16 de desembre del 2025

Dins d’un calaix d’una calaixera arraconada.

 

De tant en tant, molt de tant en tant, se’t ocorre obrir un calaix que fa anys que no has obert d’un moble que està arraconat i descobreixes, oh, meravella!, papers, documents, fotografies, peces, ... que hi havies deixat temps enrere. Ostres! Quines coses més interessants t’ha donat la vida! 

Aniran llençades quan no hi siguem ja que per nosaltres tenen algun valor, no monetari, sinó sentimental que probablement ja no tindrà pels nostres descendents. Ara tornen a sortir a la llum, però d’aquí uns dies al endreçar-les, tornaran a ser uns testimonis amagats, ocults, d'aspectes de la nostra vida.

 


El primer reconeixement públic que em van fer: Un diploma de fa 70 anys!! Omplert a mà amb una excel·lent cal·ligrafia en escriptura rodona. Aquí tenia 7 anys i era a la tercera classe, al primer pis dels Maristes del carrer de Sant Josep en una de les dues aules que donaven al pati interior (el del “recreo”). Curiosament, em sembla que és l’únic document en que m’accentuen el cognom que sempre he usat i que tots els que ens diem Mas utilitzem sense accentuar.

La signatura és del Germà Doroteo que era el Director del Col·legi que oficialment portava el nom de “Colegi Sagrat Cor de Jesús”, però que crec que sempre va ser conegut com el del Maristes del carrer de Sant Josep (en contraposició de l’internat que també regien el Maristes, el col·legi de Valldemia, al cap de munt de la Riera). El Germà Doroteo, (en la vida civil, Salvador Oller Angelats, Banyoles, 1879-Les Avellanes, 1964) va ser una persona molt estimada a la nostra ciutat, fet que  comportà li atorguessin la Medalla de la Ciutat el 1956 i la denominació d’un carrer i una placeta al barri de Cerdanyola que vaig tenir l’honor d’inaugurar al gener de 1985. 


Aquest altre és més curiós. És el rebut de l’impost sobre transmissions patrimonial i actes jurídics documentats amb una pòlissa de paper timbrat de 30 ptas.,  corresponent a l’adquisició d’una acció nominativa de la societat “Anxaneta S.A.” d’un import de 250,- ptas.


“Anxaneta S.A.” era la societat mercantil titular de l’escola Anxaneta inicialment al carrer de Sant Pere on van estudiar els nostres fills l'EGB. L’escola es va crear  l'any 1965 com una escola catalana, laica i mixta. Va ser una de les reaccions de la “progressia” del franquisme tardà on a Mataró sols hi havia  pràcticament escoles religioses de nois o de noies i quasi inexistència d’escola pública.

Els pares de l'escola, els iniciadors i els que després s’hi anaren apuntant a mesura que s’havien de escolaritzar els seus fills, havien de ser socis de la societat propietària de la mateixa, d’aquí la compra de l’esmentada acció.

16 de desembre.

14 de desembre del 2025

Un vell veí que tanca.

 


A la porta de l’establiment, el senzill restaurant Cava 86 hi ha un rètol, res, un escrit dins d’una carpeta transparent, sense data, que explica que han tancat després de 40 anys d’activitat. Si mal no recordo aquí va començar l’any 1981 el restaurant Caminetto, hi va estar poc temps, després va ser al Cava Cuba antecessor de l’actual Cava 86. Per mí no era només un veí. Va ser molts anys el cau que encara estava obert quan s’acabaven els Plens municipals els dijous al vespre i els membres que volien del Grup Municipal Socialista anàvem a refer-nos una mica amb una pizza i unes cerveses de la tensió que havíem patit (al menys jo ho recordo així) a la corresponent sessió del Consistori.  

Em diuen, no en tinc certesa, que els propietaris proposaven un augment del lloguer de la casa que l’actual responsable, en David, nebot d’en Pep i la Maria, que s’havia fet càrrec de l’establiment, no pot (o vol) assumir. El propietari deu haver pensat que en l’indret cèntric que està la casa en podrà treure’n més, refent-la o no, llogant-la o venent-la. Bé, no és que s’obri un buit ja que el carrer està ple d’establiments de restauració de tota mena.

En el mateix carrer de Cuba també acaba de tancar “La dolça temptació”, una botiga de llenceria i roba interior que ha durat poc temps. La competència és molt dura en aquest tipus de comerç i més tenint al costat setmanalment la venda de “DELMER: del mercadillo” que té molt d’èxit a la veïna a tocar plaça de Cuba. Més avall, en aquest mateix carrer, l’efímera xurreria que va obrir fa poc ja ha estat substituïda per un centre de fisioteràpia i cura del cos. Hi ha molt moviment, és un bon carrer a prop de tot.

Altres cases de tot el centre de Mataró estan patint el mateix procés. Hi ha una forta renovació en el teixit històric urbà tradicional que no és pas cap cosa dolenta, ans al contrari, la rehabilitació permet que no es degradi el casc antic. En tenim a molts carrers bons exemples.

Sols a la cruïlla (més o menys a la cruïlla) del Cardo màxim i el Decumanus de la trama urbana del temps de la Iluro romana, hi ha l’insòlit espectacle de les degradades ruïnes de l’illa de Can Cruzate. Sí, “entre l’ordi i la civada...”* comporta que la indecisió municipal mantingui aquesta trista imatge que tira per terra tot l’esforç de particulars i administració en la rehabilitació d’aquesta zona. Valentia, nois! Sols els que no fan res no s’equivoquen mai.  

14 de novembre.

* Entre l’ordi i la civada, per no saber què escollir, una mula es va morir de fam en una porxada. Així, si alguna vegada el negoci o l’interès en un cas tan compromès han vingut a conduir-nos, per no saber decidir-nos ens hem quedat sense res.

12 de desembre del 2025

Altres temps, altres dèries.

 

Cada temps té les seves dèries i aquestes dèries caracteritzen els temps.

Dèria: f. [LC] Idea fixa que mena o incita persistentment a fer alguna cosa. Llavors ell tenia la dèria de casar-se. Tenir, agafar, una dèria per una cosa.
f. [LC] Objecte que la motiva. Cadascú té la seva dèria. Tu no t’escoltes a ningú: vas a la teva dèria i prou. (DIEC-2)

En temps, sembla ara que força llunyans, en el segle passat (quasi, als ulls d'avui, la prehistòria), les noves administracions locals democràtiques i especialment els ajuntaments, amb qualsevol excusa, esdeveniment o sense cap més raó, per promocionar la seva ciutat, vila o poble (generalment eren ciutats, ja que tenien més recursos) editaven llibres i publicacions varies que a més servien per proporcionar una certa autoestima als seus ciutadans/es i un millor coneixement arreu de la seva història i realitat d’aquell moment. N’hi ha un munt.

-Reus (1998); Lleida (1992); Mataró (1994).

En el cas de Barcelona la producció llibresca va ser espectacular.


-Inicis Urbanística (1985); Des de Barcelona, la Mediterrània (1988);Nuestra Barcelona Barcelona,Through Open Doors, edició bilingüe (1993). Tots ells amb uns autors d'excepció.

Per dirigir-se a un públic infantil o juvenil ho feien en llibres il·lustrats (ara en diríem còmics) per reconeguts/es autors.



-Vic (1986); Igualada (1985); Mataró (1991).  Aquest darrer s’hauria de reeditar, Sr. Alcalde!

Fins i tot, pobles petits com el meu, Cabrils.

-Cabrils 175 anys d’història (1998)

En aquest, l’autor em va encarregar el pròleg.


D’altres institucions, organismes i fins i tot particulars també en feren.


-Jerez/
 D.O. Jerez (2002); Barcelona/Renfe (1995); Mataró /M. Roca Cuadrada-Pep Andreu- Marga Cruz (1998)

També es reeditaren clàssics, es feren agendes i es reproduïren articles d’opinió.



-Mataró (1989) presentat al Senat; Agenda Barcelona (1987); Fundació Pi Sunyer (1999)

N’hi ha de tota Espanya i també de fora, no anéssim pas a ser originals.

Potser ara ja no és necessari fer llibres, potser ara ja tenim les necessitats peremptòries cobertes i ens falten més emocions que històries. Som més rics,... i potser més rucs.

Ara són altres les dèries que ocupen la gobernança local. En aquestes dates nadalenques de Vigo al món, Mataró també per descomptat,  l’espai públic s’omple de lluminositat. (Ah, el meu vell conegut Abel Caballero ...)



Són uns altres temps, hi han altres dèries. Moltes il·luminacions, alguns il·luminats i bastantes llumineres.

 

13 de desembre. Santa Llúcia"Que Santa Llúcia ens conservi la vista".

11 de desembre del 2025

La República Catalana

 

Agafo de la porta d’un comerç la revista d’anuncis “Pànxing Maresme” ja que em crida l’atenció  la seva portada que està dedicada a la “Fira Nadal Comercial” que es celebrarà a Vilassar de Dalt el diumenge 14 de desembre durant tot el dia, de 10 a 20h., a plaça de la República Catalana.



Bé, ja em sorprèn que una activitat que dura tot el dia el redueixi a sols 10 hores enlloc de les 24 que té habitualment. Em fixo més, en el nom del lloc on es fa l’esdeveniment: la Plaça de la República Catalana.

Conec algunes coses, poques com gairebé de tot, de Vilassar de Dalt. Recordo els seus alcaldes Josep Samón, un vell amic, impressor, historiador a estones lliures; en Llorenç Artigas que ho fou uns quants anys; també tinc present en Benet Oliva que sense arribar mai a l’Alcaldia crec que va tenir algun protagonisme al Consistori i em sembla que havia estat del PSC. Aquest darrer és un historiador que va guanyar el Premi Iluro de l’any 1998 amb un treball sobre “Els orígens de la primera industrialització del rerepaís”.

Des de fa molt temps els governs municipals d’aquesta localitat han estat dominats per gent d’esquerra nacionalista, amb llistes independents, que al final s’han decantat per ser ARA Vilassar-ERC. A les eleccions del 2015 es presentaven així:

“El GEVD, OXV i ERC, més un nombrós grup de persones no vinculades a cap espai polític, ens sumem a aquesta nova aventura política. Una aventura engrescadora, il·lusionant, en què defugim personalismes i cedim protagonismes en favor de tot el col·∙lectiu, en favor d’ARA Vilassar. Treballarem plegats. Hi ha molta feina feta, però en volem fer més, molta més. I ARA és el moment de fer aquest pas endavant.”

Segurament per tot un seguit de coses, fruit d’una part de la composició dels governs municipals, d’altra part de la situació viscuda els darrers temps al país: l’anomenat “procés”, va sortir la idea de rebatejar una plaça principal de la vila amb el nom de Plaça de la República catalana. Bé, tot són opcions i a més democràtiques.

El cas, però, és que els moments en que hi ha hagut formalment a casa nostra una “República” son escassos i ben curts, el darrer va durar segons. Potser, atenent a la història, volien retre record i homenatge a la República del clergue Pau Claris que la va encapçalar durant pocs dies el 1641, concretament el 16 de gener de 1641. Tal com segueixo llegint a l’article corresponent a la Wiquipèdia:

“Catalunya es separava de la monarquia hispànica i es constituïa com un estat independent en forma de república, sota la protecció d'una potència estrangera.[12]

Tanmateix, la República Catalana va tenir una vida molt curta. La pressió dels castellans, que s'acostaven a Barcelona, i les pròpies pretensions dels francesos, que volien controlar la política catalana, van portar Pau Claris a liquidar el projecte republicà. El 23 de gener de 1641, només uns dies després de la proclamació, Lluís XIII va ser proclamat Comte de Barcelona. Aquesta decisió va suposar un retorn a la monarquia, però en aquest cas sota la sobirania del rei de França.[12]

Bé, aquest intent  doncs va durar de Nadal a Sant Esteve, una setmana, set dies mal comptats. Els altres moments en que es torna a parlar de la “República catalana” són sols projectes, proclames i poca cosa més.

Però, ves per on, a Vilassar de Dalt li han dedicat una plaça, una plaça principal, bé, de fet la principal, era la Plaça de la Vila davant de l’Ajuntament. No sé si encara, com a tants altres indrets, la denominació popular coincideix amb la oficial administrativa.



Jugant, jugant,,, (l’u i el dos jugaven i el tres va perdre), ens foteran una hòstia que  ens deixarà blaus i mirant cap a Salamanca (Mira, ves per on m’ha sortit bé aquest final i més en el dia d’avui).

 

10 de desembre.

10 de desembre del 2025

La Reacció i com lluitar-hi.

 (Publicat a l'edició digitat, secció d'opinió, de Capgròs)

Un nou fantasma recorre el Món: La Reacció.

Davant els canvis profunds que estan tenint lloc a la Humanitat en el que portem de segle XXI (una quarta part ja) que es venien covant d’abans, hi ha arreu una creixent reacció. Fa por el futur i es vol aturar, cosa per altra banda impossible. Les societats van canviant constantment -potser ara d’una forma exponencial- mercès als avenços tecnològics. Molta gent veu moure’s el sol sota els seus peus, o s’ho pensa, i en lloc d’adaptar-se a aquesta singularitat pretenen que la Terra (o el lloc on viuen ells) no es mogui o fins i to que vagi endarrere idealitzant temps passats, que per cert, d’ideals no en tenen res: guerres, malalties, fam, morts. Els quatre genets de l’Apocalipsi.

És l’Amèrica de Trump que diu al món, des de la seva posició de força econòmica, política i militar, com ha de comportar-se i contenir-se. La Xina per altres procediments més subrepticis (recorda l’era Meiji del Japó) s’erigeix com una alternativa plausible als ulls de molta gent: mà de ferro amb guants de seda. La proposta d’Europa, ben escarmentada pels seus conflictes sagnants dels segles XIX i XX, d’oferir al món el seu model basat en el diàleg, la multi lateralitat, els drets humans, la democràcia, està contra les cordes entre les dues forces gegantines i llastrada per les seves contradiccions internes. No cal oblidar aquí el paper que vol tenir el país més gran del món en extensió i probablement recursos: Rússia; el que també vol tenir el país més poblat del món: la Índia; el que volen tenir els països emergents que pugen amb força: el Brasil, Nigèria,...

La política endegada per la nova administració Tramp als USA, sense rubor, explícitament és esgarrifosa, i molt respecte a Europa. Però, nogensmenys, és la continuació de la seva història com a Estat. Unes comunitats de gent diversa que fa poc temps fugien de persecucions polítiques o religioses (el Mayflowwer); de les guerres endèmiques que patien o provocaven ells mateixos al Vell Continent; de la fam i la misèria (Irlanda, Suècia, Itàlia,...) i que s’apropien d’un vast territori foragitant violentament als seus ocupants indígenes (al igual que ara veiem a Gaza) que hi eren des de l’alba dels temps: la “conquesta de l’Oest”, les guerres índies, l’annexió o la compra d’amples territoris provinents d’altres ocupants colonials (Mèxic, Alaska), la doctrina Monroe, ..., Vietnam et al.

Ara, giren l’esquena a l’Aliança Transatlàntica ,  que amb la sang que van donar els seus fills havia deslliurat i protegit Europa de d’angoixoses tiranies i obsessions mil·lenaristes i racistes. D’entrada benèvolament. Sí, però després s’ho van cobrar amb escreix. Deixen a l’estacada i posen als peus dels cavalls dels nous depredadors als seus antics aliats fent-se enrere dels pactes defensius que havien signat. Que s’espavilin, diuen. Per ells el “pollastre”!

A casa nostra tornen amb força els carlins: Déu, Pàtria i Furs, davant d’una societat laica, barrejada i moderna. La força de la reacció és gran però crec que la situació actual de la nostra societat és imparable. Anem cap a una altra societat es vulgui o no. Com farem anar l’economia sinó? Pretenem viure en la “vella societat” de costums i constrenyiments? Impossible, a menys que es faci a costa de grans sacrificis i renúncies, individuals i col·lectives.

La por al futur que s’albira no podrà aturar els canvis demogràfics, econòmics i socials que s’estan donant. Certament que poden posar-hi límits, o que hi ha límits als canvis, especialment en matèria medi ambiental, però la força dels canvis no té aturador, crec que hi ha coses que no podran anar enrere, que no es poden frenar.

A Catalunya, els carlins ho van intentar (aturar els canvis) en el segle XIX i varen ser derrotats. Els que ho volen fer ara, en el segle XXI, també i malgrat la seva estèril cridòria tampoc ho aconseguiran. Estem al mig de la tercera onada migratòria cap a Catalunya i la resta d’Espanya en els darrers cent anys. Però aquesta és diferent, de terres enllà, molt enllà, no pas com les dues anteriors onades. Això comporta una problemàtica diferent i nova que cal afrontar amb altres eines i procediments. El que vàrem bastir als anys vuitanta del segle passat ja no serveix. L’escola per començar, Rosa Sensat ja no és d’aquest món; TV3 i la comunicació tradicional tampoc.

El món global és una realitat per molt que no es vulgui veure. La bandera amb la Creu de Borgonya no onejarà gaire. Potser un temps en mans atemorides, però serà arriada per les noves realitats. Hi haurà, potser ja hi són, noves banderes, nous himnes, nous poders, noves governances.

La lluita contra la reacció, després de reconèixer la seva causa: la por al futur, la por a la llibertat (cal tornar a llegir a Erich Fromm), la inseguretat de tota mena que ja està instal·lada entre nosaltres, passa per explicar que aquesta nova realitat és imparable i que cal afrontar-la amb noves eines, no amb les que es van construir en l’etapa de la industrialització, que ja estan superades, sinó en les que necessitem per un món global on tots hi tenim cabuda si som capaços de construir-les. Som-hi, doncs.

Temes a pensar: la formació i la informació; la mobilitat de tot i de tota mena; l’acceptació de la barreja; la immigració; i sobre tot, parar l’embogiment dels rics,...i dels rucs.

Crec que l'home que tria el progrés pot trobar una nova unitat mitjançant el desenvolupament de totes les seves forces humanes, que es produeixen en tres orientacions. Aquests es poden presentar per separat o junts: la biofília, l'amor per la humanitat i la natura, i la independència i la llibertat.”

Eric Fromm

 

Mataró, 8 de desembre.

9 de desembre del 2025

La Jacetània.



Entre mig de setmana i en temporada baixa fem una escapada al Pirineu aragonès, a la Jacetània.

Pujant, ens aturem a dinar a Jaca, als peus de la Catedral. Plovia, fred. Unes mongetes (alubias) amb costella de porc per aixecar el cos. Grups de la “tercera edat” guiats pels indrets més rellevants de la ciutat: L’Ajuntament, la Catedral, la Ciutadella. Havent dinat, mentre esperàvem que obrissin la Catedral vam aprofitar per anar a la pastisseria de més nomenada de la localitat a proveir-nos de xocolata. La Catedral és un exemple de com s’han anat construint aquests edificis al llarg dels temps. Amb uns començaments clarament romànics, es veuen tots els estils posteriors: gòtic, renaixentista, barroc, rococó,...Fa de bon veure i més si vas posant monedes d’un euro perquè s’engegui la il·luminació durant una curta estona (cosa que no sembla que entri en les visites guiades amb les que coincidim).


La nostra destinació: Canfranc Estación. La històrica estació ferroviària inaugurada el 18 de juliol de 1928 amb la presència del Rei d’Espanya, Alfons XIII, i del President de la República Francesa, Gaston Doumerge.

Impressionant! Em continua sorprenent la magnitud del conjunt de l’obra (no és la primera): el túnel; l’estació amb la correspondència entre dues línies de ferrocarril d’ample de vies diferent; la protecció contra els allaus, amb una gran reforestació; la central hidroelèctrica;... En aquells temps -fa un segle- amb els mitjans tècnics disponible: mà d’obra principalment i una enginyeria força avançada.


L’endemà en una visita guiada ens explicaran (sota una nevada que durarà tot el dia) les vicissituds de l’edifici: des de la inauguració, als serveis que tenia; la hissada de la bandera de la creu gamada durant la Segona Guerra Mundial al cantó francès; el pas del wolframi cap al nord i de l’or i dels fugitius del nazisme cap al sud; el tancament del túnel per la por de la Dictadura de que fos usat per entrar a l’Espanya franquista; la seva reobertura al 1948 fins al tancament de la línia des del cantó francès el 1970; l’abandonament de les gegantines instal·lacions fins a la seva recent rehabilitació fa pocs anys, formidable.


Els “gavatxos” tiren coces des de la seva banda retardant una i altra vegada el que els pertoca per tornar a obrir la línia impedint tenir una connexió ferroviària completa pel centre de la Península pel mig dels Pirineus cap a la resta d’Europa. Una llàstima. Ara, el turisme, especialment d’hivern, és el que salva l’economia de la comarca.  Avui en dia sols cinc trens diaris cobreixen la línia Saragossa-Canfranc.

Tot el dia nevant. L’hotel, molt confortable, ens va permetre passar la jornada alhora que cobria el cotxe al carrer de neu. Les màquines llevaneus deurien començar la seva temporada de treball permetent que la carretera fos expedita i sense problemes.


El tercer dia, tornada. Abans de dinar a Osca ens desviem a veure el Castell de Loarre, en una altra visita guiada, evidentment acompanyats per altra gent gran. Una meravella! Primer el castell, que va tenir ampliacions successives, fronterer amb la Hoya de Huesca encara en mans dels sarraïns; segon el monestir dels agustins, aquesta canònica fou el preu que pagà el que manava llavors en aquells indrets, Ramir I, perquè el Papa li atorgués el títol de Rei (així ens ho van explicar); i després una església romànica que degudament restaurada és impressionant, molt bonica.

L’empenta ràpida en poc temps dels cristians aragonesos cap a Osca deixa fora de joc el baluard ja que perd el seu comés a l’antiga línia fronterera amb els musulmans, d’aquí la decadència del conjunt que aconsegueix conservar-se força bé fins avui, que degudament protegit i restaurat (en el que es pot) és un admirable lloc de visita i suposo que també d’esbarjo per la gent de les contrades properes.


A la botiga del Castell comprem dues ampolles de vi del Somontano (Alodia) i un llibre sobre el romànic aragonès.

Dinar a Osca en un restaurant petit però molt ben servit, tenien com a plat del dia uns “callos” fabulosos.


 I cap a casa, bonica excursió.


(Uesca/ Monzón, en aragonès)

9 de novembre

7 de desembre del 2025

Efímers.




Vaig ser de les darreres promocions d’infants i de joves que vam estudiar com a llengua estrangera el francès, eren els anys cinquanta i seixanta del segle passat. 

Pobres “gavatxos”, el seu paper ha declinat després d’uns temps ja llunyans en que havien estat el centre en el món. Malgrat De Gaulle i la Résistance i acabar la 2ona Guerra Mundial com a vencedors (a costat dels), Dien Bien Phu va ser el seu cant de cigne. Cal llegir “Una sortida honorable” d’Eric Vuillard. Encara tenen seu permanent a l‘anacrònicl Consell de Seguretat de les NN.UU (com a potència guanyadora del la 2ona. Guerra Mundial que va acabar ja fa 80 anys. Amb el que ha canviat el món des de llavors!). Però ja no són el que havien estat, i fora que encara són els primers en rebre turistes (en nombre, no en ingressos monetaris, fet en el que hi hauria molt a matisar), la seva llengua, dialecte com la nostra del llatí, ja no té paper pràcticament enlloc. La Francofonia... Oh, vous savez...

Als darrers estudiants d’aquells temps ens ha quedat el saber-la, millor o pitjor a l’hora de parlar-la i de llegir-la. Així que m’he atrevit a traduir un curt, un reel ara en diuen?, que m’ha aparegut al Facebook. Es veu que el “xinito” (l’algoritme) de la màquina sap les de meves cuites  i els meus coneixements.

Tal com el vaig guardar: no sé pas qui l’ha fet, d’on ha sortit i quina pretensió té. Però m’ha agradat. No sé pas si té títol.



En cent anys tots estarem morts i enterrats tal com la nostra família i els nostres amics.

Hi haurà “estrangers” vivint a les nostres cases que amb tant d’esforç vam aixecar, i “d’altres” posseiran tot allò que nosaltres tenim avui. La major part de les coses que tenim seran donades, llençades o destruïdes, àdhuc -entre elles- el nostre cotxe que tants esforços ens va costar. Els nostres descendents no sabran gairebé res de nosaltres i ni se’n recordaran.

Doncs, quants de nosaltres saben qui era el pare del nostre avi? Després de la nostra mort, se’n recordaran de nosaltres alguns anys més i més endavant sols serem un retrat penjat a la paret d’algú.

Alguns decennis més tard, la nostra vida, les nostres fotografies i els nostres actes desapareixeran en l’oblit de la història. Serem sols records.

Com la majoria de la gent al final de la nostra vida, en el llit d’un hospital, d’allò que ens penedirem més és de no haver viscut el suficient deixant-ho tot per més endavant.

Llavors, perquè tenir por de fer allò que sempre hem somiat? Perquè tenir por de parlar amb aquelles persones amb qui pensem cada nit?

Sols som “efímers” en aquest planeta.

He de confessar que no entenc massa el significat de la darrera frase del penúltim paràgraf: “Perquè tenir por de parlar, ...” a no ser que  tot el paràgraf  sencer sigui una metafòrica incitació a ser més agosarats.






7 de novembre.

6 de desembre del 2025

Hospital de Torrejón de Ardoz. Sorpresa, ... voleu dir?


El vell company d’estudis i sempre abrandat defensor i lluitador dels drets de les classes dites “populars”, Albert Recio, fa una llarga piulada (no sé quin nom es dona a les entrades del Facebook) sobre el tema de l’escàndol ara conegut de la gestió de l’hospital de Torrejón de Ardoz en mans d’una empresa privada.



https://www.facebook.com/albert.recio.779/posts/pfbid0VVvCxkLXkjYds7jgSE8ARKj8ztSmg4V5kAbTUZFrS4cf8oJBxKy5SSsURVUSXSAql




Buscar beneficis econòmics (guanys monetaris) a partir de l’atenció a les necessitats sanitàries de la gent sols pot anar en perjudici de la salut d’aquesta gent. L’objectiu d’una empresa mercantil privada en el sistema capitalista és el benefici, obtenir rendiments econòmics, ja sigui com a simple retribució al capital invertit (absolutament lògic en el sistema)  o la recerca dels majors guanys possibles derivats de les necessitats existents (la pura especulació amb qualsevol demanda). Però la sanitat no pot ser una mercaderia. Ja ho van entendre sempre les classes “subalternes” que a través del gremis, i després dels sindicats, van organitzar-se per afrontar conjuntament el problema de la cura de les malalties (dins de les seves possibilitats econòmiques i dels coneixements científics del moment) i de les seves conseqüències. Amb l’Estat contemporani la solució d’aquelles necessitats passa a ser col·lectiva, pública, que posi per endavant l’eficiència en els resultats sanitaris (fins allà on es pugui, hi ha la restricció de que els recursos no són il·limitats) sobre els resultats econòmics. 

La perversa lògica que s’ha conegut en les converses filtrades de la direcció de l’hospital de Torrejón de Ardoz no ha de sorprendre a ningú, formen part de la lògica del sistema. La privatització de la sanitat comporta automàticament que salut dels ciutadans depengui del resultat econòmic que se’n obtingui. Un sistema públic de salut no és únicament aquell que porta a terme directament l’administració. Poden donar-se formes de gestió amb empreses mercantils que la seva finalitat no sigui el lucre, el benefici. La col·laboració públic privada en aquest camp no es pot donar quant els objectius d’uns i altres son diferents i divergents. Si la gestió de la sanitat es posa en mans de qui sols cerca el benefici (perquè és el seu “natural” objectiu) sols podran accedir a la cura i a l’atenció qui pugui pagar la retribució corresponent. Una sanitat pública cerca l’atenció de tothom independent de les recursos que disposi qui la necessiti, una atenció universal. Reitero, però, la restricció que comporta la limitació dels recursos que s’hi destinin. Per això és tant necessària la lluita per una fiscalitat progressiva que eixampli tot el que sigui possible els recursos i redueixi la seva limitació.

I aquí ve la lluita avui en dia. Els rics no volen que els seus recursos siguin utilitzats per atendre als pobres,. Que tothom s’espavili amb el que disposa, i si no en tens: ¡jodeté, jodeté! És la lluita de sempre, ancestral, en la que semblava que la majoria de ciutadans havien aconseguit avançar posicions, però que ara el contraatac reaccionari (de la reacció contra una acció desfavorable als interessos  de la minoria benestant) està portant a situacions com les que viu la ciutadania de molts llocs com ara s’ha conegut a Madrid.

Cal que tothom ho tingui ben present al fer i expressar les seves opcions polítiques, que tingui present quins son els resultats de les mateixes. Hi ha opcions antagòniques i cal tenir-ho clar. “Cañones o mantequilla” que ens van ensenyar -temps enrere, no sé pas si també ara- amb les primeres lliçons d’economia.   Ingressos i despeses van lligats i són correlatius, si n’hi més o menys d’uns n’hi haurà més o més dels altres.

6 de desembre. Dia de la Constitució.

3 de desembre del 2025

Cloenda dels Diàlegs d’enguany

 

Cloenda estupenda dels diàlegs de la Fundació Ernest Lluch d’aquest any 2026.  

Avui a mitja tarda al Palau Macaya dins del cicle “Una pau precària”, La posició europea en la guerra comercial: una resposta econòmica per a una pau estable”, amb

  • Cecilia Malmström – Investigadora principal no resident al Peterson Institute for International Economics (Washington). Comissària Europea de Comerç (2014-2019) i Comissària Europea d’Assumptes d’Interior (2010-2014)
  • Judith Arnal – Consellera independent del Banc d’Espanya. Investigadora principal i membre del Consell Científic del Real Instituto Elcano. Investigadora sènior al Center for European Policy Studies (CEPS)



El combat per l’hegemonia política i econòmica avui es lliura entre els Estats Units d’América i la Xina, i la Unió europea als llimbs, a “en Babia(que era el lloc on els reis de l’Edat Mitjana anaven a caçar quan volien abstreure’s de les seves cuites). Les dues ponents d’avui, l’espanyola, economista; la sueca, politòloga i política, dels popular europeus. Un bon i necessari diàleg. Magnífica feina, Ferriol!

Els europeus ho tenim “pelut”, entre un il·liberal i un autòcrata.

El divendres de la setmana passada a la seu de la Fundació, a la sala de la biblioteca Ernest Lluch de Vilassar de Mar, tercer Diàleg de 2025 a Vilassar de Mar, que serveix a la vegada per retre homenatge a Ernest Lluch en el 25è aniversari del seu assassinat. “La cultura de pau en un context bèl·lic: gestionar la pau en democràcies perplexes”, a càrrec de:

  • Jordi Armadans – Activista i consultor en cultura de pau.
  • Carme Colomina – Investigadora sènior del CIDOB i professora associada del College of Europe (Bèlgica)


Esplèndids, també, els dos ponents, l’activista i la periodista, amb la sala, com sempre a Vilassar de Mar, al complert.

Extret d’ “Alternativas Económicas”:

Hoy viene a cuento la frase más poética, certera y comprensible de Antonio Gramsci: “El viejo mundo se muere, el nuevo tarda en aparecer. Y en ese claroscuro surgen los monstruos”.
El viejo mundo murió hace ya algún tiempo. El deceso ocurrió en 2008.
(Enric González)

 

3 de desembre.



26 de novembre del 2025

Cari, analogía.

 analogia


f. [LC] [FS] Relació de semblança entre dues o més coses diverses per algunes característiques comunes. Dues teories que tenen molta analogia entre elles. L’analogia que existeix entre el gos i el llop.
1 f. [FL] Relació entre diversos mots d’una llengua quant a llur forma o significació.
2 f. [FL] Part de la gramàtica que tracta dels accidents i de les propietats dels mots considerats aïlladament.
3 f. [LC] [FL] En la història del llenguatge, procés en virtut del qual els mots existents són modificats o bé nous mots són creats prenent per model determinats grups o categories de mots.
f. [BI] En biol., semblança funcional entre òrgans de diferent origen evolutiu.

 


Cari:

A l’ Edat Mitjana els comerciants catalanes als molt ports de la Mediterrània on hi tenien establiment quan arribava un català deien: “Puix parla català, Déu li’n do Glòria.”

L’escèptic Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) ho va canviar per “Puix parla català, vejam què diu”

Pots canviar el “parla en català” per “és dels meus”...

Crec que els publicistes (n’hi ha de bons i n’hi ha de dolents) son els que més hi han sortit guanyant en la política d’avui en dia, tant en termes de consideració com de retribució.

En els seu dia, ja molt llunyà, una entitat de la ciutat, el Museu-Arxiu de Santa Maria em va convidar a que exposés el meu pensament. Llavors ja hi ha havia post-it, però potser no es feien servir tant com ara. Eren altres temps.

https://magrinyar.blogspot.com/p/1.html

 

26 de novembre.

21 de novembre del 2025

En Teniente. El Dr. Teniente.

 

Ahir vam acompanyar a la seva família, a la M. Eugènia, fills, nets, germans, nebots,... en un senzill acte de comiat d’en Josep M. Teniente recentment traspassat.

Dies tristos per molts de nosaltres al veure que se’ns en van amics, coneguts,... És la nostra generació que ja va desfilant: en Teniente, en Lluís Reverter, en Ricard Jordà,... Nosaltres estem a la cua.

Quan vaig conèixer el traspàs d’en Josep M. Teniente en la notícia que en va publicar el Capgròs: https://capgros.elnacional.cat/ca/healthy/salut/mor-doctor-josep-maria-teniente-pare-sanitat-publica-mataronina_817080_102.html  hi vaig fer un comentari. No acostumo a fer aquesta mena d’intervencions, més ben dit, crec que generalment són pernicioses respecte a la notícia que comenten, però em va semblar -en aquest cas- que calia dir alguna cosa.

M’acabo d’assabentar de la notícia i estic corprès. Mataró li deu molt, la sanitat de la que gaudim avui, amb l’Hospital com a referència, la devem a ell i al grupet de professionals que va aglutinar al seu costat als anys 70 de segle passat. Sembla que ara fa cinquanta anys de tot. La seva generositat a l’hora de constituir el Consorci sanitari que va portar al nou hospital és i serà impagable i la ciutat ho ha, l’ha, de reconèixer. Descansi en pau.”

Cert, des dels seus primers treballs benvolents ja com a metge a la Comissió de Sanitat dels anys 70, a agafar les regnes del vell Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena, fins aconseguir que la ciutat tingués un Hospital digne i com cal, va ser un veritable líder, callat, sense protagonisme públic, col·laborador entregat i controvertit amb les instàncies polítiques ja que sempre -a diferència d’altres en aquells moment- sempre va creure en la sanitat pública.

Amb ell vam transitar cap a un nou hospital. L’altre centre hospitalari de Mataró, la clínica de l’Aliança Mataronina també maldava pel mateix. L’Hospital de Sant Jaume depenia d’una fundació presidida per l’Ajuntament (socialista), l’Aliança, una vella mútua obrera -superats traumes històrics- llavors era presidida pel Sr. Ramon Pla (convergent i ex Diputat a la Ciutadella). El Govern de la Generalitat era d’en Jordi Pujol i tenia com a conseller de Sanitat el Dr. Xavier Trias. En Xavier (perdoneu-me la confiança, hi tinc molt bona relació i l’aprecio) havia estat de jove delegat de CC.OO. a l’hospital del Valle Hebron. Els governs de CiU dels anys 80 i 90 podríem caracteritzar-los, a més de nacionalistes com a principal signe d’identitat, com una barreja de social-cristiana demòcrata. El conjunt d’hospitals de titularitat pública, i/o fundacions semi públiques, a Catalunya, amb la creació i la seva incorporació a la  Xarxa d’hospitals d’Utilització Publica de Catalunya (XHUP) n’és una vera mostra.

En el cas del nou Hospital de Mataró, el Conseller estava entre l’espasa i la paret. A qui havia d’atorgar el nou hospital que necessitava i reclamava tothom? Al Sant Jaume, amb en Teniente i en Mas d’alcalde, o a l’Aliança, amb en Pim Esperalba i en Pla de president? La seva solució fou salomònica. Ens va aplegar a un reservat d’un restaurant de Barcelona i ens va posar sobre la taula la solució. “Farem (la Generalitat) un nou Hospital a Mataró si es fa una fusió de Sant Jaume i l’Aliança”. Acceptada sense pensar-ho gens per ambdues parts, naixeria d’immediat el Consorci Sanitari de Mataró, format per les dues entitats i l’Ajuntament que el presidiria. “Però, poso una condició, cap dels caps de les respectives entitats en serà el nou gerent”. Gerra d’aigua freda després de l’entusiasme de la proposta.

Aquí la generositat de tots dos gerents assumint la proposta. En Teniente que havia lluitat per una millor atenció hospitalària -l’Esperalba al seu redós n’era un deixeble- quedava fora de l’obra per la qual havia lluitat tant. La seva generositat en aquell moment, ho he deixat dit abans, va ser impagable.

A mi hem va deixar un regust agredolç. Havíem aconseguit l’hospital nou, havíem superat les reticències històriques entre les dues entitats sanitàries mataronines, però el principal lluitador de la victòria en quedava fora. Em consta que al Conseller Trias, amb molt bona relació amb tots els components de l’acord, també li quedà aquest mal gust. Crec que no el vam saber solucionar adequadament

Sis anys després d’aquell acord es posava en marxa el nou hospital de la carretera de Cirera que tot coneixem. La fusió de les dues entitats, amb expedients de desocupació pel mig, no va ser fàcil d’entrada. Poc a poc els equips es van anar ajustant i al final el Consorci Sanitari de Mataró va donar pas, a l’obrir-se el nou hospital, al Consorci Sanitari del Maresme, ara ja si comandat per la Generalitat principalment, amb l’Ajuntament de Mataró en un paper subaltern. El Consell Comarcal hi figura d’escolanet.

El discurs que vaig pronunciar el dia de la inauguració del nou hospital, Hospital de Mataró,  està aquí: https://magrinyar.blogspot.com/p/1_3.html

En Teniente, el Dr. Josep M. Teniente, va continuar vinculat a la sanitat, discretament, mai va tenir (voler tenir?) cap protagonisme públic, però, ara, a l’hora el seu traspàs cal reconèixer-li la seva feina, empenta, lideratge i generositat.

La ciutat, els ciutadans/es que ara gaudim d’uns serveis sanitaris com cal, té un deute amb la seva persona que ha -hem- de complir.



D’esquena, el seu cap cobert amb un capell mirant- intueixo- el mar.

  20 de desembre.