D’urbanisme.

 

L’imponent edifici d’habitatge que s’ha aixecat al final de la Rda. Barceló, tocant a la carretera, està causant un cert rebombori ciutadà. És una qüestió d’estètica, no pas d’altra cosa, d’estètica de la imatge que pot donar el nucli urbà de Mataró. Ja se sap, contra gustos no hi ha res escrit definitivament, hi ha qui els sembla bé, els agrada, i hi ha que no els sembla bé i no els agrada. Normal en una societat com la d’avui en la que tothom, o molta gent, opina, amb tot el dret i la raó, sobre el que li sembla qualsevol actuació en l’espai públic.

Sobre aquest edifici ja es va publicar un raonat article de l’Isidre Molsosa, en el seu temps arquitecte a l’administració municipal.

https://www.capgros.com/ca/mataro/trista-sentencia-torre-barcelo_813182_102.html

Ara, Vern Bueno, redactor de Capgròs, rebla el clau en un altre documentat article:

https://www.capgros.com/ca/mataro/torre-barcelo-historia-monstre-era-inevitable-construir-lo_814995_102.html

La planificació urbana, reflectida avui en dia en els Plans Generals d’Ordenació,  és la determinació del conjunt i la suma d’actuacions que es poden fer en un espai determinat. La seva execució porta temps, evidentment que entra en vigor l’endemà mateix que s’aprova, però moltes de les actuacions previstes es van fent al llarg del temps. Moltes vegades un nou Pla recull sense modificar les que ja hi havia previstes, altres vegades els canvis econòmics i socials que han tingut lloc a l’urbs exigeixen canvis importants.

 A Mataró tenim bons exemples de tot això.

1.       El Parc central. Va ser una idea dibuixada pel Pla de l’Eixample d’Emili Cabanyes i Melcior de Palau de 1878. Tota l’ordenació posterior fins a la de 1976 el va mantenir. La seva execució, però, va haver d’esperar-se més de cent anys fins que es va enllestir als darrers anys del segle XX.

2.       La Ronda de Mataró, la variant de l’autopista del Maresme (la part nord de la C-32). Es dibuixa al Pla General de 1976 que redacta l’arquitecte Antoni Solans i que s’aprova per l’Ajuntament després de variats intents que comencen amb el Pla Mat del 71 de Manuel de Torres i Agapit Borràs. La seva execució és del 1995 amb una llarga polèmica per entremig sobre les característiques que havia de tenir derivades de la prolongació de la concessió de la vella A-19 que fou la primera autopista de peatge d’Espanya el 1968.

3.       La Via Europa. Aquesta és una modificació important del Pla General del 1976. El 1984 l’enginyer Gómez Ordóñez per encàrrec de l’Ajuntament havent estudiat el Pla proposa una variació trencadora respecte les idees que fins llavors es tenien per aquest espai entre els veïnats de Cirera i de La Llàntia. Acordada la modificació, la seva tramitació i execució va portar que el primer tram, fins a la Plaça Itàlia, no s’executés fins el 1996 i la seva conclusió com a vial s’acabés l’any 2000.

4.       El sector d’equipaments tècnics a tocar la Riera d’Argentona per sobre la N-II. Va ser un gran encert del Pla General del 1976 situar en aquell indret uns possibles equipaments que en algun moment la ciutat necessitaria. Va resultar que més que la ciutat van ser de la comarca. La primera Planta de la Brossa, la de triatge, va ser del 1985, la segona, la incineradora, del 1995. Dels anys noranta és la EDAR (Estació Depuradora d’aigües Residuals) feta per fases que es van allargar en el temps. La planta el Tub Verd és ja del segle XXI. La urbanització total del sector no està acabada per discrepàncies entre administracions, però els serveis necessaris ja fa temps que van.

5.       El sector d’equipaments terciaris dels Turons. També és del Pla del 1976. Ara allà hi ha l’Hospital de Mataró, el centre comercial Mataró Parc i un dipòsit d’aigua (el del rellotge de sol) tot acabat a les darreries del segle XX. No va haver-hi problemes de requalificació ni en aquest cas ni en l’anterior del serveis tècnics, el que va estalviar la feina (i molts maldecaps) a l’Ajuntament mostrant les bondats previsores que tenia el Pla General vigent llavors.

 

Però l’execució d’aquestes peces i moltes altres que es van anar desenvolupant del Pla General del 1977 va portar anys i va estar a “l’albur” de vicissituds variades que poden anar des de controvèrsies o conflictes amb propietaris (cas del Sorrall), a variacions en les condicions dels mercats immobiliaris (cas de la Rda. Barceló), a divergències polítiques en el sí dels Consistoris (cas de can Fàbregas) o disponibilitats de recursos privats o públics per la seva realització (cas de la crisi del 2008).

Ara hi ha polèmica, o és polèmica, la Torre de la Rda. Barceló. Com s’ha explicat molt bé en els articles citats al començament ve d’una planificació del 1998 que ha sofert varies de les vicissituds suara explicades. Quan s’ha aixecat no hi ha pogut haver cap controvèrsia jurídica, sinó una inversió d’aquesta magnitud no s’hagués ni començat. Ara que li hem aixecat la cua, com diu la dita popular, hem vist si és mascle o femella, però la previsió ja hi era. Hi ha varietat d’opinions, lògic, una baluerna d’aquestes mides no deixa indiferent a ningú, a favor o en contra.

Però hem d’acceptar el resultat de la planificació i ordenament urbanístic malgrat no sigui potser l’inicialment previst, o el seu resultat concret i definit no sigui el que ens semblava o ara no el trobem adient (si és que no hi ha possibilitat legal de canviar-la). Moltes vegades els encerts o els errors de les administracions i dels que hi estan al davant en un moment determinat no se’ls poden adjudicar. L’actualitat sempre és a benefici d’inventari: a vegades és positiu, a vegades potser negatiu. Sempre s’ha “d’apechugar” i actuar en conseqüència amb el que et trobes, no amb el que desitjaries trobar-te. Ho estem veient cada dia.

6 de març.

Un balanç testamentari?

 

L’any 1980 la Caixa Laietana edita un llibret sobre Mataró a partir de dos reportatges fotogràfics aeris fets al 1962 i el 1976. Fotografies espectaculars de l’estat de la ciutat des de varis punts acompanyades d'una succinta explicació que signa Pere Rigau, conegut comentarista local.

En tornar-me a trobar front aquest document he pensat quin va ser -potser- l’objectiu de l’edició d’aquest llibret. A la portada, sota el títol “Imatges Mataronines (1962-1976)” hi ha subtítol de “Visió gràfica del canvi de fesomia de la Ciutat”, i a la pàgina final de l’obra hi ha un curt escrit que comença dient: “Com ha canviat Mataró en catorze anys! Però, com serà l’any 2000?”

L’autor del text ja he dit que fou en Pere Rigau (1931-1992) que llavors era el cap de la Secretaria General de la Caixa Laietana, editora del llibret. La data de publicació, 1980. Fa un any que s’han posat en marxa els recuperats ajuntaments democràtics.

És conegut que la Caixa d’estalvis de Mataró fundada el 1863, posteriorment Caixa Laietana, va ser la impulsora, especialment ja en el segle XX, d’un seguit d’actuacions públiques que la convertiren de fet en un ajuntament bis, especialment donada la incapacitat de recursos de la pròpia administració municipal. Suposo que aquest fet no es va produir solament a la nostra ciutat sinó que va ser general allà on hi havia establiment d’estalvi parells.

Urbanisme: les Cases Barates, la Ciutat Jardí i el bloc del davant, Peramàs, l’Avinguda Recoder,...; Ensenyament: del Col·legi Menéndez Pelayo, als Cirera i Josep Montserrat, les beques per estudis (de les que en vaig ser mereixedor, com molts més); Equipaments assistencials: la Casa Cuna, la casa de colònies a Argentona, els ajuts continuats a l’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena; Cultural: no es pot pas oblidar la Biblioteca Popular i la seva sala d’exposicions, una joia com ha explicat Pere Tió: https://zenodo.org/records/8106078, la creació i continuïtat del Premi Iluro de monografia històrica; escultures i esgrafiats diversos; subvencions a entitats de tota mena; ...

Segur que em deixo moltes coses de la seva obra social que va durar fins al final més enllà de la seva dimensió financera que també va incidir molt en la vida ciutadana. Estan suficientment documentades i són memòria de la ciutat. El fet de la seva trista desaparició, com totes les Caixes catalanes (algun dia algú estudiarà aquest fet amb profunditat?) al redós de la crisi financera del 2008, no ens ha de fer llençar l’aigua bruta del gibrell amb la criatura i tot.

Però, tornant al llibret en qüestió, no seria, a cas, un balanç testamentari tota vegada que s’iniciava un nou període de la governança diferent de la ciutat i  fora convenient deixar constància del treball que l’entitat havia fet en les grises èpoques anteriors?

El Reial Decret 2290/77, de 20 d’agost, promogut pel ministre Enrique Fuentes Quintana, va capgirar moltes coses del seu funcionament. Avui, que ja tot és aigua passada, crec que va portar al desastre, afirmació meva evidentment opinable.

https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-1977-21583

El text del llibret acaba així: “Aquests o molts altres interrogants, són els que tots nosaltres (sic) ens voldríem contestar, i que, en gran part, les seves respostes seran conseqüència de les nostres pròpies idees i actuacions.”

Les idees i actuacions de la democràcia municipal, 45 anys desprès, estan aquí i són els ciutadans que les han pogut votar els que les han de valorar.

(1962. La part alta)

(1976. Des de la carretera de Mata)

 

5 de març. Dimecres de Cendra.

 

Piular o no piular. No piular.

 

A finals de l’any passat vaig deixar de seguir les piulades que m’enviava l'abans Twitter, ara X, i vaig deixar de piular i repiular jo també. Sols alguna repiulada. He deixar senzillament d’interessar-m’hi. Diu que hi era des del maig del 2012, més de 12 anys, i unes 10.900 entrades.

No, no és que com molta gent hagi abandonat aquesta xarxa pels posicionaments del seu nou amo, encara que potser també. Em vaig cansar del que veia. Probablement el meu perfil i les meves preferències em portaven a veure aportacions de gent interessant, majoritàriament de polítics, comentaristes, periodistes, ..., que al meu parer, o dels que veia temes que anaven girant sobre ells mateixos tal com s’ha convertit la política d’aquí i d’arreu en els darrers temps.

Soc dels que encara compro (i per subscripció) el diari cada dia, no sé quan temps em queda de llegir “paper”, els meus amics periodistes em diuen que poc. Llavors, a més, no disposaré de l'estri per mantenir els calçots calents. Amb el diari en tinc més que suficient per estar al dia, d’informació i sobre tot de comentaris. El microblogging que han afavorit les xarxes socials crec que està fent un gran mal a la informació de qualitat. Ara, qualsevol pot fer-se passar per informador. Els joves diu que ja no compren diaris ni revistes i que la seva informació sols ve de les xarxes. Arriats anem!

Em mantinc al Facebook però amb un altre caire, no és pas que el seu amo sigui gaire diferent que l’altre. Penjo coses que en general poc tenen a veure amb la política. Preferentment publico imatges o alguna activitat personal que em fa gràcia que algú la vegi. Sí, hi ha quelcom una mica narcisista en aquesta actitud. Volem ser reconeguts i és satisfactori que hi hagi personal que li agradi i fins i tot comenti algunes de les teves pensades, tal com jo mateix faig de les seves. Però amb això, ben convençut de la poca rellevància, per no dir nul·la, del que jo pugui pensar o dir d’alguna importància, mantinc una mínima presència pública a l’espai cibernètic.

Els escrits en aquest blog, que aviat tindrà (amb l’anterior del que és continuador) vint anys, són una altra cosa. És deixar, ara ja sense cap pretensió fora que estic de tot arreu, idees o coses que em passen pel cap i sobretot continuar exercitant el treball intel·lectual d’escriure-les. Estic sorprès de que amb els canvis que ha experimentat tot aquest mon encara es puguin consultar escrits d’una època que sembla tant llunyana com el 2005:

https://manelmas.blogspot.com/2005/07/la-intenci.html

He de començar a pensar quina celebració faré d’aquest esdeveniment. Quan me’l miro veig que val la pena mantenir-lo, crec que alguna part de la vida està allà.

Sí, ja sé que la lluita per una societat millor -i avui potser més que mai- s’ha de mantenir fins quan es pugui. Algun granet de sorra continuaré aportant, però han de ser molts granets de sorra i moltes flors el que ens portin novament esperança.

3 de març.

Tot a fer punyetes. Una nova època?

 

Un amic, tot caminant, m’explica que fa uns dies la seva neta li conta que a l’escola li han ensenyat les edats en que es divideix convencionalment la història. Ell em diu que li va afegir una de nova que comença precisament ara.

Repassem:

L’Antiga s’acaba amb la caiguda de Roma al segle V.

La Mitjana s’acaba amb la caiguda de Constantinoble al segle XV.

La Moderna s’acaba amb la presa de La Bastilla, la Revolució Francesa, a finals del segle XVIII.

La Contemporània, seguint l’afegit que fa el meu amic a la seva neta, s’acaba al segle XXI, potser s’està acabant ara.

Des de Mart, d’aquí un temps, explicaran que ara comença El Futur.

Certament el que estem veient aquests dies en deixa a tots molt estorats. Sembla que estem entrant a una època nova. No, no és un retrocés, és un temps nou en que les certeses que havíem tingut fins ara s’esvaeixen. Com van desaparèixer els nobles i abans els feudals i abans els patricis, ara poden estar desapareixen  els ciutadans per ocupar el seu lloc en el comandament del mon “civilitzat”, uns plutòcrates que van a la seva i que amb els seus diners passen per sobre de totes les estructures que l’Edat Contemporània havia anar construint a “tranques i barranques”.

Les manifestacions que sentim ara des dels U.S.A., que havia liderat el pas de la modernitat a la contemporaneïtat; la falta d’escrúpols del dirigent del país més gran del Món, Rússia; l’astúcia dels dirigents “comunistes” del país més poblat, la Xina: configuren un nou panorama que deixa astorats als “occidentals”, preferentment europeus.

El farmacèutic aquesta tarda em pregunta: “Què hem de fer?”.

-“Ens ho estan capgirant tot, tot el que pensàvem que teníem establert”

1.      La Defensa. De qui ens hem de defensar? Del que tingui més poder ofensiu que nosaltres i se’ns vulgui apoderar, ves a saber de quina forma.

2.       L’Economia. El lliure canvi establert per la globalització, que ha tingut coses bones i també dolentes, però al que ens hem acostumat, pot donar lloc a uns intercanvis a gust i profit dels poderosos (una mica sempre ha estat així, però no amb el desvergonyiment que ara s’anuncia).

3.       La Democràcia.  Amb el que suposa de separació de poders, de lliure elecció pels ciutadans, d’imperi de la llei i la justícia. Ho estàvem aconseguint alguns, no tots a la Humanitat, avançàvem. Això, ara està en perill.

4.     L’Estat del Benestar. Si Lord Beveridge aixequés el cap quedaria bocabadat. No direm el que li passaria al Baró J.M. Keynes. Aquesta és una de les bases de la nostra societat: educació, sanitat, serveis socials, pensions universals.

Tot això, la Defensa, l’Economia,  la Democràcia, l’Estat del Benestar, amanit, garbellat i manipulat per les possibilitats obertes per la tecnologia digital que com totes les tecnologies, controlada en poques mans i mal usada, pot portar a una nova dimensió de la Història.

“Què podem fer, li responc al farmacèutic, doncs primer de tot si volem o no ser sotmesos”. Si no ho volem ser cal enfrontar-s’hi. Com? Lluitant i patint. Sense esforços personals no ens en sortirem. Si pensem que tot ens continuarà sent donat com fins ara no ens en sortirem. Caldrà pensar en la despesa militar, caldrà pensar en les fons d’energia, caldrà pensar en el benestar, caldrà pensar en la formació cívica, caldrà pensar en la comunicació i la informació, caldrà... repensar moltes coses que no ens cauran del cel sinó del nostre propi esforç. Serà molt difícil, tenim una societat molt ben “peixada”, molt ben acostumada. Algú va més enllà, un professor universitari em va dir que som una societat de “yonquis”, d’esclaus de la droga que és la nostra forma de vida avui.

Fa por.

17 de febrer.

 

 

Gràcies, Joan.

 

M’assabento que en Joan Sàrrias, regidor de l’ajuntament de Mataró de l’equip de govern, plega.

https://www.tvmataro.cat/story/dimiteix-el-regidor-de-promocio-de-ciutat-de-mataro

En Joan va anar com a independent a la llista socialista a les eleccions locals del 2023. Un “botiguer” compromès a les llistes socialistes de Mataró vaig pensar: molt bé, pot ser un bon fitxatge.

Diu que plega per motius personals i ho fa -pel que he vist- entre elogis dels seus companys de Consistori de tots els colors. Sembla que el seu treball ha estat útil i profitós per la nostra comunitat en el breu temps que l’ha portat a terme.

Motius personals. Sense necessitat de conèixer-los els sé molt bé. He estat molts anys dins de l’engranatge polític per saber el pa que s’hi dona. Un càrrec públic com el de regidor, però també a altres nivells, ha de compaginar com pugui la seva vida personal que comprèn a l’hora la conciliació familiar, el manteniment professional i l’activitat política. Aquesta darrera comporta inexorablement unes preocupacions, unes exigències públiques, una dedicació i uns horaris que dificulten o impedeixen moltes vegades portar una vida personal “normal”. Això va de menys a més segons la responsabilitat política assumida i la feina que comporta.

Conec el cas, és conegut, de polítics que posaven una fotografia seva al rebedor de la llar familiar perquè els seus recordessin quina cara tenia. Conec el cas, menys conegut, de polítics que al deixar aquesta responsabilitat i pretendre tornar a la seva feina es troben que en els anys que han estat fora d’ella l’escalafó ha corregut i no troben com tornar-s’hi a encabir. Conec casos de gent que duia activitats professionals, comercials o empresarials que no troben el mateix panorama que van deixar i tenen evidents dificultats per reprendre-les. Per molt que la legislació protegeixi aquests retorns, defensant-los, no és tant fàcil ni en el cas dels funcionaris. La vida, familiar, professional, política, corre molt de presa en el món d’avui. Pretendre dedicacions parcials o a distància és més difícil del que sembla. Amb aquest panorama, qui es podrà dedicar a la política? Qui voldrà arriscar-se al que comporta personalment? La ciutadania té un problema que ha d’assumir si no vol veure la degradació dels seus representants. Ah! I no cal oblidar que “si paguem amb cacauets tindrem micos”. Tot això ja ho va explicar fa més de 40 anys el reconegut, ja traspassat, professor Alejandro Nieto en la seva obra, que va anar ampliant amb posterioritat, “La organización del desgobierno”.

Ho vaig deixar escrit fa més de 13 anys, quan vaig plegar de Diputat:

https://manelmas.blogspot.com/2011/09/tienes-vuelta.html

 

Joan, moltes gràcies pel teu intent, moltes gràcies per la feina que has fet i que la vida et doni el que millor que pugui donar-te.

 

19 de febrer.

Angelets cap el cel.

 

Calçats Castellsaguer, una emblemàtica sabateria de “tota la vida” del centre de Mataró, ha tancat.

Sota un rètol de que es lloga, enganxat als vidres de l’aparador, han col·locat una placa amb una succinta explicació de les causes de l’esdeveniment.

La societat ha canviat molt, i manifesten que no han sabut adaptar-s’hi.i. Cert, el comerç ja no és el que havia estat, com res és el que havia estat. Hi ha noves formes d’arribar als consumidors, noves formes d’oferta presencial i digital. Fa uns quants anys van aixecar polseguera unes declaracions meves: “Aquells botiguers que han heretat un establiment dels seus pares difícilment el traspassaran als seus fills.”. Però també ha canviat el consum del producte, les sabates. Ara, és corrent veure la gent calçada a tota hora i a tot lloc amb “wambes” o similars esportives. Sols cal mirar els peus de la gent pel carrer i també de presentadors de televisió, artistes, això que ara en diuen “influencers”,... En un racó de l’armari tinc una capsa de sabates amb uns mocassins Sebago color bordeus, probablement comprats en aquesta botiga que ara ha tancat, que fa anys que no em poso i estan en molt bon estat. Va haver-hi un temps que van estar de moda, els meus són sense borla, però ara no sé si encara els calça algú que no sigui un “Borja Mari”.  Veig, però, que per Amazon (com no) encara es venen. Això del “vestir bé” tant en els homes com en les dones, al menys per aquí, ha passar a la història: els diumenges amb xandall.

Tenien marques bones, potser aquesta és una causa del tancament ja que ara segurament es compra més barat per poder anar canviant més sovint: Clark, Mephisto, Panama Jack, Geox... L’aparador sempre feia goig, van intentar estar al dia amb les temporades oferint producte al possible comprador benestant de les rodalies (amb alguns dels municipis amb més renda de Catalunya). Però, vaig anar a comprar-hi unes sandàlies al mes d’agost que era quan les precisava i em van dir que ja estaven a la temporada de tardor. Evidentment des de casa per internet les vaig tenir a les 48 hores de demanar-les.

Diuen que no els ha ajudat la gestió de l’Ajuntament que s’esforça en la “peatonalització” del centre. Home, aquest és un vell argument dels “botiguers” tradicionals. El carrer de Barcelona va ser, si mal no recordo, un del primers en convertir-se sols per a vianants, mantenint els accessos als garatge, entre ells el seu. Hi ha quatre aparcaments de rotació (sí, de pagament) a quatre passes i els dies forts d’animació comercial el carrer va curull de gent. De la vella tropa de la Unió de Botiguers que tanta guerra ens va fer en altres temps sols queda en peu la Ferreteria Colomer (felicitats, Toni!) a la Riera a 50 metres de la botiga que ara ha tancat.

Això són excuses de mal pagador. Arreu els centres de les ciutats ja fa molt temps que s’han convertit en illes de vianants i centres comercials a cel obert. No s’ha desertitzat, al menys comercialment i a casa nostra encara hi resideix molta gent.

Expliquen que són cinc les generacions que han mantingut aquest negoci que ara s’ha acabat. El rebesavi, que vingué de Vallgorguina a finals el segle XIX, com tants d’altres que vingueren llavors de fora i que ha explicat la Pilar González-Agàpito en el seu recorregut per places, carres, botigues, indústries, cafès,..., entre ells el carrer de Barcelona.

N’he conegut tres generacions de Castellsaguers. El Sr. Castellsaguer, Antonio, i la seva esposa; la seva filla Margarita (sic) que era una de les noies maques de la meva joventut, i els seus fills, Nacho i Joaquim, que tingué amb en Joaquim Itoiz. Tots aquests en algun moment o altra ens han proporcionat calçat a la meva família. Segurament en els meus temps de representació pública sabates amb “sola de sabata”, de sola de cuir. A la majoria de la gent d’avui aquesta qualificació els deu semblar “xinés”.

Diu, en Nacho que és el que signa el comunicat, que ha estat un plaer servir-nos i ens ho agraeixen. Els tornem els compliment, també ha estat per nosaltres i suposo que per molts mataronins i mataronines un plaer anar-hi i els agraïm la seva atenció.

Per la darrera campanya comercial de Nadal van guarnir l’aparador amb un bufons angelets. Ara els angelets van camí del cel.

18 de febrer.

Brutalisme.

 

Volia escriure alguna cosa sobre Trump. Cada dia als mitjans notícies de la seva activitat torrencial. La primera editorial del numero de febrer de Política&Prosa m’ho estalvia.

https://politicaprosa.com/davant-del-brutalisme-imperial/

Perquè esprémer el magí quan hi ha gent que ho fa millor que tu? “¡Nada más que decir, señoria!”

14 de febrer.

Pobre Colom

 

Quan Trinitad y Tobago va accedir a la independència (del U.K.) el 1962 va col·locar al seu escut la imatge de les tres caravel·les de Colom quan va “descobrir” les “Indies”. Ara resulta que és una imatge “colonial” i han decidir desfer-se’n i col·locar al seu lloc un Steelpan que sembla que és una casserola sense mànec.

https://www.lemonde.fr/international/article/2025/02/05/a-trinite-et-tobago-le-steelpan-remplace-les-caravelles-de-christophe-colomb-sur-les-armoiries-nationales_6532045_3210.html?lmd_medium=email&lmd_campaign=trf_newsletters_lmfr&lmd_creation=a_la_une&lmd_send_date=20250205&lmd_email_link=a-la-une-autres-titres-titre_titre_8&M_BT=47840578012265

https://en.wikipedia.org/wiki/Trinidad_and_Tobago

Si llegim l’entrada de la Wikipèdia ressaltada més amunt veurem la història d’aquesta gent. Parlar d’un passat colonial, centrat en una imatge del pobre Colom, on hi ha estat francesos, anglesos, holandesos, fins i tot letons, suposo que també pirates i negrers em sembla que sols va en la línia de no acceptar que la història sols és la història, per bé o per mal i que l’hem d’agafar a benefici d’inventari. Clar que  per ells potser de la seva història és més il·lustrativa una casserola que la Santa Maria, la Pinta i la Niña.

Banda tocant steelpan en els seus famosos carnavals.

Per cert, la seva capital es diu Puerto España, ¡toma ya!, bé, però com que l’idioma oficial és l’anglès, no, res colonial tampoc, en diuen Port Spain.

6 de febrer.

Garrulo / Groller.

 

Garrulo:

adj. coloq. Dicho de una persona: Rústica, zafia.

Groller:

adjectiu
SINÒNIMS: bast, barroer, brut*, ordinari, inelegant, matusser, tosc, grosser, aspre*, grosserot, antipàtic, incivil, ignorant*, insolent, rude*.

A tots els sectors de la societat hi ha persones que tenen comportaments que mereixen aquest qualificatiu, encara que es donen més en alguns que en altres. El mon del futbol n’és un d’ells, no sé tampoc si en major o menor quantia que en altres mons. Té explicació: segurament es demana a la gent d’aquest entorn més del que sigui convenient demanar-los. Aquest article de John Carlin ho explica ben bé.

La consideració social d’aqueta mena de comportaments és negativa, de desconsideració i reprovació social. Ara estem entrant en un terreny molt i més complicat que és la consideració jurídica d’aquests comportaments. La reflexió d’en Marius Carol

Certament, actituds grolleres o “garrules” desagraden a molta gent. Però hem de preguntar-nos com és possible que algunes persones que manifesten aquests comportaments han arribat a on han arribat. El context, sempre el context. Així, en lloc de anar decantant socialment a aquests elements per part dels que els han enlairat  prèviament al adonar-se de la seva inconveniència, els han protegit, justificat o han mirat cap a un altre cantó, potser per què beuen de la mateixa saba

Però el pèndul està en marxa, sempre està en marxa, no s’està mai parat el pèndul, ara cap a un costat ara cap a un altre. El que ahir es lloava ara és blasmat. Una de les característiques dels “garrulos” és la de no adonar-se de que els temps estan canviant, sempre estan canviant, i en lloc de procedir a corregir-se o assumir que el seu comportament ara és errat i amagar-se o desaparèixer, el que fan encara és treure pit amb conseqüències encara pitjors per a ells.

Veurem com acaba tot plegat, però en els temps de “correcció política” cal que els que surten (o pretenen sortir) als papers que es deia abans, o a les xarxes que es diu ara, vagin en compte, fins i tot, alguns/algunes, cal que revisin el que varen escriure al ciberespai fa uns quants anys. Els hi pot anar el pa, o el reconeixement.

5 de febrer.

Xiclet. (estirar com un...)

 

Andrea Camilleri va morir ara ja fa sis anys, el 2019. Però la seva extensa producció literària continua donant fruit a les editorials. Jo n’he estat molt d’aquest autor des de que el vaig conèixer per indicació d’un amic lletraferit. És conegut per la sèrie del comissari Montalbano que he seguit més per la televisió que pel llibres (crec que sols en tinc un que em van regalar en una convalescència ja llunyana), però a mi sempre m’han agradat més les seves velles històries “sicilianes”. “La secta dels àngels”, la darrera que vaig llegir em va semblar esplèndida.

Ara per Nadal, el tió em va portar la seva darrera aparició editorial: “Un Nadal amb Montalbano”, ed. 62, B-2024, que recull vint contes curts de petites històries del famós comissari. Algunes eren conegudes de la sèrie televisiva, d’altres semblen apunts o fragments que potser van donar peu a tot una novel·la sencera. En fi, res de nou, encara que sempre fa de bon llegir (i recordar) aquestes textos amb els coneguts personatges que envolten la comissaria de  Vigata, lladres i policies. Per cert, em semblava de la sèrie televisiva que el faldiller sotscomisari “Mimí” Augello estava casat però en el darrer relat l’autor diu que no ho està.

Els arancinis de la seva minyona, Adelina, són per Montalbano tot un plaer que fa tot el possible (com a policia) per no perdre-se’ls per cap d’any.

3 de febrer.

Lluminaries nadalenques.

 

Som a finals de gener i encara a algunes cases, pels seus balcons, hi ha llums de coloraines típiques de les festes nadalenques. També algunes botigues a la ciutat tenen encesos els guarniments que aquest any passat l’associació de comerciants  va esperonar -em sembla- a posar a les seves portes.

Suposo que moltes de les lluminàries dels particulars deuen tenir com a font d’energia una petita placa solar i això els estalvia la despesa energètica, per minsa que pugui ser, si estan connectades a la xarxa. M’ha semblat veure, però, que les que resten de les botigues estan connectades a la xarxa de l’enllumenat públic, és a dir que estem pagant entre tots un guarniment fora de temps, del temps que tocava.

Ara, les botigues, millor dit, els basars xinesos, ja estan proveïts d’elements del Carnestoltes que s’albira, a preus irrisoris: disfresses, màscares, ... Estan amatents aquests comerciants i els deu anar bé ja que l’oferta és ample i variada. Bé, variada, variada,... Suposo que els contenidors que proveeixen als seus majoristes arriben curulls de les mateixes peces (que a més pesen poc) i desprès les reparteixen arreu.

Abans del Carnestoltes, que aquest any ve tard, hi ha el “San Valentín” que aquí no se celebra gaire, encara que a veure si acabarem també com el Halloween .

31 de gener.

Trastos.

del DIEC: 

traster

m. [AQ] Lloc, habitació, destinat a guardar-hi trastos i eines, mobles, estris, etc., vells o de poc ús.

trast³

1 m. [LC] Moble, eina, estri, etc., inservible, que hi ha en una casa.

2 m. [LC] Persona tinguda per inútil, que fa nosa.

En el Fabra aquesta accepció admet el familiar trasto.

 

Veig en l’anunci d’una obra nova que s’hi faran habitatges amb garatge i traster. Es veu que en la nova ocupació ja hi ha previst que d’entrada o més endavant hi hagi la necessitat d’un espai destinar a encabir-hi trastos.

L’activitat d’oferir trasters al personal en espais concrets ja fa anys que està establerta i no sembla pas residual. Sí, cada cop més en les societats benestants com les nostres, les diguem-ne “occidentals o avançades”, tenim més mobles, eines, estris, etc., inservibles que anem guardant allà on podem entaforar-los i d’aquí la necessitat dels trasters. Opulència?... potser no tant, ja que sempre hi ha hagut espais d’aquesta mena. Síndrome de Diògenes?... també. Excés de consum?... de tot una mica. Alguns clamen al cel per l’economia circular.

29 de gener.

Una plaga.

 

Els gossos a la ciutat (o millor, els amos d’aquestes bèsties domèstiques) són una plaga ja ben assentada arreu. Diu que necessiten sortir de casa seva tres cops al dia per fer les seves necessitats orgàniques. Cert que la majoria dels seus amos són conscients de recollir les seves deposicions i tirar una mica d’aigua sobre els seus pixats. Però en llocs on no plou gaire o amb gaire intensitat l’estat de l’espai públic és deplorable. Suposo que en el càlcul de la taxa municipal de tinença d’animals domèstics ja es té en compta la despesa que haurien de generar.

27 de gener.

Pensament.

Darrerament penso amb aquest començament d'una obra de teatre ben coneguda.

Cuentan de un sabio que un día

tan pobre y mísero estaba,

que sólo se sustentaba

de unas hierbas que cogía.

¿Habrá otro, entre sí decía,

más pobre y triste que yo?;

y cuando el rostro volvió

halló la respuesta, viendo

que otro sabio iba cogiendo

las hierbas que él arrojó.

Quejoso de mi fortuna

yo en este mundo vivía,

y cuando entre mí decía:

¿habrá otra persona alguna

de suerte más importuna?

Piadoso me has respondido.

Pues, volviendo a mi sentido,

hallo que las penas mías,

para hacerlas tú alegrías,

las hubieras recogido.

Fragment de  "La vida es sueño", Calderón de la Barca.

25 de gener.

Inversemblant.

 

O així m’ho sembla a mi. Un cap narco mexicà es canvia el sexe, de mascle a femella, i es torna bona persona. Com a fantasia sembla que funciona ja que una pel·lícula amb aquesta història està triomfant en l’actualitat. No hi entenc res de cinema, suposo que deu estar ben feta i molt ben interpretada i deu agradar, però a mi em sona a història inversemblant, que voleu que us digui.

24 de gener.

Opinió.

 

Queda clar que el bloc de la investidura no és un bloc per la governabilitat. La situació davant de xantatgistes insolents esdevé al meu parer (i al de moltes persones) insostenible i humiliant. Crec que cal dir que fins aquí hem arribat, donar la paraula a l’electorat i que sigui el que la ciutadania vulgui.

23 de gener.

A l’hora del cap d’any.

 

D’aquí una estona anirem a casa d’uns bons amics a sopar i a celebrar amb els dotze grans de raïm el pas de l’any encara present al que ve, 2025. Demà és festa grossa a casa ja que celebrem el meu sant. Mira per on, la tradicional cultura cristiana s’imposa encara que un no sigui creient. És aquesta nostra cultura la que com porta que celebrem aquestes dates festives. Sí, les circumstàncies i l’esdevenidor continu les va matisant i modificant poc a poc, o ara molt de pressa, segons es miri.

L’any que s’acaba, el 2024, ens ha portat algun que altre entrebanc o ensopegada personal, l’edat i els temps. Però els temps ens estan portant, fora de nosaltres mateixos, una situació d’incertesa, de neguit. Tenim ben identificats els temes cabdals de cara al futur: la gestió del medi ambient, la brutal irrupció tecnològica, els moviments demogràfics. Però em sembla que no sabem encara gestionar-los, o fem d’estruços amagant el cap per no voler veure afrontar-los degudament.

La política democràtica no dona satisfacció a les societats benestants. Malgrat la quantitat de recursos disponibles som insaciables i volem més de tot, encara que ben repartits aquests recursos donarien per calmar aquest assedegament. Però, alguns no traurien els beneficis i les posicions que ara obtenen. Canviar els sistema...? sí, però com?  La insatisfacció porta al descrèdit de la gestió pública, de la política. Això no acabarà bé, o millor dit, acabarà en un estat de coses que no eren les què pensàvem temps enrere. El progrés..., potser progressarem, en termes socials i polítics, com els cracs, cap enrere.  

Ara, per exemple, ens adonem del problema de l’habitatge. Però, què han estat pensant totes les administracions, no sols les nostres d’aquí, en els darrers temps? Com és que amb els canvis de les estructures demogràfiques (famílies, concepte i mida; arribada de nous habitants; concentració urbana) ningú hagi alertat abans del problema que ja tenim al sobre? I així, altres coses: en educació, en sanitat, en convivència,...

2024 no ha estat un any bo. Continuem esgarrifats per les guerres, pels desastres naturals com el que ens ha afectat a València, pobre gent que ho pateix. No anem cap a un món millor, les tendències autocràtiques i el soscavament de les democràcies per dins s’accentua. No sé pas si el 2025 serà millor, no ho crec pas.

Malgrat tot cal agrair i confiar que la bona gent continuarà lluitant mentre els deixin i ells no defalleixin. Els poderosos són molt forts, massa.

31 de desembre.

Salvat-Papasseit

 Sento el fred de la nit

                                    i la simbomba fosca.

Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.

Sento el carro dels apis

                                     que l'empedrat recolza

i els altres que l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Demà posats a taula...

(ja sabeu com continua, no cal més)

24 de desembre

El telar del tiempo. Com Penèlope.

 Estic llegint el llibre de Robert D. Kaplan “El telar del tiempo. Entre el imperio y la anarquia desde el Mediterráneo hasta China”. RBA, B-2024. Sempre m’han agradat aquests temes de geopolítica i especialment l’autor del que he llegit algunes coses.

Aquesta obra  discorre en el temps entre l’autocràcia, la democràcia perseguida i l’anarquia en un espai geogràfic central en el món, com ve a dir el subtítol, governat per antics imperis i espais vastos, alguns com els aràbics, incontrolats. El col·lapse recent de Síria fa que el tema sigui interessant per intentar entendre la situació.

Però, abans d’acabar el llibre, hi ha un paràgraf que m’ha cridat vivament l’atenció en el actuals moments del món, de la seva marxa i del seu esdevenidor. El transcric:

“Sí, estoy muy desfasado, pero resulta imposible entender el presente sin tener una noción vívida del pasado. El escritor de viajes Paul Theroux, defendiendo su avanzada edad, replica a los jóvenes diciendo: “Yo he estado en un sitio en el que no ha estado ninguno de vosotros y al que ninguno de vosotros podrá ir jamás. Me refiero el pasado. He vivido décadas en él, y puedo decir que no tenéis ni la más ligera idea.”

Veurem al acabar la lectura.

23 de desembre.

P.S. Llegit el llibre sencer. M'ha agradat ja que em dona explicacions entenedores sobre el que passa en el Gran Orient Mitjà, des del Mediterrani fins a la Xina, espai desestructurat des de la caiguda de l’Imperi Otomà. Les propostes benintencionades “occidentals” (que no ho han estat tant de benintencionades) xoquen amb la realitat d’una història mil·lenària i d’unes cultures ancestrals barrejades i complexes. 

La única manera de hacer frente a los misterios que guarda el futuro es usar la imaginación -algo que es esencialmente literario- tanto como uno usa la historia y las ciencias políticas. En cuanto a cómo deberíamos juzgar lo que finalmente suceda, hemos de recordar lo que dijo el joven Kissinger en su primer libro, titulado Un mundo restaurado: “Todo hombre de Estado debe intentar reconciliar lo que se considera justo con lo que se considera posible”. Y debido a que lo que es posible con frecuencia no llega a lo que es justo, los que están en el poder, cuando reaccionen a los acontecimientos, a menudo solo tendrán malas opciones entre las que escoger.

15 de gener.

Nadala'24.

 20 desembre.