A Joan Canongia i Gerona,
company i amic.
Un bon company m’envia (ens envia a tots els membres del
grup de What’s de la 9ena. que hi estem aplegats) un quadre que distribueix les
preferències dels mitjans periodístics escrits que es llegeixen (o es compren?)
en funció de les opcions polítiques dels lectors.
Em faig creus que algú vengui estudis d’aquesta mena i també
que algú els compri. Sempre acaben descobrint el Mediterrani,... o la sopa d’all.
Què pensaven demostrar? Què pensaven que en sortiria?
Sí, demostren -amb dades segurament d’un rigorós i aprofundit
estudi- el que tothom ja sap. Els lectors trien, triem, el que llegim
(pagant) segons les preferències polítiques. Què es pensen: que som masoquistes,
que som malgastadors, que no som demòcrates? Amos, anda! Que ja n’hi ha prou d’aquest discurs de l’objectivitat
periodística. Això és un mite interessat per uns professionals que pensen, o
pretenen fer-nos creure, que decideixen en els seus mitjans. És pensar que són
els treballadors de la SEAT els que decideixen quin cotxe produiran.
Els mitjans tenen uns propietaris que són els editors. Sí
que en alguns casos, excepcionals, aquests són els propis periodistes, però això
és un fet residual, encara que sembla ressorgir en els darrers temps amb
algunes voluntarioses iniciatives esteses en els mitjans digitals. En aquests
casos, sí que decideixen quin producte oferir, però està llastrat per la seva
forma de pensar, amb la seva objectivitat condicionada per la seva
subjectivitat, res a objectar d'altra banda.
En general, els propietaris, gent de negocis, volen que el
producte que posen al mercat els doni un rendiment com en qualsevol negoci. En
aquest cas, com que es crea “opinió
pública” a través de la publicada el rendiment no ha de ser necessàriament econòmic.
Potser ho serà indirectament. També són coneguts els casos que el que importa
és diversificar el producte, amb marques i impromptus diferents, fins i tot
divergents i contradictòries, per arribar a segments diferents de públic del
mercat informatiu.
El qui marca la línia de la publicació és doncs la propietat
i aquesta expressa el que vol informar i el to amb que vol informar amb les
editorials, evidentment, però també amb la tria dels col·laboradors,
comentaristes, opinadors, columnistes,...
Ah, i els periodistes! Bé, aquests són uns treballadors
professionals com els de qualsevol empresa de qualsevol ram d’activitat
econòmica. Fan la feina que els mana l’amo. Uns fan calçotets vermells i altres fan bragues blaves i
alguns samarretes de color de gos com fuig.
Per tant, els lectors quan comprem el mitjà ja sabem el que
volem comprar. Si no ens agraden les cebes comprem alls. Si ens agrada el
peix no comprem la carn. Oh, és que s’ha de menjar de tot. Sí, d’acord, però si les
cebes són massa rabiüdes i la carn és de bèsties massa velles, no et ve de gust
comprar-ne. I això és un problema dels venedors, no dels compradors. Això també es dóna ens altres canals informatius, els
audiovisuals i ara les xarxes socials.
Sorpresa? De què? Decepció pel que representa de manca de
pluralitat? De què? Que això contribueix a la divisió i a la polarització del
país? Sí, lògic. Però la culpa d’això darrer, de qui és: dels lectors o dels
editors? Va, prou comèdia sobre el tema.
Juan Gris. "El cazo".
5 de juny. Tot i l’estar
jubilat i l’apaivagat moment fruit de la
pandèmia tinc masses fronts oberts. Hauré de pensar-me’ls i ordenar-los.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada