Extraviats en la incertesa.

 

Acabo de llegir el darrer llibre que han publicat de l’Amin Maalouf: “El laberint dels extraviats”, Alianza ed. M-2024. Segueixo a aquest autor des de fa molt temps, de les seves primeres novel·les, fantàstica “Lleó l’Africà”, i els seus assaigs, “Identidades asesinas”. És un escriptor ben reconegut.

En aquest darrer llibre planteja l’estat del món d’avui des de la perspectiva dels intents, reeixits o fracassats, de capgirar la primacia diguem-ne d’Occident des del segle XV fins avui. L’emperador xinès del moment ordena retirar les expedicions de l’almirall Zheng He que des de l’orient anava cap a occident arribant a les costes de l’Àfrica, deixant la via lliure perquè els esforços d’ Enric el Navegant, rei d’un pobre i petit país a l’extrem contrari, engegués la ruta d’occident cap a l’orient que seria seguida per molts altres veïns seus que amb unes tecnologies superiors imposessin pràcticament arreu, quasi fins avui, el seu domini polític i econòmic.

No serà fins el segle XX quan es facin intents de soscavar aquest predomini. Primer el Japó sorgit de la “restauració Meiji” que fracassa al voler convertir-se al seu torn en una potència colonial. Desprès la revolució comunista a Rússia (la URSS) que també fracassa al demostrar-se la seva incapacitat competitiva. Per últim, la transformació de la Xina, no de la mà de Mao Zedong sinó de Deng Xiaoping, que pel que sembla ara per ara, sí que és reeixida.

Per sobre d’aquesta evolució històrica l’ascens del predomini dels Estat Units d’Amèrica com a  una potència d’Occident.

“El que tenen en comú els tres reptes principals llançats a la supremacia d’Occident, des del principis del segle XX, és la identitat del país que els va entomar: els Estats Units d’Amèrica. Van derrotar militarment al Japó, van sortir victoriosos de la guerra freda amb la Unió Soviètica, i són ells els que es troben a primera línia per fer front a l’ascens de la Xina. De passada, van aconseguir marginar les antigues potències europees i convertir-se per a elles en un líder, en un protector i, gairebé en un sobirà. La seva influència és ara planetària, i en tots els àmbits -una preeminència fins ara mai assolida per cap altra nació.”

El llibre no pretén ser un text acadèmic (no hi ha notes a peu de pàgina fet que s’agraeix i sols una somera, per l’envergadura de l’intent, bibliografia al darrera) sinó una exposició del moment actual portada a través de la història d’aquest darrers cinc segles, farcida d’explicacions que poden semblar marginals però que fan que sigui ben entenedora.

El moment històric és molt complicat. L’autor vol ser optimista, potser fins i tot ho és.

“A tot arreu el progrés va acompanyat d’incertesa, ansietat i perplexitat. A tot arreu, ens agradaria trobar una mica més de serenitat, vigilància i solidaritat.”

Molt recomanable.

Avui, en Toni Saleta.

 

Em comuniquen la mort de l’Antoni Saleta i Xifré. Fa quaranta anys em va acompanyar a les llistes socialistes a l’Ajuntament. Van ser les del 1983-1987, i del 1987-1991. Si no recordo malament que va entrar com a independent i més tard es va apuntar al partit socialista, encara que no crec pas que en els darrers temps en mantingués la militància.  

Era agent comercial, tenia bon tracte amb la gent i va ser un bon col·laborador. Per aquesta raó i sense deixar mai la seva feina, va encarregar-se de temes de promoció econòmica. Vam mantenir sempre una bona relació, era cordial i amable. El meu paisatge humà es va aprimant.

Descansi en pau.

Una forta abraçada a la seva esposa, M. Àngels, bona amiga des de temps més llunyans encara, i també el meu condol a ella, als seus fills i a tota la seva família.

3 d'octubre.

Jordi Buscà en el record.

 

M’assabento de la mort avui d’en Jordi Buscà. Enginyer municipal, President del Centre Atlètic Laietània, que a més escrivia, publicava, ... Una persona clau en la construcció del Mataró que coneixem, tant des del punt de vista professional, com social.

Ja fa temps que en la dissort la seva activitat havia minvat fins a desaparèixer, ell que sempre havia estat present i impulsor de moltes iniciatives cíviques.

Avui a les xarxes recorden la seva imatge portant la flama olímpica al 92 a la seva travessia per Mataró. El recorden com a promotor d’actes diversos. El vull recordar també com a empleat públic en la seva responsabilitat d’enginyer municipal.

https://www.capgros.com/actualitat/mataro/busca-sintetitza-quaranta-anys-de-creixement-urbanistic-de-la-ciutat_104253_102.html

Però no puc deixar de recordar el terrabastall que va patir ja fa uns quant anys que el va deixar fora de combat i la seva lluita per superar-ho. És aquella Nadala que ens va enviar l’any 2010 en la que deia que li havien robat les llàgrimes. 

Llavors vaig fer aquesta entrada: https://manelmas.blogspot.com/2010/12/mhas-robat-les-llagrimes.html, no tinc res més a afegir  del que pensava d’en Jordi. 

D.E.P., i el més sentit condol a la seva família. Un altre element del meu paisatge urbà que es fon en negre.

13 de setembre.

De la pedrera dels ’90.

 

Avui s’ha conegut el nomenament d’en Ramon Bassas com a nou Director General d’Afers Religiosos del Departament de Justícia de la Generalitat. Un bon fitxatge. En Ramon té el perfil adequat al càrrec, coneixements concrets del tema i de l’administració pública, bagatge polític, presència als mitjans i a les xarxes, i capacitat crec que sobrada.

És la tercera incorporació al nou Govern de Salvador Illa procedent de la pedrera de la que vam anar traient elements per les candidatures socialistes a les llistes municipals dels anys noranta. En Ramon a la del 91, tenia 23 anys, provenia de la Joventut Socialista i encara es manté en el compromís religiós cristià que no defuig d’expressar-lo.  La seva carrera política mataronina es va estroncar ja fa anys pel dissortat afer de Can Fàbregas. Hagués pogut donar molt més de sí a la ciutat però les coses van anar com van anar i el món de la política, tant enrarit en aquests darrers temps, el va decantar. Ara, com que mai ha abandonat la presència, la militància i el compromís, torna a l’esfera pública amb un carrer que crec que li ve com anell al dit.

Va ser qui em va estimular per entrar en el que fa ja uns quants anys es va anomenar la “blogoesfera”, el món dels blogs, avui sembla de “capa caiguda” en benefici del microbloging, l’omnipresència de les xarxes socials. Ell manté el seu blog https://ramonbassas.blogspot.com/ on en la darrera entrada que ha penjat exposa com va anar la proposta del seu nomenament, com ho ha acceptat i com hi va predisposat. Ramón, felicitats, sort i encert!

La Consol Prados, incorporada com assessora de polítiques transversals del Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, va entrar a la llista del 95, tenia 28 anys, i va també tenir un bon recorregut a l’Ajuntament i després a la Generalitat, va entrar com a independent, no venia del Partit. Provenia dels moviments catòlics juvenils i de l’associacionisme veïnal. Sempre recordaré com la vaig convèncer per anar a les llistes socialistes en un dinar al Caminetto. Feia uns escrits públics compromesos i a vegades crítics amb l’administració municipal i li vaig proposar passar a l’altra banda i treballar en favor dels “seus”, dels seus orígens i del seu compromís. Ara, amb el seu bagatge d’estudis i activitat política havia trobat un forat a la iniciativa privada que em sembla que l’omplia força. No li serà difícil traspassar tot això a la nova responsabilitat que li ha estat assignada. Sort i encerts, també, Consol.

De l’Alícia Romero ja en vaig parlar en aquest blog: https://magrinyar.blogspot.com/2024/08/lalicia-romero.html. Va anar a la llista municipal socialista del ’99, tenia 23 anys, també provenia de les Joventuts i per ara sembla que és la que ha fer la carrera política més llarga i reeixida. No repetiré el que ja vaig exposar.

Sí, també la política és una carrera que pot ser més o menys llarga, o no, i reeixida, o no. S’han de tenir ganes per fer-ne, i més avui en dia, en les condicions i característiques que s’hi donen. Però també s’han de tenir coneixements i condicions que no es donen en tothom. Calen polítics, gent que treballi per la comunitat amb les seves idees, lluitant per expressar-les, fer-les creïbles, reflexionant i laborant per elles. De la pedrera que hi ha a la societat, a les seves organitzacions i entitats, és on s’ha d’anar a buscar la gent que s’hi dediqui. Cal que tinguin formació, coneixements i aptituds. També actitud i tremp, molt més en els temps d’avui que  la que es precisava quan vam començar els que ja avui estem retirats.

Des de la satisfacció dels encerts dels “vells temps”, repeteixo, sort i encerts a tots tres! Endavant!

10 de setembre

 

 

Donostia-1995.

 

Al acabar una reunió de la Comissió Executiva de la FEMP, deuria ser la darrera del mandat 1991-1995, el llavors alcalde de San Sebastián-Donostia, Odón Elorza, va convidar als assistents a acompanyar-lo a la “Semana Grande” de la seva ciutat, a meitat d’agost. Eren els anys de plom del terrorisme basc, i crec que amb una barreja d’inconsciència i de solidaritat vaig ser l’únic que m’hi vaig apuntar.

La primera activitat “oficial” va ser l’anada des de l’Ajuntament a Basílica de Santa Maria del Coro per escoltar la interpretació de la Salve Donostiarra per l’Orfeó. Cal travessar la “Parte Vieja” pel carrer Major. No hi havia comitiva formal, sols els càrrecs municipals degudament escortats i a pas lleuger per estalviar problemes. Estàvem al mig de “Territorio Comanche”. L’alcalde em diu que l’any passat els van tirar coixinets de boles. En arribar a l’església ja hi havia dins la representació del Govern Basc, amb el Lendakari Ardanza al cap davant. Amb sorpresa meva no hi va haver cap salutació entre el Consistori i el Govern. L’acte és impressionant ja que els components de l’Orfeó Donostiarra canten admirablement la Salve sense que ningú els dirigeixi barrejats entre el públic.

A la sortida, l’alcalde desapareix, ja ens portaran a algun lloc a sopar (mesures de seguretat), després serem convidats a veure els focs artificials des de la teulada de l’ Hotel de Londres amb tota la Conxa per escenari. Espectacular! No recordo gaires coses d’aquells pocs dies ja llunyans: segurament pujada al Monte Igueldo, visita a l’Aquarium, dinar a una penya gastronòmica, l’obligada caminada fins al “Peine del Viento”,...

Temps durs aquells, on entrar als carrers de la “Parte Vieja” era difícil ja que tot estava dominat pel radicalisme abertzale, “herriko tabernas”, fotos de presos, recollida de diners a la porta dels bars, pancartes reivindicatives, cares hostils, ...

D’aquella visita en va quedar una bona relació amb l’alcalde Elorza i la seva Corporació i van ser varis els intercanvis que posteriorment vam fer les dues administracions municipals buscant conèixer experiències que ens ajudessin a millorar. Zones de vianants, mercats municipals, cementiris, tractament de residus sòlids i líquids, promoció econòmica,...

Quant es va inaugurar el Kursaal vaig tenir el privilegi de tornar a ser convidat i de la mà de l’Ernest Lluch,  una veu autoritzada allà dalt, em va anar explicant algunes de les interioritats de la societat basca i coses de l’urbanisme donostiarra.

Ara, al cap de molts anys hi hem tornat. Va ser una anada d’unes hores ja que la nostra base de la recent estada al País Basc estava a 120km. Volíem fer un dinar de “pintxos” i aprofitar per veure molt per sobre la ciutat, els llocs més emblemàtics, sense aprofundir-hi. L’ambient era molt diferent d’aquella terrible època ja feliçment superada. Al menys aquesta va ser la meva impressió. A la “Parte Vieja” havia desaparegut, no la vaig saber veure, tota la parafernàlia abertzale radical. Ara tot era eminentment turístic. Els bars com sempre, però alguns ja regentats per magrebins o sud-americans,... Vam començar pel Gandarias i després uns quants més; els menuts van descobrir el LocoPolo.  Suposo que els donostiarres saben diferenciar, si és que hi ha diferencies. Els carrers curulls de gent menjant tranquil·lament les exquisideses que són el reclam de la seva gastronomia. Vam assentar-nos a fer el cafè a la Plaça de la Constitució, allà on l’Ernest Lluch va fer el seu famós míting: “¡Gritad, gritad más, que así no mataís!”

Avui, com moltes d’aquestes ciutats interessants i agradables pateixen per la massificació i l’excés de turisme. Però Donostia val la pena, cal trobar un forat al calendari per anar-hi. Del tot recomanable.

 

 2 de setembre.

Formatge Idiazabal.

 

En un suplement de viatges del diari hi surt un reportatge de formatges que cal tenir en compte de diversos indrets de la geografia espanyola. El primer va de l’Idiazabal, coneguda especialitat del País Basc i Navarra. Es fa amb la llet de les ovelles “latxas”, caracteritzades per la llana que els penja fins a terra en tirabuixons. Hi ha l’adreça d’una formatgeria (Basterra Anaiak) que està a tocar d’allà on ens hostatgem, al poble de Goiure-Ondona. L’anem a veure: diu el reportatge que ensenyen com són les ovelles, com es mouen i que hi ha visites guiades amb un telèfon per concretar-les.

Decepció, el reportatge potser es va fer fa un temps i ara sols hi ha la venda del formatge i la visita des de fora de la quadra del costat on hi tenen ovelles. El Sr. Mikel Basterra ens atén en una botigueta minúscula  que amb el seu germà, tots dos ja grans, porten la formatgeria artesanal. No, lo de les visites guiades ja no ho fan i sols venen el seu formatge sencer, mig o a quarts. Evidentment en comprem, i ens explica com els hi va. “Hoy es dia de catalanes”, ens diu.

Temps enrere, en el poble (avui uns 60 habitants) eren 22 els artesans que feien formatge, ara sols en queden quatre, grans i amb seriosos problemes de continuïtat. Té un fill que és enginyer i un altre que no sap si agafarà el “negoci”. La llana de les ovelles, malgrat la seva originalitat, és molt dolenta i pràcticament ja no la vol ningú. El consum de la carn d’ovella, llevat de les costelles, és molt poc apreciat, per no dir que quasi rebutjat. La llet amb la que fan el formatge, dóna pel que dóna. Aquest és un món ramader que d’aquesta forma tradicional s’acaba. Tenen problemes amb la reintroducció del llop i la seva protecció, ja que és intocable i els comporta dificultats de mantenir els ramats a les pastures.

Vaig sortir amb una sensació agredolça, amb un bon producte a la mà però veure en directe una economia que s’extingeix. Segurament continuarà havent-hi formatge Idiazabal fet amb procediments més industrials, potser la meva visió pessimista perdurarà un temps més del que jo em penso. El fet, però, de la ramaderia tradicional crec que és difícil de mantenir i entenc les reclamacions pagesívoles, en aquest cas ramaderes, de l’atenció que el món econòmic urbà ha de tenir cap un sector en evident declivi.

30 d'agost.

 

Ulle Gorri Baserria. Apreguindana.

 

Vam trobar una casa rural a Àlaba que reunia els requisits que buscàvem per anar a passar uns dies al País Basc tota la família al complert com fem cada any: situació, preu, capacitat, confort,... Va resultar ser Ulle Gorri, un vell “caserio” arreglat el 2017, en el municipi d’Arkebustaiz que comprèn un grapat (12) de pobles i llogarrets que la seva part nord aboca al Cantàbric i la meridional al Mediterrani. El centre del municipi és el “concejo” de Izarra, d’uns 1.000 habitants, L’indret era apartat, però ben comunicat. A deu km de l’autopista que comunica Vitòria amb Bilbao, més o menys a uns 40 km d’ambdues capitals basques. Tocant a Orduña, un curiós enclavament de Biscaia dins d’Àlaba tocant a la província de Burgos.

La casa estava al llogarret d’Apreguindana, que és part del “concejo” de Unzá-Apreguindana, en el que sols hi havia un parell de cases més, vaja un racó de món en mig de camps on pasturaven cavalls, vaques i ovelles.   Ens van dir que hi havia llops als boscos del voltant i vam poder comprovar directament les dificultats (no sé si hi ha alguna avantatge) de la vida rural ramadera. El turisme rural és una sortida lluny del turisme massificat, encara que des del punt de vista econòmic no deixa de ser una minsa sortida. Els seus responsables ens varen explicar que la seva temporada alta era a la tardor i per les festes nadalenques principalment amb gent del país .

La casa disposava d’un baix amb una estança única des de l’entrada que servia de cuina, menjador i sala d’estar, i d’un habitació de matrimoni amb els seu quarto de bany (que era força humida) i d’un dalt que tenia quatre habitacions amb tres quartos de bany on ens vam poder situar les diverses parts de la família còmodament.

Ja vàrem veure de seguida que malgrat disposar d’un pati exterior amb un porxo moblat poca vida hi faríem, ja que les temperatures en aquella zona varien força, fresques als matins i al vespres, i més altes durant el dia, especialment si fa bon temps. Sols ens va ploure, tímidament, el dia després de l’arribada, el que ens va malmetre la previsió que teníem d’arribar-nos fins al salt del Nervión. Aquest punt és un dels atractius de l’indret, malgrat que amb l’estiatge no hi ha res a veure, sols imaginar-te com podria ser la cascada del salt de l’aigua que dona naixement al riu que passa per Bilbao. Passa el mateix amb la cascada del Goiuri que també vam anar a veure però que igualment sols ens vam poder imaginar.

Vam aprovisionar-nos abans d’arribar a la casa al Centre Comercial Gorbeia de Vitòria, on hi havia un Carrefour, que ens va semblar una mica abandonat i després vam anar comprant una mica a tot arreu allà on necessitàvem alguna cosa més concreta o que se’ns havia acabat. El pla era de fer els àpats a la casa i sols anar de restaurant els dies de visita a les ciutats. Evidentment volíem menjar algun “txuleton” i també anar de tapes, que van ser les excepcions que vam poder aconseguir fer. Vam comprar formatge Idiazábal a una “queseria” propera on ens van explicar les dificultats de les explotacions tradicionals.

Vam complir el pla que ens vàrem proposar al preparar l’estada. A part dels dos dissabtes de l’anada i la tornada que vam fer sense cap problema quasi bé tot per autopista (de pagament fora de Catalunya), el diumenge, el dimarts i el dijous vam fer els entorns naturals i el dilluns, dimecres i divendres les capitals basques: Bilbao, que estaven de “Semana Grande”, Vitòria-Gasteiz, molt tranquil·la i San Sebastián-Donosti que ja havien acabat la seva “Semana Grande” però estava plena de gent igualment.

En tindrem un bon record.

28 d’agost.

L'Alícia Romero

 

(arxiu de TVM, gràcies.)

Era la regidora més jove que prenia possessió del seu escó al Consistori mataroní que es va constituir el juny del 99 pel període 1999-2003. Venia de les JSC i tenia vocació política, en volia fer. Fa 25 anys.

Aquell dia, ja re escollit alcalde, en el meu discurs vaig emprar els versos del cant XXIV de la “Pell de brau” de Salvador Espriu:

Si et criden a guiar

un breu moment

del mil·lenari pas

de les generacions....

En acabar el poema, em vaig dirigir a l’Alícia i li vaig entregar el llibre que el contenia demanar-li que el servés com a jove per la seva carrera i la de les generacions futures.

L’endemà va venir al meu despatx a demanar-me de què s’hauria d’encarregar. Li vaig contestar que primer havia d’acabar la carrera, li quedaven unes poques assignatures per acomplir i no volia que la feina política li deixés inacabats els seus estudis. Emmurriada em va fer cas i després els va complementar amb un parell de màsters. Té bagatge acadèmic, i va començar a acumular experiència política.

Va estar a l’ajuntament tres mandats sencers amb responsabilitats diverses, la més important la de posar en marxa el Tecnocampus quan ho va deixar a punt la Pilar González.

Jo ja fora de l’Ajuntament i més endavant jubilat he seguit molt a distància la carrera que ha anat fent, no ens hem fet gaire, tampoc havia de perquè ser així, cal que els “fills” facin la seva pròpia vida.

Ara, amb la confiança que té del flamant President de la Generalitat, Salvador Illa, aquest li ha encarregat una gran responsabilitat: la conselleria d’Economia i Hisenda. Té l’empenta per afrontar-ho, té experiència negociadora en el tema, té base acadèmica, Però el repte ara és majúscul. Li desitjo molta sort i encerts. Ànims, que sé que no te'n falten, Alícia.

 

12 d’agost.

08304. Rocafonda. Unes notes a cuita corrents.

 Ara que es parla tant de Rocafonda potser fora bo fer un repàs de la història d’aquests barri mataroní, dels seus 60 anys (més o menys), des dels seus inicis i la seva evolució urbana i social.

El barri de Rocafonda, a Mataró, no deu tenir més de 50 anys, potser algun més, no gaires més. Quan va començar l’expansió urbana de la ciutat per la vinguda de nova gent, immigrants del sud bàsicament, van començar a surgir “bolets” urbans, alguns descontrolats com el del darrera del cementiri dels Caputxins, Molins Altos, fins a Vista alegre. Jo hi vaig veure “barraquisme” als anys 60. També es van fer algunes operacions controlades: el barri de l’Esperança, sota el mateix cementiri, iniciativa pública, o el pisos d’en Calvet (empresari del tèxtil), privats, a continuació per sobre del rec del “desvio”, ara avinguda d’Amèrica. Abans, a finals dels 50, s’havia fet el barri del “Matadero”, allà al Puerto Rico, passades les fàbriques (Gassol, Marot) i l’escorxador, tocant a la Riera de Sant Simó.

Rocafonda comença a la banda de llevant del Cementiri i s’estén per l’espai que hi ha fins a la Riera de Sant Simó, darrera els blocs d’en Calvet i la carretera de Mata. No hi ha encara Pla General, no hi serà fins el 1977. És un garbuix d’edificacions en una zona agrària ja abandonada. Els “progres” de la Unió de Cooperadors hi fan la seva primera promoció (habitatge i supermercat) que s’omple de gent de “Mataró tota la vida” a la cerca d’una oportunitat d’habitatge ben fet. El bloc és d’en Manuel Brullet, al carrer del Poeta Punsola. És l’excepció de la qualitat de l’habitatge que s’hi fa al seu voltant. Però, al barri que està naixent, no hi ha espais d’equipament ni d’esbarjo. Els veïns aconsegueixen “apropiar-se” del que serà un camp de futbol amb l’Ajuntament fent la vista grossa que no es regularitzarà fins a meitat dels vuitantes. A la part alta, tocant ja a la Plaça Pintor Cusachs hi ha algunes fàbriques que tenen pes: Telcisa, Triblond,... Aquí hi ha alguns dels inicis de ZARA, l'Amancio Ortega m’ho va explicar  personalment a Arteixo.

Quan entra el primer ajuntament democràtic fa 45 anys  tot està per fer i tot encara és possible (dins del possible). Es negocia la compra de Can Noé, que era edificable residencial, per convertir la finca en l’embrió del que seria els serveis comunitaris centrals del barri. Amb el temps hi ha una magnífica escola bressol, inaugurada un Primer de Maig amb l’orquestra tocant la Internacional, i una potent escola d’adults, preocupació municipal d’aquells temps, i s’hi afegirà un centre cívic de molta vida.

També llavors es comencen a fer, no refer ja que no estaven fetes, les places i placetes del barri. A la Plaça Joan XIII s’hi instal·la la primera escultura pública (potser la segona) de la democràcia: la figura de la voluptuosa dona d’en Yago Vilamanyà. La inauguració va ser polèmica: L’Alcalde és rebut per una manifestació contra l’augment de la contribució urbana: “Bienvenido Mister Contribución”. L’Alcalde aprofita per donar-hi la volta i explicar que gràcies als impostos és com es pot anar bastint els espais degradats. Després vindria la Plaça Rocafonda tocant a l’Avinguda del Perú amb aparcament subterrani inclòs i la placeta del carrer Colòmbia.

Amb el Pla general aprovat es pot passar a sòl públic el triangle entre la Ronda del Pintor Estrany i la Riera de Sant Simó. Equipaments del contigu Pla Parcial industrial Mata-Rocafonda, començant pel parvulari de l’escola Germanes Bertomeu, continuant amb els anys pel C.A.P., el camp de futbol que s’havia començat de qualsevol manera, al final amb gespa artificial com tots els altres de la ciutat, la pista poliesportiva, el dipòsit de vehicles enretirats i abandonats, i ja més cap aquí, la instal·lació -encara amb barracots- de l’institut de les Cinc Sènies.

Renovades les xarxes d’aigües netes i brutes i els paviments, es van millorant les places. A més de l’escola Germanes Bertomeu, ja citada, al voltant del barri, a tocar hi ha l’escola Rocafonda, l’Ángela Bransuela i la Vista Alegre. El servei de transport col·lectiu, el Mataró Bus, desserveix bé al barri.

Vaja, que partint d’on es partia, l’actuació administrativa pública, empesa per un actiu moviment veïnal (Maria Majó, José Ramón Soria, Duñabietia,...) va aconseguir amb el temps dotar al barri dels equipaments i serveis bàsics i necessaris a tota comunitat. Cal repetir, partint d’on es partia, d’un creixement inicial desgavellat que restringeix l’actuació pública  a un espais públics ja consolidats.

Però, malgrat la seva inclusió en els Plans de Barris dels Governs d’esquerres -després abandonats-  la configuració social del barri experimenta una gran mutació. El gruix social que l’havia construït, la primera onada migratòria dels ”desarrollismo”, es reemplaçat per la nova immigració. Tot canvia amb el nou segle i acceleradament. S’intenta un treball intercomunitari, però no és gens fàcil. La nova gent que s’aposenta a Rocafonda porten noves olors, nous colors, noves menges, nous Déus, noves costums i comportaments. Tot procés migratori té característiques comunes: Els nou vinguts busquen la companyia de gent dels seus, sorgeixen noves estructures: familiars, comercials, de convivència,... Cal entendre-ho, acceptar-ho i intentar  que aquest procés no derivi  cap a una segregació que serà dolenta per tothom, els nous i els vells. La tasca és ingent i no hi ha massa exemples reeixits a curt termini. Abans pensàvem que amb el temps la cosa seria més fàcil, ara se’n tenen dubtes. Tensions, malestar, incomprensió, manca d’adaptació i acceptació a la normativa pública i als costums privats, incivisme, ...

Ara n’ha sorgit un motiu d’orgull, felicitem-nos, però no oblidem d’on venim i a on estem.

11 de juliol.

Avui fa 16 anys. L’Orgullo gay.

 

Les Jornades ciclistes Parlamentàries es venien fent anualment al final del segon període ordinari de sessions de les Corts (Congrés i Senat), a començaments d’estiu, de resultes d’una de les idees que van sortir dels Jocs Olímpics de Barcelona '92 per promocionar l’esport ciclista i la salut amb els diputats i senadors aimants de la bicicleta.

Vaig participar en algunes d’elles quan vaig ser Diputat:  https://manelmas.blogspot.com/2008/06/recorrent-espanya.html

La del 2008 va ser la darrera vegada que es van fer. Després de la crisi econòmica (financera) que es va desfermat a la tardor ja no va haver-hi possibilitat de tornar-les a fer. Tothom va creure que no era convenient donat l’ambient que es va crear sobre els polítics i la política -que aniria a pitjor- fer unes jornades d’aquella mena.

Tal dia com avui, el 28 de juny de 2008 estàvem hostatjats a Salamanca. L’etapa de l’endemà sortiria de la seva esplèndida Plaza Mayor. Però aquell dia es celebrava el llavors anomenat dia de l’Orgullo Gay i hi havia convocada manifestació a la ciutat. Transcric el que vaig escriure llavors:

“De retorn a l’hotel de concentració, al capvespre, els companys socialistes de Salamanca ens demanen que els acompanyem a la manifestació del Dia del Orgullo Gay que avui s’escau. Home!, pensem alguns, fer actes d’aquesta mena en ciutats tan tancades com Salamanca ja té mèrit i per tant ens hi afegim. Clar que em vaig trobar força fora de lloc amb els eslògans que es van cridar durant el recorregut: “¡Soy lesbiana, castellana!”, o “¡Soy maricón, de Castilla y León!”, però bé, no estava gens de més donar-los un cop de mà. La manifestació va acabar a la Plaça Major que estava plena de ciutadans/es que evidentment en la seva majoria devien considerar el tema força estrafolari.”

https://manelmas.blogspot.com/2008/06/el-cim.html

He buscat i he trobat algunes fotos de l’esdeveniment que va ser força reduït. A segona fila, darrera la pancarta hi anàvem els acompanyants.

Avui, és altre cop 28 de juny. Amb més amplada i visibilitat. Felicitats, la festa no ve d'ara.

Estris innecessaris.

 

Faig una comanda de vi a un dels meus proveïdors habituals. Res de l’altre món, verdejo de Rueda, i m’obsequien amb un lleva taps elèctric. Sembla que l’estri de tota la vida, el manual que fan servir els cambrers ha de ser superat per un enginy més actual que estalviï esforços (?) innecessaris al usuari.

L’estri se les porta ja que per carregar-lo de la necessària energia cal fer-ho amb un endoll USB i la connexió amb l’aparell és com la del telèfon mòbil més actual.

És necessari aquest nou adminicle? Podríem estalviar-nos estris com aquest? Més enllà de la pretesa modernitat, què aporten? Potser em direu que hi ha gent que té dificultats amb els tirabuixons de sempre, potser sí, no ho sé pas.

El cert és que hi ha una nova eina a casa que segurament acabarà perduda en el fons d’algun calaix, mentre busquem la senzillesa del lleva taps manual de tota la vida.

Economia sostenible? La cerca dels resultats econòmics com a única premissa comporta estimular a la possible clientela amb el que sigui, mal sigui un lleva taps elèctric. I el proveïdor és una cooperativa.

25 de juny.

 

21 de juny.

They has passed away. En Sigfrid, en Guzmán.

 

Ahir, de casualitat, per les xarxes, em vaig assabentar de la mort de l’actor David Sutherland. No soc cinèfil, però em va agradar la forma de comunicar-ho del seu fill: “I tell you that my father has passed away”. Segurament deu ser una forma col·loquial completament habitual de dir en anglès que s’ha mort, però a mi em va sobtar la literalitat de l’expressió. “S’ha anat lluny”.

Seguidament vaig tenir la notícia del traspàs del meu veí de Cabrils, en Sigfrid Galbany Abril, de ca l’Arlot, just sota casa. Era fill d’en Jordi, el peixater i de la Cinteta, i amb tota probabilitat el seu nom venia de la dèria musical dels seu pare que deuria ser wagnerià, coses de l’època. Uns quant anys més gran que no pas jo (11), el veïnatge ens va fer relacionar-nos molt. Va continuar l’ofici familiar de peixater a Mataró i jubilat va romandre a casa seva conreant, no ho havia deixat mai, l’afició musical del seu pare esdevenint un prolífic compositor de sardanes. El poble de Cabrils li va fer un sentit homenatge i l’ha reconegut amb un senzill monument a la Placa de la Bodega.

Trobaré a faltar la música que es desprenia pel veïnat del treball al piano que feia component i del resultat final del mateix. De fet ja fa un temps que una dissortada malaltia el tenia postergat i inactiu. La seva esposa i companya de vida l’havia precedit no fa pas gaire. Una altra història de la meva vida que desapareix. Enguany, demà passat, quan cremarem a casa la pólvora de la nit de Sant Joan, recordaré amb tristesa quan posàvem plegats una traca al llarg de les escales del nostre carrer entre la seva casa i la meva. Descansi en Pau. Una abraçada ben forta a les seves filles, al seu germà Jordi i a tota la família.

Aquest matí em comuniquen el traspàs d’en Guzmán Clavel Julió. Tenia 95 anys i feia temps que estava malalt. Vaig tenir una llarga i especial relació amb ell. De fet la varen començar els nostres pares, el Sr. Joan Clavel, concessionari de la Vespa a la Muralla, i el meu, que malgrat tenir una Ossa, tancava la moto al seu garatge. Després van venir els 4L del pare i els R-5 meus ja de la mà d’en Guzmán. Però el que ara vull ressaltar, en agraït record, és un fet que vaig conèixer no fa par gaire temps que va ser cabdal per la meva vida. En Guzmán Clavel, suposo que com a President dels antics alumnes dels Maristes de Sant Josep, va ser el signant de la petició que es va fer a la llavors Caixa d’Estalvis de Mataró per tal que bequessin els meus estudis. Vaig tenir beca ininterrompudament des de 2on. de batxillerat de llavors (12 anys), fins a 2on. de carrera d’econòmiques (20 anys) en que ja vaig renunciar a continuar-la per tenir ja feina professional amb l’Ernest Lluch. Ves per on, una signatura va ser la que em va possibilitar el meu futur i permetre que fos el primer de la meva nissaga amb estudis acadèmics superiors.

Descansi en Pau, i un record sentit a la seva persona que sempre tindré per ell. Una abraçada a tota la seva família.

21 de juny.

 

21 de juny.

Demà passat, a votar!

 

Demà passat estem convocats a votar, eleccions europees. Dissortadament hi ha hagut un retrocés en la consciència europeista de la ciutadania. El manteniment per sobre de tot de les polítiques nacionals n’és la causa.

He llegit aquests dies, ja no recordo on, que hi ha dos tipus de pensament polític: el nacional i el cosmopolita. El primer prima el que és “propi”; el segon va més enllà i el seu “propi” és tot, tot el món. És molt difícil el segon, un s’hi ha d’esforçar per acceptar que els “altres” no són res més que tu que han crescut amb uns paràmetres diferents. Però avui en dia, aquest paràmetres es van homogeneïtzant. Tothom sap de tothom, ens impel·leixen a més a ser com tothom. Per tant, mantenir el que és teu, àdhuc això tant important com és la parla, la cultura, les menges, les convencions socials, està condemnat a dissoldre’s en temps més o menys llarg. Com ho ha estat sempre per l’evolució de les societats. Potser ara la diferència està en la rapidesa en que s’estan produint els canvis. La barreja, sempre el món ha estat una barreja.

Aquells que creuen en les essències i en el manteniment immutable de les coses deuen estar patint molt, ja que veuen al seu voltant, ei!, si no són cecs, que tot varia. Acceptar que t’agraden més unes coses que d’altres, que potser mantindries moltes de les coses amb les que has crescut al teu voltant, és lògic. Ens agradaria una certa estabilitat, però no està en les nostres mans mantenir-la. Tota mena de dinàmiques, socials, econòmiques, culturals, científiques,... van transformant el nostre entorn. Resistències numantines no porten enlloc.

Europa, la seva construcció actual, neix sobre piles de morts i destrucció entre els habitants dels seus pobles. Hem construït un espai que és excepcional al món. No tothom viu sota els nostres estàndars de convivència, la majoria viu molt lluny d’ells. Som un exemple que s’ofereix a la Humanitat que cal defensar i mostrar, fet difícil ja que a molts llocs precisament el que es vol és que no s’estengui el nostre model.

Votaré el diumenge com he fet sempre des que se’ns va donar l’oportunitat de manifestar lliurement el nostre parer. I votaré pensant en la constitució d’un Parlament que vagi construint cosmopolitisme, que vagi construint consciència europea i que continuï sent un mirall pel Món.  Que ens puguem moure, que ens puguem identificar com a ciutadans iguals, no uns d’aquí i altres d’allà o de més enllà. Ja sé que no és fàcil, i menys en els temps que corren, però no hem de defallir en l’esperança.

Que les generacions futures puguin dir al ser preguntades d’on són: som europeus, tot plegat d’un racó de món, fet de racons de món del passat que van aconseguir superar-los i construir-ne un de una mica, no gaire, més gran.

7 de juny.   

Una plaga.

 

Les moreres del pati de Can Mon estan sentenciades. Ja tenen els seus anys, les va plantar l’avi Jaumet em sembla recordar a finals dels anys 50 del segle passat, quan es va reemplaçar, no sé per quina causa, l’esplèndida figuera que hi havia al mig del pati.

Ara, una plaga d’un insecte forà invasiu, l’escarabat vespa, les està atacant i acabarà amb elles.

 Escarabat vespa barrinador de les moreres

 

Xylotrechus chinensis, conegut com l’escarabat vespa barrinador de les moreres, és un insecte coleòpter pertanyent a la família dels cerambícids, originari del nord-est d’Àsia (la Xina, Corea, el Japó i Taiwan).

 

Els danys a les moreres els provoquen les larves d’aquest insecte que barrinen i s’alimenten de la part externa viva dels troncs i les branques de l’arbre, de manera que interrompen el flux de la saba, i poden arribar a produir la mort dels arbres.

 

Els símptomes més evidents d’infestació són els forats de sortida dels adults (els escarabats) que poden veure’s als troncs i les branques de les moreres. L’escorça infestada de l’arbre també acaba morint, i aleshores s’asseca i es desprèn, cosa que deixa vista la part dura o xilema. 

El veí del costat de casa em va dir que la seva morera  estava atacada i ja pràcticament acabada. Amb aquest advertiment, al mirar les pròpies, hem vist que també ho estan. La consulta amb el jardiner que ha tingut cura del manteniment i poda d’aquestes moreres des de sempre ens ha donat males notícies. Els tractaments coneguts, ultra la seva dubtosa eficàcia i el seu cost, no compensen fer-los en un arbres ja vells i que el millor és substituir-los, és a dir, tallar-los i plantar-ne de nous, millor d’una altra espècie.

Aquestes moreres han protegit  la casa orientada a ponent donant-li ombra a l’estiu i esporgades claror a l’hivern. Van néixer, van créixer i ara, per una plaga forastera, van cap a l’acabament. És llei de vida. 

 23 de maig.

Anant cap al contenidor de paper de la cantonada.

 

Què hem de fer els grans que hem estat una mica (tampoc tant) lletraferits amb els volums d’assaig de temps passats que hem anat acumulant amb els anys i que ara no en fem res? Perquè els guardem, per a qui?

És evident que mai els tornarem a llegir, no ens dedicarem a aquestes alçades de la vida a fer un repàs a la nostra pròpia història. També és segur que qui els pugui heretar tampoc els hi seran d’interès. Per tant? Omplen lleixes i espais de la casa sense que serveixin de res. Altres objectes: quadres, figuretes, fotografies, ..., ens recorden moments concrets de la nostra vida, viatges, obsequis, ..., però els llibres d’assaig de moments temporals..., que també van ser adquirits en moments concrets, no ens reporten res al tornar-los a tenir entre les mans. Sí, et ve al cap, era d’interès al seu moment, però ara, què en faig?

A veure, Anthony Giddens i la tercera via a la socialdemocràcia, els reflexius treballs de Hans Magnus Enzesbergen, els estudis d’economia urbana que em van ser formatius fa cinquanta anys, fins hi tot els no tant llunyans en el temps que han quedat completament depassats, i tants d’altres que ja no serveixen, o no em serveixen, de res. No em digueu pas que sempre poden interessar a algú i que és una pena despendre-se’n. Dubto d’ambdues coses i més en aquests temps en que tot el que és analògic està ja en el món digital, i en tot cas a les biblioteques públiques i especialment a les universitàries ja hi deuen ser.

Els joves estan en aquest món nou d’avui que ja està ben assentat. Fa pocs dies una jove, o ja no tant jove, estudiosa que va veure al meu despatx els diccionaris que m’acompanyen a la taula de treball se’n va sorprendre. A part del que venia a buscar concretament, li vaig encolomar quatre llibres que ja no en feia res. També al Re-read es queden alguna cosa, però ha de ser de literatura. Què en farien dels vells llibres d’assaig? Els del “Llibre viu”, que fa anys que fan un treball notable, no en volen de “morts”.

S’edita molt, crec que massa. Em fa basarda entrar a una llibreria i quedar bocabadat de la quantitat de títols diversos i atraients que hi ha a les taules de novetats. Clar que sempre hi ha públics per a tot. Descobreixo, sorprès en mi mateix, el títols i els temes que he anat adquirint i no fa pas massa.

No hi ha més remei que anar fent camins cap al contenidor de paper que està a la cantonada. No crec pas que me’n penedeixi. Crec que aquesta reflexió que escric avui no m’és pas nova, ja la dec haver exposat en algun que altre moment. La literatura és una altra cosa, encara que em sembla que també...

10 d’abril.

Venjança.

 

“Las horas huecas”, de Ferran Vallespinós, RBA, B-2022, va ser la darrera de les obres de les que vaig organitzar la presentació quan en feia. Desembre del 2022. L’autor em va dedicar el llibre desitjant que m’agradés la novel·la. Ara l’he llegit.

Doncs, sí. Té moments molt durs que em van temptar de deixar-la, de no continuar, però les ganes de saber com continuava van poder més i he arribat fins al final. És la història d’una venjança motivada per la trista vida del món rural quan es creua amb la nefasta història espanyola de la Guerra Civil.

Els poblets i els paisatges del Baix Aragó i el Matarranya, que vaig conèixer fent la via verda l’any passat. La dura vida del camp: secà, pobresa, caciquisme llavors, no sé si encara. La pervivència dels estralls de la guerra en el cos civil, en la gent, els d’un costat, els de l’altre. Perduren? La diferent significació de la lluita de classes en el món rural, primitiu i fortament contrastat.

Com he vist en altres novel·les, en l’obra hi ha dos línies temporals del relat que al final -d’una forma que es va intuint per alguna paraula que se li escapa a l’autor, potser volgudament,- es troben en els dos protagonistes d’ambdues trames. Un final de revenja, pel context d’aquelles terres avui, les de l’Espanya buida, sarcàstic, duríssim.

Potser l’autor hi fa sortir massa coses de la nostra història recent per anar vestint la possibilitat del final i el que demostra. De la Guerra Civil a l’amnistia del 77, passant per les vicissituds dels comunistes i les giragonses que pot donar la vida dels protagonistes en aquest període. Evidentment és una novel·la, però l’autor hi dir la seva a través del que deixat escrit.

“Sí, pero la justicia no siempre es justa. Yo solo confiaba en la venganza. ¿Y sabe, Sergi, qué es lo peor de la venganza? -me pregunta de repente, aunque se da a sí mismo la respuesta-. Que las horas son huecas.   ...un hueco jamás se colma, es una condición permanente.”

No sé si en fem un gra massa tornant encara avui a donar voltes a aquells temps, a les seves penalitats, a les seves conseqüències,. Pel que surt als mitjans sembla que sí, per mi és una llàstima que així sigui. Les nostres terres, la nostra gent, el nostre món, ha canviat molt des de llavors. El que ens ve al davant potser és tant tenebrós com el que tenim al darrera. No sé, em preocupa.

3 d’abril.

En “Nals”.

Avui s’ha mort en Josep M. Canals. Érem vells i bons amics. El seu record serà el meu record dels trossos del camí de la vida que vam fer plegats. Des de joves, si mal no recordo, o potser no, a les cooperatives. Després en la política, va ser un regidor fugaç a les llistes socialistes del 1979. No va entrar al començament sinó que va reemplaçar a un company que va plegar abans d’acabar el mandat. Crec que hi ha va estar molt poc temps i després no va voler continuar a la política. Més tard en la feina de personal qualificat a l’Ajuntament.

Responsable administratiu des de sempre, a les fustes, a l’hospital, a l’Ajuntament. En Pim Esperalba el va rescatar per tornar al món hospitalari. Això són els meus records ara imprecisos. Molt entregat i conscient, això sí, de les feines que se li van encarregar.

A nivell personal  era molt afable amb una sana ironia que el caracteritzava, un xic sornaguer. Aimant de la bicicleta de muntanya, havíem fet alguna sortida plegats pels entorns de l’Escala i el Montgrí on hi tenia un apartament. Molt de la seva família: esposa, fills, nets, germans. Va cuidar la seva mare de llarga vida. Els ulls no el van ajudar en el tram final de la seva vida ja jubilat, però maldava amb una lupa per continuar llegint.

Vam compartir, ho he dit al començament, trossos del camí de la vida, amb molts altres amics comuns. Ara sols em quedaran els records. Sabia de la seva malaltia, dura. Descansa en pau, amic. Una forta abraçada, Dora, Roc, Roger i tota la família. Ens trobarem, espero que temps encara, pels carrers i les places de la nostra ciutat i plorarem la seva figura.

18 de març.

El turisme avui.

 

He dedicat unes quantes entrades al turisme. És un tema que fa temps que hi dono voltes, amb curiositat, amb preocupació,...

Fa uns sis anys, al Grup de Reflexió que teníem llavors, vaig fer de ponent del tema a partir d’un llibre de Pedro Bravo “Exceso de equipaje”.

https://magrinyar.blogspot.com/p/1-2018-sobre-el-turisme-i-els-seus.html

Quan la pandèmia (qui es recorda hores d’ara del que va representar la pandèmia i tot el que es va dir que comportaria?) també en vaig escriure força. Res del que vaig intuir ha succeït, sinó tot el contrari. La gent sembla que fa els possibles per sortir de casa seva i anar-se’n a veure món. Allà on sigui, com sigui. Una oferta a l’alça que satisfà una demanda també a l’alça.

Darrerament he anat a Barcelona alguns dies i he quedat sorprès (i corprès) de les multituds de turistes que envaeixen els seus centres més emblemàtics: el modernisme, el casc antic, el Passeig Marítim,... gent de tot arreu del mon, gent de totes edats i condicions, gent, gent...

(Dissabte al migdia, 17 de febrer, a la Barceloneta)

No m’agradaria estar a la pell dels gestors de la ciutat, de la seva administració, que progressivament, si, d’una forma cada cop més potent, van envaint l’espai públic amb tot el que comporta: Habitatge, circulació, restauració, comunicació, neteja, ...i ara també la sequera

Això té aturador?, bé, abans de tot, algú vol que això s’aturi? No sols aquí a Barcelona, suposo que a altres ciutats semblants, capitals o no, passa el mateix. Recorro mentalment el que jo també he fet als darrers temps: de Lió a Florència, de Praga a Estocolm, de Madrid a Berlin.  Si jo també he estat “turista” envaint com qualsevol altre  aquests espais públics, visitant museus, anant als restaurant típics, guaitant pels seus carrers i places emblemàtiques.

Però, ara, quan hi penso a casa meva, veig un monstre (bé, potser per molts no n’hi ha per tant) que no para de créixer i que canvia el paisatge urbà d’una forma considerable.

Però llavors, em ve al cap una pregunta: És possible aturar-ho i/o revertir-ho? Ho veig molt difícil. Tant del cantó de l’oferta com del cantó de la demanda. Acaben de botar un vaixell de vacances per 10.000 persones amb tot el que deu comportar per fer-ho anar. Però quantes poblacions tenen aquesta magnitud? Les propostes per anar amunt i avall cada cop són més espectaculars: vagi a qualsevol capital, un cap de setmana, per quatre rals. Quatre rals pels que els tenen, que com que és un import reduït arriben a molta gent. I no diguem si això s’obre, com es veu mirant les cares pels carrers, als orientals (no em feu dir de quins països) que n’hi ha molts i tenen ganes de viatjar també.

Alhora, gent jove que a cap edat s’han acostumat a moure’s. Dels viatges de finals d’estudis secundaris al seguiment d’alguna celebració musical o competició esportiva. Que n’hi van pocs relativament a cada esdeveniment..., sí però n’hi ha molts d'esdeveniments. La classe treballadora de l’època dels meus pares anaven de “viatge de nuvis” a Montserrat. Nosaltres, fa cinquanta anys, ja vam anar a París. Ara ja no cal “viatge de nuvis”, de què... Qualsevol edat i qualsevol circumstància és bona per anar-se’n a fer un vol uns dies a una destinació propera o llunyana.

No hi veig aturador, ans al contrari. És un potent i puixant sector econòmic que fa créixer el P.I.B., l’ocupació, la satisfacció de les masses. Tornarem a mesurar el nombre creixent de visitants , l’aportació a l’economia, tot el que gira en torn al turisme. I celebrarem que sigui un dels nostre principals motors econòmics, molt més enllà del tradicionals.

Fins a on? Fins a quant? No ho sé. Em dona la impressió que això no pot continuar creixent  d’aquesta manera,  però no sé veure què és el que pot provocar un canvi. I si aquest canvi s’esdevé, què comportarà? Hem viscuts reconversions: de societat agrària a industrial, d’industrial a serveis, ara de serveis a... Moviments de població, reestructuracions territorials, canvis en la composició social de les comunitats,...

Tinc la impressió que estem en una embogida cursa cap a no sé pas on, endavant?, que penja de fils molt prims. Com repercuteix tot això en la política, en la societat...? Algú deu estar-hi pensant, amb quin propòsit...

20 de febrer.

D’aquí, d’allà i de més enllà.

 

Quatre lectures seguides sobre un dels temes més transcendents i d’actualitat del nostre món: el canvi climàtic, o com li vulgueu dir, emergència, crisis, desastre,... Potser n’he fet un gra massa d’aquesta petita immersió en el tema.

Em va atreure primer el llibre de Tim Jackson: “Postcreixement. La vida després del capitalisme”, ed. Arcàdia, B-2022, amb un pròleg de Joan Martínez Alier.

https://www.arcadia-editorial.com/llibres/postcreixement/

Entremig se’m va creuar el de Jason Hickel: “Menos es más. Cómo el decrecimiento salvarà el mundo”, ed. Capitan Swing, M-2023, recomanat pel Financial Times com a llibre de l’any 2021.

https://capitanswing.com/libros/menos-es-mas/

Vaig tenir coneixement de l’obra de Enrique Santiago: “Contra el mito del colapso ecológico. Por qué el colapsismo es una interpretación equivocada del porvenir y como formular un horizonte de transición transformador”, B-2023.

https://arpaeditores.com/products/contra-el-mito-del-colapso-ecologico

Em va atreure de la taula de novetat de la llibreria el llibre de Joan Vila: “La fi de l’abundància. Creixement sostenible o decreixement estable? Cap a un benestar eficient i frugal”, Icaria ed., B-2023.

https://icariaeditorial.com/novedades/4785-la-fi-de-labundancia-jon-vila-788419200884.html

El meu respecte als autors que afronten un tema de gran abast i actualitat, molt punyent i polèmic per segons qui. Crec que a grans trets van en la mateixa direcció: anem malament i és difícil corregir-ho.

Primer la situació: estem consumint més recursos dels que tenim i a més en llencem més de les que podem suportar.

Segon: qui és el causant? Un sistema econòmic en el que sols preval el benefici econòmic d’uns quants en perjudici de la majoria.

Tercer: quines conseqüències té aquest desastre? Que si no l’aturem ens anem cap el precipici, primer alguns més que d'altres i després tots plegats. La Humanitat en perill, cap a la seva extinció.

Quart: hi ha solucions? Sí, però no van en la línia dels interessos dels explotadors i els que haurien d’aturar-ho els és molt difícil. Manca de poder real, desconeixement, obnubilació provocada...

El d’aquí: Joan Vila. https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Vila_Simon És un enginyer i empresari gironí (suposo que petit o mitjà, ja que està a la PIMEC) del que m’ha interessat l’explicació de la paradoxa de Jevons. https://ca.wikipedia.org/wiki/Paradoxa_de_Jevons

Si l’objectiu final és la recerca de més beneficis econòmics, les millores que es vagin introduint en el sistema comportaran que es produeixi més i més sense pensar que potser no és del tot necessari, però evidentment aquest és un tema que no es té en compte.

“El plaer és curt, la felicitat és llarga. El plaer és visceral, la felicitat és intangible, de bellesa etèria. El plaer és prendre, la felicitat és donar. Al plaer s’hi por arribar amb substàncies, a la felicitat no. El plaer s’experimenta en soledat, la felicitat en grups socials. Els extrems del plaer porten a l’addicció, sigui de substàncies, o de conductes: no existeix l’addicció a un excés de felicitat.”

El d’allà: Emilio Santiago. https://climatica.coop/entrevista-emilio-santiago-colapso/

És un gallec, científic amb plaça al CSIC, doctor en Antropologia,  activista eco social i militant i assessor de Mas Madrid

Al anar llegint el llibre pensava: Benvingut a la política.

M’ha donat la impressió que l’obra recull les batalles dels grups ecologistes radicals i a l’esquerra de l’esquerra, no sé si sols centrades a Madrid o arreu. Ell és positiu, crec que pot haver-hi solució i que cal no deixar-se caure en derrotismes. És difícil, sí, però no impossible.

“El ecologismo está hoy dividido por numerosos debates, corrientes y propuestas. Existe un mínimo común compartido en el diagnóstico y un amplio abanico de opciones respecto a qué se debe priorizar y cómo podemos conseguirlo.”

“En este punto del cortísimo siglo XXI, y aunque no todo valga, y contemos con experiencia suficiente para que unes apuestas sean más series que otras, es Bueno partir del hecho de que, en términos de voluntad transformadora, mucho es lo que suma y poco lo que resta.”

Els de més enllà: de Tim Jackson ja en tenia coneixement, deu anys enrere vaig llegir “Prosperidad sin crecimiento. Economía para un planeta finito”. És un economista ecològic anglès https://ca.wikipedia.org/wiki/Tim_Jackson molt reputat. Amb el creixement continuat no anem enlloc, bé, sí, al desastre.

“Les persones que volen el canvi tendeixen a no tenir poder. Les que tenen el poder tendeixen a no voler canvis. Les possibilitats que hi hagi alguna mena de canvi depenen de la distribució de poder codificada en normes socials. Les normes socials estan a mercè de l’estat. La mercè de l’estat depèn inherentment de quin és el seu mandat. El mandat forjat per la democràcia occidental és molt especial. El poder polític està incòmodament lligat a proporcionar creixement econòmic.”

“La legitimitat del pacte social forjat al gresol del capitalisme depèn fatalment d’una promesa falsa: que sempre n’hi haurà més i més per a tothom. Aquesta promesa, al seu torn, és massa fàcil de corrompre amb les dinàmiques del poder polític.”

El darrer també és anglès, però entre altres coses també és catedràtic a la Autònoma de Barcelona. Jason Hickel https://revistaidees.cat/autors/jason-hickel/ també molt reconegut. El P.I.B. com a mala mesura del benestar, tot pel creixement, però no ens desempalleguem d’aquest indicador.

“Está claro que la gente vive mejor ahora que en el pasado, y parece razonable pensar que es gracias al crecimiento. Actualmente, sin embargo, los científicos y historiadores están poniendo en cuestión este relato. Hemos descubierto que, por increíble que parezca tratándose de un discurso tan arraigado en nuestra sociedad, la base empírica que lo sostiene es muy poco sólida. Resulta que la relación entre el crecimiento y el progreso humano no es tan evidente como pensábamos. Lo que importa no es el crecimiento en sí mismo; lo que importa es qué producimos, si la gente tiene acceso a los bienes y servicios esenciales y cómo se reparten los ingresos. Y, una vez superado cierto umbral, un mayor PIB no es absoluto necesario para mejorar el bienestar humano.”

“En el fondo, eso que llamamos “la economía” es nuestra relación material con otros seres humanos y con el resto del mundo viviente. Tenemos que preguntarnos: ¿cómo queremos que sea esta relación? ¿Queremos que se caracterice por la dominación y la extracción? ¿O queremos que se caracterice por la reciprocidad y el cuidado?”

 

Bé, ha estat una incursió en un tema de gran actualitat i transcendència com deia al començar. Miro al meu voltant, veig les notícies de cada dia, penso en el que faig jo mateix,... i m’adono de la complexitat en la que ens movem i la dificultat de canviar el rumb de la nau. No sé pas si ens en sortirem, si podrem viure d’una forma diferent, si acceptarem la frugalitat i el decreixement. No ho sé pas.

Malgrat tot, Tim Jackson al final del seu llibre escriu una frase que m’ha agradat molt:

“Però a la falda de les muntanyes freqüentades pels déus hi ha camins fressats que fins i tot els mers mortals poden seguir.”

Ara he de canviar de registre i esventar-me una mica.

 

7 de febrer.