Tafanejant sobre les velles
fàbriques i les antigues empreses industrials mataronines, un amic que m’il·lustrava
al respecte em diu: “No coneixes el llibre d’en Baladia “Antes que el
tiempo lo borre”?” Doncs, no, no en sabia res.
“Te’l recomano – em digué-
i millor l’edició en castellà que en català, ja que el llenguatge és més
aconseguit per la història que explica.”
Com de tantes altres coses, no en
sabia res, em devia, o no, passar per alt. El llibre és de fa més de vint anys.
La
primera edició, en castellà, de l’editorial Juventud, és del
2003. En va tenir una segona edició el 2004 i una tercera el 2010 que és la que
he aconseguit sense cap problema. L’edició
en català, a La Magrana, és del 2004 i fins i tot se’n va fer una
pel·lícula el 2011.
El subtítol, però, ja és ben indicatiu
de la seva pretensió: “Recuerdos
de los años de esplendor y bohemia de la burgesia catalana.”
La burgesia catalana, en el seu
concepte modern d’emprenedors i propietaris industrials, arrenca a la meitat
del segle XIX. No és ara ni aquí el moment d’explicar el seu origen. El llibre
esmentat en descriu la seva evolució no en la seva vessant fabril, les pinzellades
necessàries per saber d’on els ve la seva riquesa, sinó en la vida “burgesa”
que els permet portar, esplendor i bohèmia.
No tinc coneixements per fer una
crítica literària de l’obra que en aquest aspecte no m’ha agradat massa. Però
el fet que la nissaga Baladía arrenqui de la fàbrica Minguell de
Mataró i que la casa i finca del mateix nom a Argentona siguin importants en la
trama m’ha portat a empassar-me el llibre sencer.
Aquella burgesia nascuda al XIX
té el seu punt més àlgid, el zenit,
en el primer quart del XX, davallant fins a la seva pràctica desaparició a
finals del segle passat. Sí, abans que el temps esborri els records d’aquella
gent, un dels seus descendents n’ha deixat constància del què, del com, d’on, van
viure. He tingut coneixement de persones, personatges, fets, llocs, vivències,
situacions, que he pogut encaixar més be del que sabia.
Contraposar-ho amb del què, del
com i d’on, van extreure les possibilitats de viure com van viure m’ha ennuegat
tota la lectura. Jo vinc de l’altra banda de la moneda, de les monedes, en tinc
consciència, i veure l’esplendor i la bohèmia no m’ha estat una copa de
bon beure. Dels meus records de petit hi ha el d’una fàbrica de Mataró que en
deien a “Can pa i seva” pel tracte que rebien els seus treballadors.
El nostre món més proper ja no és industrial. Les restes de Can
Minguell com el d’altres fàbriques mataronines són ara dependències de
propietat del comú que les fa servir per necessitats cíviques varies. És una
part de la nostra història propera.
4 d’abril.
.jpg)
