A les portes de l’infern, Dante veu escrita al dentell de la porta aquesta afirmació. (Lasciate ogni speranza, voi ch'intrate)*
El temps va posant les coses al seu lloc. El somni dels
independentistes està sent “matxucat”
per la realitat. Les darreres votacions d’aquesta setmana al Congrés dels
Diputats clarifiquen el panorama pels que encara no ho tenien clar: la solitud i
la irrellevància dels “indepes” de
tots els colors.
Els partits d’àmbit estatal, més enllà de la seva ideologia,
davant la complexa i difícil situació que el país ha d’afrontar, fan front comú,
fet que porta de retruc que els vots d’aquelles formacions polítiques que volen
condicionar la política espanyola als
seus interessos particulars no valguin res.
Que lluny queden els temps que el
grup parlamentari anomenat “Minoria catalana” feia i desfeia
(de Miquel Roca a Sánchez Llibre). Negociaven, compartien,
transigien, obtenien, decantaven votacions,... Ara, el “tot o
res” porta com sempre al res.
No hi ha, com havien dit, un Estat feble que es podia
trencar. “Si estirem fort...”. Hi ha
tot un Estat amb la mala salut de ferro que tenen encara tots els Estats veïns contemporanis.
Mentre, la justícia amb el seu pas lent sense aturador va fent el seu paper i
els anirà situant fora de joc. Galdosa perspectiva els espera als “indepes”, han estat enredant a la gent
i ara no sé pas què els podran dir. Els espetecs finals del "procés" ens poden continuar fent patir un temps
encara. Serà difícil que les noves generacions vinguin a donar-hi la volta com si
va passar al País Basc. Aquí hi ha hagut massa adoctrinament carrincló i també
poques, o cap, alternatives engrescadores.
Però el Món està davant una cruïlla en la que no val mirar
enrere. El segle dels nacionalismes ha
passat. Si torna, que no es pot descartar, és per caure d’esquenes als precipicis
horrorosos que dissortadament ja varen viure i patir les generacions anteriors.
Ho
vaig explicar públicament ja fa deu anys:
sols els queda la via insurreccional i violenta. ¿Estan disposats a
morir, ...i a matar? No ho crec pas. No hi ha desesperació social en les seves
files per agafar aquesta pretesa drecera. La desesperació està en altres
rengles. Els exemples del s. XX són massa evidents: d’Irlanda al País Basc
podem-ne veure els resultats. Sols els jueus (israelites) han reeixit amb un
cost enorme i unes perspectives incertes venint d’on venien: l’Holocaust i pels
interessos i suports externs. Aquí no hi ha res d’això, ni massacres, ni
determinació, ni recolzaments forans.
Llegint Gaziel a “Tot s’ha
perdut” t’adones que ja va passar igual als anys 30 del segle passat. Repetir-ho,
o intentar repetir-ho, no ha pagat la pena, sols enfonsar-nos en la misèria
moral. Costa ara tocar a retirada. Per dignitat, per la seva dignitat, cal
fer-ho. Tornem plegats a la via de sempre. Tractar d’influir i de ser més
presents a la governança d’Espanya, abandonant les vel·leïtats i els somnis i
els esforços inútils.
El PNV dóna cada
dia mostres d’intel·ligència en bé dels seus conciutadans. Clar que els seus
polítics són formats a les aules jesuítiques de Deusto, en tinc coneixement directe, mentre que els nostres “indepes” provenen de les aules de filologia
romànica de la U.B. “Lo gaiter
del Llobregat”. Romanticisme.
*
-“Dante,
ahora vas a ser valiente. Dame la mano y sígueme –ordenó Virgilio. Así unidos,
traspasaron aquel umbral funesto, en la oscuridad inmensa se oían suspiros, llantos,
gemidos, distintas lenguas, horribles blasfemias, palabras de dolor y acentos
de ira: formaban un tumulto tan violento, que Dante se sintió embargado de
dolor.
-¿Quién sufre así?-preguntó con un hilo de voz.
-Son las almas de los indecisos, los indiferentes, aquellos que no tomaron
partido ni hacían el bien ni hacían el mal. Nosotros somos responsables –continuó
el maestro- no sólo de lo que hacemos, sino también de aquello que, por inhibirnos,
permitimos que hagan otros.”
Dante Alighieri, “Divina comedia.
Una adaptación para todas las edades.” Ed. Gadir, M-2009
.
28 de juny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada