vingudes a Mataró de la immigració dels anys 60 i 70 i em van exposar el següent: “Señor alcalde, ¿cómo podremos explicar a nuestros parientes y amigos en el pueblo (es suposa d’on havien emigrat) que nos vamos a vivir al Torrente de las Cañas?”. Sí, aquest era el nom de se li anava a donar a aquell espai, plaça del Torrent de les Canyes, suposo que per ser un topònim ancestral de l’indret.

Tenien raó, i teníem poc temps per corregir-ho ja que faltaven pocs dies per la seva inauguració. La solució va venir de la mà del llavors regidor de Cultura, en Josep Fradera i Soler (Mataró, 1924-2015). Va proposar que li donéssim el nom del que havia estat el seu mestre de petit, el Sr. Galí. Dit i fet, i així va anar. Evidentment, queda més bé dir que vius en una plaça que porta el nom d’un mestre que en el torrent de les canyes.

Per cert, l’entrada de la Wiquipèdia que he ressaltat d’en Josep Fradera hi ha alguna incorrecció. En aquesta noticia de l’homenatge que li va fer la ciutat el 2004 amb motiu dels seus 80 anys s’explica que en Joan Majó ja el tenia de secretari a l’alcaldia quan se’l va endur a Madrid al ser anomenat ministre i no al revés com es diu a la Wiquipèdia.

11 d’abril.

El cartell de Les Santes de 1994.

 

El Cartell de la Festa Major de Mataró de 1994 va ser encarregat a Santi Estrany (Mataró, 1923-2013). L’obra que va realitzar, molt dins del seu estil ben conegut i reconegut, és un dels bons cartells que s’han fet de Les Santes.

El que és, potser, menys conegut és una petita polèmica al voltat del cartell. No recordo pas que fos gaire transcendent.

Va entrar al despatx de l’Alcaldia un ex-regidor dels primers Ajuntaments democràtics que per alguna raó encara gaudia de vara alta al Patronat de Cultura i consegüentment a la Comissió de la Festa Major per demanar a l’autoritat, amb la vehemència que l’ha caracteritzat sempre, que calia corregir el cartell. En ell hi apareixia una bandera espanyola i era, al seu parer i dels qui en el seu nom parlava, del tot intolerable, s’havia de suprimir.

En el cartell hi havia moltes banderes, se’n compten dotze, guarnint edificis municipals ben coneguts. I sí, dalt de l’edifici que representava la Casa Gran hi havia els pals habituals amb les quatre banderes degudament ordenades: mataronina, catalana, espanyola i europea. Val a dir, no sé si l’autor es va posar la vena abans de la ferida, que l’espanyola -l’única que hi ha a tot el cartell- queda força tapada rere l’europea, de forma que sols se’n veu un petit tros.

Evidentment la queixa va ser desestimada amb la simple argumentació que la presència de aital bandera era ben visible dalt de l’Ajuntament sempre i que per tant  faríem un tort amagant-la o fent veure que no hi era. El denunciant argumentava, suposo des del seu posicionament polític, que no hi havia de ser, però aquella era una altra qüestió que ja s’havia debatut moltes altres vegades fins i tot al sí dels Plens municipals i que mai va ser acceptada pels governs municipals atenent a raons d’ordre polític preferentment i administratives.

Res, vint anys abans del “procés” ja plovia, en aquest cas des de llocs impensables. Cal reconèixer que arreu les festes populars han estat una via per la que s’han canalitzat molts sentiments nacionalistes. Les “essències” venen derivades de tradicions, reals o suposades, que tenen, o no, un antic o recent recorregut.

9 d’abril.

 

El que esborra el temps.

 

Tafanejant sobre les velles fàbriques i les antigues empreses industrials mataronines, un amic que m’il·lustrava al respecte em diu: “No coneixes el llibre d’en Baladia “Antes que el tiempo lo borre”?” Doncs, no, no en sabia res.

“Te’l recomano – em digué- i millor l’edició en castellà que en català, ja que el llenguatge és més aconseguit per la història que explica.”

Com de tantes altres coses, no en sabia res, em devia, o no, passar per alt. El llibre és de fa més de vint anys. La primera edició, en castellà, de l’editorial Juventud, és del 2003. En va tenir una segona edició el 2004 i una tercera el 2010 que és la que he aconseguit sense cap problema. L’edició en català, a La Magrana, és del 2004 i fins i tot se’n va fer una pel·lícula el 2011.

El subtítol, però, ja és ben indicatiu de la seva pretensió: “Recuerdos de los años de esplendor y bohemia de la burgesia catalana.”

La burgesia catalana, en el seu concepte modern d’emprenedors i propietaris industrials, arrenca a la meitat del segle XIX. No és ara ni aquí el moment d’explicar el seu origen. El llibre esmentat en descriu la seva evolució no en la seva vessant fabril, les pinzellades necessàries per saber d’on els ve la seva riquesa, sinó en la vida “burgesa” que els permet portar, esplendor i bohèmia.

No tinc coneixements per fer una crítica literària de l’obra que en aquest aspecte no m’ha agradat massa. Però el fet que la nissaga Baladía arrenqui de la fàbrica Minguell de Mataró i que la casa i finca del mateix nom a Argentona siguin importants en la trama m’ha portat a empassar-me el llibre sencer.

Aquella burgesia nascuda al XIX té el seu punt més àlgid, el zenit, en el primer quart del XX, davallant fins a la seva pràctica desaparició a finals del segle passat. Sí, abans que el temps esborri els records d’aquella gent, un dels seus descendents n’ha deixat constància del què, del com, d’on, van viure. He tingut coneixement de persones, personatges, fets, llocs, vivències, situacions, que he pogut encaixar més be del que sabia.

Contraposar-ho amb del què, del com i d’on, van extreure les possibilitats de viure com van viure m’ha ennuegat tota la lectura. Jo vinc de l’altra banda de la moneda, de les monedes, en tinc consciència, i veure l’esplendor i la bohèmia no m’ha estat una copa de bon beure. Dels meus records de petit hi ha el d’una fàbrica de Mataró que en deien a “Can pa i ceba” pel tracte que rebien els seus treballadors.

El nostre món  més proper ja no és industrial. Les restes de Can Minguell com el d’altres fàbriques mataronines són ara dependències de propietat del comú que les fa servir per necessitats cíviques varies. És una part de la nostra història propera.

4 d’abril.

Síndrome 1933.

 

Siegmund Ginzberg, periodista italià, d’ascendència jueva i nascut a Estambul, ens ofereix en el seu llibre “Síndrome 1933”, Gatopardo ed., B-2025 (6ª ed.) una mirada al que va passar a Alemanya l’any 1933, l’adveniment al poder del nazisme, sense deixar de veure les concomitàncies que pot tenir aquell temps i les seves conseqüències amb l’actualitat. Malgrat tot adverteix al acabar l’obra:

“Las analogías no representan una predicción. Que circunstancias similares desembocaran en determinados hechos no implica que el resultado se repita. Crucemos los dedos, porque podría ser peor.”

Comença el pròleg amb una crida:

“En el mundo entero, la política se encuentra en uno de sus momentos más bajos, exactamente igual que en la República de Weimar. Pero estoy convencido de que también sigue siendo lo único que puede salvarnos.”

Continua sobre el per què del llibre:

“La percepción de haber vivido previamente situaciones del presente es un síndrome bastante extendido. De acuerdo a estudios recientes, dos de cada tres personas experimentan algún tipo de dejà vu o dejà vécu, ya vivido.”

Múltiples causes sobre el que va passar: dels polítics, de l’administració pública, dels ciutadans,…:

“No deberíamos subestimar el papel que desempeñan los rencores personales, especialmente entre aliados y compañeros de partido.”

“El problema es que una asistencia que no funciona, o funciona mal, genera un descontento aún mayor que la ausencia de atención.”

“La frustración que genera no poder seguir ni comprender lo que ocurre en la economía conduce fácilmente a creer que alguien quiere colártela.”

I per on pot venir la resistència:

“No es en el ámbito político, sino en la esfera de lo privado, donde se revela una capacidad de resistencia inesperada, incluso en las dictaduras más feroces.”

És evident que avui el món no és el de 90 anys enrere. No per això podem deixar de pensar que utilitzant algunes tècniques apropiades, com estem veient, no poden els populistes arribar a aconseguir semblants objectius que llavors, fer-se amb el poder i capgirar-ho tot.

L’economia no és la mateixa, no estem amb els resultats de la crisi del 29 (encara que no hem paït bé la del 2008); les forces i les formes polítiques presents també han variat força; els mitjans de comunicació ja són més sofisticats i directes, més per dolent que bo; els “bocs expiatoris” no són els jueus sinó els moros i altres immigrants; les societats són més benestants (hi ha molt més a perdre per part de la majoria); les esquerres defensen altres coses que llavors,… Però hi ha elements en la reacció que són semblants.

“El lenguaje zafio, tras la máscara de villano, las bravuconadas retóricas y las hipérboles son constantes en el discurso populista.

Lo que declaran antes de gobernar no son siempre palabras que se lleva el viento. Conviene tomar buena nota de ellas.”

24 de març.

L’escola de la Sra. Pilar.

