15 de juny de 2020

Manel, Manuel, Emmanuel.


El món a l’inrevés. Ara em toca a mi escriure sobre tu.

Entre l’accepció col·loquial i la bíblica del nostre nom als Manel ens passa que encara que signem amb el nom correcte -i a vegades, durant un temps, tu havies fet servir els més ampul·lós bíblic- passarem a la memòria dels nostres familiars, amics, coneguts i saludats com a Manels.

Ens quedaven per prendre uns quants gin-tònics encara. Bé, segurament haguessin estat sols cafès o tallats ja que amb l’edat alguns exotismes els anem deixant enrere i ens tornem més prosaics. Teníem, a més, un arròs pendent al Passeig Marítim amb algun amic comú, en Jordi i potser s’hi afegiria en Joan. Parlaríem, segur, de la “situació”, de com està el patí, de com ho veiem. Des de punts de vista diferents, això és públic i notori, però “en” parlaríem i aprofitaríem per veure sargantanes i llangardaixos que en aquests dies comencen a prendre el sol.

La teva vida s’ha estroncat. Ja no hi ets. Ja no podrem fer tot allò que ens ha quedat pendent. Sempre queden coses pendents quan un se’n va i se’n va més aviat de la mitjana. Desprès, els que arriben a passar la mitjana, és temps afegit, però abans és temps robat. Pels que quedem ens han robat un temps que tots hauríem volgut que fos més llarg del que la Mort ha decidir deixar-nos.

No eres pas tant gran com jo, pocs anys menys, no gaires. Hem fet molt camí al costat l’un de l’altre. No amb cap profunda amistat, mai hem anat a sopar l’un a casa de l’altre, però sí en compartida convivència i consciència cívica. Mataronina i també catalana des de les nostres respectives posicions. Ens aturàvem a parlar per allà on ens trobàvem, ja fos a la Plaça fent mercat, a la Rambla mentre feies el cafè assegut a la terrassa de l’Iluro, o a qualsevol indret on coincidíem.

És que són molts anys. L’Anna em recordava ara quan us esperàveu tots dos fent avantsala per veure’m a l’assumir la Direcció del Patronat de Cultura a començaments dels anys vuitanta. Vam fer, teu era el text amb fotografies d’en Ramon, aquell llibre que l’editor creia impossible de fer: “Mataró, una ciutat”. Nosaltres hi  creiem perquè ens en sentim de la nostra ciutat. Tu, molt, encara que fos “suau i aspre” com vas titular el teu primer llibre.

Ens vas donar llavors, negre sobre blanc “El manyà encès”, de la figura irrepetible d’en Terri del que tinc una senzilla peça sempre al davant meu i després va venir el dels interiors de les cases de Mataró, el “sota teulada”.

Ja ens havies deixar a l’administració municipal per anar a treballar en aquell gran esdeveniment barceloní que foren les Olimpíades del 92 i quan es va acabar aquell esdeveniment em perseguires, quins dinars vam fer a Can Dimas!, per ambientar-te i documentar-te per les “Taques al marge”: un fet cultural que s’embolica, un Alcalde que no hi creu gaire, la perruquera, els barris excèntrics,... novel·la negra molt barrejada amb l’experiència que ja tenies dels fets i la gent.

I vas arribar al port del periodisme on t’hi vas quedar fins que et van jubilar, no era pas la primera vegada que hi arribaves, portaves experiència en el tema. El Punt fou la teva casa molts anys, al Passeig de la Geganta de Mataró primer, al Raval de Barcelona després.

L’Alcalde Barón et va encomanà un tercer llibre institucional sobre Mataró, el del “verd i el blau”. Havies renunciat a fer el de les “perspectives del s.XXI”, ja que pensaves que era incompatible amb la feina que tenies. Vas transcriure la memòria d’en Jordi Pujol. Comprendràs que aquests me’l salti, oi? Et van deixar fer amb les teves columnes periodístiques que molta gent anava seguin fins fa poc en que ens vas dir en la darrera que ho havies de deixar. Mai vam pensar que fos definitivament, però així ha estat.

Ens quedem amb moltes coses teves, sempre tindrem la imatge del “nét del pirata”. Jo, uns quants llibres amb la teva dedicatòria i alguns articles teus que parlen de mi d’alguns moments de la meva trajectòria que ja guardava ben preuats. Me’ls tornaré a mirar per veure si mai faig allò que em demanaves amb tanta insistència: que deixés unes memòries.

Tu has deixades les teves, Manuel. Per escrit i en el record de molts mataronins que hem tingut el privilegi de compartir un tros de la Vida amb tu, i també estaràs en el record de molta gent d’aquest país nostre, teu i meu, pel que estàvem patint cadascú des del seu racó.

Adéu, Manuel, arreplegaràs a en Remigi, no està gaire lluny. Junts continuareu inventant-vos tradicions centenàries. Dóna-li records de part nostra.

15 de juny.

Cap comentari: