Angelets cap el cel.

 

Calçats Castellsaguer, una emblemàtica sabateria de “tota la vida” del centre de Mataró, ha tancat.

Sota un rètol de que es lloga, enganxat als vidres de l’aparador, han col·locat una placa amb una succinta explicació de les causes de l’esdeveniment.

La societat ha canviat molt, i manifesten que no han sabut adaptar-s’hi.i. Cert, el comerç ja no és el que havia estat, com res és el que havia estat. Hi ha noves formes d’arribar als consumidors, noves formes d’oferta presencial i digital. Fa uns quants anys van aixecar polseguera unes declaracions meves: “Aquells botiguers que han heretat un establiment dels seus pares difícilment el traspassaran als seus fills.”. Però també ha canviat el consum del producte, les sabates. Ara, és corrent veure la gent calçada a tota hora i a tot lloc amb “wambes” o similars esportives. Sols cal mirar els peus de la gent pel carrer i també de presentadors de televisió, artistes, això que ara en diuen “influencers”,... En un racó de l’armari tinc una capsa de sabates amb uns mocassins Sebago color bordeus, probablement comprats en aquesta botiga que ara ha tancat, que fa anys que no em poso i estan en molt bon estat. Va haver-hi un temps que van estar de moda, els meus són sense borla, però ara no sé si encara els calça algú que no sigui un “Borja Mari”.  Veig, però, que per Amazon (com no) encara es venen. Això del “vestir bé” tant en els homes com en les dones, al menys per aquí, ha passar a la història: els diumenges amb xandall.

Tenien marques bones, potser aquesta és una causa del tancament ja que ara segurament es compra més barat per poder anar canviant més sovint: Clark, Mephisto, Panama Jack, Geox... L’aparador sempre feia goig, van intentar estar al dia amb les temporades oferint producte al possible comprador benestant de les rodalies (amb alguns dels municipis amb més renda de Catalunya). Però, vaig anar a comprar-hi unes sandàlies al mes d’agost que era quan les precisava i em van dir que ja estaven a la temporada de tardor. Evidentment des de casa per internet les vaig tenir a les 48 hores de demanar-les.

Diuen que no els ha ajudat la gestió de l’Ajuntament que s’esforça en la “peatonalització” del centre. Home, aquest és un vell argument dels “botiguers” tradicionals. El carrer de Barcelona va ser, si mal no recordo, un del primers en convertir-se sols per a vianants, mantenint els accessos als garatge, entre ells el seu. Hi ha quatre aparcaments de rotació (sí, de pagament) a quatre passes i els dies forts d’animació comercial el carrer va curull de gent. De la vella tropa de la Unió de Botiguers que tanta guerra ens va fer en altres temps sols queda en peu la Ferreteria Colomer (felicitats, Toni!) a la Riera a 50 metres de la botiga que ara ha tancat.

Això són excuses de mal pagador. Arreu els centres de les ciutats ja fa molt temps que s’han convertit en illes de vianants i centres comercials a cel obert. No s’ha desertitzat, al menys comercialment i a casa nostra encara hi resideix molta gent.

Expliquen que són cinc les generacions que han mantingut aquest negoci que ara s’ha acabat. El rebesavi, que vingué de Vallgorguina a finals el segle XIX, com tants d’altres que vingueren llavors de fora i que ha explicat la Pilar González-Agàpito en el seu recorregut per places, carres, botigues, indústries, cafès,..., entre ells el carrer de Barcelona.

N’he conegut tres generacions de Castellsaguers. El Sr. Castellsaguer, Antonio, i la seva esposa; la seva filla Margarita (sic) que era una de les noies maques de la meva joventut, i els seus fills, Nacho i Joaquim, que tingué amb en Joaquim Itoiz. Tots aquests en algun moment o altra ens han proporcionat calçat a la meva família. Segurament en els meus temps de representació pública sabates amb “sola de sabata”, de sola de cuir. A la majoria de la gent d’avui aquesta qualificació els deu semblar “xinés”.

Diu, en Nacho que és el que signa el comunicat, que ha estat un plaer servir-nos i ens ho agraeixen. Els tornem els compliment, també ha estat per nosaltres i suposo que per molts mataronins i mataronines un plaer anar-hi i els agraïm la seva atenció.

Per la darrera campanya comercial de Nadal van guarnir l’aparador amb un bufons angelets. Ara els angelets van camí del cel.

18 de febrer.

Brutalisme.

 

Volia escriure alguna cosa sobre Trump. Cada dia als mitjans notícies de la seva activitat torrencial. La primera editorial del numero de febrer de Política&Prosa m’ho estalvia.

https://politicaprosa.com/davant-del-brutalisme-imperial/

Perquè esprémer el magí quan hi ha gent que ho fa millor que tu? “¡Nada más que decir, señoria!”

14 de febrer.

Pobre Colom

 

Quan Trinitad y Tobago va accedir a la independència (del U.K.) el 1962 va col·locar al seu escut la imatge de les tres caravel·les de Colom quan va “descobrir” les “Indies”. Ara resulta que és una imatge “colonial” i han decidir desfer-se’n i col·locar al seu lloc un Steelpan que sembla que és una casserola sense mànec.

https://www.lemonde.fr/international/article/2025/02/05/a-trinite-et-tobago-le-steelpan-remplace-les-caravelles-de-christophe-colomb-sur-les-armoiries-nationales_6532045_3210.html?lmd_medium=email&lmd_campaign=trf_newsletters_lmfr&lmd_creation=a_la_une&lmd_send_date=20250205&lmd_email_link=a-la-une-autres-titres-titre_titre_8&M_BT=47840578012265

https://en.wikipedia.org/wiki/Trinidad_and_Tobago

Si llegim l’entrada de la Wikipèdia ressaltada més amunt veurem la història d’aquesta gent. Parlar d’un passat colonial, centrat en una imatge del pobre Colom, on hi ha estat francesos, anglesos, holandesos, fins i tot letons, suposo que també pirates i negrers em sembla que sols va en la línia de no acceptar que la història sols és la història, per bé o per mal i que l’hem d’agafar a benefici d’inventari. Clar que  per ells potser de la seva història és més il·lustrativa una casserola que la Santa Maria, la Pinta i la Niña.

Banda tocant steelpan en els seus famosos carnavals.

Per cert, la seva capital es diu Puerto España, ¡toma ya!, bé, però com que l’idioma oficial és l’anglès, no, res colonial tampoc, en diuen Port Spain.

6 de febrer.

Garrulo / Groller.

 

Garrulo:

adj. coloq. Dicho de una persona: Rústica, zafia.

Groller:

adjectiu
SINÒNIMS: bast, barroer, brut*, ordinari, inelegant, matusser, tosc, grosser, aspre*, grosserot, antipàtic, incivil, ignorant*, insolent, rude*.

A tots els sectors de la societat hi ha persones que tenen comportaments que mereixen aquest qualificatiu, encara que es donen més en alguns que en altres. El mon del futbol n’és un d’ells, no sé tampoc si en major o menor quantia que en altres mons. Té explicació: segurament es demana a la gent d’aquest entorn més del que sigui convenient demanar-los. Aquest article de John Carlin ho explica ben bé.

La consideració social d’aqueta mena de comportaments és negativa, de desconsideració i reprovació social. Ara estem entrant en un terreny molt i més complicat que és la consideració jurídica d’aquests comportaments. La reflexió d’en Marius Carol

Certament, actituds grolleres o “garrules” desagraden a molta gent. Però hem de preguntar-nos com és possible que algunes persones que manifesten aquests comportaments han arribat a on han arribat. El context, sempre el context. Així, en lloc de anar decantant socialment a aquests elements per part dels que els han enlairat  prèviament al adonar-se de la seva inconveniència, els han protegit, justificat o han mirat cap a un altre cantó, potser per què beuen de la mateixa saba

Però el pèndul està en marxa, sempre està en marxa, no s’està mai parat el pèndul, ara cap a un costat ara cap a un altre. El que ahir es lloava ara és blasmat. Una de les característiques dels “garrulos” és la de no adonar-se de que els temps estan canviant, sempre estan canviant, i en lloc de procedir a corregir-se o assumir que el seu comportament ara és errat i amagar-se o desaparèixer, el que fan encara és treure pit amb conseqüències encara pitjors per a ells.

Veurem com acaba tot plegat, però en els temps de “correcció política” cal que els que surten (o pretenen sortir) als papers que es deia abans, o a les xarxes que es diu ara, vagin en compte, fins i tot, alguns/algunes, cal que revisin el que varen escriure al ciberespai fa uns quants anys. Els hi pot anar el pa, o el reconeixement.

5 de febrer.

Xiclet. (estirar com un...)

 

Andrea Camilleri va morir ara ja fa sis anys, el 2019. Però la seva extensa producció literària continua donant fruit a les editorials. Jo n’he estat molt d’aquest autor des de que el vaig conèixer per indicació d’un amic lletraferit. És conegut per la sèrie del comissari Montalbano que he seguit més per la televisió que pel llibres (crec que sols en tinc un que em van regalar en una convalescència ja llunyana), però a mi sempre m’han agradat més les seves velles històries “sicilianes”. “La secta dels àngels”, la darrera que vaig llegir em va semblar esplèndida.

Ara per Nadal, el tió em va portar la seva darrera aparició editorial: “Un Nadal amb Montalbano”, ed. 62, B-2024, que recull vint contes curts de petites històries del famós comissari. Algunes eren conegudes de la sèrie televisiva, d’altres semblen apunts o fragments que potser van donar peu a tot una novel·la sencera. En fi, res de nou, encara que sempre fa de bon llegir (i recordar) aquestes textos amb els coneguts personatges que envolten la comissaria de  Vigata, lladres i policies. Per cert, em semblava de la sèrie televisiva que el faldiller sotscomisari “Mimí” Augello estava casat però en el darrer relat l’autor diu que no ho està.

Els arancinis de la seva minyona, Adelina, són per Montalbano tot un plaer que fa tot el possible (com a policia) per no perdre-se’ls per cap d’any.

3 de febrer.

Lluminaries nadalenques.

 

Som a finals de gener i encara a algunes cases, pels seus balcons, hi ha llums de coloraines típiques de les festes nadalenques. També algunes botigues a la ciutat tenen encesos els guarniments que aquest any passat l’associació de comerciants  va esperonar -em sembla- a posar a les seves portes.

Suposo que moltes de les lluminàries dels particulars deuen tenir com a font d’energia una petita placa solar i això els estalvia la despesa energètica, per minsa que pugui ser, si estan connectades a la xarxa. M’ha semblat veure, però, que les que resten de les botigues estan connectades a la xarxa de l’enllumenat públic, és a dir que estem pagant entre tots un guarniment fora de temps, del temps que tocava.

Ara, les botigues, millor dit, els basars xinesos, ja estan proveïts d’elements del Carnestoltes que s’albira, a preus irrisoris: disfresses, màscares, ... Estan amatents aquests comerciants i els deu anar bé ja que l’oferta és ample i variada. Bé, variada, variada,... Suposo que els contenidors que proveeixen als seus majoristes arriben curulls de les mateixes peces (que a més pesen poc) i desprès les reparteixen arreu.

Abans del Carnestoltes, que aquest any ve tard, hi ha el “San Valentín” que aquí no se celebra gaire, encara que a veure si acabarem també com el Halloween .

31 de gener.

Trastos.

del DIEC: 

traster

m. [AQ] Lloc, habitació, destinat a guardar-hi trastos i eines, mobles, estris, etc., vells o de poc ús.

trast³

1 m. [LC] Moble, eina, estri, etc., inservible, que hi ha en una casa.

2 m. [LC] Persona tinguda per inútil, que fa nosa.

En el Fabra aquesta accepció admet el familiar trasto.

 

Veig en l’anunci d’una obra nova que s’hi faran habitatges amb garatge i traster. Es veu que en la nova ocupació ja hi ha previst que d’entrada o més endavant hi hagi la necessitat d’un espai destinar a encabir-hi trastos.

L’activitat d’oferir trasters al personal en espais concrets ja fa anys que està establerta i no sembla pas residual. Sí, cada cop més en les societats benestants com les nostres, les diguem-ne “occidentals o avançades”, tenim més mobles, eines, estris, etc., inservibles que anem guardant allà on podem entaforar-los i d’aquí la necessitat dels trasters. Opulència?... potser no tant, ja que sempre hi ha hagut espais d’aquesta mena. Síndrome de Diògenes?... també. Excés de consum?... de tot una mica. Alguns clamen al cel per l’economia circular.

29 de gener.

Una plaga.

 

Els gossos a la ciutat (o millor, els amos d’aquestes bèsties domèstiques) són una plaga ja ben assentada arreu. Diu que necessiten sortir de casa seva tres cops al dia per fer les seves necessitats orgàniques. Cert que la majoria dels seus amos són conscients de recollir les seves deposicions i tirar una mica d’aigua sobre els seus pixats. Però en llocs on no plou gaire o amb gaire intensitat l’estat de l’espai públic és deplorable. Suposo que en el càlcul de la taxa municipal de tinença d’animals domèstics ja es té en compta la despesa que haurien de generar.

27 de gener.

Pensament.

Darrerament penso amb aquest començament d'una obra de teatre ben coneguda.

Cuentan de un sabio que un día

tan pobre y mísero estaba,

que sólo se sustentaba

de unas hierbas que cogía.

¿Habrá otro, entre sí decía,

más pobre y triste que yo?;

y cuando el rostro volvió

halló la respuesta, viendo

que otro sabio iba cogiendo

las hierbas que él arrojó.

Quejoso de mi fortuna

yo en este mundo vivía,

y cuando entre mí decía:

¿habrá otra persona alguna

de suerte más importuna?

Piadoso me has respondido.

Pues, volviendo a mi sentido,

hallo que las penas mías,

para hacerlas tú alegrías,

las hubieras recogido.

Fragment de  "La vida es sueño", Calderón de la Barca.

25 de gener.

Inversemblant.

 

O així m’ho sembla a mi. Un cap narco mexicà es canvia el sexe, de mascle a femella, i es torna bona persona. Com a fantasia sembla que funciona ja que una pel·lícula amb aquesta història està triomfant en l’actualitat. No hi entenc res de cinema, suposo que deu estar ben feta i molt ben interpretada i deu agradar, però a mi em sona a història inversemblant, que voleu que us digui.

24 de gener.

Opinió.

 

Queda clar que el bloc de la investidura no és un bloc per la governabilitat. La situació davant de xantatgistes insolents esdevé al meu parer (i al de moltes persones) insostenible i humiliant. Crec que cal dir que fins aquí hem arribat, donar la paraula a l’electorat i que sigui el que la ciutadania vulgui.

23 de gener.

A l’hora del cap d’any.

 

D’aquí una estona anirem a casa d’uns bons amics a sopar i a celebrar amb els dotze grans de raïm el pas de l’any encara present al que ve, 2025. Demà és festa grossa a casa ja que celebrem el meu sant. Mira per on, la tradicional cultura cristiana s’imposa encara que un no sigui creient. És aquesta nostra cultura la que com porta que celebrem aquestes dates festives. Sí, les circumstàncies i l’esdevenidor continu les va matisant i modificant poc a poc, o ara molt de pressa, segons es miri.

L’any que s’acaba, el 2024, ens ha portat algun que altre entrebanc o ensopegada personal, l’edat i els temps. Però els temps ens estan portant, fora de nosaltres mateixos, una situació d’incertesa, de neguit. Tenim ben identificats els temes cabdals de cara al futur: la gestió del medi ambient, la brutal irrupció tecnològica, els moviments demogràfics. Però em sembla que no sabem encara gestionar-los, o fem d’estruços amagant el cap per no voler veure afrontar-los degudament.

La política democràtica no dona satisfacció a les societats benestants. Malgrat la quantitat de recursos disponibles som insaciables i volem més de tot, encara que ben repartits aquests recursos donarien per calmar aquest assedegament. Però, alguns no traurien els beneficis i les posicions que ara obtenen. Canviar els sistema...? sí, però com?  La insatisfacció porta al descrèdit de la gestió pública, de la política. Això no acabarà bé, o millor dit, acabarà en un estat de coses que no eren les què pensàvem temps enrere. El progrés..., potser progressarem, en termes socials i polítics, com els cracs, cap enrere.  

Ara, per exemple, ens adonem del problema de l’habitatge. Però, què han estat pensant totes les administracions, no sols les nostres d’aquí, en els darrers temps? Com és que amb els canvis de les estructures demogràfiques (famílies, concepte i mida; arribada de nous habitants; concentració urbana) ningú hagi alertat abans del problema que ja tenim al sobre? I així, altres coses: en educació, en sanitat, en convivència,...

2024 no ha estat un any bo. Continuem esgarrifats per les guerres, pels desastres naturals com el que ens ha afectat a València, pobre gent que ho pateix. No anem cap a un món millor, les tendències autocràtiques i el soscavament de les democràcies per dins s’accentua. No sé pas si el 2025 serà millor, no ho crec pas.

Malgrat tot cal agrair i confiar que la bona gent continuarà lluitant mentre els deixin i ells no defalleixin. Els poderosos són molt forts, massa.

31 de desembre.

Salvat-Papasseit

 Sento el fred de la nit

                                    i la simbomba fosca.

Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.

Sento el carro dels apis

                                     que l'empedrat recolza

i els altres que l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Demà posats a taula...

(ja sabeu com continua, no cal més)

24 de desembre

El telar del tiempo. Com Penèlope.

 Estic llegint el llibre de Robert D. Kaplan “El telar del tiempo. Entre el imperio y la anarquia desde el Mediterráneo hasta China”. RBA, B-2024. Sempre m’han agradat aquests temes de geopolítica i especialment l’autor del que he llegit algunes coses.

Aquesta obra  discorre en el temps entre l’autocràcia, la democràcia perseguida i l’anarquia en un espai geogràfic central en el món, com ve a dir el subtítol, governat per antics imperis i espais vastos, alguns com els aràbics, incontrolats. El col·lapse recent de Síria fa que el tema sigui interessant per intentar entendre la situació.

Però, abans d’acabar el llibre, hi ha un paràgraf que m’ha cridat vivament l’atenció en el actuals moments del món, de la seva marxa i del seu esdevenidor. El transcric:

“Sí, estoy muy desfasado, pero resulta imposible entender el presente sin tener una noción vívida del pasado. El escritor de viajes Paul Theroux, defendiendo su avanzada edad, replica a los jóvenes diciendo: “Yo he estado en un sitio en el que no ha estado ninguno de vosotros y al que ninguno de vosotros podrá ir jamás. Me refiero el pasado. He vivido décadas en él, y puedo decir que no tenéis ni la más ligera idea.”

Veurem al acabar la lectura.

23 de desembre.

P.S. Llegit el llibre sencer. M'ha agradat ja que em dona explicacions entenedores sobre el que passa en el Gran Orient Mitjà, des del Mediterrani fins a la Xina, espai desestructurat des de la caiguda de l’Imperi Otomà. Les propostes benintencionades “occidentals” (que no ho han estat tant de benintencionades) xoquen amb la realitat d’una història mil·lenària i d’unes cultures ancestrals barrejades i complexes. 

La única manera de hacer frente a los misterios que guarda el futuro es usar la imaginación -algo que es esencialmente literario- tanto como uno usa la historia y las ciencias políticas. En cuanto a cómo deberíamos juzgar lo que finalmente suceda, hemos de recordar lo que dijo el joven Kissinger en su primer libro, titulado Un mundo restaurado: “Todo hombre de Estado debe intentar reconciliar lo que se considera justo con lo que se considera posible”. Y debido a que lo que es posible con frecuencia no llega a lo que es justo, los que están en el poder, cuando reaccionen a los acontecimientos, a menudo solo tendrán malas opciones entre las que escoger.

15 de gener.

Nadala'24.

 20 desembre.

Extraviats en la incertesa.

 

Acabo de llegir el darrer llibre que han publicat de l’Amin Maalouf: “El laberint dels extraviats”, Alianza ed. M-2024. Segueixo a aquest autor des de fa molt temps, de les seves primeres novel·les, fantàstica “Lleó l’Africà”, i els seus assaigs, “Identidades asesinas”. És un escriptor ben reconegut.

En aquest darrer llibre planteja l’estat del món d’avui des de la perspectiva dels intents, reeixits o fracassats, de capgirar la primacia diguem-ne d’Occident des del segle XV fins avui. L’emperador xinès del moment ordena retirar les expedicions de l’almirall Zheng He que des de l’orient anava cap a occident arribant a les costes de l’Àfrica, deixant la via lliure perquè els esforços d’ Enric el Navegant, rei d’un pobre i petit país a l’extrem contrari, engegués la ruta d’occident cap a l’orient que seria seguida per molts altres veïns seus que amb unes tecnologies superiors imposessin pràcticament arreu, quasi fins avui, el seu domini polític i econòmic.

No serà fins el segle XX quan es facin intents de soscavar aquest predomini. Primer el Japó sorgit de la “restauració Meiji” que fracassa al voler convertir-se al seu torn en una potència colonial. Desprès la revolució comunista a Rússia (la URSS) que també fracassa al demostrar-se la seva incapacitat competitiva. Per últim, la transformació de la Xina, no de la mà de Mao Zedong sinó de Deng Xiaoping, que pel que sembla ara per ara, sí que és reeixida.

Per sobre d’aquesta evolució històrica l’ascens del predomini dels Estat Units d’Amèrica com a  una potència d’Occident.

“El que tenen en comú els tres reptes principals llançats a la supremacia d’Occident, des del principis del segle XX, és la identitat del país que els va entomar: els Estats Units d’Amèrica. Van derrotar militarment al Japó, van sortir victoriosos de la guerra freda amb la Unió Soviètica, i són ells els que es troben a primera línia per fer front a l’ascens de la Xina. De passada, van aconseguir marginar les antigues potències europees i convertir-se per a elles en un líder, en un protector i, gairebé en un sobirà. La seva influència és ara planetària, i en tots els àmbits -una preeminència fins ara mai assolida per cap altra nació.”

El llibre no pretén ser un text acadèmic (no hi ha notes a peu de pàgina fet que s’agraeix i sols una somera, per l’envergadura de l’intent, bibliografia al darrera) sinó una exposició del moment actual portada a través de la història d’aquest darrers cinc segles, farcida d’explicacions que poden semblar marginals però que fan que sigui ben entenedora.

El moment històric és molt complicat. L’autor vol ser optimista, potser fins i tot ho és.

“A tot arreu el progrés va acompanyat d’incertesa, ansietat i perplexitat. A tot arreu, ens agradaria trobar una mica més de serenitat, vigilància i solidaritat.”

Molt recomanable.

Avui, en Toni Saleta.

 

Em comuniquen la mort de l’Antoni Saleta i Xifré. Fa quaranta anys em va acompanyar a les llistes socialistes a l’Ajuntament. Van ser les del 1983-1987, i del 1987-1991. Si no recordo malament que va entrar com a independent i més tard es va apuntar al partit socialista, encara que no crec pas que en els darrers temps en mantingués la militància.  

Era agent comercial, tenia bon tracte amb la gent i va ser un bon col·laborador. Per aquesta raó i sense deixar mai la seva feina, va encarregar-se de temes de promoció econòmica. Vam mantenir sempre una bona relació, era cordial i amable. El meu paisatge humà es va aprimant.

Descansi en pau.

Una forta abraçada a la seva esposa, M. Àngels, bona amiga des de temps més llunyans encara, i també el meu condol a ella, als seus fills i a tota la seva família.

3 d'octubre.

Jordi Buscà en el record.

 

M’assabento de la mort avui d’en Jordi Buscà. Enginyer municipal, President del Centre Atlètic Laietània, que a més escrivia, publicava, ... Una persona clau en la construcció del Mataró que coneixem, tant des del punt de vista professional, com social.

Ja fa temps que en la dissort la seva activitat havia minvat fins a desaparèixer, ell que sempre havia estat present i impulsor de moltes iniciatives cíviques.

Avui a les xarxes recorden la seva imatge portant la flama olímpica al 92 a la seva travessia per Mataró. El recorden com a promotor d’actes diversos. El vull recordar també com a empleat públic en la seva responsabilitat d’enginyer municipal.

https://www.capgros.com/actualitat/mataro/busca-sintetitza-quaranta-anys-de-creixement-urbanistic-de-la-ciutat_104253_102.html

Però no puc deixar de recordar el terrabastall que va patir ja fa uns quant anys que el va deixar fora de combat i la seva lluita per superar-ho. És aquella Nadala que ens va enviar l’any 2010 en la que deia que li havien robat les llàgrimes. 

Llavors vaig fer aquesta entrada: https://manelmas.blogspot.com/2010/12/mhas-robat-les-llagrimes.html, no tinc res més a afegir  del que pensava d’en Jordi. 

D.E.P., i el més sentit condol a la seva família. Un altre element del meu paisatge urbà que es fon en negre.

13 de setembre.

De la pedrera dels ’90.

 

Avui s’ha conegut el nomenament d’en Ramon Bassas com a nou Director General d’Afers Religiosos del Departament de Justícia de la Generalitat. Un bon fitxatge. En Ramon té el perfil adequat al càrrec, coneixements concrets del tema i de l’administració pública, bagatge polític, presència als mitjans i a les xarxes, i capacitat crec que sobrada.

És la tercera incorporació al nou Govern de Salvador Illa procedent de la pedrera de la que vam anar traient elements per les candidatures socialistes a les llistes municipals dels anys noranta. En Ramon a la del 91, tenia 23 anys, provenia de la Joventut Socialista i encara es manté en el compromís religiós cristià que no defuig d’expressar-lo.  La seva carrera política mataronina es va estroncar ja fa anys pel dissortat afer de Can Fàbregas. Hagués pogut donar molt més de sí a la ciutat però les coses van anar com van anar i el món de la política, tant enrarit en aquests darrers temps, el va decantar. Ara, com que mai ha abandonat la presència, la militància i el compromís, torna a l’esfera pública amb un carrer que crec que li ve com anell al dit.

Va ser qui em va estimular per entrar en el que fa ja uns quants anys es va anomenar la “blogoesfera”, el món dels blogs, avui sembla de “capa caiguda” en benefici del microbloging, l’omnipresència de les xarxes socials. Ell manté el seu blog https://ramonbassas.blogspot.com/ on en la darrera entrada que ha penjat exposa com va anar la proposta del seu nomenament, com ho ha acceptat i com hi va predisposat. Ramón, felicitats, sort i encert!

La Consol Prados, incorporada com assessora de polítiques transversals del Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, va entrar a la llista del 95, tenia 28 anys, i va també tenir un bon recorregut a l’Ajuntament i després a la Generalitat, va entrar com a independent, no venia del Partit. Provenia dels moviments catòlics juvenils i de l’associacionisme veïnal. Sempre recordaré com la vaig convèncer per anar a les llistes socialistes en un dinar al Caminetto. Feia uns escrits públics compromesos i a vegades crítics amb l’administració municipal i li vaig proposar passar a l’altra banda i treballar en favor dels “seus”, dels seus orígens i del seu compromís. Ara, amb el seu bagatge d’estudis i activitat política havia trobat un forat a la iniciativa privada que em sembla que l’omplia força. No li serà difícil traspassar tot això a la nova responsabilitat que li ha estat assignada. Sort i encerts, també, Consol.

De l’Alícia Romero ja en vaig parlar en aquest blog: https://magrinyar.blogspot.com/2024/08/lalicia-romero.html. Va anar a la llista municipal socialista del ’99, tenia 23 anys, també provenia de les Joventuts i per ara sembla que és la que ha fer la carrera política més llarga i reeixida. No repetiré el que ja vaig exposar.

Sí, també la política és una carrera que pot ser més o menys llarga, o no, i reeixida, o no. S’han de tenir ganes per fer-ne, i més avui en dia, en les condicions i característiques que s’hi donen. Però també s’han de tenir coneixements i condicions que no es donen en tothom. Calen polítics, gent que treballi per la comunitat amb les seves idees, lluitant per expressar-les, fer-les creïbles, reflexionant i laborant per elles. De la pedrera que hi ha a la societat, a les seves organitzacions i entitats, és on s’ha d’anar a buscar la gent que s’hi dediqui. Cal que tinguin formació, coneixements i aptituds. També actitud i tremp, molt més en els temps d’avui que  la que es precisava quan vam començar els que ja avui estem retirats.

Des de la satisfacció dels encerts dels “vells temps”, repeteixo, sort i encerts a tots tres! Endavant!

10 de setembre

 

 

Donostia-1995.

 

Al acabar una reunió de la Comissió Executiva de la FEMP, deuria ser la darrera del mandat 1991-1995, el llavors alcalde de San Sebastián-Donostia, Odón Elorza, va convidar als assistents a acompanyar-lo a la “Semana Grande” de la seva ciutat, a meitat d’agost. Eren els anys de plom del terrorisme basc, i crec que amb una barreja d’inconsciència i de solidaritat vaig ser l’únic que m’hi vaig apuntar.

La primera activitat “oficial” va ser l’anada des de l’Ajuntament a Basílica de Santa Maria del Coro per escoltar la interpretació de la Salve Donostiarra per l’Orfeó. Cal travessar la “Parte Vieja” pel carrer Major. No hi havia comitiva formal, sols els càrrecs municipals degudament escortats i a pas lleuger per estalviar problemes. Estàvem al mig de “Territorio Comanche”. L’alcalde em diu que l’any passat els van tirar coixinets de boles. En arribar a l’església ja hi havia dins la representació del Govern Basc, amb el Lendakari Ardanza al cap davant. Amb sorpresa meva no hi va haver cap salutació entre el Consistori i el Govern. L’acte és impressionant ja que els components de l’Orfeó Donostiarra canten admirablement la Salve sense que ningú els dirigeixi barrejats entre el públic.

A la sortida, l’alcalde desapareix, ja ens portaran a algun lloc a sopar (mesures de seguretat), després serem convidats a veure els focs artificials des de la teulada de l’ Hotel de Londres amb tota la Conxa per escenari. Espectacular! No recordo gaires coses d’aquells pocs dies ja llunyans: segurament pujada al Monte Igueldo, visita a l’Aquarium, dinar a una penya gastronòmica, l’obligada caminada fins al “Peine del Viento”,...

Temps durs aquells, on entrar als carrers de la “Parte Vieja” era difícil ja que tot estava dominat pel radicalisme abertzale, “herriko tabernas”, fotos de presos, recollida de diners a la porta dels bars, pancartes reivindicatives, cares hostils, ...

D’aquella visita en va quedar una bona relació amb l’alcalde Elorza i la seva Corporació i van ser varis els intercanvis que posteriorment vam fer les dues administracions municipals buscant conèixer experiències que ens ajudessin a millorar. Zones de vianants, mercats municipals, cementiris, tractament de residus sòlids i líquids, promoció econòmica,...

Quant es va inaugurar el Kursaal vaig tenir el privilegi de tornar a ser convidat i de la mà de l’Ernest Lluch,  una veu autoritzada allà dalt, em va anar explicant algunes de les interioritats de la societat basca i coses de l’urbanisme donostiarra.

Ara, al cap de molts anys hi hem tornat. Va ser una anada d’unes hores ja que la nostra base de la recent estada al País Basc estava a 120km. Volíem fer un dinar de “pintxos” i aprofitar per veure molt per sobre la ciutat, els llocs més emblemàtics, sense aprofundir-hi. L’ambient era molt diferent d’aquella terrible època ja feliçment superada. Al menys aquesta va ser la meva impressió. A la “Parte Vieja” havia desaparegut, no la vaig saber veure, tota la parafernàlia abertzale radical. Ara tot era eminentment turístic. Els bars com sempre, però alguns ja regentats per magrebins o sud-americans,... Vam començar pel Gandarias i després uns quants més; els menuts van descobrir el LocoPolo.  Suposo que els donostiarres saben diferenciar, si és que hi ha diferencies. Els carrers curulls de gent menjant tranquil·lament les exquisideses que són el reclam de la seva gastronomia. Vam assentar-nos a fer el cafè a la Plaça de la Constitució, allà on l’Ernest Lluch va fer el seu famós míting: “¡Gritad, gritad más, que así no mataís!”

Avui, com moltes d’aquestes ciutats interessants i agradables pateixen per la massificació i l’excés de turisme. Però Donostia val la pena, cal trobar un forat al calendari per anar-hi. Del tot recomanable.

 

 2 de setembre.