L’espavilat d’en Michael O’Leary.

Comencem a veure com serà la “nova normalitat”. Fins que no hi hagi vacuna, i tothom se l’hagi posada, i encara llavors veurem, la “normalitat” serà diferent que com fins ara. Amb coses millors o pitjors, però diferents.

Ahir em van telefonar dos companys de fora que volien la meva presència a les seves localitats per explicar-los algunes coses d’economia: pressupostos municipals, perspectives, ... El que em proposen és fer-ho per videoconferència. S'ha acabat, doncs, allò d’agafar el cotxe qualsevol dia de la setmana, sigui o no bona hora, i presentar-te a una localitat més o menys llunyana per complir amb els companys/es que pensen que els pots dir alguna cosa que els pugui ser d’interès.

Però això sols és un exemple banal d’una persona i de la seva activitat que té una relativa i escassa rellevància. El que és evident és que la “nova normalitat” aprofitarà per coses molt més importants instruments telemàtics que ja existien, però que sols ara –amb l’obligació imposada d’utilitzar-los durant el període de confinament per la pandèmia-  ens hem acostumat a fer-los servir i a entreveure la seva potencialitat i eficiència. Adéu, doncs, a reunions intempestives que obliguen a desplaçaments molestos i que per alguns són a vegades excuses per fer-se l’orni, distreure’s o relaxar-se. Potser anirem menys estressats, tindrem més temps lliure o no perdrem tant el temps, podrem conciliar millor, ... El recordat Forges tindria aquí tota una veta humorística sobre els seus buròcrates, funcionaris o empleats, en la que abocar-se. 

Suposo que hi haurà resistències però l’economia que sortirà de la “nova normalitat” no deixarà espai a gaires vel·leïtats i discussions bizantines. Es perdrà presencialitat –fet socialment deplorable- però és que la societat que ve desprès de la pandèmia serà menys social o socialment diferent, serà més virtual.

Estocada al “low cost”. El ministre Ábalos (encara recordo la seva arribada al Congrés ja començada la IX legislatura que me’l van encolomar a la meva comissió, la Mixta de relacions amb el Tribunal de Comptes) surt a les notícies i anuncia que l’AVE “low cost”, l’AVLO,no es posarà en marxa com ja estava previst. Evident, si cal disminuir el nombre de passatgers per tren per evitar contagis a la meitat o a un terç de la capacitat, aquesta fórmula és insostenible. Ho vaig escriure no fa pas gaire: “Adéu, Ryanair!”. A l’espavilat d’en Michael O’Leary no li sortiran els comptes. La idea era senzilla: calia comprimir com fos les despeses per augmentar molt el nombre de viatgers amb els preus més baixos i així obtenir bons beneficis. Tripulacions sense conveni; rotació màxima dels avions, sempre a l’aire, els temps mínim en terra; el passatge com a sardines dins d’una llauna... de sardines; tot servei extra facturat a part; fins i tot van arribar a pensar en que els passatgers anessin dempeus, ... I, ara què? Com ens ho farem? Serà més difícil volar: controls sanitaris augmentats, més neteja, menys passatge, més incomoditats,... Crec que els sistema “low cost” s’ensorra tot sol.

¿Valdrà la pena anar a un aeroport quatre o cinc hores abans per volar un parell d’hores i que a l’arribar al destí ens tornin a controlar per no se sap quina seguretat hi ha allà? Crec que no.

Potser serà el renéixer de tornar a anar amb el vehicle propi, més segur des del punt de vista sanitari, més cansat i arriscat també, fins no sé a on en el mateix temps que amb transport col·lectiu. Haurem de veure quin radi d’acció ens surt més a compte. Per anar per les ciutats, més bicicleta i menys autobús o metro. Per viatjar lluny, ... em sembla que viatjarem menys.

També ho vaig escriure no fa gaire: les escoles de “negocis” ja poden començar a actualitzar els temaris.

Coupelle tauromachique, 14 d’avril 1953, terre de Lugnon et decor aux engobes, diamètre 5cm, hauter 5 cm. Don de l’artiste. Coll. MAM Céret.

Borja-Villel, director del Museu Reina Sofia, ens explica com anirà ara això de visitar un museu. S’haurà de seguir unes direccions marcades, vaja, com si anéssim a l’IKEA; no podràs passar més temps del compte davant dels “masterpiece”; hauràs de prendre tanda per entrar,... Això, i així, no és com pots anar a veure el que t’interessa d’un museu. Jo tornaria al Reina Sofia a veure els quadres “negres” de Gutiérrez-Solana, el Guernica el tinc molt vist. Al Louvre, o aniria al segle XIX, Delacroix, Géricault, sí, la Mona Lisa està molt bé, però ja està molt vista també; Al museu de Céret, bé, aquí poc problema. Hi tornaria per veure la Tauromaquia de Picasso en ceràmica que ja m’ha meravellat altres vegades. I sobre tot, a tot museu, en arribar al final vull tornar sobre les meves passes per contemplar altra vegada aquelles obres que més m’han agradat.

“La tertúlia del cafè Pombo” (1920). José Gutiérrez-Solana. Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía. Madrid.

Farem més visites virtuals. Altra cop la virtualitat imposant-se a la realitat.

De l’obscenitat que representa l’espectacle que està donant l’esport professionalitzat no cal parlar-ne gaire. Sols els francesos s’han atrevit a imposar l’acabament obligatori de les competicions d’aquesta temporada estroncada. Hi ha qui diu que jugar sense els brams i la cridòria del públic no serà el mateix.

Això és el que ens ve: la “nova normalitat”. Diu que a Salou posaran semàfors per entrar a les platges. Això és desesperació!

“L’angelo della città” (1948), Marino Marini, Peggy Guggenheim Collection, Venècia.

4 de juny. Avui, videoconferències -de feina, de família- records dels viatges que sort que ja he fet, enyorança de la realitat. Torno a utilitzar la meva col·lecció de postals adquirides a les botigues dels museus.