 

Cada vegada que passo per davant l’edifici de l’escola de la Sra. Pilar, que és sovint ja que està al meu veral quasi al costat de casa meva, la seva situació d’abandonament m’entristeix.

 

No sé pas com, ni crec pas que algú m’ho pogués explicar, vaig anar a l’escola de la Sra. Pilar a la classe dels “caganers” abans d’iniciar l’ensenyament primari als Maristes de Sant Josep el curs 1952-1953.

Les històries familiars que recordo em diuen que abans (o potser va ser després?) em van portar a “Les Franceses”, l’escola avui encara existent de la “Mare de Déu de Lourdes”. L'escola va ser fundada l'any 1906 per les Germanes de la Misericòrdia de Moissac (França). Sembla que no m’hi vaig adaptar i potser per això vaig anar a l’escola de la Sra. Pilar, a la Plaça de Cuba, al costat mateix de casa (vivíem a la cantonada de carrer llavors Gral. Mola -avui altra vegada carrer de Cuba- amb carrer Unió.)

El boirosos records (ves a saber si no són imaginacions meves amb el pas dels anys) que tinc de l’escola de la Sra. Pilar em veuen molt petitó en una classe molt gran i alta de sostre que és la primera que hi ha entrant a la dreta que els seus finestrals donen a la Plaça de Cuba. Hi vaig anar poc temps. No sé pas quines característiques administratives tenia l’escola per poder acollir marrecs de la meva edat.

Aquest edifici i el solar que l’acull té molta història. Pilar González-Agàpito en el seu llibre “Cafès de Mataró” explica la construcció que l’orquestra La Popular fa a la Plaça Nova, sorgida de l’eixample de Cabanyes i de Palau del 1878, amb planells de Puig i Cadafalch. Amb el temps serà la Plaça de Cuba.

Des de finals del segle XIX fins als anys trenta del segle XX per aquell edifici hi passen moltes activitats: Club Mataronés de Velocipidos, el Partit Socialista, la Nueva Constància; el casino La Unión, el cine La Maravilla, el Cinematógrafo Modelo i el Ideal, mítings del Partit Radical, el Cafè España, la Sociedad Recreativa la Harmonia Mataronesa, la casa del poble dels Radicals,...

Fins que a l’any 1931 l’Ajuntament compra l’edifici a la Caixa de Pensions (deuria estar embargat) amb la intenció de dedicar-lo a institut de segon ensenyament i l’edifici serà reformat completament per l’arquitecte municipal Lluís Gallifa.

En la història de l’Institut Alexandre Satorras, s’explica que a l’any 1933-1934 el desig d’un Institut a Mataró va reeixir, va començar a l’Escola d’Arts i Oficis i va continuar en el edifici de la Plaça de Cuba fet per la Generalitat de Catalunya que també va ajudar en els mateixos anys a la construcció del nou mercat municipal al bell mig de la vella Plaça Nova que substituïa a l’ambulant, el mercat de la Plaça de Cuba.

Però els esforços pedagògics de la II República se’n van anar en orris com a conseqüència del resultat de la Guerra Civil. Mataró perd l’Institut de secundària, pocs anys va durar l’intent.

A l’any 1940 s’hi trasllada a aquell edifici l’escola graduada de les germanes Bertomeu, que també estava a la Plaça de Cuba. Li posen el nom de Nuestra Señora del Pilar en record de la més gran de les germanes, Pilar (1891-1929). Segons s’explica en la història del Col·legi Germanes Bertomeu, situat avui al costat del cementiri del Caputxins, tocant al barri del Molins, les tres germanes eren continuadores de les inquietuds pedagògiques de Rosa Sensat. Era una escola graduada de nenes,  que superava el concepte de les tradicionals i arcaiques escoles unitàries. No sé pas perquè, suposo que per consuetud, sempre es va conèixer com l’escola de la Sra. Pilar.

La inquietud de treballar i millorar l’ensenyament a Mataró és una característica cívica i política ben coneguda. L’any 1958 es constitueix el COPEM de Mataró, Centre Oficial de Patronat d’ensenyament Mitjà. Aquesta és una figura administrativa que va ser el pont per tornar a tenir  Institut d’Ensenyament Mitjà a Mataró que va anar a raure, quan es va posar en marxa, al vell edifici de la Plaça de Cuba, que era una escola nacional graduada de nenes. Durant alguns anys, fins al 1966, compartiren espais ambdós centres.

Allà vaig tornar jo al cap del anys a fer el curs Preuniversitari (1965-1966) tal com vaig explicar en un article reproduït al llibre “Una brasa viva, cinquanta anys de l’Institut de Mataró”. Vaig estar-hi pocs mesos ja que a mig curs es va inaugurar el nou edifici de la Plaça dels Bous on ens van traslladar. De la primera classe entrant a la dreta, la des petits, a la darrera del segon pis amb vistes també a la Plaça de Cuba. No seria pas l’única vegada que retornaria a un edifici en el que ja hi havia estat anteriorment.

Amb els anys aquell edifici tornaria a ser una escola, el CEIP Angeleta Ferrer. Una adaptació provisional pel que havia de ser una nova escola, adequada als temps, el centre de la ciutat. Però aquella construcció no reunia els requisits d’una escola d’avui en dia. Ja sabem, les coses provisionals s’allarguen més del compte i l'escola hi va romandre uns quants anys. Però les circumstàncies manen i el descobriment el 2012 de que hi havia patologies estructurals en l’edifici va comportar el seu desallotjament cuita corrents, una provisionalitat i al final la nova escola a la plaça Ventura Ametller, unes cantonades més avall de la Plaça de Cuba.

Des de llavors, 2012, l’edifici roman tancat i abandonat. No sé quins plans té l’Ajuntament per ell, ni si els té. És una pena i a mi que m’uneix a aquella obra infantesa, joventut, veïnatge, em sap greu i com he dit al començament m’entristeix. Estem al 2025.

18 de març.

Avergonyit.

 

Vaig ser Diputat a Corts en dues legislatures consecutives, la VIII, de 2004 a 2008, i la IX, de 2008 a 2011, que es va escurçar mig any per avançament electoral. En total uns set anys i mig anant i venint de casa a la Carrera de San Jerónimo (Plaza de las Cortes) on hi tenia la feina i l’apartament que vaig llogar (van ser diversos a la mateixa adreça) pels dies que hi estava.

Generalment els diputats i diputades dels grups nombrosos (llavors sols n’hi havia dos, el socialista i el popular) érem poc coneguts (en el carrer i als mitjans), llevat dels que tenien càrrec a la direcció del grup que freqüentment, cada setmana, havien de pujar a donar la cara al faristol de la sala de Plens i als mitjans de comunicació. Jo vaig ser dels poc coneguts. Els dels grups petits tenien més feina i presència, havien d’actuar més.

Però no per escassa presència pública la “tropa” teníem menys feina. Hi ha moltes comissions en la vida del Parlament: Permanents legislatives i no legislatives; d’investigació; mixtes (Congrés-Senat); i els portaveus dels grup parlamentaris en elles són els que tenen la feina, més que els que estaven de components a les Meses.

En el temps que hi estigué vaig ser primer portaveu de Comerç i Turisme, en que vaig tenir l’honor de portar la primera llei que es va fer en aquella legislatura: Ley 1/2004, de 21 de diciembre, de Horarios Comerciales.

Cap al final d’aquesta primera legislatura em van fer, sorprenentment, d’un dia per l’altre sense cap preparació, portaveu de Pressupostos, el del 2008. L’anterior portaveu, el company, col·lega i amic murcià, Pedro Saura, va ser designat cap de llista a les autonòmiques següents a la seva regió i em va passar (em van passar?) els “trastos” a mi. Me’n vaig veure “un bull” i crec que me’n vaig sortir amb més pena que gloria, però amb l’ajut dels companys, especialment de la Tere Cunillera i del Fernández Marugan, vaig fer el fet.

A la segona legislatura que hi vaig ser, la IX, em van donar la responsabilitat de ser el portaveu de la Comissió Mixta Congrés Senat pe les relacions amb el Tribunal de Comptes. Vam fer molta feina en aquella Comissió i jo com a portaveu del grup governamental en vaig ser impulsor. Crec que vam veure, discutir i dictaminar més de un centenar d’informes del Tribunal de Comptes. Els més importants, els Comptes Generals de l’Estat, els dels partits polítics, anaren al Ple. Vaig fer des del faristol forces intervencions, encara que l’interès que van mostrar tant el col·legues parlamentaris com els mitjans de comunicació va ser descriptible (escàs). La feina d’aquesta Comissió és cabdal per anar controlant i proposar millores en el rendiment dels comptes públics, encara que passa força desapercebuda. Aquí, unes quantes ressenyes d’aquella feina.

A què ve que ara m’hagi vingut al cap escriure sobre aquells temps i aquella feina? A l’any d’estar al Congrés vaig obrir un blog (era la tendència de comunicació en aquells dies) en que diu que hi ha més de 1500 entrades. Hi ha de tot, la feina, les vivències, els viatges: https://manelmas.blogspot.com/.

Després van venir les xarxes socials que crec que ho han enredat tot. Algunes d’elles han traslladat les converses de la barra del bar i els darreres de les portes dels WC públics al ciberespai, a tothom.

Crec que vaig complir, n’estic content i des del faristol de la Cambra ho vaig deixar dit: https://manelmas.blogspot.com/2011/09/ultimes-lletres-des-de-lesco.html

Doncs que estic avergonyit, emprenyat, molt emprenyat de l’espectacle que a través dels mitjans de comunicació estan donant les sessions del Congrés. Sí, ja sé que la feina que no es veu continua fent-se, les comissions, els estudis,..., però això no arriba a la ciutadania. El que arriba és la bronca, el “y tú más”, els insults, la desconsideració que crec que han de tenir unes persones que es fan dir “senyories”, perdent així tota “auctoritas” . No, la imatge que s’està transmetent a la ciutadania és per plorar, és decebedora. Que temps enrere no tot eren flors i violes? Cert. Però ara els nivells de baixesa freguen l’insòlit.

Vivim temps complicats al món. Crisis demogràfiques, energètiques, mediambientals. Capgiraments de les formes i els procediments que havíem vist fins ara. No sé pas quin món deixarem als que ens succeiran sobre la Terra, no sé si els de la meva edat tindrem un final gaire tranquil. No, no serà esplendorós com havíem cregut sempre.

Mentre tot això passa, està passant, els nostres representants parlamentaris o els que surten més als mitjans ens donen una paupèrrima imatge. Ningú pot, està en condicions, de revertir la situació? No s’adonen de que la desafecció cívica pot anar en augment? Encara més?

Vaig deixar un Robafaves a Madrid quan me’n vaig anar. Espero que encara hi sigui.

 

14 de març.

Les Figueretes.

 

Fa dies vaig assabentar-me del tancament de l’escola bressol les Figueretes per problemes estructurals de l’edifici que l’acull.

https://www.capgros.com/ca/successos/escola-bressol-figueretes-tanca-dia-altre-en-detectar-s-problema-estructural_814681_102.html

Aquesta escola bressol va ser la primera que va fer l’Ajuntament en el començament de la recuperació democràtica.  Ja en funcionaven algunes d’escoles bressol, llavors encara anomenades guarderies, en instal·lacions precàries, més per la voluntat de la gent que les havia impulsat en els darrers temps de la Dictadura que per les característiques adequades dels equipaments: El Tabalet 1 i 2, en l’edifici dels pisos de mostra del polígon “Espartero”, al Pla d’en Boet; El Xumet, en uns baixos de la Cooperativa Laie al carrer Gibraltar a Rocafonda; a Cerdanyola, “Els bons amics”; Cirera, en el Centre social del carrer Muntanya; que es van agrupar en un incipient Patronat Municipal.

Explica Pilar González en el llibre “Fàbriques de Mataró 02. El gènere de punt”, parlant de Can Marfà:

“Al 1874 (Gaietà Marfà) construí i posà en marxa una fàbrica de nova planta al carrer de les Figueretes, on actualment hi ha l’escola bressol del mateix nom. La fàbrica era de planta baixa i pis. Al davant hi havia una casa pels masovers, amb pati i dos pous que extreien aigua per a la fàbrica amb motors. En sortia un gran doll, que emmagatzemaven als dipòsit que hi havia instal·lat al pati.”

Per la seva part, Francesc Costa en el llibre “Mataró liberal, 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris.”, dona compte de la creació el febrer del 1780 de la societat Josep Riera i Cia., per fer indianes i teixits. A la fàbrica, bastida a les Figueretes, també s’hi va realitzar la filatura de cotó en diferents anys.  La fàbrica tanca l’any 1812 i es dissol la companyia. De tota manera, sembla que l’establiment va continuar,..., dedicant-se a la filatura, però no arriba als anys vint.”

No sembla pas que l’edificació d’en Gaietà Marfà sigui continuadora de la primera d’en Riera i Cia., malgrat que en el llibre d’en Costa, en l’apèndix III, “Les fàbriques avui: pervivència arquitectònica” en la fotografia n.11 la descriu com a fàbrica de Riera i Cia., a les Figueretes, l’obra primera de la qual va ser el 1780.

No recordo com aquest edifici va passar a mans de l’Ajuntament, potser en el moment del tancament de Can Marfà l’any 1984, no ho sé amb certesa. El fet és que el Consistori va decidir dedicar-lo a col·locar-hi l’escola bressol que necessitava el Centre. La ubicació de la nau en un terreny complicat, un espai en desnivell accentuat; la necessitat de pati per l’escola; l’acabament dels darreres de les cases de la baixada de Sant Simó; els mínims condicionants pel seu ús, feien que l’aposta fos arriscada com el temps ha demostrat.

L’encàrrec de resolució del què hi havia i del què es pretenia es va fer, si mal no recordo a dit com era habitual llavors, a l’arquitecte mataroní Manuel Brullet Tenas, que ja tenia un prestigi professional força consolidat. Encàrrec que va resoldre amb habilitat pel que fa al tancament dels darreres de les cases del carrer Sant Simó, i salvant el desnivell amb unes graonades esglaonades, aprofitant llambordes que es treien dels carrers al asfaltar-los, al pati de l’escola que a més havia de ser d’ús obert fora de l’horari escolar, fet que des de l’inici va resultar ser una font de problemes.

L’obra, presentada a més com una mostra de l’inici d’un procés de regeneració del vell casc històric, va merèixer l’ajut del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, per tal motiu la seva inauguració a la tarda el dia de Sant Jaume de 1985, prèvia  a la crida a la Festa Major, va ser presidida pel Honorable Conseller Francesc Xavier Bigatà i pel director General d’Arquitectura i Habitatge, el col·lega Joan Ràfols.

(d’esquerra a dreta: Ramon Manent; Remigio Herrero; Joaquim Esperalba; conseller F. Xavier Bigatà; Manuel Mas; D, Gral. Joan Ràfols; Diputat Ramon Camp; Anna Comas; Pep Puig; Manuel Brullet, Pascual Fernández.)

 

Quaranta anys més tard les exigències en aquesta mena d’equipaments són unes altres, els exemples, per citar-ne alguns de vint anys després, del nou Tabalet, al Pla d’en Boet, de la Riereta a Cirera, són ja més adequats. Però hi havia els recursos, les necessitats i els propòsits, potser contradictoris entre la part educativa i la de l’aprofitament patrimonial, que hi havia. Amb el temps, amb polèmica continuada sobre la seva virtualitat, el judici que pot merèixer aquella actuació pot semblar desencertada i ara cal repensar-la. És bastant difícil l’adequació de les velles baluernes que ens ha deixar la història industrial de la ciutat per a usos contemporanis diferents als inicials. Els materials i les tècniques de les que són fetes, les necessitats de aïllament tèrmic i acústic, les mesures per solucionar les barreres arquitectòniques, les mides dels espais necessaris, els generalment quantiosos recursos econòmics precisos,... fan que molts d’aquests edificis siguin de complicada rehabilitació. Tenim alguns exemples reeixits i altres a l’espera de que algun dia ho pugin ser. El cas de l’escola bressol de les Figueretes comporta una reflexió.

En Parés de Mataró que tenia el seu estudi a una de les cases de la baixada de Sant Simó, pocs mesos després d’inaugurada l’obra, va obsequiar-me amb un dibuix a la ploma que tinc penjat al meu despatx degudament emmarcat amb una dedicatòria que sempre l’hi he agraït:

Parés de Mataró, XI 1985, a en Manuel Mas i la seva ciutat tendra.

Temps era temps...

 

12 de març.

11x7= 77

“Tú, que has sido augur y sabes de cálculos, conocerás sin duda todo lo que se dice desde antiguo sobre el número siete: que es el número sagrado de Apolo, y, a decir del propio Pitágoras, también el de la diosa ateniense; que los cielos, la tierra y todo lo que está sobre ella están llenos de sietes; y que las fases de la luna se rigen por el número siete, y así también los movimientos de los cuerpos celestiales, y la música, y -lo que ahora nos toca- las edades del hombre y de su cuerpo. Hipócrates, Solón y otros sabios nos cuentan que la vida humana se encuentra dividida, a modos de escalones, en tramos de siete años, y que el punto más crítico entre ellos es el cierre del noveno tramo, que por esto conocen como el gran climaterio.”

“De senectute política. Carta sin respuesta a Cicerón.”, Pedro Olalla. Acantilado, B-2018.

Doncs, bé, ja fa temps que vaig passar el punt més crític. Va coincidir amb deixar d’estar oficialment i administrativament en actiu. Ja porto dos esglaons més en la vida i qui sap si en podré pujar algun altre. En tot cas dono gràcies a la vida, i als que m'han acompanyat fins ara, que m’ha portat fins aquí i tot el que he pogut viure fins ara.

77

___________

D’una antologia dels Adagis d’Erasme de Rotterdam

Iucundi acti labores.

Són plaents els esforços que han reeixit.

Ciceró, Sobre els límits del bé i del mal.

 

10 de març

D’urbanisme.

 

L’imponent edifici d’habitatge que s’ha aixecat al final de la Rda. Barceló, tocant a la carretera, està causant un cert rebombori ciutadà. És una qüestió d’estètica, no pas d’altra cosa, d’estètica de la imatge que pot donar el nucli urbà de Mataró. Ja se sap, contra gustos no hi ha res escrit definitivament, hi ha qui els sembla bé, els agrada, i hi ha que no els sembla bé i no els agrada. Normal en una societat com la d’avui en la que tothom, o molta gent, opina, amb tot el dret i la raó, sobre el que li sembla qualsevol actuació en l’espai públic.

Sobre aquest edifici ja es va publicar un raonat article de l’Isidre Molsosa, en el seu temps arquitecte a l’administració municipal.

https://www.capgros.com/ca/mataro/trista-sentencia-torre-barcelo_813182_102.html

Ara, Vern Bueno, redactor de Capgròs, rebla el clau en un altre documentat article:

https://www.capgros.com/ca/mataro/torre-barcelo-historia-monstre-era-inevitable-construir-lo_814995_102.html

La planificació urbana, reflectida avui en dia en els Plans Generals d’Ordenació,  és la determinació del conjunt i la suma d’actuacions que es poden fer en un espai determinat. La seva execució porta temps, evidentment que entra en vigor l’endemà mateix que s’aprova, però moltes de les actuacions previstes es van fent al llarg del temps. Moltes vegades un nou Pla recull sense modificar les que ja hi havia previstes, altres vegades els canvis econòmics i socials que han tingut lloc a l’urbs exigeixen canvis importants.

 A Mataró tenim bons exemples de tot això.

1.       El Parc central. Va ser una idea dibuixada pel Pla de l’Eixample d’Emili Cabanyes i Melcior de Palau de 1878. Tota l’ordenació posterior fins a la de 1976 el va mantenir. La seva execució, però, va haver d’esperar-se més de cent anys fins que es va enllestir als darrers anys del segle XX.

2.       La Ronda de Mataró, la variant de l’autopista del Maresme (la part nord de la C-32). Es dibuixa al Pla General de 1976 que redacta l’arquitecte Antoni Solans i que s’aprova per l’Ajuntament després de variats intents que comencen amb el Pla Mat del 71 de Manuel de Torres i Agapit Borràs. La seva execució és del 1995 amb una llarga polèmica per entremig sobre les característiques que havia de tenir derivades de la prolongació de la concessió de la vella A-19 que fou la primera autopista de peatge d’Espanya el 1968.

3.       La Via Europa. Aquesta és una modificació important del Pla General del 1976. El 1984 l’enginyer Gómez Ordóñez per encàrrec de l’Ajuntament havent estudiat el Pla proposa una variació trencadora respecte les idees que fins llavors es tenien per aquest espai entre els veïnats de Cirera i de La Llàntia. Acordada la modificació, la seva tramitació i execució va portar que el primer tram, fins a la Plaça Itàlia, no s’executés fins el 1996 i la seva conclusió com a vial s’acabés l’any 2000.

4.       El sector d’equipaments tècnics a tocar la Riera d’Argentona per sobre la N-II. Va ser un gran encert del Pla General del 1976 situar en aquell indret uns possibles equipaments que en algun moment la ciutat necessitaria. Va resultar que més que la ciutat van ser de la comarca. La primera Planta de la Brossa, la de triatge, va ser del 1985, la segona, la incineradora, del 1995. Dels anys noranta és la EDAR (Estació Depuradora d’aigües Residuals) feta per fases que es van allargar en el temps. La planta el Tub Verd és ja del segle XXI. La urbanització total del sector no està acabada per discrepàncies entre administracions, però els serveis necessaris ja fa temps que van.

5.       El sector d’equipaments terciaris dels Turons. També és del Pla del 1976. Ara allà hi ha l’Hospital de Mataró, el centre comercial Mataró Parc i un dipòsit d’aigua (el del rellotge de sol) tot acabat a les darreries del segle XX. No va haver-hi problemes de requalificació ni en aquest cas ni en l’anterior del serveis tècnics, el que va estalviar la feina (i molts maldecaps) a l’Ajuntament mostrant les bondats previsores que tenia el Pla General vigent llavors.

 

Però l’execució d’aquestes peces i moltes altres que es van anar desenvolupant del Pla General del 1977 va portar anys i va estar a “l’albur” de vicissituds variades que poden anar des de controvèrsies o conflictes amb propietaris (cas del Sorrall), a variacions en les condicions dels mercats immobiliaris (cas de la Rda. Barceló), a divergències polítiques en el sí dels Consistoris (cas de can Fàbregas) o disponibilitats de recursos privats o públics per la seva realització (cas de la crisi del 2008).

Ara hi ha polèmica, o és polèmica, la Torre de la Rda. Barceló. Com s’ha explicat molt bé en els articles citats al començament ve d’una planificació del 1998 que ha sofert varies de les vicissituds suara explicades. Quan s’ha aixecat no hi ha pogut haver cap controvèrsia jurídica, sinó una inversió d’aquesta magnitud no s’hagués ni començat. Ara que li hem aixecat la cua, com diu la dita popular, hem vist si és mascle o femella, però la previsió ja hi era. Hi ha varietat d’opinions, lògic, una baluerna d’aquestes mides no deixa indiferent a ningú, a favor o en contra.

