El rastre blau de les formigues.

L'ullastre (Olea europaea spp sylvestris) és l'olivera en estat silvestre. Al Penedès se l'anomena també ruboll d'olivera. És un arbre de capçada arrodonida i densa però molt sovint està en estat arbustiu. Les fulles són més petites que en l'olivera conreada (1 a 7 cm de llarg i 0,4 a 2,2 cm d'ample). Les branques inferiors en general són espinoses. El fruit és d'1 a 2 cm de longitud poc carnós i amb poc oli. És l'origen de la varietat conreada. En l'antiguitat els triomfadors dels Jocs Olímpics eren coronats amb branques d'ullastre.

És una espècie termòfila que resisteix la sequedat i la calor. És present en màquies de l'aliança fitosociològica anomenada Oleo-Ceratonion és a dir junt amb el garrofer silvestre. A Catalunya és present a les comarques litorals a més del Segrià i el Baix Cinca fins als 500 metres d'altitud. Al País Valencià i les Balears està més estès i es troba fins als 1.000 metres. La distribució mundial és pel contorn de tot el Mediterrani, normalment prop del litoral. (De la Wiquipèdia)

Tampoc coneixia res de Ponç Pons i de la seva obra. Una crítica llegida a algun lloc que ja no recordo em va portar a comprar el seu recent llibre d’aforismes: “El rastre blau de les formigues”. Quaderns Crema, B-2014, i ha estat una de les lectures d’estiu. El recomano, m’ho he passat d’allò més bé llegint-lo.

No sóc lletraferit i per tant poca cosa sé de literatura en general de la que l’autor en sap un niu. Però m’han agradat els aforismes que va desgranant a partir  de les seves vivències professionals -l’autor és professor i escriptor-, quotidianes -sembla que escriu, no sé pas si sempre, a Sa Figuera Verda una finca pagesívola que va mantenint ell mateix-,  i vitals -és sobre tot illenc menorquí, ecologista, diem ne millor naturalista, i un xic, o un molt no ho sé pas, anarquista.

Allunyat –feliçment-  de l’ordinador he anat penjant al compte de Twitter alguns aforismes que he espigolat d’entre els que m’han agradat més. Un darrer:

“Es volia menjar el món, fins que el va tastar i va veure que era indigest.”

18 d’agost.

Pourquoi ont-ils tué Jaurès? Jacques Brel.

Demandez-vous belle jeunesse

Le temps de l'ombre d'un souvenir

Le temps de souffle d'un soupir

Pourquoi ont-ils tué Jaurès ?

Pourquoi ont-ils tué Jaurès ?

31 de juliol

Jean Jaurès. Cent anys.

Fa cent anys Jean Jaurès va ser assassinat a Paris. Els amics del Comité de Jumelage de Créteil amb Mataró em varen regalar amb motiu del meu comiat allà d’ells, el 2004, un record ben preuat: el llibre “Jean Jaurès, l’époque et l’Histoire”. Sempre l’he tingut a mà. Amb emoció avui el torno a agafar.

31 de juliol.

Res, res, un acudit.

 Un acudit de "Le Chat" a Le Monde d'ahir.

30 de juliol.

Comunicacions.

L’emperador Neró, dos mil anys enrere, ja va voler fer realitat l’antic somni de passar de l’Egeu al Jònic directament per l’istme de Corint a través d’un canal. L’empresa va ser superior a les possibilitats d’aquells temps i calgué esperar fins a les darreries del segle XIX per veure’l per fi realitzat. Amb la rapidesa que es desenvolupava el progrés en aquestes dates els avantatges aconseguits foren efímers. El canal esdevingué ràpidament insuficient pels moderns vaixells i donar la volta al Peloponès tampoc era tan gran deriva. Una gran obra d’enginyeria que ha quedat al territori com a símbol d’un progrés fugisser. De fet, el Peloponès de península va convertir-se en illa, encara que salvar els  21 metres d’amplada del canal no foren cap obstacle per les comunicacions terrestres. Avui, vist de prop, encara impressiona, però la postal que mostra les comunicacions que el creuen dóna la mesura de la seva superació. Fins i tot l’enclavament “routier” que hi havia a la vella carretera, al costat del canal, on vàrem estar allotjats, ha quedat sobrepassat i obsolet front a la potència de l’autopista de peatge que hi ha al costat. Val a dir que no vaig saber veure, tampoc em vaig escarrassar en buscar-lo, el Diolkos, la instal·lació que permeté transportar vaixells, se suposa no massa grans, per terra pels més de sis kilòmetres de l’istme.

Els camions de sis eixos i trenta tones de capacitat de càrrega deuen ser ara els equivalents a les naus mercants que en l’antiguitat, per cabotatge, feien el transport. El Peloponès sols té sortida terrestre per l’istme de Corint, però hi ha indrets del golf del mateix nom, molt a la vora de la important ciutat de Patras, que són estrets i que varen permetre la construcció també d’un vell somni, però ja encavallant els segles XX i  XXI, d’un pont atirantat que portés a l’altra riba, de Rio a Antirrio, finançat majoritàriament per la Unió Europea. Tot una obra d’enginyeria remarcable per les dificultats tècniques del projecte. Avui, per 13,50€/cotxe, és de peatge, pots anar i tornar dins d’un limitat espai de temps.  Els grecs varen tenir la mala sort que quatre mesos desprès de que l’inauguressin es va obrir també al trànsit el viaducte de Millau, a la vall del Tarn, a França, que el sobrepassa en totes les seves característiques menys en les derivades de l’assentament dels pilars. Mentre que pels francesos ha convertit el seu pont en tot un reclam turístic, a més de facilitat una millor connexió del seu Sud amb la regió parisenca pel centre del país, pels grecs sols és un pont, visitable, sí, que dona un bon servei, també, però ben lluny del suc que li treuen els francesos. Els rics sempre aprofiten millor les oportunitats.

Quan, fa cent anys, en Gaziel va anar a cobrir per La Vanguardia la Gran Guerra al front balcànic, va desembarcar a Patras i explica en les seves cròniques les aventures per arribar en tren a Atenes. Bloquejat a poc de sortir, fa una curta excursió al monestir de Megaspileon on un vell capellà ortodox li explica la situació grega en aquells moments. Per arribar al monestir fa servir un tren miner de cremallera que havia estat construït a finals del segle XIX que anava de Diakopto a les mines de Kalavrita. Aquesta via fèrria encara és existent avui en dia, reconvertida en atracció turística. M’hagués agradat pujar-hi, tot rememorant a Gaziel, però l’estat de la carretera entre Patras i Corint, malgrat ser de peatge, en obres en quasi tot el seu recorregut ens va endarrerir les previsions del viatge  i vàrem haver d’abandonar l’intent. Em queda la indicació com a record.

23 de juliol.

L’espai dels radicals.

Desprès de l’hora dels radicals, anem ara a l’espai dels radicals. Continuo creien en la divisió de l’espai polític en quatre opcions: conservadors, liberals, progressistes i radicals, les primeres de dretes i les segones d’esquerres, per entendre’ns ras i curt. En cada època històrica i en cada espai territorial concret aquestes opcions s’han donat, encara que certament han anat variant de components, així els que eren radicals o progressistes en un moment amb el temps i les circumstàncies s’han convertit primer en liberals i desprès en conservadors i fins i tot alguns conservadors s’han convertit en radicals per tal de defensar les seves posicions. Els dos darrers segles en el nostre entorn polític donen forces mostres d’aquesta asseveració. La societat és molt diversa i hi ha molts interessos divergents en joc.

Ara tenim que veure que passa en el nostra espai polític concret, aquí i ara, respecte a aquestes opcions. Sembla que és l’hora dels radicals, al menys pel que desprenen d’una forma conscient, o manipulada, els mitjans. L’enfonsament de les opcions progressistes per la seva incapacitat o impotència per afrontar la crisi ha fet aparèixer amb força opcions radicals que, amb noves eines i plantejaments que les radicals tradicionals, sembla que podrien fer-se amb un ample espai electoral.

Ara bé, aquest espai pot ocupar, en una societat desenvolupada i oberta com la nostra, una amplada suficient com per aspirar a aconseguir el Govern i governar? Ho dubto. És evident que recullen molta insatisfacció i desencís de les formacions progressistes i radicals tradicionals, però omplir tot l’espai d’aquestes em sembla no ja ambiciós, que és legítim, sinó inabastable ja que faran propostes que no sé pas si podran ser acceptades fàcilment per les amples capes mitges encara existents malgrat la crisi. És evident que contribuiran a l’afebliment de les opcions establertes i potser esgarraparan espai d’abstencionistes disconformes amb l’oferta existent fins ara. Cal tenir present, també, que les forces interpel·lades tradicionals no es rendiran sense batalla i malgrat la seva incapacitat actual tenen encara un pòsit d’expertesa i d’organització que dubto que s’esvaeixi de la nit al dia. D’altra banda en l’espai conservador no es veuen símptomes de  defalliment malgrat les seves formes, en molts punts corruptes, i la seva evident insolidaritat que a molts dels seus components els sembla normal, i per tant, per aquesta banda, no crec que hi hagi gaire marge, sinó cap, per xuclar.

Fins ara tot són càbales a partir d’unes eleccions especials, les europees, en la que no es dilucidava res en concret als ulls de la majoria, pel que podien –sempre s’ha fet- expressar vots de protesta. Ara, desprès de la sorpresa –relativa- dels resultats del 25M, cal preguntar-se si això serà una capgirament total en les forces progressistes i radicals tradicionals respecte a les noves. A les eleccions municipals, per exemple, s’hauran d’enfrontar cares –que mereixin confiança- i projectes –concrets- a nivell de comunitat pels que no valen les grans proclames efectistes i destraleres. O potser, sí. Però si així fos, podria representar ultra l’esquarterament de l’espai de les esquerres un afegit d’ingovernabilitat que el temps tornaria a situar al seu lloc.

Aquesta reordenació que sembla que s’està donant o que es pot donar, obeeix més a raonaments d’ordre moral que polític. Tot això de la casta, dels privilegis, del control i la transparència ja fa temps que està explicat en la literatura política i en l’altra. Recordem “Rebel·lió a la granja.”? I les revoltes morals, també explica la història com acaben: amb algú a la foguera.

18 de juliol. Mira, vés per on!

Realisme.

Acudit a Le Monde

16 de juliol.

Tornant d'Ítaca. Ιθάκη

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.

Has d’arribar-hi, és el teu destí.

Però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys

i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.

Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.

Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.

Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,

ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

(del poema Ítaca de Konstandinos Kavafis, traduït per Carles Riba)

Ja han estat moltes les matinades i els capvespres que he entrat en ports ignorats i ja he anat també a molts llocs a aprendre dels que saben. Ara sóc gran i jubilat, i vaig pensar que era hora d’anar a Ítaca, a arribar-hi. No metafòricament, com el poema, encara que quasi bé també, sinó físicament. A anar a l’illa mítica de l’Odissea, que qui sap si era allà on va tornar Ulisses, però que  la nostra civilització mediterrània i  la cultura universal  identifiquen amb aquesta illa de les Jòniques gregues, al costat, quasi formant-ne part, de Cefalonia, a la sortida, o a l’entrada, del golf de Corint (si és de Corint deu ser a la sortida).

M’hagués agradat fer un viatge llarg, travessant mig Mediterrani en vaixell, però vàrem ser més prosaics i ho férem des d’Atenes on ens va deixar l’avió. Estibats com sardines com correspon al vols “low cost”. Vueling és l’única companyia que té vol directe des de Barcelona. Llogarem un cotxet (no cal conceptuar-lo pas de cap altra manera, però ens va fer el fet) i sense entrar a Atenes, passarem aquest cop de llarg, cap a trobar un ferry que del Peloponès ens portés a les illes.

Les illes Jòniques, no cal descobrir-les ni esperar sorpreses, són unes illes com totes les del Nostre Mar. Petites i pobres per sustentar a una reduïda població, ara viuen del turisme. Turisme que, entre els canvis socials -es fa ja menys allò d’anar quinze dies a un apartament a qualsevol costa per banyar-se i fer el llangardaix al sol- i la crisi que als grec els colpeix amb força, està minvant.

El paisatge és ben conegut: pins, xiprers, baladres i buguenvíl·lies a dojo; el blau intens del cel ras tots els dies ara en aquest temps, i els blaus diversos de l’aigua del mar en platges majoritàriament de picons; la superfície muntanyosa i les carreteres de revolts i pujades i baixades. El menjar també conegut, en aquest cas nostre, per uns dies, buscat: amanides gregues, peix a la brasa, molt de síndria, vi del país (no pas la retzina que no la vàrem provar) i els pastissos d’ascendència turca i els iogurts cremosos, i el cafè grec per tancar (sweet, mèdium,...?). Fa una mica de malenconia veure les ben disposades terrasses dels bars i restaurants, generalment arran de mar, amb ben pocs ocupants. Els preus adients, sols es varen passar una miqueta a una guingueta d’una platja perduda, encara que el producte que ens serviren era esplèndid. Arreu les televisions omnipresents amb els mundials del futbol. Tranquil·litat, cap esverament ni aglomeració, llevat del dia que va arribar a port un d’aquest creuers que desembarquen una munió de gent als que deixen estirar les cames unes hores. Desprès, altra vegada la calma.

A l’anada i a la tornada de l’aeroport d’Atenes, oportunitat per fer una mica de la Grècia clàssica: la porta del lleons de Micenes, el teatre d’Epidaure, l’istme de Corint,...

Feia temps que preparava la sortida, l’anada a Ítaca, (has d’arribar-hi, és el teu destí...). Van ser uns dies descansats, malgrat que la possibilitat de la connexió a la xarxa, fins a l’indret més recòndit, no els va fer pas relaxats (el pati està com està). A la tornada, savi  -per vell- com bé ja ets, comprens què volen dir les Ítaques.

15 de juliol

Penélope.

Ara escolteu-me, altius pretendents instal·lats a ma casa,

que l’assalteu per menjar i per beure només, sense pausa,

tot i pertànyer a un home absent ja fa temps; i cap altra

explicació ni pretext em podeu presentar sinó aquesta:

que sospireu per casar-vos amb mi i tenir-me d’esposa.

Homer: Odissea, cant XXI, 68-72.

Odiseo se echa a la mar hacia Illión

tras la convocatoria de la sangre.

En su nave negra de veinte remos

inicia el largo viaje de una cultura.

Veinte años dura su retorno a Penélope

madre que teje y desteje la estirpe,

sin ella la existencia se disuelve

en azarosas nieblas nocturnales.

Penélope da vida y permanencia al linaje,

no es atractivo el futuro en manos de los Dioses

sin anclajes

En su regreso a la Patria tierra

Odiseo inicia un nuevo comienzo,

y por imperativo de los Dioses,

lo riega con sangre numerosa

Habrá que coger el remo que

nos ha sido reservado.

Francisco (Pancho) López Romito.

A la maleta.

Quan surts de viatge cal carregar a la maleta algun que altre llibre, mai se sap les oportunitats que sorgiran per assentar-te amb ell, potser poques, però vés a saber. També cal posar a la bossa de mà algun que altre material per entretenir alguna hipotètica espera per causes imprevisibles, en un aeroport per exemple.

Les turmentes a Barcelona provoquen un retràs considerable en l’avió que ens ha de recollir ja que fa l’anada i la tornada. No hi ha més remei que esperar-se. Llegits els prospectes i, si hi ha possibilitat, algun diari en un idioma en que t’hi defensis, cal ficar mà a la bossa i aprofitar el que hi has encabit. El darrer número de “La maleta de Portbou”, per exemple. La revista ja és densa, però suposo que per l’entorn se’m en fa més encara. Hi ha un article interessant de la Marina Subirats sobre la situació catalana: “Una utopia sostenible.La Cataluña independiente”. Els paràgrafs finals de l’article:

“Asistimos a una etapa de perplejidad: frente a un capitalismo salvaje, las reacciones son numerosas pero desordenadas, de bajo perfil político, de signo contradictorio: partidos de extrema derecha, movimientos sociales como el 15M, grandes reuniones de causes diversas y dispersas, como los foros mundiales. La izquierda no está cuajando, dividida entre los restos de una socialdemocracia a la deriva, perdida su posibilidad de redistribución de los beneficios a través del Estado del bienestar, y una serie de intentos de búsqueda de espacios e identidad que, por el momento, no consiguen sino fragmentar  las opciones, en un caleidoscopio difícil de fraguar.

En esta situación, Cataluña tenia, para su suerte o su desgracia, aún está por ver, una utopía de recambio: la independencia. Una utopía con una historia que hunde sus raíces en agravios antiguos y modernos, en derrotas, intentos de regeneración frustrados, ofensas y malentendidos. Pero no toma su fuerza de todo ello, sino dela necesidad actual de esperanza. De aquí que sea más visceral que doctrinaria, que llame a todos a sumarse a ella: no se trata de reconstruir un viejo imperio mediterráneo ni de afirmar esencias patrias, sino de saltar de un barco que va a la deriva con la ilusión de que, en una barca pequeña, será más fácil encontrar alguna ruta hacia Ítaca o, en su defecto, directamente hacia Jauja.”

11 de juliol.

Cassandra.

“Cassandra: Endevina, filla de Príam i d’Hécabe. Apol·lo li concedí el do de la profecia a canvi de tenir relacions amb ella, però desprès la noia se’n retractà i el déu, per castigar-la, va fer que ningú no cregués mai en els seus vaticinis. Així, els seus conciutadans la varen prendre per boja quan va predir la caiguda i destrucció de Troia. Un cop complerta aquesta profecia i feta captiva per Agamèmnon, el rei tampoc no se l’escoltà quan el va advertir de la mort que tindria si tornava a la pàtria i la va dur amb ell a Micenes, on tots dos foren assassinats.”

Jordi Parramon i Blasco: “Diccionari de la mitologia grega i romana”, Ed. 62, B-2009.

Segons la Wikipèdia la «síndrome de Cassandra» és un concepte fictici usat per descriure a qui creu que pot veure el futur, però no pot fer gens per evitar-ho.

10 de juliol.

De sobre sous i retribucions.

Em va trucar una periodista fa dies, just abans de sortir de viatge, per preguntar-me què sabia del tema de les retribucions de la FMC. Vaig contestar explicant-li el que es feia en el temps en que hi vaig ser (1987-2004). Desprès, des de la distància, gracies a Internet, vaig anar seguint amb un astorament creixent el que s’ha publicat i el que es va publicant encara sobre aquest suposat “affaire”.

Sempre hi ha hagut retribucions a la FMC per la feina de la seva direcció política. Fins el 1995 sols cobrava el President. Des de 1995 fins el 2004 –el període en que jo vaig estar-ne al cap davant- a més del President cobraven els vicepresidents també, tots ells dels diferents partits presents en els Consistoris afiliats. No eren grans quantitats, que a més no es varen actualitzar mai. Eren retribucions, i com a tals hi havia la corresponent retenció a compte del IRPF de les que s’estenia anualment el certificat perquè poguessin constar en la declaració de la renda. No hi havia pagament de dietes per res. Des del 2004, que ja no estic en el món local, ningú m’ha dit res més de com ha evolucionat aquest assumpte, tampoc havia de perquè fer-ho.

A veure: la FMC és una entitat associativa privada que està inscrita al registre d’associacions, no és cap entitat pública. Els seus socis són corporacions locals que voluntàriament s’hi apunten si així els sembla convenient, i amb les quotes que paguen –quotes que si mal no recordo eren en funció del nombre d’habitats de cada corporació associada- contribueixen al funcionament de l’entitat. Entitat privada, amb associats voluntaris, que decideix lliurement què fer amb els seus recursos.

Una d’aquestes decisions és retribuir –llavors amb una quantitat petita- la feina d’alguns dels seus dirigents, els principals. Ah!, però, aquests no cobren ja un sou públic? No serà això un sobre sou? A veure: cobren un sou públic per fer una feina –generalment d’Alcaldes- al seu municipi per fer la feina d’allà, retribució que surt del que paguen amb els seus impostos els ciutadans/es. Però a la FMC no fan una feina pel seu municipi, sinó que en fan una altra –clar, és una sobre ocupació- per totes les corporacions associades a l’entitat. Per tant, és lògic que la retribució d’aquesta feina surti dels recursos d’aquesta entitat. Bé, tenen pluriocupació en entitats diferents, una pública i l’altra privada, i per tant tenen pluriretribució.

Ah!, però els càrrecs polítics no poden cobrar de dos llocs (públics). Llavors, perquè han de treballar en dos (o més) llocs? “Puta y no cobrar nada, mejor mujer honrada”, diu la vella dita popular que deu tenir el seu equivalent català.

En el món de l’alta direcció i representació això és habitual, encara que siguin un món molt restringit. És habitual, coherent i correcte ja que aquesta pluriocupació comporta més feina i més responsabilitats. De què s’haurien d’assumir ambdues, feina i responsabilitats, sense alguna manera de retribució complementaria? Seria difícil d’entendre que s’acceptés aquesta mena de càrrecs per amor a l’art amb el rics cert que poden comportar, especialment no atendre correctament amb la dedicació adequada la feina original que fos l’única que proporcionés retribució. Lògicament, això comporta un plus complementari de feina ja que s’ha de buscar el temps per poder atendre adequadament la pluriocupació.

Compte amb el concepte de pluriocupació! No són feines diverses, sinó derivades l’una de l’altra, fet que ha vegades costa d’entendre per la gent corrent. És evident que els membres d’una associació d’aquesta mena són persones físiques que provenen dels associats que són persones jurídiques.

Llavors, he de confessar la meva perplexitat davant l’enrenou i la polèmica aixecades. Entenc el moment polític i social que estem vivint, el nivell de crispació generat per la manca de propostes de sortida de la crisi i l’alarma social creada pels cassos de corrupció. Però, aquest no és el cas i convé dir-ho i aclarir-ho. Cal explicar de què es tracta i no caure alegrement en posicions no ja defensives, com es va fer al començament, i menys encara comprensives de l’esvalotament, com s’ha acabat acceptant. No entenc perquè alguns Alcaldes implicats s’han esquinçat les vestimentes i han dipositat, per si correspon retornar, les magres retribucions percebudes i han aixecat –ara- el crit al cel. Que no eren conscients del que feien i rebien? O que potser es pensaven que no tenien cap responsabilitat ni dedicació complementaria quan s’asseien a la taula de la Comissió Executiva de la FMC? Tan poc valoraven el seu paper? O és que es pensaven que tenien un càrrec honorífic?

Crec que una mica d’això hi ha –tant en alguns Alcaldes com en alguns partits polítics- quan ara fan el trist paper dels agreujats, sense adonar-se de que s’estan tirant pedres sobre d’ells mateixos al no valorar la seva funció i feina. Potser sí que ni sabien el que feien!

Possiblement –no ho sé del cert en aquest cas concret- alguna cosa s’ha fet malament en els darrers anys, i no hi ha en aquests moments en els polítics i en la política gaire força moral per plantar-se i explicar ben alt i clar les coses com són, justes i necessàries. En aquesta situació, el desprestigi incontrolat comporta l’escolament cap a la desaparició d’unes eines associatives que havien donat bons serveis a la nostra societat i a la seva governança.

9 de juliol.

Canvis en el paisatge. Festa.

El curs escolar es va acabar divendres passat, però ha estat avui al matí, dilluns, quan s’ha materialitzat el canvi en el paisatge dels carrers a les hores habituals de la mainada. 

Al sortir de casa a quarts de nou, cap el quefer habitual, l’escola del costat mostrava la quietud del parèntesi que s’obre per les vacances estiuenques. No hi havia el moviment de pares i mares acompanyant als petits fins a la porta, a peu, en cotxe, amb les seves carteres a punt per anar a classe. Semblava un dia festiu, encara que el pont que permet la Diada de Sant Joan d’enguany accentuava segurament la sensació.

A mig matí, pels carrers habitualment presos a aquestes hores per desvagats majoritàriament grans i mestresses enfeinades, començaven a entreveure’s alguns adults acompanyats de quitxalla en les seves primers jornades de lleure. Potser alguna compra per fer front a la temporada que comença o a fer encàrrecs per la revetlla d’aquest vespre. 

No he baixat a la platja, però segur que ja hi havia més sargantanes i llangardaixos dels habituals. Grups de joves que prendran com habitual aquest espai que podem gaudir durant bona part de l'any. Les noies jovenetes, com poncelles que floreixen.

Aquesta nit, quan el sol s’hagi post, ja ben tard, el cel s’omplirà de llums i espetecs cremant pólvora en honor de l’estiu i del que representa de plenitud de la natura mediterrània. Despès, ens anirem de viatge per la llum i la calor.

Apurad 
que allí os espero si queréis venir 
pues cae la noche y ya se van 
nuestras miserias a dormir. 

Vamos subiendo la cuesta 
que arriba mi calle 
se vistió de fiesta.

23 de juny. 

Dins del laberint.

D’aquí encara no tres mesos, abans de que s’acabi l’estiu que ara comença, els enfervorits partidaris del “procés” arribaran al final del laberint, o caixa o faixa. Ells potser esperen trobar-se a la sortida d’un túnel on podran finalment veure la llum, però molt em temo que la realitat els portarà a fotre’s de cap contra la paret que hi ha al final del recorregut. Tots els laberints tenen un punt en que ja no es pot avançar més i, llavors, cal prendre la resolució de desfer el camí i buscar per on és la sortida certa, ja que sempre se’n acaba trobant alguna de sortida. Els arrauxats poden pensar que el que cal fer és escalar el mur per saltar-se’l, o esbombar-lo. És una decisió arriscada ja que no tothom està en condicions i en disposició de fer-ho, i no sé pas si serien molts els que s’hi atrevirien o avindrien.

Mentre tant, i a més escalfats per les temperatures estivals, anirem fent bullir l’olla impertèrrits. Gesticulacions, xerrameques, distanciaments, rauxes, ... per anar mantenint la moral. Sobre tot la moral, que no decaigui. En política és molt dur acceptar la realitat, cal mantenir les il·lusions del personal. Potser hi haurà imprevistos que ho capgirin tot. No hi ha gaires possibilitats, però mai se sap. A més, l’estiu és un temps que permet l’esllanguiment dels raonaments, anem més “sueltos” de cap i de cos. Abans que s’acabi la temporada farem el gran bull, tots plegats, molta gent, i desprès... Ah, desprès! Desprès ja veurem, ens en haurem d’empescar alguna per sortir de l’atzucac. La perspectiva és de frustració generalitzada i d’algun esclat de ràbia més o menys incontrolat.

Apa, a viure, que l’estiu que tot just despunta i els dies són llargs.

21 de juny. 

A contracorrent.

Ara que està tan al dia blasmar dels polítics i de la política, s’acaba de publicar aquí un llibre que va en la direcció contraria. Michael Ignatieff, “Fuego y cenizas. Éxito y fracaso en política”. Taurus, M-2014. És un cant positiu a la política i a les persones que s’hi dediquen. Bé, també els que fan la crítica de l’exercici i la pràctica de la política en fan de política, però moltes vegades són qualificats d’anti-política, o d’anar contra la “vella política”. No, aquest és un llibre sobre la política, de la “vella”, des de dins dels sistema, de com funciona, de quines virtuts té i de quins vicis, de com és útil i de com és d’estèril, de triomfs i de derrotes, d’alegries i de penes i llàgrimes.

L’autor, del que havia llegit temps enrere una altra obra seva, Sang i pertinença, era i ara torna a ser, un acadèmic americà, als USA, especialista en ciència política a Harvard, però nascut al Canadà. De família i arrels liberals, liberals a Amèrica s’acosta al que entenem aquí per socialdemòcrata, el van a buscar perquè es passi del món acadèmic a la política. Decideix fer el pas, començant per guanyar un escó a la Cambra dels Comuns canadencs, elecció uninominal majoritària per districtes, per arribar en molt poc temps a esdevenir el cap de files del seu partit, el Liberal, que havia dominat molt temps la política del seu país.

Explica com li va anar tot això fins que a les eleccions generals del 2011,  l’opció que ell encapçalava és estrepitosament derrotada i fins i tot ell perd el seu escó, la seva pròpia circumscripció, i ha de plegar i se’n torna al món acadèmic.

La vida política canadenca pot assemblar-se en algunes coses a  la dels USA, però no és exactament igual, i té algunes similituds a l’europea. El país, però ho condiciona tot, la seva extensió per començar, però també la seva construcció i composició social. La dualitat anglòfona i francòfona amb les tensions secessionistes conegudes, però al mateix temps la barreja dels aborígens amb els vells i nous immigrants: la lluita per esdevenir un sol país. Ignatieff s’hi involucra de valent, i quan escriu aquest llibre, ja des de fora, a tall de balanç de com li ha anat, de perquè s’hi ha posat, que ho descobreix desprès, de què ha après, en què s’ha equivocat, perquè ha fracassat, es declara satisfet i les seves explicacions esdevenen un cant a la política, aquest vell art, no cap ciència ni cap tècnica, de conduir a la col·lectivitat.

M’he trobat molt identificat en l’explicació de la tasca parlamentària per haver-la viscut també, encara que sense cap protagonisme, en viu i en directe: del predomini del Executiu sobre el Legislatiu; de les “bronques” parlamentàries a les sessions de control; de la incapacitat, llevat d’escasses vegades, d’arribar a consensos; de la tirania dels grups polítics i els seus aparells; de les imposicions mediàtiques i de la propaganda; del cansament i l’abandó de la vida familiar i àdhuc normal, sempre a l’aparador malgrat siguis invisible; de la comprensible falta de comprensió per la ciutadania de la feina que es fa; de l’allunyament de la gent del carrer;... Segurament que tot això és molt conegut, però crec que és molt poc reconegut.

“La historia que debes contar trata de la comunidad y del país que quieres construir. Debes contar una historia que vincule tu destino al suyo, tu vida a la suya, tu causa a la suya. Debes integrar tus propuestas políticas y tu historia personal en un  discurso convincente. La historia que debes contar explica como reforzar los lazos comunes, como vamos a enfrentarnos juntos a las fuerzas de la desigualdad, de la envidia, la división y el odio que no dejan de desintegrar nuestras sociedades, y como vamos a defender  la eterna propuesta de la política progresista: que debemos compartir nuestro destino y vivir justamente unos con otros. Una historia sobre el destino común y la justicia es una historia nacional, una que debe apoyarse en todas las fuentes de experiencia compartida que nos unen como ciudadanos y nos permiten ser leales unos con otros y con nuestras instituciones. Es una historia que nos recuerda que debemos ser mejores de los que somos.”

20 de juny.

Les memòries mínimes d'en Raimon.

Limitada la mobilitat per un senzill i petit accident domèstic que m’ha comportat l’obligatorietat de restar a casa quiet uns dies he dedicat forces hores a la lectura. Com que tinc tantes piles de llibres i revistes pendents pensava que en trauria més profit de poder posar-me al dia del que realment he tret.

Potser per ser relativament propera la presentació a Mataró, a Can Dòria, del llibre de memòries de l’Obiols, em vaig aferrar a la seva lectura i la vaig despatxar en un parell de dies. “El mínim que es pot dir. Memòries polítiques”, Raimon Obiols. RBA, B-2013.

No cal fer-ne la ressenya. Vàrem tenir l’encert de cercar per la presentació del llibre a una persona molt poc coneguda en els ambients polítics de la ciutat, en Cinto Amat, més o menys de l’edat (de l’edat meva, vull dir), però molt preparada. Jo pretenia que la presentació la fes el seu fill, en Francesc, jove politòleg i professor universitari. Pensava que fora bo confrontar les noves generacions ben formades acadèmicament amb l’experiència de tota una vida d’acció política com és la d’en Raimon. Per motius de feina, encara que ell m’ho negà jo també crec que per un xic de temor, en Francesc va declinar el meu oferiment. I llavors va sorgir la possibilitat del seu pare, en Cinto. Va ser tot un encert. S’ho preparà amb cura i va fer una presentació d’un nivell notable que ens va deixar als organitzadors molt satisfets. Per tant, poques coses he d’afegir a aquella presentació que Nou Cicle ha publicat a l’Hora, el seu diari digital.

La història del MSC la conec prou bé, la de la formació del PSC me la conec de primera mà i els esdeveniments de la política democràtica a casa nostra també. Qui vulgui, però, saber com ho va viure un del actors principals, d’un que va “tenir paper”, ha de llegir aquestes memòries mínimes d’en Raimon. Mínimes ho diu ell mateix. No fa descripcions estripadores, el mínim que es pot dir, repeteix moltes vegades comentat esdeveniments diversos. També sabrà qui les llegeixi, les seves inquietuds culturals, més enllà de les polítiques evidentment. Del seu nivell literari també.

Evidentment per mi tenia la seva part morbosa, que era la seva explicació del Congrés de Sitges, d’ara fa vint anys. Allà va haver-hi un canvi en profunditat del PSC. Vaig parlar d’inflexió temps enrere. Fa poc, comentant el “Testimoni de càrrec” d’en Quim Nadal, vaig tornar a parlar-ne,  En Raimon ho explica, però no s’hi atura massa,  no s’hi rebolca. En treu conseqüències, però com si no anessin gaire amb ell, sap –una cosa que jo no he sabut fer mai- distanciar-se dels fets que certament no són pas, ho té clar, del seu patrimoni personal. Però no em vaig deixar de subratllar la consideració que fa al final d’aquest capítol, “Hi ha partit”, de manifestar com veu els partits avui, manifestació que comparteixo plenament.

“Mantenir els partits tal com són aboca a una crisi greu de la democràcia. A Europa són models organitzatius del segle XIX amb programes dels segle XX, afrontats a problemes i reptes del segle XXI. És vital acabar amb aquesta flagrant contradicció. Confrontats a las característiques i els problemes de la societat actual, mostren de  manera indissimulable els seus aspectes més negatius: dificultats de participació significativa dels afiliats i afiliades, creixent deslegitimació d’uns grups dirigents més interessats en el poder que en el projecte, pèrdua de capacitat motivadora i mobilitzadora; pobresa del reclutament, fenòmens de corrupció.”

En Raimon explica que una de les seves bèsties negres  en el art d’avui és en Jeef Koons. A mi, però, la figureta d’aquest artista que vaig fotografiar al Stedelijk Museum d’Amsterdam m’entusiasma i crec que és adient per tancar aquest comentari.

10 de juny.

La visió del Gat.

L'acudit de "Le Chat" del 30 d'abril passat.

5 de juny.

El gran mar, el nostre.

Evidentment, ja que em reclamo mediterrani, no podia deixar passar per alt la lectura del llibre de David Abulafia, “El gran mar.Una historia humana del Mediterráneo”. Ed. Crítica, B-2013.

L’autor, un jueu sefardita, acadèmic a Cambridge, fa un repàs a tot al que ha succeït a l’entorn d’aquest mar nostre, que deien els romans, des dels inicis de la història fins al turisme i la immigració irregular dels nostres dies. El comerç i les seves rutes, les ciutats que se’n varen aprofitar o van construir-lo, les comunitats barrejades que hi varen conviure, els èxits i els fracassos, les pujances i les caigudes, les batalles, i les mil i una coses que s’hi ha produït en el decurs dels temps.

Quedarà com un llibre de capçalera.

“Aquellos que cruzan su superficie en muy raras ocasiones son representativas de sus sociedades de procedencia. Si no son forasteros cuando emprenden el viaje, es muy probable que se conviertan en forasteros cuando se internan en otras sociedades diferentes al otro lado del mar, que lo hagan como comerciantes, como esclavos, o como peregrinos. Sin embargo, su presencia, al introducir algo de cultura de un continente a otro, aunque solo sea en sus límites exteriores, puede tener un efecto transformador sobre estas sociedades diferentes. El Mediterráneo, por lo tanto, se convirtió, probablemente, en el lugar más vigoroso de interacción entre sociedades diferentes de este planeta, y ha desempeñado un papel en la historia de la civilización humana que ha sobrepasado de largo el de cualquier otra extensión de agua.”

 

2 de juny.

L’hora dels radicals. La fi de la Transició?

Fa vint anys era un suplici el continuat degoteig de notícies que esquitxaven el sistema polític. Cal recordar-ho: Des del cap de la Guardia Civil al Governador del Banc d’Espanya sortien als diaris com a malfactors, n’eren. La pinça política, el periodístic sindicat del crim , la crisi econòmica post olímpica, el Govern del moment desgastat al màxim. Bé, allò va passar, va haver canvis, l’economia es va redreçar, ens vam refer i vàrem viure una etapa de certa tranquil·litat.

Ara, sembla que hi tornem a ser. Tornem a estar instal·lats en un Cafarnaüm. Sembla. Ràpidament hi ha gent que es llença en tromba a certificar el final de la Transició, a demanar a crits la seva superació i la construcció -de veritat, diuen- d’una autèntica democràcia. Potser sí que tenen raó, des de les seves posicions, evident. Però, les seves posicions són les que vol la majoria de la població, i a més, són les més convenients per la majoria de la població?

La transició va ser un pacte entre el que moria sol i el que naixia sense força. La Dictadura se’n anava per decrepitud però no per la força de la democràcia. Calia trobar una sortida per ambdós,  pels que se’n anaven i pels que venien. Va haver-hi un pacte: la Constitució del 78. Està superat aquell pacte? Pels que no hi eren, o no hi van participar o varen perdre, tant d’un costat com de l’altre, sí. Segons ells, els fets ho demostren. Més ara que fa vint anys? És lògic que els que no se’l senten seu aquell pacte el denunciïn i exigeixin una nova sortida. Ara bé, tenen la força suficient per imposar-se sense aixecar reaccions en contra?

És inaudit que embravits pels recents resultats electoral n’hi hagin que es llencin de cap a proclamar la imminència del canvi. Ara bé, el 8% del 45% del cos electoral, és una gran força? Cridanera potser sí, real? Home, des del punt de vista leninista... Però les revolucions com es feien al segle XX no sé pas si són massa factibles en les societats opulentes, sí, opulentes malgrat les evidents desigualtats,  d’avui en dia al nostre entorn. Els Messies i els profetes sempre tenen part de raó malgrat les seves visions siguis apocalíptiques. Poden anunciar canvis, poden ser seguits per grups fins i tot nombrosos, generen molts focs d’encenalls que a vegades deixen brases però a vegades sols són fum. A vegades, però, també aixequen incendis paorosos.

Atenció, no ens esverem més del compte.

 

2 de juny. El dia de l’abdicació del Rei Joan Carles.