Però hem d’acceptar el resultat de la planificació i ordenament urbanístic malgrat no sigui potser l’inicialment previst, o el seu resultat concret i definit no sigui el que ens semblava o ara no el trobem adient (si és que no hi ha possibilitat legal de canviar-la). Moltes vegades els encerts o els errors de les administracions i dels que hi estan al davant en un moment determinat no se’ls poden adjudicar. L’actualitat sempre és a benefici d’inventari: a vegades és positiu, a vegades potser negatiu. Sempre s’ha “d’apechugar” i actuar en conseqüència amb el que et trobes, no amb el que desitjaries trobar-te. Ho estem veient cada dia.

6 de març.

Un balanç testamentari?

 

L’any 1980 la Caixa Laietana edita un llibret sobre Mataró a partir de dos reportatges fotogràfics aeris fets al 1962 i el 1976. Fotografies espectaculars de l’estat de la ciutat des de varis punts acompanyades d'una succinta explicació que signa Pere Rigau, conegut comentarista local.

En tornar-me a trobar front aquest document he pensat quin va ser -potser- l’objectiu de l’edició d’aquest llibret. A la portada, sota el títol “Imatges Mataronines (1962-1976)” hi ha subtítol de “Visió gràfica del canvi de fesomia de la Ciutat”, i a la pàgina final de l’obra hi ha un curt escrit que comença dient: “Com ha canviat Mataró en catorze anys! Però, com serà l’any 2000?”

L’autor del text ja he dit que fou en Pere Rigau (1931-1992) que llavors era el cap de la Secretaria General de la Caixa Laietana, editora del llibret. La data de publicació, 1980. Fa un any que s’han posat en marxa els recuperats ajuntaments democràtics.

És conegut que la Caixa d’estalvis de Mataró fundada el 1863, posteriorment Caixa Laietana, va ser la impulsora, especialment ja en el segle XX, d’un seguit d’actuacions públiques que la convertiren de fet en un ajuntament bis, especialment donada la incapacitat de recursos de la pròpia administració municipal. Suposo que aquest fet no es va produir solament a la nostra ciutat sinó que va ser general allà on hi havia establiment d’estalvi parells.

Urbanisme: les Cases Barates, la Ciutat Jardí i el bloc del davant, Peramàs, l’Avinguda Recoder,...; Ensenyament: del Col·legi Menéndez Pelayo, als Cirera i Josep Montserrat, les beques per estudis (de les que en vaig ser mereixedor, com molts més); Equipaments assistencials: la Casa Cuna, la casa de colònies a Argentona, els ajuts continuats a l’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena; Cultural: no es pot pas oblidar la Biblioteca Popular i la seva sala d’exposicions, una joia com ha explicat Pere Tió: https://zenodo.org/records/8106078, la creació i continuïtat del Premi Iluro de monografia històrica; escultures i esgrafiats diversos; subvencions a entitats de tota mena; ...

Segur que em deixo moltes coses de la seva obra social que va durar fins al final més enllà de la seva dimensió financera que també va incidir molt en la vida ciutadana. Estan suficientment documentades i són memòria de la ciutat. El fet de la seva trista desaparició, com totes les Caixes catalanes (algun dia algú estudiarà aquest fet amb profunditat?) al redós de la crisi financera del 2008, no ens ha de fer llençar l’aigua bruta del gibrell amb la criatura i tot.

Però, tornant al llibret en qüestió, no seria, a cas, un balanç testamentari tota vegada que s’iniciava un nou període de la governança diferent de la ciutat i  fora convenient deixar constància del treball que l’entitat havia fet en les grises èpoques anteriors?

El Reial Decret 2290/77, de 20 d’agost, promogut pel ministre Enrique Fuentes Quintana, va capgirar moltes coses del seu funcionament. Avui, que ja tot és aigua passada, crec que va portar al desastre, afirmació meva evidentment opinable.

https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-1977-21583

El text del llibret acaba així: “Aquests o molts altres interrogants, són els que tots nosaltres (sic) ens voldríem contestar, i que, en gran part, les seves respostes seran conseqüència de les nostres pròpies idees i actuacions.”

Les idees i actuacions de la democràcia municipal, 45 anys desprès, estan aquí i són els ciutadans que les han pogut votar els que les han de valorar.

(1962. La part alta)

(1976. Des de la carretera de Mata)

 

5 de març. Dimecres de Cendra.